Victor Hugo de Jesus_4t INSTITUT ESPANYOL
Sentia com si algú m’estigués perseguint, cada vegada s’apropava més i més i jo, ple de por, vaig començar a córrer carrer avall, a veure si podia arribar al carrer principal, era inevitable. Aquella persona continuava corrent darrere meu, ja no sabia què fer, em vaig aturar, potser seria la pitjor decisió de la meva vida, però jo havia d’ esbrinar qui era i què volia de mi . Era un home gran i gros que amb una veu greu em va dir: –Nano, que t’ha caigut la cartera, no sé pas per què corries tant, no et vull fer mal eh…, què et pensaves? Ai aquesta joventut d’avui dia!– Jo, avergonyit, vaig agafar la cartera i me’n vaig anar.