Mes: gener de 2016

Lara Túnez _3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Sense saber-ho em vaig endinsar en un món ple de felicitat, un món de colors vius, un món inexistent. Semblava increïble, quan avui això resulta impossible, quan en aquests moments a les notícies només es parla de guer­res, morts i polítics corruptes.
Però el que més em sorprèn és que només es difonen les males notícies. I de les bones? I dels polítics que no roben? D’ells no se’n parla, no tenen interès mediàtic. Quin goig suposaria viure en aquest món anhelat per tothom, en el qual fóssim capaços de distingir-hi els colors. De sobte, vaig obrir els ulls i el món seguia essent el mateix, un món trist, un món sense ànima, sense color.

Laia Pons _3r B COL·LEGI ANNA M. JANNER

Només porta dues línies. No sap què posar a la carta. No vol incloure coses tan típiques i evidents com: et trobo a faltar, m’agradaria ser amb tu… Continua escrivint. Escriu sobre les tragèdies que ha viscut aquests dos darrers mesos a la guerra, sobre els companys, i els dies en aquell poblat. El temps sembla no haver passat, aturat en aquell punt intangible. Aquests dos mesos han estat com una llarga colla d’anys. Està cansat. Deixa la carta sobre el llit, com volent donar-li repòs abans de la partida. Aquella carta serà la primera i l’última que enviarà. El combat començarà i la sort, sempre tan fugissera, no l’acompanyarà.

Jessica Pina _3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Ella m’ha tingut en els seus braços quan he plorat, ella m’ha ajudat quan he viscut els pitjors moments de la meva vida, ella m’ha acompanyat en les millors estones, ella sap quan la necessito, ella… Sense ella no sabria què fer, sense ella no sóc ningú. A ella li dec la vida i no la canviaria per res ni per ningú. Sempre sé que és a prop i que hi puc comptar. Què faria jo sense ella?
Li dono les gràcies per tot l’amor que m’ha donat fins avui, i dono les gràcies per ser com és i fer-me com sóc. Dedico el microrelat a la meva mare, que és la persona que em fa costat incondicionalment. Tot el que sóc, li dec a ella. T’estimo mare!

David Teixeira _3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava tan tranquil, a la meva habitació, quan entra la meva mare d’una revolada i sense picar a la porta. Ja va entrar demanant-me si tenia alguna idea d’allò que havíem parlat feia un parell de dies. Jo, sense tenir idea de què m’estava parlant, li vaig respondre amb un tímid i càndid “no”. Llavors, va ser quan sense adonar-me’n, em vaig trobar immers en un dels sermons èpics que et solen engegar els pares. S’avorreixen i et repeteixen temes ja discutits fa dies o simplement et cau aquell sermó que et mereixes? En el meu cas, ho accepto i ho confesso, era per ambdues raons. Havia oblidat fer allò que m’havia demanat feia uns dies.

Renzo Martínez _3r B INSTITUT ESPANYOL

Ja havien passat gairebé tres anys des que el vaig veure. No podia esperar més temps. Tots els records d’aquests 10 o 11 anys són inesborrables. En el moment que ens tornéssim a veure, estic segur que totes les rialles dels anys anteriors tornarien en forma de llàgrima, mentre donava una forta abraçada al meu millor amic. La distància és un enemic mortal per a qualsevol relació. Bé, ho era almenys uns anys enrere, però amb les noves tecnologies ja no és un gran impediment, la veritat. Fa uns dies em va dir pel Facebook que a l’estiu tornaria. Em vaig il·lusionar molt: per fi tornaríem a fer-ne de les nostres com en els vells temps!

Inés Januario _3r B INSTITUT ESPANYOL

Ella sempre portava un somriure a la cara, mai estava trista, però quan arribava a casa seva la situació canviava. Aquell somriure que tenia sempre a la cara ja no hi era. I això era perquè la seva vida no era tan perfecta com la gent pensava. Els seus pares sempre estaven discutint. I gairebé totes les nits ella sentia els crits de la seva mare quan el seu pare l’estava pegant. Ella ja hi estava gairebé acostumada. Per això, només arribar a casa, pujava a la seva habitació i es posava música, per no haver de sentir les discussions dels  pares. Tot i així, per encarar el dia següent, tornava a posar-se aquell somriure a la cara.

Carla Anguita _3r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Ja fa quatre mesos que estic en coma i sembla que no però ho escolto tot. Els meus pares vénen cada dia després de la feina i el meu germà quan pot. Jo crec que ells saben que els escolto perquè sempre m’expliquen coses, m’informen de tot el que passa. Els meus amics vénen de tant en tant, però no gaire. La meva millor amiga plora quan em ve a veure i jo em sento fatal. Els altres vénen però no m’expliquen la seva vida, crec que es pensen que no em despertaré mai. Em passo el dia escoltant la vida de l’altra gent, els trobo molt a faltar. Un moment… veig una llum… una cara! És la meva millor amiga! Però on sóc? Què ha passat? Qui sóc?

Adrián Da Cunha_3r D EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Recordo aquell dia quan la final estava a prop. Estava molt impacient però també, nerviosa. Els dies van passar ràpid i, per fi, va arribar el dia. Em trobava al mig del camp i va començar el partit. No parava de fer voltes pel camp fins que, de sobte, van xiular falta. Estava marejada. De sobte, sento un xiulet i començo a volar. Tothom estava callat, vaig entrar dins la porteria i tothom va començar a cridar. Va acabar el partit i em van xutar cap al cel. Vaig veure bones vistes, em vaig sentir orgullosa però al caure, em vaig fer molt de mal. Un jugador em va agafar i em va donar a un nen. Ara, el nen i jo mai ens separem.

Jennifer Freitas _3éme B LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig començar amb 12 anys en un equip d’iniciació de futbol.
Molt emocionant. Veure com vas millorant. Fer sortides fora d’Andorra amb les noies. Sempre anava amb por, pors que no sempre surten bé. Però tot es pot fer, gràcies a les entrenadores, al suport dels pares i de les compa-nyes. Ho fan tot per fer-nos sentir bé. M’agrada i em fa seguir lluitant. Em sento orgullosa d’estar envoltada de la meva gent i poder fer el que m’agrada a mi. Em sento afortunada. Al futbol, no aprens només a jugar, també aprens què és estar en equip, i que no sempre es guanya. Ens van ensenyar que totes les formigues juntes ens mengem l’elefant.

Josep Gutiérrez _3éme B LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui us explicaré el meu primer dia de  pesca. Tenia set anys. Estic parlant de fa molt temps.
Va ser un dia a la tarda, al llac d’Engolasters i no en sabia gens, em va costar agafar la pràctica, i tot i que m’anava costant menys m’avorria perquè les truites no picaven. Va passar una llarga estona, fins que de sobte va picar una truita i em vaig ficar molt content, però llavors ja era tard i vaig haver de marxar. Aquell mateix cap de setmana vaig tornar-hi i m’ho vaig passar molt bé. D’altres dies vaig anar a d’altres llacs com el Cubil, Tristaina… I ara tinc 15 anys i encara segueixo anant a pescar i m’ho passo molt bé.

Iker Pereira _3r C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

T’estimava, t’estimo i t’estimaré. Tant de bo aquest verb fossis tu, i així en un futur o present et veuria de nou. Sempre estaràs present en els meus records i en el meu cor. Vas patir molt, fins que vas marxar cap a un lloc amb molta més tranquil·litat que aquí. Et vaig veure patint, fregant la mort, i lluitant per sortir d’aquella malaltia. Et trobo a faltar, trobo a faltar les galetes de xocolata, l’escudella dels diumenges i sobretot et trobo a faltar a tu. Has desaparegut físicament del meu present i futur, però no del meu passat i, qui sap si en un futur, ja sigui llunyà o proper, et vegi. T’estimava, t’estimo i t’estimaré.

Èric Moro _3r C EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

Què està bé i què està malament? Una pregunta que em proposo tots els dies. Per a mi el que està bé potser per a tu està malament i viceversa. Perquè per a mi vestir com vull està bé però per a la societat no, per a mi matar no està bé però per a un assassí, està bé? No sé si ho fan amb alguna finalitat… Coses així em ronden pel cap. Com és la realitat? Per què jo tinc una realitat i tu en tens una altra? Quina és la realitat real? Tothom va de realista però no se sap la realitat objectiva. Cada persona és un món, cada cap, un univers… i no pots controlar tothom amb ideologies absurdes. Jo, quan penso, trec noves maneres de pensar, i tu?

Anna Garrido _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Encara recordo quan la mare em va castigar sense cap tipus de tecnologia durant tota una setmana. Em vaig enfadar moltíssim, perquè no tenia dret a fer-me això, per a mi i molts joves d’avui en dia, és molt important estar connectat. Un dia el meu pare em va dir que em portaria a un lloc on podria descobrir noves maneres de viure la vida, un lloc on tot el que creus impossible és possible, on els amors complicats sempre se’n surten, i on jo fos la protagonista. Em va dir que calia deixar aparcats tots el meus pensaments, alliberar la meva imaginació, i obrir-me a la possibilitat de crear un nou món. Em va portar a la biblioteca, un lloc que molta gent desconeix.

Natàlia Mellado_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Heu pensat mai d’on prové el mot microrelat? Tot va començar quan el Micro, un nen que treballava en una pastisseria, va haver de portar un pastís al barri del costat. Havia d’escollir entre dos camins. Evidentment, va optar pel més curt però es va perdre. Es va trobar amb una velleta que portava un micròfon a la mà. El nen li va demanar ajuda i ella li va regalar el micro, li digué que li explicaria cap a on anar però en relats molt breus. El nen va acceptar i l’aparell va començar a indicar-li el camí mentre li explicava petites històries relacionades amb els  carrers per on anava passant. Finalment va trobar la casa. I d’aquí que un microrelat ha de ser breu.