Mes: febrer de 2016

Aleix Garcia_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA santa coloma

Era una tarda fosca de vent i pluja. Aquell dia el primer que vaig fer en arribar a casa va ser encendre la llar de foc i fer-me el berenar. En acabar, em vaig estirar al sofà a prop de la llar de foc, mentre esperava que arribés el pare de la feina. Amb aquestes, em vaig quedar adormit. Mentre dormia vaig veure una ombra gegant que s’anava apropant cap mi. Des d’aquell moment em vaig enamorar d’ella, tota l’estona ens miràvem mútuament amb aquella mirada tan tendra i profunda que tenia. Quan es va acostar cap a mi la vaig saludar. Era ella, la meva millor amiga, la Lucy, la cria d’elefant que vaig conèixer al temple de Borobudur.

Jana Sánchez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA Santa Coloma

Aquell fanal que no s’acaba d’encendre, la parella que camina per l’altre costat del passeig, l’aigua que m’esquitxa i la lluna que tot just comença a volar. Es presenta una nit preciosa al meu voltant. De cop, una llum encén el cel i apaga les estrelles. Un soroll que fa que un nen plori fins a morir. Crits d’ira i pena. El fanal s’ha acabat d’apagar, la parella jeu espantada al terra l’un al costat de l’altre, sembla que no han pogut gaudir de l’últim petó. Ja no sento l’aigua i la lluna s’ha amagat. Està passant allò que a molta gent li fa por. Un segon, dos segons. Jo no puc obrir els ulls, la meva última nit de llum apagada.

Laia Pifarré_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Per fi havíem arribat a Nova York. Estàvem tota la família dins d’un Black car, un taxi privat que ens portava a l’hotel. En arribar, vam deixar les maletes i vam sortir ràpidament a visitar la ciutat. No havíem caminat ni cent metres quan de sobte aparegué un home armat que ens volia robar, sense pensar-nos-ho vam sortir corrent cap al pont de Brooklyn, la gent ens dificultava avançar i esperàvem desaparèixer entre la multitud. Tot d’una l’atracador ens disparà, tot es va tornar borrós i en obrir els ulls,de nou al meu llit, amb l’enorme cartell de NEW YORK a la paret i un somni encara per complir.

Mireia Fonseca_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordava tots els moments viscuts anys enrere; la il·lusió del primer dia d’escola, les tardes al parc, les passejades amb l’avi després de sopar, les festes d’aniversari amb els amics, els primers concerts… La coïssor augmentava amb cadascun dels records que li passaven pel cap. Es negava a acceptar que ja havia perdut la innocència que caracteritza els infants. Era moment de començar una nova etapa però li costava acceptar-ho.
La campana va sonar. Es va quedar paralitzada un instant. Finalment, es va decidir i va pujar al tren. Va girar-se per veure un últim cop casa seva i va entrar al vagó. Darrere d’ella les portes es van tancar.

Lara Lozano_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Recordo que em portaven en una llitera a punt d’operar-me del cor amb 6 anys. Els meus pares es van quedar darrere la porta del quiròfan, però els podia veure per un vidre que hi havia. De cop i volta, una llum potent directa a la cara em va fer tancar els ulls i quedar-me adormida. No me’n recordo quan em vaig despertar, però la meva mare m’ha dit que en sortir d’allà vaig dir que no m’havia agradat gens l’operació. A l’UCI tenia un tub que m’anava de l’estómac a una galleda o una bossa, però no me’n recordo bé, i una mena de cables al final de la cicatriu de 20 centímetres que sempre tindré. El que tenia clar era que tot allò no ho podia tocar.

Hugo Fernandes_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Són 80 minuts en què ho dono tot. Quan entro al camp i toco la gespa artificial és com si algú em fes carícies per tot el cos. A l’escalfament ric i estem de conya, però quan entrem al vestidor el nostre entrenador ens intenta motivar, tot i que tinguem moltes preocupacions al cap. En aquell moment penso que aquest partit serà un més de la meva vida o el millor. Ens posem tots a la nostra posició i els capitans elegeixen cara o creu per veure qui treu primer. Toca cara, traiem nosaltres. Em passen la pilota cap a dalt però no sé si el microrelat em deixarà dir-vos si he guanyat o si he perdut, però sí que sé que l’he fet amb el cor.

Francesca Guasch_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic sola, tranquil·la i pensativa. Penso com seria algú a l’exterior. Tothom té aquesta curiositat de saber quin món s’amaga allà a dalt. Potser hi ha molta gent o no, qui ho sap… Cada dia mengem el mateix perquè el nostre sistema digestiu no accepta res més. De fet odiem els que viuen allà a dalt. Cada dia en moren uns quants; sobretot dels nostres, no sé per què però som els seus preferits. Aquesta mena de xarxa que baixa cada dia ens agafa, i mai tornem a baixar. Fa por a tothom perquè surt del nostre hàbitat natural i per això ens morim! És bastant normal perquè sense aigua no podem viure… som peixos!

Marc Fortó_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Va pujar al terrat d’aquell edifici. Es va aturar davant de la barana i va contemplar la ciutat. Encara no estava segur de la decisió que havia pres, però ja no podia fer-se enrere. Va passar els peus de l’altre costat de la barana. L’alçada era considerable. Els braços li tremolaven i el cor se li accelerava. Però havia arribat el moment, va tancar els ulls i es va deixar anar. Va notar el vent i els ulls li ploraven per la velocitat. Per un moment es va sentir lliure com un ocell. Quan ja era a uns quants metres del terra, la corda que el sostenia el va frenar a poc a poc. Recordaria aquella experiència durant tota la seva vida.

Tania Gonzàlez _3r D institut espanyol
Tot s’acaba. No hi ha res que duri per sempre. I això passa des que el nostre cor comença a viure. Comencem a la guarderia, on tot és jugar i plorar perquè ens han tret la nostra joguina preferida. Vas creixent a poc a poc…
De cop i volta, ha passat la teva etapa al col·legi i ja et veus a l’institut. Nou lloc on passar gairebé 4 anys obligatòriament; anys en què coneixes el teu primer amor, aquell que et fa sentir papallones a l’estómac. Tot passa molt ràpid. I just quan estàs assegut en una cadira pensant què faràs després de la selectivitat, mires enrere i t’adones que tot s’ha acabat i que no tornarà per molt que ho desitgis.

Estefania López_3r D INSTITUT ESPANYOL
Qui hauria dit que acabaria en aquest lloc humit i fosc. Encara no sé molt bé com he acabat aquí. Un oracle m’ho havia anunciat. M’havia avisat que acabaria en un lloc com aquest. Algun dia sortiré d’aquesta cova tan… freda? Sí, és freda, encara que no ho noto ja que porto abric. Ara trobo a faltar la meva gateta de tres mesos… Em moriré aquí? Tota sola i marginada? No ho sé, tinc por. Intentaré sortir però no sé si sobreviuré. Si no, el meu esquelet es quedarà aquí, i passat el temps potser acabi sent un fòssil, que algun arqueòleg acabi trobant en un futur. O pot ser que em quedi aquí, sense ser descoberta durant tota l’eternitat.

Júlia Alonso_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Em dic Wendy Rocafort, acabo de fer 12 anys i tinc un germà̀ gran, no sé́ ben bé́ si dir-li germà̀. En realitat, no estic gens satisfeta de la meva vida. Tinc por. Molta por. L’escola no m’agrada, no tinc ganes d’anar- hi, ni tan sols de passar-hi per davant, hi vaig molt poc. Els nens de la classe diuen que sóc rara, fins hi tot m’han arribat a dir sistaforme. Sabeu per què̀? Perquè̀ tinc un germà̀ que és deforme. Li dic així́ perquè̀ m’agradaria ser filla única. No vull anar amb el meu germà̀, tinc por dels comentaris que em pot arribar a dir la gent. Sé́ que em passo, però̀ és el que es mereix per fer-me sentir així́. L’has de veure.

José Almeida_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia, després de l’escola, vaig anar al parc que hi havia darrere. Vaig conèixer molta gent però he de reconèixer que eren nens molt i molt estranys. Vaig conèixer un nen que tenia els cabells multicolor, nenes calbes amb un sol cabell al mig del cap, i jo era l’únic nen guapo, és a dir, que totes les nenes m’anaven al darrere. Em sentia especial perquè era popular però no estava tan content perquè tenia pocs amics. Tenia més amigues que amics i ningú no es volia apropar a mi perquè els envejava, i jo no volia això, volia tindre amics. El dia següent vaig trobar un amic simpàtic i agradable.

Jenny Gonzalez_3ème C  LYCÉE COMTE DE FOIX
Quan creia que podia tornar a tenir aquest sentiment de felicitat i quan menys m’ho esperava, m’assabento que aquest sentiment ja no tornarà. Després de tant patir… per fi anava a parlar amb ell i dir-li tot el que sentia. Però per segona vegada torno a patir, no saber què fer, ni què dir: decidir quedar-me callada i veure’l somriure. Algun dia deia, algun dia… Però no. En llocs perduts et buscava, et buscava a tu! Pensant arguments, buscant maneres i pensant com oblidar-te, però no hi havia manera i vaig decidir ser la teva amiga, intentar ajudar-te, fer-te riure, donar-te suport i esperar, esperar el dia en què tot fos com abans, A.

Ludivine Brelet_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX
Hi ha persones que t’estimes molt, però que no poden estar al teu costat. El meu pare ha de marxar tots els dilluns al matí a França per treballar. Cada dia m’agradaria que estigués amb mi per parlar dels meus problemes o perquè m’ajudés a resoldre els dubtes sobre la vida. El trobo molt a faltar. Per mi és molt dur que cada dilluns hagi de marxar i que torni els divendres. I el pitjor és que no té gaires vacances i no pot aprofitar-les amb el meu germà i amb mi. Quan torna estic molt contenta, però ja sé que una altra vegada haurà de marxar, com cada setmana. Passen els dies i l’única cosa que em preocupa és quan tornarà.

Inés Santinho_3r  COl·LEGI SAGRADA FAMILIA

L’altre dia la meva cosina Paula es va aixecar d’hora i espantada. Va sentir un soroll inquietant i misteriós. Va aixecar-se del llit i va baixar les escales fins arribar al menjador. En arribar va veure el terra ple de galetes. Eren les galetes de la seva germana gran, la Patrícia, que està a Barcelona i solia donar-li les galetes a la Carlota, la seva germana més petita. Va estar pensativa i de sobte, algú va caure. Es va espantar i va sentir que algú començava a plorar. Va anar corrents a l’habitació dels seus pares i hi havia la Carlota, plorant perquè s’havia fet mal al peu mentre anava menjant galetes, les galetes desaparegudes.

Aroa del Rio_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMILIA

Al seu costat tot era especial. Ell era la persona adequada per fer-me feliç. Mai oblidaré els moments que he passat amb ell: tardes de rialles a la vora del riu quan sortíem de l’escola, nits de pel·lícules de ter­ror a casa seva menjant crispetes, passeigs pel bosc contemplant el cel i la natura… Ell em feia sentir coses que mai no havia sentit. És un sentiment molt difícil de descriure. La típica frase que et diuen quan estàs enamorada, sentir papallones a l’estómac, es compleix en veure la persona que més estimes i per la qual series capaç de fer qualsevol cosa… Per això sabia que el seguiria estimant durant molt de temps.

Marcel Montellà_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Jo de petit tenia un amic, amb el qual m’agradava jugar. El vaig conèixer quan tenia uns quatre anys, ens passàvem el dia jugant a fet i amagar, amb les espases làser, de plàstic, no us penseu que teníem espases làser de veritat. Els meus pares el van adoptar perquè no tenia pares. Vam estar vivint junts fins que tenia quaranta anys. Fins que vaig tenir quinze anys dormíem junts, després cada un al seu llit, i quan vaig haver de marxar a estudiar fora, va marxar amb mi. Sempre va estar amb mi, fins fa cinc anys, que es va morir tallat per la meitat. Ah, m’he oblidat de dir-vos que era un peluix!

Catarina da Silva_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Era una nena que sempre tenia el telèfon mòbil a la mà o una tauleta. Mai no es comunicava amb la gent fins que un dia es va quedar sense les dues coses i es va adonar de la vida que tenia al seu voltant. Va veure que tot eren somriures i desil·lusions, va veure que hi havia gent amb problemes… I va decidir suïcidar-se perquè la seva vida no anava gaire bé, perquè tot era virtual i no es volia comunicar amb ningú personalment perquè tenia por.

Ana da Silva_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Sabeu el valor que té la vida? És una de les coses menys valorades del món, desgraciadament. Nosaltres, els éssers humans, no li donem el valor que es mereix. Ens aixequem al matí amb una idea fixa però al final les coses surten diferentment, a vegades millor del que pensàvem. Amb el temps hem evolucionat en coses. Passem temps enganxats a un aparell electrònic parlant amb els amics. Sense adonar-nos-en, passem hores fent el mateix. No ens adonem que a fora existeix un món de color i de vida. Podríem dedicar totes aquelles hores perdudes a parlar amb els amics, cara a cara, junts. Ser feliços és la cosa més important de la vida.

Alejandro Corrales_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Nou a l’escola, en Gorg, vingut d’un altre país. A la sortida del pati comencen amb insults i després… Què ens queda? Quines possibilitats tenim per distingir-nos d’aquells que ens empipen? Què fer? Supervivència pura? Dir que no seguim els seus principis seria un error perquè són aquests comportaments que caracteritzen l’ésser humà. Ja no és una qüestió de supervivència, només de dominació i popularitat. El nen ha estat portat de l’escola a l’hospital per pèrdua de coneixement, d’un cop al cap per part dels seus companys. Quan ha arribat a l’hospital, el metge surt de l’habitació i llença la tempesta glaçada que congela els pares…