Dia: 18 de juny de 2013

Anna Babot _Secretariat Multil. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

És un dia qualsevol del mes de novembre. Miro per la finestra i fa un sol esplèndid. Em paro un moment i observo els meus companys de classe. Em fixo en una persona. És una noia baixeta, rosseta, porta ulleres i sempre té un somriure dibuixat en el seu rostre. A mesura que transcorren els dies m’adono que la gent no és el que sembla. He tingut la sort de conèixer-la i, a poc a poc, m’ha explicat algun fragment de la seva vida. No entenc per què sempre és dolça amb tothom; no entenc la rialla dels seus llavis; no entenc com pot controlar els sentiments davant nostre. Després d’escoltar-la només puc sentir admiració per ELLA!

Vera Torres _Secretariat Multil. C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Des d’aquí on sóc et veig al parc de davant de casa nostra. Hi passàvem hores i hores juntes. Ara plores desconsoladament i vols estar sola. La gent et mira però ningú gosa preguntar-te què et passa. Les teves amigues et truquen per telèfon insistentment, només mous un dit per penjar. No vols parlar amb ningú. No vols animar-te. La tristor t’envaeix. La solitud és la teva companya. El temps passa i tu continues plorant fins al punt de sufocar-te. Has d’entendre que la vida continua encara que sigui difícil. Tant de bo pogués baixar del cel, acomiadar-me, abraçar-te, petonejar-te i dir-te que t’estimo. Mai estaràs sola filla!