Dia: 20 de novembre de 2012

Sandra López _4rt A ESO COL·LEGI M. JANER

Ho destruïen tot al seu pas. Jo respirava lentament, amagat dins d’aquell armari perquè ningú em sentís. Un crit… “MARE” amb llàgrimes d’ira, dolor i por vaig sortir del meu amagatall. Estava a terra, plorant desolada, però quan em va veure va cridar histèrica…potser no hauria d’haver sortit, no hi podia fer res, però la ira m’encegava, em vaig abraonar sobre aquell soldat.
Em va mirar amb indiferència i em va posar la pistola a la mà apuntant-la… l’altre soldat m’apuntava al cap… No vaig tornar a veure la mare, l’únic que recordo és foscor, aquella foscor que m’ennegria l’ànima, que m’impedia respirar, m’ofegava…

Melània Vinyals _4rt A ESO COL·LEGI M. JANER

La nena caminava lentament pel bosc, contemplant com queien les fulles groguenques dels arbres a la tardor, formant una catifa daurada als seus peus. Queien com uns dies abans havia caigut la seva mare, en coma per un desafortunat accident de trànsit. La dona havia mort, descansant per fi del dolor que li infligien els tubs i les injeccions que els metges li administraven per intentar reanimar-la. Ella s’havia quedat òrfena, sense ningú. Per damunt les fulles, recte endavant, intentant trobar la sortida, cap a la seva mare, no se n’adonà quan els seus passos deixaren de trepitjar terra i volaren per un precipici. Cap a la llibertat.