Mes: gener de 2014

Aaron González_2n DEP AEL C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

És insuportable. Els que som esportistes ho sabem, aquesta angoixa que t’agafa quan no pots, quan no t’ho aconsellen o quan no t’ho permeten. Quan vols i no pots! Quan la teva il·lusió és estar amb els teus companys i l’únic que pots fer és donar-los suport i mirar com avancen els fets; tu ho faries d’una altra manera, però no pots executar-la perquè no t’ho permet. Aquell moment en què tothom confia en tu i per molt que vulguis no ets capaç, et sents impotent quan creus que si estiguessis amb els teus companys podríeu fer-ho millor però tu no hi ets, a causa d’aquesta malaltia que de tant en tant agafa els esportistes: maleïda lesió!

Laura Rozados_2n DEP AEL C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Tens un somni? No el deixis, a per ell! Deixa de costat la gent que et diu que no podràs, t’ho diuen perquè ells mateixos són incapaços de lluitar pel seu somni. Si tens una meta, vés-hi directament, no miris enrere. Et trobaràs molts obstacles pel teu camí i cauràs molts cops, però l’important és que t’aixequis i continuïs lluitant per ell. L’esforç és enorme, però la recompensa d’arribar on vols és més gran encara. Pensa que no estaràs sola, les persones que de veritat t’estimen t’ajudaran a aixecar-te perquè creuen en tu. I quan arribis al teu destí no t’aturis, el viatge encara continua… comença a construir un nou impossible.

Estefania Alves_1SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Quantes cançons tens al teu l’iPad o al mòbil? Cent? Dues-centes? Mil? Però quantes escoltes de veritat? Dues? Cinc? Deu? Et passes minuts donant-li al botó de següent fins trobar una que realment t’agrada i quan s’acaba aquesta cançó, una altra bona estona amb el botó. Aquestes cançons que no escoltes mai, que solament es reprodueixen durant dos segons, eren cançons que abans t’agradaven però que ara has substituït o oblidat. Segur que encara t’agraden com abans si les tornes a escoltar. Per què no els dones una segona oportunitat? Posa el teu reproductor de música en mode aleatori i veuràs que et vindran bons records.

Ricardo Carrega_1SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Torno a ser-hi. Estirada en aquest llit. Feble, sense cap força. Sento veus intentant evitar l’inevitable. La negra foscor sempre m’atrapa, m’envaeix. La fi arriba i el so de fons s’acaba, com jo. La meva enemiga ha tornat a guanyar. Negre, tot negre. La foscor es perllonga més que de costum. Començo a pensar que aquesta vegada s’ha acabat per sempre. Però, de sobte, torno a sentir veus, esforçant-se altre cop per mi. De nou, sento un xic de força i de cop, un fil de llum es presenta davant meu. Algú m’agafa. I com altres cops, ploro. Però tard o d’hora torno a ser als braços de la mare. Ja que després de tot, sóc un cicle sense fi.

Marc RodrÍguez_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el cinquanta-vuitè dissabte del mes en el que em trobava, tenia molta gana i vaig decidir llavors d’anar fins a la nevera a per un mos. Vaig obrir-la, no hi vaig trobar res. Jo, tossut, vaig obrir-la cinquanta-vuit cops més, no perdia l’esperança de trobar-hi alguna cosa algun dia. Us imagineu per un moment obrir-la i trobar-hi un portal que duu cap una altra dimensió? Això mateix és el que em va passar. Aquell portal duia al planeta dolç, un indret on tothom es diu Pere, on els núvols són de xocolata i els rius de batut. Emocionat, em vaig llançar de cap al riu de batut de maduixa, però aquell riu cremava tant que em vaig fondre.

Laura MONTES_2n C LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui. Avui ja fa un any que vas marxar. Encara me’n recordo. Era un dia ennuvolat vora el mar, tu estaves fent ximpleries amb la moto. Aquella maleïda moto que et vaig regalar pel nostre aniversari. Tot va passar en el mateix lloc on em vas demanar matrimoni. És diumenge, i com cada diumenge estic asseguda a la nostra roca. Sento que m’acaricies la pell i em xiuxiueges la nostra cançó. Aquest moment és perfecte. Vas cap al mar. Et vull abraçar, vaig cap a tu i de sobte… El despertador sona. Avui és un dia més que passaré sense tu.

Renata Santos_TES LYCÉE COMTE DE FOIX

I l’amor és… què en sé jo! No es pot definir realment què és l’amor. Crec que l’amor és no saber efectivament què és, però sentir tot el que ell ens porta. Penso que és un fort desig d’abraçar les persones que més estimem, amb tot el que això que comporta: passat, somnis, projectes, manies, defectes, gustos, virtuts. És pensar a renunciar i renunciar a la idea de renunciar, per sentir la pau que ens transmeten aquestes persones. És un sentiment present en els millors i pitjors moments de la nostra vida. És voler protegir aquelles persones de tot el mal i sentir que sempre valdrà la pena lluitar per elles.

Alexi Riba_TSA LYCÉE COMTE DE FOIX

Està connectat, confinat, sol, al seu llit d’hospital. Diu a la seva mare de confiar en la medicina, però en el fons, el seu cor guarda la seva desesperació. Fa creure als seus germans petits que és només un joc, quan l’operen. Ja no té cabells i se li fa difícil respirar. La quimioteràpia el deixa sense energia per parlar i les visites es fan poc freqüents. Fa olor d’hospital, el mateix gust amarg de la sensació de no tenir el control de la seva vida. Ell escolta els metges parlar de manera incomprensible. Està condemnat i només té 16 anys… Però, li queda l’esperança, aquella sensació que li fa veure cada minut com un regal.

Diogo da Silva_2n BPRE LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi havia un nen anomenat Samuel que vivia a Portugal. La seva vida era agradable i va continuar fins que va fer 7 anys. El dia del seu aniversari va estar molt content perquè el seu pare, que tenia una malaltia greu, va poder estar present. Dotze dies després del seu aniversari, sense haver-lo vist més, es va assabentar que el seu pare, que veia com el seu millor amic, el seu heroi, el seu ídol i el seu protector, havia mort a l’hospital. No es va perdonar mai de no haver-lo abraçat ni vist en vida durant els últims dotze dies. El record de veure’l en una caixa de fusta, pàl·lid i amb els ulls tancats va ser molt dur per a ell.

André Moreira_2n BPRE LYCÉE COMPTE DE FOIX

Un dia un noi, molt popular i amistós va conèixer un jove que es deia Pablo. En Pablo feia tatuatges i influenciat per la idea va començar a fer-se’n. Es tatuava com si fos un joc, malgrat els consells dels seus amics. Va deixar l’escola, no treballava i es passava el dia a casa d’amics sense fer res, això sí, fumant. Deixava els pares de costat i dormia moltes nits a casa dels seus amics i tanmateix va influenciar un nano de 14 anys que volia ser com ells. Tots tres es tatuaven i es van posar arracades, sense sentir els consells que els donàvem nosaltres, els seus amics. Finalment, va ser l’inici d’una tràgica història.

Lucas López_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquella nit, es va despertar amb un dolor insuportable. Quin era el mal pel qual estava passant? Es va abandonar al dolor tancant el ulls. Ja no tenia força per moure’s. Se sentia emportat cap a un territori desconegut que ja li feia por. La seva resistència es debilitava. Un sentiment de solitud se l’endugué. Estava sol en aquesta prova. El dolor era tan fort que quasi es va desmaiar. De sobte, va veure una llum intensa que el tornà cec. Els seus pulmons li cremaven. Cridà amb totes les seves forces, perquè algú l’ajudés. Tirant-lo pels peus, la infermera s’exclamà: “És un nen!” En Pol havia nascut.

Carla Bigordà_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un relat, un relat em demanen de fer, què faré? Què puc fer? Explico la meva vida? Demano consells als amics? Millor m’invento una vida perfecta… Explico potser el Nadal que passo cada any amb els familiars més propers? Li demano a la meva germana que m’ajudi? O directament esbosso un relat sense sentit. Escric el que em surti en aquest precís moment, o el que estic reflexionant des de fa uns dies. Podria almenys explicar una vida perfecta, la meva vida, amb els errors que cometo i els defectes que tinc. No sé què fer, què escriure, no en tinc la més mínima idea, però resulta que pensant-hi i pensant-hi, el relat ja és acabat.