Mes: maig de 2013

No te n’adones del que tens fins que ho has perdut tot…

per

Mariona Juárez_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

A vegades ens queixem per mínimes coses i no ens n’adonem de tot el que tenim fins que no ens passa alguna cosa que ens canvia la vida totalment, suposo que això és el que li va passar a la Sònia, esquiadora de tota la vida que per una mala caiguda… ja no pot caminar… La Sònia es passava el dies a pistes i no estava ni un sol segon amb la seva família, però ells ho entenien, volien que la Sònia complís els seus somnis, suposo que després de tant temps sense veure’s, la Sònia no es sentia recolzada i a l’hora de la caiguda va jurar no tornar a passar tant temps sense ells…

Jo, l’Èlia

per

Berta Casal_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

–És perfecta per a la feina i la millor en el seu camp, pel que veig aquí, només farà falta un informe mèdic i podrà ràpidament incorporar-se a la feina, un cop se l’hagi fet me’l porta al despatx i ja estarà– diu l’home de l’entrevista que hi ha darrere de la taula del despatx –Vaja, un informe mèdic…– responc pensativa –Moltes gràcies– dic sense esma,seguidament m’aixeco de la taula i m’apropo a la porta on hi ha un cartellet que diu EXIT, sense dir un mot. Al carrer m’assec en un banc pensant en el que acabo d’aconseguir i en el molt que m’he esforçat, sabent que el meu grup sanguini en sentenciarà.

Per sempre junts

per

David Cruz_2n Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Un dia em van presentar un noi. Era de la mateixa edat que jo. No era molt sociable. Al cap de poc temps va començar a parlar més, a sortir… es va integrar bé. Vam començar a agafar confiança, érem inseparables. Érem com germans que mai havíem tingut… A l’any de conèixer-nos, vam començar a separar-nos fins que un dia jo vaig marxar del poble. Vaig perdre tota la comunicació amb ell, fins que em vaig assabentar que havia mort. Al dia següent de saber-ho vaig tornar al poble, i quan em vaig veure reflectit al mirall de l’estació vaig observar amb horror que el meu amic s’havia convertit en el meu reflex.

L’acomiadament

per

Vicente Alcolea_2n Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

La pluja em mullava els cabells, les gotes recorrien la meva cara i es fonien amb les llàgrimes. Ell havia marxat i m’havia deixat sol a la ciutat sota la pluja. Vaig començar a córrer sense fer cas de la gent del voltant, només volia trobar-lo, encara que sabés que mai no ho aconseguiria, que mai més el tornaria a veure. No volia acceptar aquesta idea. Vaig continuar corrent, ja no sentia ni la pluja caient sobre meu. Era de nit, el meu mòbil no deixava de sonar. Fins que vaig caure. Notava la fredor del terra a la cara i com em sortia sang del cap i allà em vaig quedar, sol, estirat a terra esperant algú que no arribaria mai.

9.32 del matí

per

Ona Vicente_4rt A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em llevo i veig un missatge de text: “Estic treballant, t’estimo petita”, enviat a les set del matí. Baixo a buscar un cafè a l’Starbucks, són les 9.32 del matí. Fora veig tota la gent amuntegada al carrer, uns cridant, uns plorant. Què ha passat? Pregunto a una senyora, que entre plors assenyala la gran pantalla de la plaça amb el dit. No pot ser… Les tor­res… Uns avions han impactat contra elles. Déu meu, el meu pare està treballant a la tor­re 1… Ha passat tot massa ràpid. Veig com, uns quants afortunats, surten de la torre, no el veig sortir. Conservo les esperances espero que pugui… Un moment, la torre 1… s’acaba d’enfonsar.

Res serà igual, quan tu no hi siguis

per

Sara Cáceres_4rt A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sé que res serà igual quan passis la porta. Sé de bon tros que et necessitaré més que mai i que no hi seràs per regalar-me un somriure, per abraçar-me i mirar-me als ulls o per agafar-me la cara i fer-me un petó. Sé que et trobaré a faltar com no he trobat mai a faltar ningú, perquè has estat tu qui, en aquest poc temps, m’ha fet sentir especial. Has estat tu la raó per la qual m’aixecava amb un somriure a la cara i desitjava arribar mitja hora abans només per poder romandre al teu costat, una estoneta més… Tu ets la persona a la qual em podria passar el dia mirant i no me’n cansaria mai, simplement perquè t’estimo.

Blau

per

Noemí Rossell_2n Batxillerat Eco. EA BATXILLERAT

El planeta blau. El cel és blau, el mar blau i els ulls blaus. Duc pantalons blaus, camisa blava, corbata blava, mitjons blaus i cinturó blau. Gent amb cabells blaus, a qui li han fet blaus que se senten blaus. Barrufets de color blau, gossos amb la llengua blava, xarxes socials amb icones blaves i partits polítics de color blau. Senyals blaus al carrer, agents vestits de blau. Blau marí, blau cel, blau turquesa i blau de Prússia també dit blau Milori o blau de Turnbull. Claríssimament el món és blau, tot té blau, tot sembla blau. Però jo… Jo encara estic molt verd.

Temps

per

Pascal Mesina_2n Batxillerat Eco.  EA BATXILLERAT

Els anys… Unitats de temps tan llargues i curtes alhora. Curtes quan riem, curtes quan parlem. Llargues quan no hi ets. Llargues quan ets amb ell. Si el temps tingués un valor mesurable, quantitatiu, sospesable, podries callar-me ensenyant-me quant me n’has dedicat. Però l’afecte i el temps són independents. El frec pot fer l’afecte, però això no vol dir res. Qui va ser el pobre geni que barrejà amor i temps? Les melodies complicades, les meves composicions, han donat pas a versos simples i vans acords. Ambdós sabem que no em pertanys. Acabaràs marxant tu, com han marxat els anys.

El restaurant

per

Marc Andorrà_Ter. Restauration LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia qualsevol, en Rodolfo va anar treballar al restaurant del seu pare. Va arribar a la mateixa hora de sempre, a les 12.30 h, i començà la rutina, doblegar tovallons… Va començar a rebre els clients, fer-los seure, servir els plats. Quan de sobte, entrà una noia preciosa rossa, la va anar a atendre, ella estava amb el seu xicot. La noia s’interessà de seguida pel Rodolfo. Ell no li va fer gaire cas al principi però de mica en mica li va anar interessant cada cop més, tant que li va demanar que es coneguessin en un lloc a soles, ella no li va contestar fins al final però li va dir que sí i s’acomiadà amb un pe

El primer dia

per

Andre dos Santos_TBPR LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’escola com tots els altres, tornava el mateix de sempre, la rutina. Avui a aquesta hora estava a classe de ciències, una mica a la lluna, després d’haver vist per primera vegada i conegut la meva nova companya de classe i  que de casualitat, seu al meu costat a classe. Ni més ni menys m’imaginava històries boniques de com podria ser la vida amb ella. Em sentia deu anys més gran, pensava si podria fer realitat els meus pensaments o bé que mai no passaria res d’això amb la nena dels meus pensaments, sentia un petit malestar dins meu, em feia més fort que les imatges retroprojectades al meu cervell.

Aprecia el que tens

per

Montse Da Cruz _3r E EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Realment, apreciem el que tenim? Mira’t, cada dia tens l’oportunitat d’aixecar-te del llit, vestir-te, anar a l’escola i veure els teus pares i germans. Tens un ordinador, un mòbil i un armari ple de roba i sabates. Tampoc et falta el menjar. Però algun cop t’has parat a pensar en les persones que no tenen la sort de tenir una vida com la teva? La gent pobra o la gent malalta? Mentre els teus somnis són coses materials, com un mòbil nou, ells somien de menjar o que es trobi la cura contra el càncer. No tots els somnis són materials.

La música

per

Rita Gamito _3r E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Hi ha una cosa que tots tenim en comú. És una cosa que no segueix cap religió, no té edat, no té color de pell, no segueix cap norma: la música. Només amb una lletra i una melodia ens pot emocionar, ens pot fer plorar, ballar, saltar, cridar, somriure, cantar… És la que m’acompanya en tot moment. És la que em fa sentir sensacions que mai havia sentit. La que sempre m’entén. La que m’ajuda a seguir el meu somni. La que m’ajuda a expressar-me. Simplement, la música.

El viatge

per

Adrià Ortun _1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Abans que torni el pare a rescatar-me quan vegi que no estic fora com tots els altres, que encara segueixo al meu llit mentre la casa s’enfonsa sotraguejada pel tremolor, em despertaré i sortiré al carrer. Així no haurà d’arriscar la seva vida venint-me a buscar.
Vaig pensar amb força per tal de poder calibrar la màquina mentre posava una moneda dins la clivella. La cabina, llavors, va començar a fer sorolls estranys. Els llums s’encenien i s’apagaven. Em vaig transportar, però en acabar el viatge res havia canviat, només jo. Ara duc a la cara un somriure. A sota hi ha pressa. Un altre nen espera per pujar a l’avionet de joguina.

Felicitat

per

Mireia Martorell _1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Davant la finestra, la neu cau tranquil·lament. Em vesteixo, esmorzo i   decideixo sortir. Abriga’t bé! –sento que crida la mare–. L’entrenador em saluda amb el fil de veu del matí, està content. La música ressona per tot l’automòbil, està molt forta, m’agrada. Cantem animadament cada paraula de la cançó i ens mirem amb un gran somriure. Revolt a dreta, a l’esquerra i ja hi som! Freno de mà i em fico les botes, el casc… Obro la porta i surto. Un bon escalfament i estiraments. Em calço els esquís, estic preparada, entusiasmada, per fi ha arribat el moment. Agafo amb força els bastons i deixo lliscar els esquís per agafar velocitat.

Una pila letal

per

Karima Najem _3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa un temps vaig anar a ca la meva tieta. Va començar a banyar el meu cosí i ma germana també va voler entrar a la banyera per jugar. Van agafar joguines i van començar a esquitxar-se i a riure. Però entre les joguines hi havia una pila petita, de la mida d’un moneda, i el meu cosí se la va empassar. Vam haver d’anar a l’hospital i d’entrada van dir-li que només eren angines, res greu. Al cap d’una setmana, vam veure que no podia respirar. La pila s’havia obert i l’àcid que contenia hauria pogut ser letal. Va haver d’estar-se un any a l’hospital, entubat. Avui però ja ha passat tot i afortunadament ho puc explicar com una anècdota!

Estimar de nou

per

Tamara Pires_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

La Carlota tenia 12 anys quan va perdre la seva mare en un tràgic accident de cotxe. El seu pare, el senyor Casamanya, un dentista reconegut, volia refer la seva vida i es va enamorar d’una altra dona. Malgrat que tothom té dret a tornar a començar, la Carlota no volia acceptar aquella relació. No era egoisme, era senzillament que aquella pèrdua quan era una nena li havia fet molt mal i ara, amb 16 anys, ja adolescent, no entenia que el seu pare estimés de nou.
Després de mentides, d’enganys i de fer la punyeta a l’estimada del senyor Casamanya, la jove Carlota va acceptar que el seu pare fos feliç.

El futbol

per

Najim Agharbi _Micro 1 C. FORMACIÓ PROF.

Em fa gràcia la gent que es queixa d’aquest esport, els molesta que els futbolistes guanyin una milionada, segons ells, “donant copets a una pilota”. El futbol és un sentiment, és un orgull i a més a més és un esport, on gairebé segur fas més amics que a l’escola o al treball. Els nervis del primer partit, la felicitat de la primera victòria, l’emoció del primer gol, el dolor de la derrota, les adversitats, l’entrenament asfixiant i dolorós, i tot i el patiment o la der­-rota, la seguretat que has fet el que calia; no hi ha lloc per a preocupacions, el teu cervell només pensa a fer-ho molt bé i gua-nyar; el futbol és molt més, és una escola de vida.

Memòries

per

Nelson Quintela _Micro 1 C DE FORMACIÓ PROF.

Avui en dia, les innovacions creixen a una velocitat molt elevada, els ordinadors tenen memòries RAM de molts gigabytes, amb un potencial d’emmagatzematge molt a l’abast, existeixen memòries al núvol, targetes SD per a mòbils, ordinadors amb capacitats extraordinàries per guardar-ho tot; però, en qualsevol moment, aquestes memòries tan sofisticades poden fallar. Per més tecnologia que hi hagi, la memòria humana supera totes aquestes. Per aquesta raó mai no oblidaré la persona que un dia ens va abandonar a mi i a la família sense avisar, les llàgrimes s’han eixugat i ara només queda continuar, això sí, quedaràs sempre en la meva memòria, avi.

Una decisió

per

Marc Pallarés _3r B 2a ESCOLA AND. ORDINO
A la vida se’ns plantegen moltes decisions: des de triar quina roba ens posarem fins a decidir quin camí agafarem en la vida. Sents ràbia, dubte i inseguretat, busques la millor opció de les que se’t proposen, però sempre acabes trobant un defecte que continua provocant una incertesa emprenyadora i enutjosa. El pitjor de tot és que, en realitat, no decidir-se és una pèrdua de temps, perquè al final, triïs el que triïs, si tu ho desitges, t’acabarà sortint millor del que et pots imaginar. Una de les vegades que he patit aquesta indecisió és amb aquest microrelat, que encara no sé sobre quin tema serà, però ja l’he acabat de redactar.

Fet i amagar

per

Helena Esteban _3r B 2a ESCOLA AND. ORDINO
Jugaven en aquella casa tan tenebrosa i desconeguda. Ella era prou valenta per amagar-se sola en algun indret d’aquell lloc. El seu germà va entrar en una sala il·luminada i espaiosa, va fixar la vista en el vell i fosc armari que s’hi allotjava. Va pensar que la ingènua de la seva germana s’hauria amagat en aquell lloc tan evident. En el buit que hi havia entre les portes del moble, hi va veure l’ull blau i gran, l’olor suau i perfumada que desprenia la nena, i fins i tot s’hi dibuixava una petita boca amb una expressió singular: d’una segura derrota. Finalment, ell va somriure decidit i va obrir l’armari… No hi havia ningú.