Mes: abril de 2013

La mà dins l’aigua

per

Andrea Cervera_2n batx. cient. A EA BATXILLERAT

El braç surt de l’aigua. La mà s’ha endut una mica d’aquesta preuada substància que escamparà com una dolça pluja. L’arc descriu un arc aplanat per la tensió i la força del múscul que s’esforça per avançar. La mà entra dins l’aigua, una deliciosa sensació, un formigueig que recorre tot el braç començant per la punta dels dits i lliscant. El braç avança dins l’aigua fins al seu límit, fins a tocar l’infinit, i torna enrere empenyent el cos sense parar. I torna a l’origen, al principi del cicle, per seguir avançant i sentint.

Solitud

per

Aloma Blanch_2n batx. cient. A EA BATXILLERAT

Arribo corrent, com sempre, però aquest cop no és el mateix. És tard, fosc i fa fred. El cor em palpita i tinc la sensació que res no serà com les altres vegades. Sóc conscient que em necessita i jo no hi sóc. Estic davant de la porta i tinc el cabell moll per la neu humida que se’m fon per l’escalfor del cos. No puc evitar mirar per la finestra i veure el que desitjo –sempre ho faig quan ell m’espera–. Però no es veu res, està tot fosc i em sento malament. Desitjava veure’l allà, al sofà, esperant-me, dormint… Però ja no hi és, s’ha cansat d’esperar… L’he fallat.

El temps

per

Miquel Sancho_2n secr. multi. CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

És cert que no podem parar el temps. Ara bé, depèn del punt de vista, es pot acumular o restar. No el podem tocar, ni veure, ni olorar, ni escoltar, ni tastar. Tanmateix ens envolta contínuament: cada segon, cada minut, cada hora. Els dies transcorren i tan sols som el temps que ens queda i el temps que hem estat. És tan immens que mai és suficient. És tan igual per a tots i tan diferent per a cada persona. És un regal? És un préstec que algun dia haurem de retornar? És el que més ens agrada fer? És el dia i la nit? És la dedicació d’un pintor en el seu millor quadre.
No ho oblidis: és el que vulguis que sigui!

Soledat

per

Joan Martínez_2n secr. multi. CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Soledat, un sentiment positiu o negatiu? Un estat d’ànim, optimista o pessimista? He après a conviure-hi i em conformo. M’ajuda a prendre les meves pròpies decisions, ningú m’ho impedeix. Realment penso tot el que acabo d’escriure? El meu cor està ple de contradiccions. La soledat és benèvola? No. Estar sol i que ningú t’entengui és decebedor… Jo estic sol. No conec la felicitat. Sofreixo per dins. Cada dia és un dia ennuvolat. Sempre m’aixeco trist. Tanmateix, vull creure que en un futur no gaire llunyà trobaré un significat a la meva vida. El destí decidirà. Segueixo endavant!

Pensaments

per

Esther Magrinyà_3r A EA SEGONA ENS. SANTA COLOMA

Cada persona té les seves manies per relaxar-se; alguns s’encenen un cigar­ro, altres utilitzen l’esport com una manera de treure’s l’estrès acumulat i, altres, que són més clàssics, seuen al sofà i obren un pot de Nutella. Diuen que la xocolata és l’antidepressiu perfecte per relaxar-se quan tens problemes. Que no hi ha res millor que agafar una cullera, obrir el pot i gaudir del bon gust de la xocolata desfeta: oblidar-ho tot, i tancar els ulls. Pensar en quelcom que et faci somriure, en alguna cosa bonica. De tant en tant, va bé tenir uns moments de relaxació i oblidar la rutina i viatjar de la mà d’un pot de xocolata.

L’hora de veritat

per

Joan Fonseca_3r A EA SEGONA ENS. SANTA COLOMA

Era una nit molt freda, estava tot en silenci fins que va començar a cridar amb uns crits insuportables. La blanquinosa llum del lloc molestava dolorosament els ulls inflats obligant-los a romandre enganxats per les llàgrimes. En el seu interior tot se sentia roent. Era com una ferida que mai podria curar. Les vísceres se li compactaven amb aquesta incòmoda pressió que oprimeix de fora cap a dins. Una barreja de moc i líquid va sortir a la vegada que va expulsar un gemec que va trencar el silenci de la nit. El metge va dir llavors en veu alta: hora de naixement, 4.21 de la matinada.

L’home de blanc

per

Marta Tomàs _1r batx. A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Jo ja l’havia vist anteriorment, però no recordava ni on, ni quan, ni per què tenia aquell aire tan familiar. Em vaig estar debatent una estona sobre si seguir-lo o no, però la curiositat va ser  gran i finalment el vaig seguir. Anava vestit de blanc i es movia amb una bicicleta. Va pedalejar fins arribar a una plaça, un cop allà es va dirigir a un caminet sense sortida. Vaig pensar que ja el tenia, ja em podia apropar per veure qui era i descobrir on l’havia vist. Em vaig endinsar pel caminet, però ell ja no hi era. En arribar a casa, vaig recordar de què el coneixia. Era el protagonista de la novel·la que estava escrivint.

Compradora compulsiva

per

Míriam Daravano_1r batx. A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Caminava per aquella àmplia avinguda, plena de gent. De sobte, s’aturà. Mirà fixament cap a un punt concret. La seva respiració s’accelerà. “És ideal”, es deia. Travessà ràpidament la carretera. Sentí botzines, frens i crits, però no l’importà, perquè havia trobat l’amor de la seva vida. En un obrir i tancar d’ulls ja el tenia entre els seus braços, examinant-lo amb tot detall, plorant d’alegria, per fi ja tenia aquell vestit vermell que tant havia desitjat. Tres dies després, aquell vestit afortunat ja estava entre els altres 114 vestits que en un passat havien estat els “elegits”. Ara, ell era el número 115.

L’amor no és per sempre o sí…

per

Nil Caramés_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Assegut, sol, trist. Sé que no et podré veure mai més, sé que ja no podré sentir el mateix. Penso en la gent que m’envolta, ningú s’aproxima a la teva bellesa, a la teva simpatia. Sé que aquesta carta no servirà per res més que per demostrar-te la meva admiració cap a tu, que quan te’n vagis ja no servirà de res. No! No deixaré que te’n vagis. Àvia, ets la millor persona del món. T’estimo i sempre estaré al teu costat i la meva ànima t’acompa-nyarà quan te’n vagis. No tot és per sempre, però l’amor que sento per tu sí. Potser aquesta carta no t’arribarà mai, però haurà servit d’alguna cosa: demostrar-li al món que t’estimo!

El temor de l’estudiant

per

Àlex Calvo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Avui és el dia, ho sé. He estudiat, me l’he preparat. Parlo amb els companys, estan cagats. És un examen important, però també difícil. S’apropa l’hora, última classe abans l’examen. Sona el timbre. Arribo a la classe, m’apropo a la taula, m’assec, obro l’estoig, m’entreguen l’examen, al·lucino, molt difícil, ens queixem, uns més que d’altres. Em buido intel·lectualment, faig els conceptes, els procediments, faig l’últim exercici. Respiro alleujat, m’ha sortit bastant bé, no em puc queixar. El meu company sí, no ha tingut temps d’acabar, però jo em sento bé, amb els deures fets. Ara a descansar per al següent assalt.

Recordo

per

Justine Renaud_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo la seva presència cada matí a l’hora d’aixecar-me. Recordo quan passejàvem junts pel parc, agafats de la mà, explicant-nos històries. Recordo aquelles guerres de coixins. Recordo aquells moments extraordinaris que mai no s’oblidaran. Totes aquelles històries inventades, però de moltíssima credibilitat. Recordo la seva olor de roses. Recordo quan em van dir que estava malalt. Recordo que des d’aquell dia tot va canviar. Recordo l’hospital, els seus plors, els meus. Recordo quan em despertava i ja no el veia. Recordo quan va marxar, quan va morir. Quan em va dir adéu per última vegada. Recordo quan passejava sola pel parc.

Amb tu

per

Nicolas Montel_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Em desperto i penso en tu. Tanco els ulls i et veig a prop meu. La teva olor de roses, tan dolça. Gravada en mi estàs. Somric, ploro, crido, no arribo a desfer-me de tu. Et desitjo, t’estimo però la distància és massa gran i l’únic camí és estar sense tu. Somric recordant tots aquests bons moments que vam passar junts, ploro perquè sé que no podré tenir-te tan a prop com abans. Crido perquè et trobo a faltar i desitjo tornar  a aquells bons moments que vam viure junts. Desitjo que siguis feliç, que, estiguis o no amb mi, jo mai pararé de somriure mentre tu estiguis bé. Ets la llum del meu dia, la raó de seguir lluitant cada dia.

Un àlbum de fotos

per

Noelia Devreeze _Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Un àlbum de fotos, què es? Només es un llibre que conté fotos de la família, dels amics, de tu quan eres petit. Només són records, records que es guarden en un llibre que queda tancat durant molts anys i mai te’n recordes. Però el dia que fas neteja a casa i el trobes, sempre tens aquestes ganes d’obrir-lo. L’obres, i te’l mires amb emoció, com si fos la primera vegada que el veus. I quan el mires, rememores tots aquells viatges que vas fer, les celebracions amb la família que només veus una vegada cada dos o tres anys, aquells moments inoblidables amb els amics. Aquests són els records que no t’agradaria mai oblidar.

La vida passa

per

Aicha Faouzi_1ère BPRC Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

L’altre dia em vaig sorprendre perquè vaig trobar un antic àlbum de fotos, i vaig pensar, ‘com passa el temps!’ Em vaig posar molt melancòlic quan vaig veure que encara tenia cabells i ben negres, la pell la tenia llisa, se’m veia un home fort i treballador, encara tenia molta vida per endavant. Ara trenta anys més tard, surto al carrer a fer un vol, deu minuts, i ja em sento com les cames viuen cansades, ja no serà mai igual. El temps passa i no ens adonem que mai no serà com abans. Quan som joves ens és igual el temps perdut, però quan ja tens el temps comptat penses en cada minut que has perdut. Aprofiteu cada minut de la vostra vida.

La meva àvia

per

Mireia Fumenal_3r A  COL·LEGI SANT ERMENGOL
El primer dia de la meva vida ja vaig saber que una àvia era una cosa molt especial. És com una segona mare en qui pots confiar tota la teva vida. I de totes les àvies, la meva és la millor. Tota la vida ha sabut com estava, què em passava i com em sentia. M’anima en les coses bones, m’ajuda a superar objectius no aconseguits i em fa somriure com mai ningú altre ho ha pogut fer. Sé que sense ella les coses canviarien. Molts cops no l’he valorat com ho hauria hagut de fer però ella l’únic que vol és que jo sigui feliç. És la millor de totes i sé que quan ja no hi sigui, hi haurà un lloc buit que mai ningú el podrà ocupar.

L’ombra

per

Martí Torregrosa _3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Era fosc i el carrer estava desert, només il·luminat per un parell de fanals. Algú em seguia des de feia estona. Les seves passes eren silencioses. Eren semblants a les meves per no dir idèntiques. Vaig accelerar el pas per intentar sincronitzar els moviments del meu perseguidor. Vaig començar a pujar i baixar de la vorera per si el podia despistar. Inclús em vaig treure les sabates per no fer cap soroll. Era inútil, era allà amb mi… La seva perícia en caminar m’estava començant a irritar. L’ única solució va ser trencar els fanals i seure a la vorera.

Camins

per

Natàlia Ferré_1r batx. econo. A  EA BATXILLERAT

Tanco els ulls i ja començo un viatge que sembla infinit. Intento mirar més enllà i comprovar que el camí que prendré val la pena. Miro i torno a mirar, però és impossible saber-ho. Hi penso i torno a pensar-hi. Van passant els dies, fins i tot els mesos, i encara no sé quin camí escollir. Les portes a poc a poc es van tancant i cada cop se n’obren menys. T’atures, penses i mires com va passant la vida, fins que un dia ja no en tens prou. Fins que un dia només en despertar-te saps que aquell dia serà diferent, especial. I és llavors quan t’adones que ningú podrà dir-te si val la pena, només tu tens la resposta, i potser ja ha arribat el moment d’iniciar un nou camí.

Vista

per

Guillem Casal_1r batx. econo. A  EA BATXILLERAT

M’envaïa una sensació de confusió ter­rible. Intentava palpar el meu voltant, però res em semblava familiar, res, absolutament res. Només palpava parets i més parets, sense ser capaç de situar-me al lloc on era. Sentia una por terrible, un nerviosisme indescriptible, com si m’hagués despertat sobtadament d’un malson horrible que no era capaç de recordar. Tot estava completament a les fosques i notava com el cor em bategava a cent batzegades per hora. Fins que de sobte vaig trobar l’interruptor del llum.

Estic mort?

per

Carles Aguareles_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

És un dia espectacular: cap núvol, gens de vent, bona condició de la neu… Els salts em criden. Estic a la sortida concentrat i agafo velocitat per arribar a la barana amb pujada. Vaja! Veig que em falta velocitat, no arribo bé i… caic! Ho veig tot negre, no sento res. Estic mort? Al cap de… no ho sé, he perdut la noció del temps, sento algunes veus. Estic content, reconec una veu. Uf! Sembla que no estic mort. No li puc contestar, no em surten les paraules. M’hauré quedat sense veu? Foscor una altra vegada i més tard molta llum i soroll. Estic volant. No, no estic mort, estic dins d’un helicòpter en direcció a l’hospital.

La carrera de la vida

per

Blanca Lorenzo_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Ningú ens va dir que fóssim. Ningú ens va dir que ho intentéssim. Ningú ens va dir que seria fàcil. Algú va dir que som els nostres somnis, que si no somiem estem morts. Els nostres passos segueixen l’instint que ens porta al desconegut. No mirem els obstacles que hem superat, sinó aquells que anem a superar. No es tracta de ser els més ràpids, els més forts o els més grans. Es tracta de ser nosaltres mateixos. No som només corredors, ni alpinistes, ni esquiadors… ni tan sols esportistes… Som persones. No estem segurs d’aconseguir-ho, però d’una cosa sí: estem convençuts que conquerirem la felicitat. Què busquem? Potser viure?