Mes: abril de 2012

Sònia gili_1r STGC LYCÉE COMTE DE FOIX

Els teus pares et parlen d’una manera estranya, un comportament molt diferent al de fa dues setmanes. La teva mare la veus amb un aspecte bastant desagradable, sempre vomitant, amb mal de cap, de pit…! Un dia et diuen “hem de parlar”, aquell moment et passen pel cap les coses més dolentes que pots imaginar. Asseguts al sofà de casa amb els ulls plorosos, m’anuncien que la meva mare te càncer de pit, i amb la químio els efectes són bastant forts. Passats uns quants dies, després d’acompanyar-la cada dia a l’hospital, després d’estar amb ella llargues nits, va caure rodona al  terra. Va arribar el final mes dolorós, el seu final!

Melissa Journet_1r SB LYCÉE COMTE DE FOIX

En aquest instant, en aquest espai. Ningú et pren la sensació de benestar que et pot produir. Cada moviment del teu cos s’esvaeix en fregar la matèria immensa i suau d’aquest infinit. Els pensaments desfilen mil vegades al teu cap com si fossin estrelles fugaces que no t’atreveixes a interrompre. De fons, sents un fi ultrasò que es creua amb la teva ment esvalotada pels sentits. No pots pensar en una sola cosa, tot et ve de cop, sense sentit, et sents a gust però també estranya. Comences a sentir la calor que omple l’ànima sense avisar, aclaparadora i sense escapatòria… ficada al túnel estic, ja no ho veig tan clar. Bon dia mort.

Andrea Dias_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Passen les hores i l’angúnia augmenta. No saps què passarà ni què no passarà, només saps que estàs assegut en una cadira d’un hospital, esperant qualsevol notícia, sigui bona o dolenta, però una notícia. Aquest és el pitjor moment, quan esperes. Quan et diuen que les coses no pinten bé. Quan et passen tots els records pel cap, quan t’adones de les coses que hauríeu pogut fer i no heu fet, de les coses que has fet i no hauries d’haver fet. I és en aquell moment que, estant assegut, et gires, amb els ulls plens de llàgrimes, i veus la mort asseguda al teu costat que et diu abans d’emportar-se’l: una mica tard per penedir-se.

Alex Rodríguez_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Tanco els ulls. M’estiro. Quan els torno a obrir, veig que hi ha alguna cosa que segueix igual que sempre. El cel, el cel   ple d’estrelles. De vegades es veuen més, d’altres es veuen menys, però sempre hi són. Ho rumio, és com la vida, que encara que no ens mostri la bellesa, sempre hi és. De vegades amagada. Torno a tancar els ulls, cauen les parpelles, s’apaga l’univers, petit teló per escenari tan immens. Segueixo pensant, estic sol? No n’estic segur, potser desitjo massa. Prefereixo seguir sota aquest llençol d’estrelles, imaginar com seria tot perfecte, gaudir del moment, tornar a ser aquell nen estirat al terra d’aquell jardí.

Liliana Fernandes_2n CAP LYCÉE COMTE DE FOIX

L’amor pot aparèixer en qualsevol moment de la teva vida, pots tenir aquella persona que tant estimes al teu davant i no te n’adones. I quan vols declarar-t’hi et sents insegura, no saps com has de començar a actuar, amb por al que aquella persona et pot respondre. No sempre es pot creure en l’amor perquè no tan sols hi pots passar moments meravellosos, sinó que també en pots passar de desastrosos. L’amor pot també ser com les roses que són boniques, creixen i al final sempre moren. Hem de vigilar de qui ens enamorem perquè no sempre trobem la persona indicada per la nostra vida. L’amor no sempre s’ha de creure!

Paula Gaspar_2n CAP LYCÉE COMTE DE FOIX

No només és una amiga, és la millor amiga que ja forma part de la teva família, que ja és una germana. Seria impossible viure sense ella perquè és una persona que confia en tu, que hi és en els bons i mals moments, és aquella persona amb la qual podries passar hores i hores però amb la qual mai t’avorreixes, és aquella amiga que saps que mai et deixarà sola. Simplement és aquella amiga amb la qual veus un món sencer i potser és una amistat que no serà per tota la vida, però si és una amistat que quedarà marcada. L’amistat és aquella família que nosaltres escollim, tot i que les verdaderes amistats es compten amb els dits d’una mà.

Juary Moura_2n C LYCÉE COMTE DE FOIX

No sabia de què parlar en aquest microrelat. Passaven els minuts i no tenia cap idea. Podia parlar de futbol, o parlar d’amor, o parlar dels amics… Al final vaig entrar a www.ascodevida. com, per si se m’acudia alguna idea. He estat 55 minuts sense inspiració i rient de les històries que s’hi explicaven, és a dir, rient de les desgràcies de la gent. Ara ja només tinc cinc minuts per fer el meu microrelat, segueixo sense tenir cap idea i decideixo anar a veure vídeos a Youtube. La professora ja m’ha amenaçat i m’ha exigit un resultat immediat però la inspiració continua sense arribar però, potser ja tinc 640 caràcters? I sí, els tinc.

Esteve Ovelleiro_2n C LYCÉE COMTE DE FOIX

L’amistat és més que un sentiment, és una sensació de felicitat quan estàs amb aquella persona, quan t’entens amb ella. L’amistat pot tenir diferents manifestacions, des de l’amistat superficial fins a la més intensa, l’amistat verdadera, l’autèntica amistat, aquella que quan et despertes o quan mires per la finestra te’n recordes d’aquella persona amb qui has rigut tant, amb qui has passat tants bons moments, aquesta amistat és la que mai s’oblida. Però, com he dit abans, existeix l’amistat superficial, en què no pots confiar en aquella persona, no li pots explicar els teus secrets, no pots ser sincer, aquella que val més no tenir.

Victor Hugo Cerqueira_3r B INSTITUT ESPANYOL

Em baixava la suor pel front. Era conscient que estava en una situació molt compromesa, en notava la tensió, però era la meva oportunitat de marcar gol i donar la victòria al meu equip. Intentava pensar la jugada, havia de ser ràpid, veia com els de l’altre equip em pressionaven, tot i així vaig aconseguir concentrar-me, no podia fallar als meus companys. I vaig xutar. Sincerament va ser el millor xut del món, només faltava que no anés a fora. La vaig colpejar amb l’exterior, entrà per la dreta de la porteria, endinsant-s’hi per l’esquadra. Un gol que donà la victòria al meu equip.

Fran Rodríguez_3r B INSTITUT ESPANYOL

La vaig trobar en un carrer llòbrec i solitari, un rostre pàl·lid enmig de la foscor. Tenia uns deu anys. Li vaig preguntar què feia a aquelles hores de la nit al carrer, però ella no em va dir res. Jo em dirigia a casa meva, després d’haver jugat una estona a casa d’un amic. Vaig fer per acostar-m’hi, però, de sobte, es va posar a caminar en direcció contrària. Li vaig anar al darrere però es va esvair en la foscor. Desconcertat, vaig continuar caminant. L’endemà, al diari, vaig llegir un article que deia “Morta una nena de nou anys en un tràgic accident de cotxe”.

Paulo Dias_Tl. Pro. Compt. LYCÉE COMTE DE FOIX
lycée Comte de foix
Avui, sense anar més lluny, circulo feliç per una taula. Em controlen, sense cap destí, sense pensar en el futur i em sento orgullós. M’han preferit a mi! Sóc de color blanc, radiant, veloç… Però al cap d’un temps, després de jugar amb mi hores i hores, després de trencar-me i desenganxar-me, pintar-me i apedaçar-me, el meu amo se’n va, sense preocupar-se del meu esdevenir. Resto abandonat i aparcat, trencat i sense rodes ni portes en un racó de l’habitació. Quina vida més trista, la meva. LOL

Marilyn Da Silva_Tl. Pro. Compt. LYCÉE COMTE DE FOIX

Sóc el teu amic més fidel, el que t’ajuda a esborrar, a oblidar… el que t’ajuda a girar pàgina. Estic damunt la teva taula, sempre a la teva disposició. Em mires amb cara indecisa fins que de cop i volta m’agafes i fas que deixi el rastre blanc sobre els noms que t’han fet patir, un per un: Ivan, Miguel, Diego, Rubén…, els que passaran a l’oblit. Veig les teves llàgrimes caure, em poso trist. Veig que en passar pàgina et fan mal una altra vegada i així infinitament, fins que per fi arriba un dia en què no hauràs de tornar a utilitzar-me i el nom quedarà escrit per sempre.

Sandra Colell_1r B BATXILLERAT COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sempre havia pensat que els somnis tenien un significat especial. Aquell era realment estrany i començava a preocupar-lo, tenint en compte que portava nits i nits somiant el mateix. Apareixia ell, corrent sense parar, per milers d’escenaris diferents. Corria i corria, sentint-se invencible i invulnerable. Sentia una gran fortalesa a les cames. Creia que era una advertència, que volia dir-li alguna cosa. Va esbrinar-ho dies més tard, quan després de l’accident de moto els metges van pronosticar-li el pitjor dels diagnòstics: havia perdut completament la mobilitat de les cames. Ara ja era massa tard. Mai més podria tornar a córrer.

Paula Molías_1r B BATXILLERAT COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sóc una d’aquelles persones que em passo més de 40 minuts sota l’aigua de la dutxa. A part de rentar-me, ballo, canto i parlo, i el més important: m’inspiro. Però sembla que l’escalfor de l’aigua que llisca el meu cos m’esvaeix les idees i al final mai les puc plasmar. I amb això vull dir que si tingués un paper i un llapis a mà, podria fer-me o bé la  poeta més famosa, o l’escriptora més important, o la directora de cinema més engi­-nyosa. Encara que de moment, prefereixo sortir de l’aigua i anar corrents a prendre nota de la meva idea, perquè tot i que no arribi a ser cap escriptora d’elit, almenys tindré el meu microrelat.