Mes: desembre de 2016

Laura Laurent Marrugrat_3r A  Col·legi sant Ermengol
Estava assegut en un banc de Central Park a Nova York, pensant en les coses de la vida, mentre mirava la gent passejant agafada de la mà o fent-se fotos amb la família. L’estació de trens, on no parava de pujar i baixar gent, estava deserta aquell dia, cap tren passava, no hi havia cap soroll. No hi havia ningú divagant per allà perquè era Nadal. Tenia els ulls tancats i de sobte se m’obriren com una ràfega d’aire; en aquell moment la ciutat va tornar a omplir-se d’alegria. Em recordaré sempre de no tornar a conduir mentre estigui begut perquè des d’aquell moment vaig perdre-ho tot. I em pregunto cada dia que hauria passat si…

Xavier Martínez _3r A Col·legi sant Ermengol
Havia plogut durant tres dies al Pirineu. I una família de cargols s’havia plantejat un canvi d’habitatge. El lloc idoni era un petit turonet no gaire elevat per a un humà però immens per a un cargol. No tenien el vent a favor i cada moviment implicava un esforç terrible. Però la natura ajuda els éssers amb recursos limitats. Així, cinc membres d’una família de cargols, van aconseguir arribar a la muntanya desitjada amb l’ajuda d’una fulla de roure i la força del vent.

Airon Teixidó_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Vaig començar un dimarts amb el Dani a fer un esport que és fantàstic, l’hoquei. Ens van deixar tot l’equipament i proteccions que necessitàvem. El Dani i jo estàvem súper emocionats que poguéssim entrenar i que hi hagués tan bon rotllo amb la gent que entrenava. El primer dia vaig fer de jugador i va estar molt bé, era bastant divertit, però el que jo volia era ser porter. L’endemà em van donar tota l’equipació de porter i vaig començar, era súper difícil no parava quasi cap disc i em movia molt malament. El dia següent, vam fer un entrenament difícil, em van fer bastant mal per primera vegada perquè em movia malament. Després de molts dies d’entrenament vaig millorar molt, és un esport molt fisic però molt divertit.

Llorenç Martínez_3r E  EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Era un dia qualsevol. Em vaig aixecar i em vaig rentar les dents després d’esmorzar. Vaig anar a l’escola i de bon matí una nena em va ensenyar una xarxa social; l’ASK, que era nova per a mi. N’havia sentit parlar: pots preguntar-los qualsevol cosa als teus amics, ho pots fer anònimament o que es vegi el teu nom. Això és bo o dolent? Em van advertir que era perillosa perquè hi havia gent que deia coses que no eren veritat i això comportava tenir-hi problemes. Aquesta aplicació no només té coses dolentes, també en té de bones: té funcions diferents a qualsevol altra xarxa social, com això de poder preguntar-li algú anònimament i la facilitat de contestar la pregunta i canviar el color de la interfície de la xarxa.

Berta Casanovas _3r B Col·legi Anna Maria Janer
No ho entenc. Els nostres pares sempre diuen que tenen la raó de tot. Diuen que els adolescents estem en contra del món. No ho entenc. Pels pares sempre som el problema de tot. Tot ho fem malament. Tot ho compliquem. En tot ens equivoquem. Som la causa de tots els conflictes de casa. Dels de dins i dels de fora.
No sé si entenen que nosaltres també tenim problemes, dificultats, derrotes, malestars, alts i baixos. M’agradaria un intent de comprensió. M’agradaria un intent de reminiscència cap a les seves adolescències. Que es posessin en el nostre lloc. Certament, és difícil parlar amb nosaltres, ho sé. És difícil, però no impossible.

Lydia Afonso _3r B Col·legi Anna Maria Janer
Són les tres de la matinada, només falten tres hores per descobrir-te. No sé si sortiràs tot radiant o t’amagaràs i no et veuré. Espero i espero, al final, et sento perquè els meus ulls blaus ho deixen de ser i es converteixen en grocs. La teva lluentor enlluerna arreu del món: d’est a oest i de nord a sud; per això tothom surt al carrer per gaudir de tu i alhora, de la gent que els envolta, mentre tu ets allà dalt solitari i vaganer, expectant i atent. Em pregunto: Com deu ser el teu dia a dia? I els teus colors, mostren com et sents? Suposo que no deu ser així, deus tenir bons i mals moments, com nosaltres, els del planeta Terra.

Sergio Lage_3r F Lycée Comte de Foix
Fa uns sis o set anys, els meus pares em van apuntar a un esport, el típic passatemps per passar l’estona i no quedar-me a casa avorrit. Al principi va ser difícil començar, però vaig fer amics. Els anys han anat passant i el futbol cada any s’ha anat fent més important per a mi, cada cop més competitiu, més emocionant i més addictiu. L’any passat vaig fer el millor any amb el meu club; vam acabar la lliga amb uns resultats rodons, primera posició amb 8 partits jugats, 8 victòries, 41 gols a favor i 3 en contra. Aquest estiu podia haver fet el salt a l’Andorra, però per motius personals no vaig poder entrenar i no em vam agafar.

Naiara Ruiz_3r F Lycée Comte de Foix
Si em donessin la possibilitat d’eliminar un dels mesos de l’any, sens dubte escolliria el febrer. Durant aquells 29 dies em van donar les notícies més doloroses de la meva vida. Encara recordo aquell vespre en què ens vau seure al sofà a l’Unai i a mi, per dir-nos que tenies la necessitat de deixar la mama i viure la vida. Aquell cap de setmana en què em vas dir que series feliç a València, que la distància no canviaria res. Els diners tenen la culpa i en el meu cas no seria diferent. Però el meu cas no és l’únic, el meu germà i jo no som els únics que estem passant per això. Ressentireu impotència, però per vos­altres lluitant!

Alba Doval_3r A C. E. María Moliner

M’arriba la notícia, i un sentiment m’esberla l’ànima. No ho esperava, tampoc ho entenc. No comprenc com ha passat. Recordo quan et vaig veure per primera cop i em vaig apropar a tu, des d’aquell moment vas canviar la meva vida. Recordo quan rèiem i jugàvem. Ara sento que tot ha canviat i el meu món s’esmicola. El moment que havia temut és aquí, com l’hivern que acaba amb un bri d’herba. Et perdo, i he perdut. Vaig perdre l’oportunitat de fer-te la darrera abraçada. Cap on miro, si no hi ets? Què he de sentir ja, si el meu cor ja no em pertany? Què pensa el meu cap, si ha deixat d’obeir-me? La pèrdua s’endinsa en la meva ànima, com l’hivern en un cau obscur i oblidat.

Alexandre de Sousa_3r A C. E. MarÍa Moliner

La pluja queia sobre el meu cos. Em trobava a pocs metres de ma casa, em moria de ganes d’arribar-hi per poder dutxar-me i anar a descansar. En arribar, el meu telèfon va començar a vibrar. Un cop dutxat, vaig obrir els missatges que tenia. N’hi havia dos que destacaven, el de la meva parella i el de l’Helder, el meu millor amic. Els dos necessitaven parlar amb mi… Vaig tenir un pressentiment. Anava a contestar. “Merda!”, no tenia bateria. L’endemà a l’institut vaig rebre la resposta als meus dubtes. Estaven junts! En aquell moment entre plors ho vaig comprendre, ho havia donat tot de mi per algú que ho donava tot per un altre.

Amélia Drogue_3ème C Lycée Comte de Foix

L’amistat és un dels sentiments més bonics del món. Comença amb unes paraules i quan és real mai s’acaba. Poder parlar, confiar, riure, plorar amb algú, i que aquest algú et pugui ajudar… Tot això és la nostra amistat. Tot va començar amb unes paraules i encara perdura. Hem parlat, confiat, rigut, plorat i ens hem ajudat. Hem demostrat que podíem fer-nos confiança. Volia donar-te les gràcies. “Gràcies”, petita paraula amb gran significat. Gràcies per la teva ajuda, has estat sempre al meu costat i m’has donat els millors consells. Gràcies a tu estic preparada per afrontar el món exterior. Gràcies amiga!

David Fernandes_3ème C Lycée Comte de Foix

La sensació de ser cada dia més inútil em recorria tot el cos, i això era el més detestable: no tenir consciència d’on estàs, del que fas en aquest moment, del que faràs el dia de demà o fins i tot d’on es troba la teva habitació. Abans era una filòsofa, amb un alt nivell d’oratòria, i ara quan converso les paraules fugen de la meva ment. On són aquells dies de glòria? Em van dir que la meva malaltia progressaria ràpidament en persones d’un alt nivell intel·lectual. Jo, malauradament, era una d’aquestes ànimes. És el primer cop que em penedeixo de la meva saviesa. Va arribar el diagnòstic: es tractava de la malaltia d’Alzheimer.

Alejandro Domingues_3r B EA Segona ensenyança Ordino

Ja sortíem del vestuari amb la tàctica de l’entrenador a la ment. Érem al túnel preparats per entrar. Era el meu moment. M’havia estat preparant tota la vida per a això. Ja podia escoltar els crits de la gent que estava boja i volia que sortíssim. Era la meva oportunitat, demostraria el que soc i el que puc fer. Comencem a sortir, trepitjo la gespa que és ben tova, sento la gent que coreja el meu nom. És una sensació molt nova per a mi. Ens col·loquem en línia, ens saludem tots. Fem tots un cercle i el capità fa la xerrada. Fem el crit de guerra. Me’n vaig al centre i sona el xiulet d’inici. Aquí comença la meva vida en 90 minuts.

Agustín Corrales_3r B EA Segona ensenyança Ordino

Un dissabte al matí vaig quedar amb uns amics per anar a l’skatepark a patinar, practicar trucs i alguns salts, i després enregistrar-ho. Els meus amics eren l’Àlex, el Julio i l’Alberto. El Julio i jo anàvem amb skate, l’Àlex amb escúter, i l’Alberto amb la BMX. Vam decidir pel grup de WhatsApp que quedaríem a dos quarts de quatre al Roure. Eren tres quarts de tres quan em vaig començar a preparar, em vaig dutxar i canviar, i vaig sortir de casa a les tres. A les tres i deu vaig arribar al Roure. Cinc minuts després van arribar ells. Vam fer alguns trucs i els vam gravar. Jo vaig pensar de saltar unes escales, i quan les anava a…

Carlota Málaga_3r Col·legi Sagrada Família

Els somnis, tothom demana quin és el teu somni, tots els adolescents, vaja, quasi tots tenen el mateix objectiu, tenir una parella, ser rics, viure a Califòrnia, tenir una vida perfecta… No ho sé pas, suposo que alguna cosa així. Jo, tinc les coses clares i sé el que vull ser en un futur. El meu objectiu, anar a uns Jocs Olímpics, requereix esforç, sí, per això ja m’estic privant de moltes coses que fan les noietes en aquesta edat, sortir amb nois, voltar per l’Illa… Jo no tinc temps per a això, he d’entrenar dur per arribar a la meva meta. Per complir un somni s’ha de patir, perquè si no pateixes en aconseguir-ho, realment és el que vols?

Alba Gil_3r Col·legi Sagrada Família

A la meva àvia li han detectat Alzheimer. Encara no és greu, però saps què et dic àvia? Que no vull que arribi el moment que no ens recordis, ni a mi, ni a la teva filla, ni a ningú; però sobretot no vull que oblidis cap dels moments que hem passat junts. Només et dic, àvia, que quan l’oblit t’envaeixi i comenci a esborrar els teus records, jo estaré amb tu. Quan em miris als ulls i no sentis res, estaré amb tu. Quan no reconeguis la meva veu tampoc no et deixaré, perquè encara que tu no em puguis recordar, jo mai no t’oblidaré, no et deixaré mai d’estimar. Sé que serà dur, però no permetré que l’oblit et separi de nosaltres.

Andrea da Silva_3ème I Lycée Comte de Foix

Miro al meu voltant i no reconec a ningú. Els cotxes passen i m’esquitxen. Plou, fa fred, i una tristesa cada cop més gran m’envolta. Estic perdut. Trobo a faltar molt la meva família. La gent no es porta gaire bé amb mi. M’insulten, em fan fora dels llocs… Encara recordo com em mirava l’Alícia el primer cop que vaig arribar a casa. Tots érem feliços! Però malauradament he crescut. Jo em pensava que em considerarien com un membre més de la família. Però no… Només he sigut una joguina. Mai oblidaré el dia que vam anar a passar el dia a la muntanya. Baixava d’una furgoneta… I de cop… Pum! Van tancar la porta i van marxar!

Alexandre Foix_3ème I Lycée Comte de Foix

En Joan s’aixeca com cada matí per anar al col·legi, es renta les dents amb el raspall elèctric, es dutxa, es vesteix, esmorza un Cacaolat i un croissant. Surt de casa directe cap a la parada d’autobús. És un trajecte curt, arriba de seguida. Espera a l’entrada els seus amics per entrar tots junts. Una vegada pujades les llargues escales que condueixen cap a les classes entra dins de la sala, s’asseu i treu la feina que havia fet el dia anterior. Entrega el seu treball a la professora i deixa passar les hores sense res interessant que passi al seu voltant fins a l’hora del pati. Com qualsevol dia de la seva rutina diària.

Lara Costa_3r A EA Segona Ensenyança Encamp

M’he despertat, tot és fosc, borrós i ple de sang. Estic al llit i no em puc moure, només veig ombres i a les parets hi ha alguna cosa escrita, m’he d’esforçar per saber què diu, però finalment ho aconsegueixo: “MEREIXES MORIR”. No entenc, no entenc res, però em miro, miro el meu cos i em torno a mirar. Quin horror! No tinc braços ni cames, les tinc al costat però no unides a mi. Torno a aixecar el cap i el veig, el veig tan definit…
Mort a les 3.30 AM, causa: assassinat.

Ainhoa Moraguez_3r A EA Segona Ensenyança Encamp

Ell estava plorant i jo li demanava què li passava… No em contestava i li vaig dir que em mirés quan li parlés, que ja no estava enfadada, que sentia haver marxat amb el
cotxe. Ell feia veure que jo no plorava, deia que ho sentia, que no hauria d’haver
passat això, que si no haguéssim discutit encara jo estaria aquí. Jo no entenia res…