Mes: novembre de 2015

Albert Simon_3r A EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
Quan vam començar a esquiar, el monitor ens va dir d’anar al teleesquí 1 per anar al canvi de rasant que hi havia a l’alt de la pista blava. Quant ja havíem saltat tots el canvi de rasant, vam continuar baixant la pista fins arribar al júnior (el júnior és un salt forapista que acostumem a fer bastant), però jo, en veure que no saltava gaire, vaig fer xus des de dalt fins al salt. En començar a saltar me n’adono que he fet un gran error agafant massa velocitat, en aquell moment me n’adono que aquest error portarà greus conseqüències. Les conseqüències van ser el trencament dels lligaments encreuats dels dos genolls.

Andrea Azevedo_3r A EA 2a ENSENYANÇA ORDINO
Van ser les millors vacances que recordo amb ella. Quan vam marxar cap a Portugal no m’ho podia creure, ella estava allà amb mi i estaria allí durant dues setmanes. Quan vam arribar, vam descarregar les maletes i ens vam posar a mirar la televisió; estàvem tan cansades del viatge que no vam fer res més en tot el que quedava de dia. L’endemà vam decidir anar a la platja, vam fer-nos milers fotos i vam menjar gelats. La resta dels dies vam fer tot el que vam poder i ens vam fer moltes fotos. Aquells quinze dies vam fer de tot. Crec que tothom hauria de tenir unes vacances com les meves almenys un cop a la vida.

Elisenda Boltas _3r B COL·LEGI ANNA M. JANER
Ella sempre està sola, tant a dins d’un estoig com a fora. No és com les persones, si està sola és feliç i si no, també. L’ésser humà no pot estar sol, la solitud ens provoca basarda. En el nostre interior ens sentim indefensos davant el temor a l’isolament, a l’aïllament; en canvi, la goma no té mai aquest sentiment, està acostumada a dependre dels altres perquè ella no pot fer res sola. Si ningú la utilitza, espera i espera, descansa,  fins que algú la fa servir. Un dia arriba al seu final, s’acaba, després d’haver viscut una vida sense patiment i amb l’esperança d’haver-nos estat útil, cosa que, possiblement, mai ningú li agrairà.

Joan Balboa _3r B COL·LEGI ANNA M. JANER
Jo sense ell no era res, només un esbarzer. Tots els jorns em visitava i veia com en silenci em mirava. Només tenia 10 anys. La dolçor dels seus ulls s’il·luminava en pensar-me i en imaginar-me. Era un petit terrassà: aquí tomàquets, allà enciams, més llunyà mongetes i patates; i fins i tot, en un racó flairós, sota un esplèndid cirerer, un petit galliner. Pas a pas els dies han passat. Les seves mans em treballen i m’abelleixen de matí; de vesprada, rebo l’abraçada dels seus ulls encara contemplatius. Jo creixo i creixo per fer créixer la seva felicitat. I ja no sóc un esbarzer; ell tampoc un nen. Un fruitós hort i un joiós pagès.

Biel Gelabert _3r B ESCOLA ANDORRANA D’ORDINO
Arribo a casa i veig el gos mort. Em demano si estic somiant però no és veritat. Demano a la mare què ha passat amb el gos però no em contesta. Pujo les escales corrent amb llàgrimes de cocodril i li demano a la Via què li ha passat al gos, però ni em dirigeix la mirada. Arriba el pare. Vaig corrents fins a ell, caic per les escales i li demano què li passa al gos, però tampoc em mira ni respon. Toco el gos i veig que està dormint. Em trec l’ensurt de sobre i sec al sofà a mirar la televisió. Els pares també seuen al sofà i agafen una fotografia meva, criden a la Via i comencen a plorar. Al final entenc que estic mort.

Àlex Albós _3r B ESCOLA ANDORRANA D’ORDINO
A l’escola ha arribat un nen nou que es diu Dan. El primer dia d’escola tot­hom va al·lucinar ja que la roba d’aquell nen brillava més que tots els diamants del món. A aquell nen tothom li anava al darrere i tothom el tractava superbé. Tot­hom creia que el Dan era un nen molt ric, ja que anava molt net i era molt polit. Quan arribaven les hores d’esbarjo, el pati es buidava completament i tothom anava amb ell. Això era cada dia. Un dia li van preguntar l’ofici dels seus pares i el Dan va dir que el seu pare era escombriaire i la seva mare era dona de la neteja. Quan els nens van sentir allò tots se’n van riure i se’n van anar.

Tomàs Quiroga _3r A INSTITUT ESPANYOL

Avui és el gran dia. M’he llevat molt d’hora. Esmorzo i vaig a la dutxa. Surto de casa i arribo a la parada. L’autobús de l’equip arriba a l’hora. Tots els companys hi són. L’autobús para. Arribem a l’estadi i anem cap al vestuari. Tot està organitzat. L’entrenador ens diu la formació inicial. Fem el nostre crit i sortim al camp. Està ple. L’altre equip comença a riure’s de nosaltres, perquè les nostres sabates no són de marca o com les de Messi, però això no ens importa perquè hem vingut a jugar a futbol. Estic orgullós del meu equip, junts hem arribat fins aquí. Passen cinc minuts, els nervis augmenten… ha començat la final!

Íngrid Bertran _3r A INSTITUT ESPANYOL

Nevava. Érem al sofà amb el meu germà. Era de nit i feia fred. Pensàvem que l’endemà hi hauria bona neu per anar a fer snow. L’endemà, al matí, feia un dia perfecte per passar-lo a les pistes. Ens vam aixecar d’hora per aprofitar el temps i gaudir de l’activitat al màxim. Ens vam vestir i vam esmorzar per no haver de tornar fins l’hora de dinar. Érem al cim i les vistes eren màgiques. Estava asseguda sobre la neu. Un bruel se m’emportava en un tobogan d’aigua. Vaig mirar al cel i era blau, semblava un somni, i vaig tancar els ulls mentre notava el fred a la cara. No em va saber greu no poder tornar a obrir els ulls mai més.

Gerard Rogé _3r D LYCÉE CMTE DE FOIX

Quan em llevo, tinc la sensació de fred perquè la calefacció està engegada només des de fa mitja hora. Em vesteixo ràpidament i baixo al menjador a beure la llet per escalfar-me. Com que està nevant, encara tinc menys ganes d’anar al col·legi i vull tornar-me’n al llit. Però a part que a la nit hagin caigut dos metres i mig de neu i que el Govern decideixi anul·lar les classes, m’hi tocarà anar. Els meus pares són tan tossuts! Vivim condicions meteorològiques complicades però a casa tenim un Fiat Panda i sempre ens podem desplaçar, fins i tot amb neu! M’agradaria tenir un cotxe que anés malament per la neu i així no sortir de casa!

Pol Capdevila _3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Pare, mare, si arribeu a llegir això, m’agradaria donar-vos les GRÀCIES per haver-me donat la vida, per haver fet que aquests anys hagin estat sempre divertits, per haver-me cuidat la mar de bé. Encara que suspengui algunes assignatures, que perdi partits de bàsquet, vosaltres sempre esteu al meu costat donant-me suport. I per haver-me donat sempre el que demano. Trio la forma del microrelat per adreçar-me a vosaltres, perquè tot i la confiança que m’inspireu, sóc massa tímid per dir-vos-ho a la cara. No vull ser cursi tampoc. No cal, a més, que us ho digui perquè sapigueu quant us estimo i quant us agraeixo tot el que feu per mi.

Àlex Quintana_S3 A COL·LEGI SANT ARMENGOL

El Marc tenia quinze anys i vivia en un poblet anomenat Salomó. Sempre havia tingut intencions d’entrar a la vella casa abandonada, però mai havia aconseguit reunir el valor necessari per fer-ho, encara que ell volia creure que es tractava de seny més que de covardia. Una tarda d’octubre, fosca i plujosa, va dir-se a si mateix que era el dia d’entrar a la maleïda casa. Es va posar un impermeable, va agafar una llanterna i es va plantar davant de la porta d’entrada. El cor li anava a cent per hora. De sobte, un tro va fer que quasi es morís d’un infart i va decidir deixar aquell moment de valentia per més endavant… molt més endavant.

Daniel Arqués_S3 A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Som nens, adults, treballadors, estudiants, de dretes, d’esquerres, rics, pobres… Tots tenim aficions, maneres de pensar i altres coses que ens diferencien uns dels altres. Però sovint ens preguntem qui som, per què estem aquí, si vivim en un món real o pel contrari tot és un somni. Potser tot és un experiment i som humans de laboratori. Qui no s’ha fet mai només una d’aquestes preguntes? La resposta a aquestes preguntes la trobarem en una vida millor, o reencarnats en un altre ésser, o després d’un judici final. Vés a saber…

Àngela Simonet _3éme E LYCÉE COMPTE DE FOIX

Mai has volgut fer alguna cosa que canviï el món? Que expressi el que sents davant de tothom? Que ajudi a canviar tot el teu entorn? De vegades, no t’agradaria ser algú important? Ser algú que pogués canviar el ritme de les coses i gràcies a tu tot anés millor? No t’agradaria ser un famós, superconegut en la història? Doncs ara pots! Pots ser allò que vulguis ser quan ho vulguis, ser una ballarina, un cantant, un pilot de carreres… Però per poder-ho aconseguir, expressa el que sents quan ho sents i fes-te escoltar per la gent que t’envolta. Intenta que tot el que diguis, pensis o facis sigui per alguna cosa. Aixeca’t i fes-ho!

Júlia GARCIA _3éme E LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre és la mateixa història. “Que si estic tot el dia enganxada a la pantalla del mòbil, de la tauleta o que estic massa pendent de la televisió.”. Abans, em deia que havia de llegir més i ara, quan em veu amb un llibre em renya dient que passo massa temps enganxada als llibres i que hi ha coses més importants que llegir. Vol que practiqui algun esport a l’aire lliure. Ja no em diu que deixi una mica la tecnologia i llegeixi més, ara diu que hauria de llegir menys i concentrar-me en altres coses. “Que la vida passa més enllà dels llibres.” Em costa entendre que no s’adoni de com m’assemblo a ella. Mare, tot el que pot fer la Genètica!

Jenifer Gonçalves _3 B IEA

Segueixo escoltant com et bressoles a la teva cadira com de costum, de matinada, mentre em preparo per anar a l’institut. Fa uns mesos que te n’has anat, però sento la teva presència. Tot va començar aquell matí quan et vaig conèixer agafant l’ascensor i em vas explicar que estaves sola perquè el teu marit havia mort i que mai rebies visites. I jo no ho vaig dubtar: cada tarda pujava a explicar-te com m’havia anat la feina i tu m’explicaves el teu dia a dia… i així fins que has arribat als vuitanta-tres anys. Sempre seràs per mi la meva àvia i tu també em consideraves la teva néta, la que mai no vas poder tenir.

Inés Higuero _3 B IEA

Com poden canviar les coses d’un dia a l’altre. Qui m’hauria dit que ara estaria aquí sola, pensant si li importava a algú de veritat. Jo abans tenia unes bones amigues, d’aquelles que estan en els bons i en els mals moments, però les coses van canviar quan vaig començar a anar amb la Natàlia, la noia més popular de tot l’institut. Vaig deixar-les de costat per anar amb ella. I sabeu per què? Perquè sóc ximple i no sé valorar les persones. Les vaig perdre simplement per ser més popular. És una ximpleria, veritat? Toquen a la porta, m’aixeco i l’obro; són elles. Les torno a tenir al meu costat. Mai més les tornaré a perdre.

Edgar Buchaca _3r ESO SAGRADA FAMILIA

Estic al llit. Estic tranquil. Sé que en qualsevol moment vindràs a visitar-me, però ara no tinc por. No ha estat sempre així. Fa uns mesos, quan vaig saber que la teva visita s’apropava cada dia més, vaig témer la teva presència. A mesura que han anat passant els dies, he tingut temps de reflexionar-hi i ara sé que tu no ets el final sinó que ets una continuació. Estic preparat per fer el llarg viatge amb tu. Perquè sé que tots nos­altres hem de passar per la teva visita. Així que, aquí t’espero; vine quan vulguis, mort. Ja n’estic fart de la teva germana, la vida. Perquè tal com m’ha deixat, et prefereixo a tu, la germana mort.

Laia Marticella_3r ESO SAGRADA FAMILIA

Ja li tocava abandonar el camp de blat ja que la seva jornada laboral havia acabat. Agafà el camí de la dreta, el més llarg, perquè no tenia pressa, aquell dia no. L’home caminà gairebé una hora fins a arribar a la caseta de fusta que tenia enmig del camp de blat. Vint anys fent el mateix cada dia. Aquell dia, quan arribà a casa, l’home posà el més imprescindible en un drap de cuina mig trencat i en va fer un farcell. També agafà una capsa amb fotografies de les seves difuntes esposa i filla i es parà a recordar els moments en què encara eren una família. Agafà les seves pertinences i marxà allà on el destí el volgués portar.

Clàudia Gracia _3r C EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Aquest és el crim perfecte, un crim que ningú sap ni qui l’ha comès ni com s’ha produït. Un crim que ha matat molta gent, però no l’esperit sinó l’ànima. Quan algú mata l’esperit, el mata i ja no es pot fer res, però quan et maten l’ànima… et quedes sense il·lusió, sense somriure, sense humor. Tot i així segueixes vivint de la manera més indesitjada. Aquest crim l’ha comès la societat: ha estat comès per cadascun de nosaltres. Un crim que mai es podrà resoldre, el crim de ‘l’esperança’, un crim que va desanimant tothom. Totes les petites històries de persones, persones malaltes, en guerra, saps com se senten aquestes persones?

Ana Maria Prieto_3r C EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Jo mai et vaig tenir com a amic, mai em va agradar la teva companyia, però el destí va ser ingrat i et va posar al meu camí, sense que m’ho esperés i sense voler-ho. Sé que des d’aquell dia fatídic no tornaràs a deixar-me mai més. Ho sé i ho admeto, però això no em debilita ni el més mínim, només fa que sigui més forta, prudent, i em faci estar sempre alerta. Sé que en la debilitat és on trobes el teu poder, és on t’alimentes i et fas més fort. Com que ara sé que seràs sempre un fidel company de viatge, vull que sàpigues que aprendré de tu, que et robaré el poder i que encara que no deixis de seguir-me, mai em deixaré vèncer per tu.