Dia: 25 de febrer de 2012

Andrea Cravinho_Batxillerat ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Va arribar a casa nerviosa i, de sobte, esclatà i es posà a plorar tot tremolant… Què t’ha passat? Preguntava. Explica-m’ho! Insistia. No ho sé, contestava. No me la creia. Sí que ho sabia. I tant que ho sabia! Fa massa temps que ens coneixem. No pot enganyar-me. Alguna cosa dolenta. En la foscor del camí a casa, res bo ha passat. Continua plorant, encara tremola. Les primeres paraules tartamudejades. No aconsegueixo entendre-la. S’ha de tranquil·litzar. Vols menjar alguna cosa? Beure, potser? No sé què més oferir-li. Què necessites?! Jo només volia les seves paraules… Potser no les hauria d’haver demanat: “M’han violat”.

Darlen Barros_Batxillerat ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Recordo com sempre he intentat donar tot allò que he pogut a qui m’envoltava. Recordo que sempre veia com tot­hom era feliç. I jo?… Recordo milers de discussions amb els meus pares perquè arribava tard ja que em quedava amb els meus amics. També recordo que petita i innocent em sentia quan estava amb ell. Recordo passejades sota la pluja amb la compa­-nyia de la música. Recordo un mar de llàgrimes. Recordo solitud, por i foscor. Recordo decepció seguida d’indiferència. Recordo com maleïa la meva memòria, per no deixar-me caure en l’oblit de tot allò que havia viscut. Però el que més recordo és l’enyorança de no recordar-me’n.