Aldana Martínez_2n B BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
Em desitges, t’ignoro, em persegueixes i em tens. No teníem cap brúixola moral que ens indiqués el nord. Em perds, m’agafes, em deixes anar, me’n vaig, em busques, em trobes, t’apropes, m’allunyo, t’escolto, t’explico, m’expliques i gaudim, gaudim molt; però errem. Llavors t’odio, t’estimo i sento follia, massa follia. Teníem només un dubte interior que era tan ample com l’oceà. Ara et deixo –tornaràs, penso–, i em deixes, em trobes a faltar, et trobo a faltar, m’oblides i jo… jo he creat una vida per a mi, on sóc lliure per experimentar les meves fantasies més profundes i encara estic boja per tu. Ara, però, sóc lliure.
Mes: maig de 2014
Un pas endanvant
Cindy González_2n B BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
El meu últim microrelat. Com n’és d’estrany afirmar que serà l’últim després de tants anys pensant que havia de participar-hi sense ganes, queixant-me dels deures i de tot allò que podia. Sí, és estrany pensar que serà l’últim. D’aquí a uns mesos tocarà acomiadar-se d’amics i familiars i dir hola a un món desconegut que m’acompanyarà tota la vida. Sento com la por recorre el meu cos. És hora de fer un pas cap al futur i posar una pedra sobre una altra, a la vegada que escric aquestes paraules per enllestir, així, aquest últim microrelat i aquests últims 640 caràcters. Adéu a les meves muntanyes, a la neu, al fred incondicional… Andorra, et trobaré a faltar.
Preguntes
Maria Amat_4rt A EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
Apa! T’has tenyit els cabells de vermell, oi? –Nooo, és que ets daltònica! O quan estic al soterrani que és l’últim pis, i un em pregunta –Puges?– Home, doncs com no hi hagi un complex militar secret sota d’aquest edifici… o la típica que em fan sempre… Ets molt alta, oi? –Depèn… per a mi sou tots molt baixets… Bé, i la que et fa la teva mare quan arribes a casa –Ja has arribat?– no mare, sóc un holograma.
En fi, són preguntes que de vegades et fan pensar… et fan pensar el que la gent pensa abans de preguntar.
La humanitat
Marina Jorba_4rt A EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
Dins l’espai on es troben milions de galàxies, estrelles, forats negres, planetes, on la Terra es l’únic lloc on sabem que hi ha vida humana, persones importants volen aconseguir el màxim poder, per controlar-nos, perjudicar-nos i fer-nos patir. El món se’n va, el món es torna boig. Una punxada et pot canviar la vida, introduir-te un xip que controli el teu cervell i com vas evolucionant, la manera de veure la vida, i un cop t’adones del que t’està passant… PUM!
Pintura
Adrián Granero_2n DEP Micro CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Era una nit freda, es trobava a dalt del precipici que donava al mar embravit que xocava amb força, esquitxant per tot arreu. Es va apropar més i més a la cantonada, va mirar a dalt. Els núvols eren negres, hi havia una gran tempesta, els trons es reflectien en les aigües fosques de la mar. Cada vegada més a prop, les gotes xocaven al seu cap i a poc a poc s’inclinava cap al fosc buit en què només se sentia el cop de les ones contra les fredes pedres. Les gotes de pluja el colpejaven amb força a la cara mentre continuava caient més i més ràpid; i quan el seu cos havia de ser colpejat per les afilades roques, es va despertar.
Trobada
Enric Moyano_2n DEP Micro CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
No veig res, olor a roba de llit tancada durant temps a l’armari, m’envolta el cant dels ocells, em toca la brisa que s’escola per tot arreu per fer-me una carícia. Obro els ulls i una tènue llum s’esmuny per sota la persiana amb una suau brisa que cau a sobre meu. “Has de gaudir dels petits moments de la vida.” Em quedo ben quiet, respiro amb suavitat per escoltar allò que no puc sentir normalment. Escolto amb atenció per trobar el que més estimo en aquest món. Ocells, el vent, l’aigua, la ràdio xiuxiuejant, i tu, ets allí. La teva veu i la de l’avi. Moments de pau, moments que no canviaria per res. Llàstima que això s’ha acabat.
Què faig aquí?
Roser Alsina_3r D EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
Hola, tinc un cervell, l’utilitzo poc, tampoc el necessito gaire, el suficient per sobreviure. Tampoc tinc… Com es deia…? Ah sí, sentiments. L’única funció que tinc és sobreviure, alimentar-me salvatgement. No sé la raó de la nostra existència: només provoca desgràcies, morts, soledat… Si em morís faria un favor al món. Però no puc ni matar-me, només visc per un instint! L’instint de matar, menjar, només puc controlar aquesta merda!
La veritat és que no crec que el món es creés perquè jo existeixi, sóc l’error de l’existència d’aquest món on estic sol amb altres com jo, i pocs que valguin la pena.
Signat: Un zombi més.
Moments…
Jana Prats_3r D EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
Sento com el sol m’il·lumina, un nou dia comença, m’agrada molt aquesta sensació de saber que encara tinc tot el dia per endavant. M’aixeco i surto, no fa fred ni tampoc calor, tanco els ulls i sento el lleuger cant dels ocells, la brisa del matí que m’enreda els cabells, vaig descalça i sota els meus peus puc sentir la fusta humida a causa de la rosada, que d’aquí poc el sol assecarà. Torno a obrir els ulls i intento gravar aquest moment a la memòria perquè sé que no durarà gaire, o potser sí, però tard o d’hora les coses s’acaben per començar-ne unes de noves, perquè la vida és això: moments que comencen i que s’acaben contínuament.
Plou…
Jan Visent Armengol_3r C COL·LEGI SANT ERMENGOL
Plovia, plovia molt, massa per al meu gust.
Sóc un home senzill, molt senzill… Puc estimar i odiar, menjar i dormir, riure o plorar.
Realment, sé que dins meu hi ha alguna cosa que fa que jo sigui especial, encara no ho he trobat, però sé que hi és. Tothom en té alguna…
I aquesta és la idea que em va passar pel cap mentre mirava per la finestra, plovia, plovia molt, massa per al meu gust.
Foscor
Adrià López_3r C COL·LEGI SANT ERMENGOL
Per fi arribo al cim, el vent em fereix la cara. Intenta restar-li encant a aquest màgic moment, però no pot. L’encant del paisatge és indescriptible. El roig de l’alba lliura una batalla amb la llum blanca dels estels, i a l’oest la negra nit segueix ferma i estable amagant totes les impureses d’aquest món. De sobte, el reflex de la neu em fa tornar a la realitat. Potser encara em puc fer enrere, no ho sé. Tres segons al cim de la muntanya perduda han valgut més que seixanta anys de vida junts. Però ja és massa tard, faig un pas endavant i començo a caure quan la foscor comença a esvair-se. L’obscuritat guanya, ara només hi ha silenci.
Preparats… Ara!
Pablo Prieto_2n DEP AEL CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Nervis i més nervis. No saps què passarà, només saps que ho has de fer, res més, anar-hi i fer-ho bé; molt bé! Tot aquell temps has estat practicant, fent, assajant… donant el cent per cent de tu mateix. Un sacrifici que has de fer si vols aconseguir qualsevol cosa en aquest món. Hi afegeixes: donar-ho tot, la tensió de l’instant, la por del fracàs, les reaccions posteriors, el de-sig de ser el primer entre els millors…
–Preparats! Ara…!
–Què fas, què fas! La cursa s’ha acabat! Ets al mateix lloc, paralitzat, on eres a l’inici; clavat com una estàtua; aturat, immòbil, absolutament concentrat fins al proper: Preparats… Ara!
Consciència segrestada
Ignacio Arrarte_2n DEP AEL CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
El pols s’accelera, començo a estar nerviós. Amb mirada de por miro la meva mare mentre a la vegada li estrenyo fortament la mà. Arriben les infermeres. És hora de marxar. Entrem dins l’ascensor. Miro fixament el monitor, que va disminuint a mesura que baixem de planta. Tres, dos, un, zero. Hem arribat. El cor em va a cent per hora. Una infermera em diu que estigui tranquil. Em col·loquen una mascareta. Començo a entrar en un somni profund. Sento veus parlant al meu voltant però cap m’és familiar. Després d’una hora, sembla que torno a ser a l’habitació. Giro el cap i torno a veure la meva mare, ara ja tot s’ha acabat.
Addicte
Aaron Ruiz_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX
La gent és addicta a moltes coses: a les drogues, al menjar, a dormir, a comprar… Però jo sóc addicte a una afició, o més ben dit, a un altre tipus de vida. Addicte al joc d’aixecar-me i tornar a començar, a continuar esforçant-me fins a ser el millor. La gent em diu que he de ser realista, que no m’aficioni tant i que em centri en les coses més importants, com els estudis. Però jo penso: “Va ser realista la persona que va inventar Internet? O la que va inventar el telèfon?” Tota aquesta gent va imaginar coses impossibles, però hi van creure igualment. Per això em continuo entrenant sense parar i sóc addicte a aquest esport. El futbol.
La família
José Lopes_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX
Fa uns dies que un actor que apreciava molt va morir de manera tràgica i inesperada. Estic trist. Aquell actor tenia una filla i una dona. Elles sí que deuen estar tristes, han perdut el pare i el marit. És molt important l’amor que la família et dóna. S’ha d’aprofitar l’amor del pare, la mare i els germans, si en tens, abans que aquells a qui tu estimes se’n vagin de veritat. A mi el meu pare i la meva mare m’han ajudat molt en la vida i també els meus dos germans, que tot i que són una mica pesats, són bons germans. Els meus oncles també han estat un suport així com la meva àvia. La família és important, t’ajuda. Ajuda’ls tu també.
Cartes a Julieta
Otilia Fernandes_1ère SB STG LYCÉE COMTE DE FOIX
“Hola àvia! Com va tot? Per aquí tot igual. Ja no em mossego les ungles, com tu volies. L’escola em va molt bé, és el primer cop que tinc tan bones notes. A casa ja estem bé, els pares ja no discuteixen i… Saps què? A dansa m’han fet ballar amb les grans! Aprofito aquests deu minuts per escriure’t. Et trobo molt a faltar. Espero veure’t aviat! De moment, un petó molt gran!” I amb aquesta, la vuitantena carta que escric a l’àvia. La vuitantena carta que cremo, la vuitantena vegada que llenço les cendres al mateix lloc on vam llençar les seves, la vuitantena vegada que desitjo que la llegeixis… et necessito Julieta.
Preguntes sense resposta
Daniela Ferreira_1ère SB STG LYCÉE COMTE DE FOIX
La gent, a vegades, es demana coses que sovint no tenen resposta. Jo, per exemple, ara mateix no sé com inspirar-me per escriure aquest microrelat. És per això que començo a mirar per la finestra i veig caure la neu. Només em passa una cosa pel cap: saber per què la neu és blanca. Aquesta és una de les moltes preguntes que no tenen resposta o potser sí que la tenen però no ho sabem. No us demaneu a vegades per què la taronja és de color taronja? O per què el plàtan és groc? On fins i tot, per què la pluja mulla? I a mi em passen moltes coses pel cap, però em fa pal escriure-les totes. Final d’aquest microrelat.
L’amistat
Júlia Ribera_3r G EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP
L’amistat és una cosa molt important. Sempre penses que estaràs amb una persona, que mai us enfadareu, que no us separareu… Però sempre hi ha un dia que, malauradament, l’amistat en què sempre havies confiat es trenca i et sents molt malament, perquè la vols recuperar d’alguna manera. Moltes vegades, l’amistat se’n va quan es coneix algú amb qui se sent millor. La veritat és que, quan perds l’amistat amb algú, és com si et travessés una fletxa el cor i has de continuar, més tard la ferida se’t pot curar, però sempre hi haurà una cicatriu, en la qual encara pensaràs amb amistat.
Instants únics
Sandra Ribó_3r G EA 2AENSENYANÇA ENCAMP
A vegades, quan m’estiro al llit, penso en tot: el perquè de cada cosa, per què la meva vida és així i no d’una altra manera, per què no és com la de les pel·lícules on sempre hi ha un final feliç o, fins i tot, els contes que llegia de petita. Quan era petita sempre somiava de fer-me gran i tenir la vida perfecta que tothom desitja. I ara que ho sóc penso aprofitar cada moment com si fos únic perquè sé que aquell instant potser no tornarà a passar mai més. Tots els moments dolents agafa’ls i aprèn de l’error. No miris el passat, viu el present i no pensis en el futur; recorda això cada dia.
2016, espera’ns
Andrea Andújar_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX
Llums, focs d’artifici, calor, estiu, gent, molta gent i, el més important, música. Ella i jo, ningú més, enmig de la gent ballant. Verd i rosa, els colors de la vida. Ahir és història, avui és un regal i demà és un misteri. El somni de tota una vida, després de tres anys d’espera per fi som aquí. 2016, un nou món, la llibertat. Sentiments i emocions estranys, agradables, eufòria, felicitat. Que siguem aquí demostra que si lluites pel que vols, ho aconsegueixes. Només somia de nit i lluita de dia. I espera, sense desesperar-te, vivint el dia a dia perquè cada dia és un regal.
La clau de la vida
Remedios Miró_2nde A LYCÉE COMTE DE FOIX
La vida és una cosa que ens té penjats d’un fil, hem de seguir les regles al peu de la lletra, no tenim cap altra alternativa, la vida és néixer, créixer, reproduir-se i morir. Hem d’estudiar, treballar per poder continuar les etapes. Hi ha un moment de la nostra vida on volem canviar, trobar l’amor de la nostra vida, tenir il·lusions i desil·lusions, som cada dia diferents, canviem a poc a poc. Jo crec que la clau de la vida és l’amor, si encara hi ha gent al nostre món és ben bé per l’amor, pel nostre company o pels nostres fills, la cosa és així. L’ésser humà està fet per estimar i no per ser una màquina de treballar.