Mes: febrer de 2019

Mathis Pailler _3ème E Lycée comte de foix

Al cap d’uns minuts repassant nerviosament els monitors de la nau, en Mateo es va tranquil·litzar veient que tot estava correcte i que ja podia enlairar-se per marxar en direcció la Lluna. L’enlairament va ser molt mogut fins a arribar a l’atmosfera, on tot era diferent, allà no hi havia cap soroll, tot era silenci. En arribar a la Lluna vaig fer el que em van demanar, que era agafar un sediment per portar a terme un experiment  secret. Una vegada recollit el sediment vaig tornar cap a la nau programada per tornar a la Terra. Quan vaig passar l’atmosfera la nau es va incendiar i vaig caure directe a l’oceà Pacífic, on em van venir a buscar.

Guillerme Sampaio_3ème E Lycée comte de foix

Quan em vaig despertar, tot era fosc, vaig intentar llevar-me, però vaig sentir una cosa estranya al peu que no em deixava moure. Vaig cridar demanant ajuda fins que vaig sentir un soroll ensordidor i es van encendre els llums. El primer que vaig veure va ser un cadàver enmig de la sala on em trobava, també vaig trobar una cinta d’àudio amb el seu reproductor. El vaig posar en marxa, hi havia una veu que em deia que havia de sortir de la sala abans de sis hores perquè si no hauria perdut el joc. Havia de sortir, vaig veure un ganivet, però no podia tallar la cadena a la qual estava lligat, però potser serviria per a una altra cosa…

AINARA ISABEL SILVA COSTA_3r B  Col·legi María Moliner
Soc jo, un noi tímid i poc sociable. Un dia, em desperto a les vuit del matí. Com que m’avorreixo, me’n vaig al parc. Passejant pel parc, veig el meu millor amic amb la seva noia. Ja em va dir que algun dia gosaria dir-li què sentia. Ho ha fet. El meu millor amic, el Carles, i la seva noia, la Laura, estan al banc parlant. Em poso al seu costat i començo a parlar amb ell. No m’està fent cas, m’estan ignorant però jo segueixo parlant. Veig que els dos s’aixequen i se’n van. Crido amb totes les meves forces perquè no m’han fet ni cas i ara se’n van. Quin mal amic, quin mal educat! Encara que en el fons em sembla normal, vaig morir fa dies…

EDGAR VIDAL_3r B Col·legi María Moliner

Ho soc, però ja no em callo el que penso. Sé diferenciar un t’estimo de les punyalades, i ja no m’amago les ales per volar. Sé quan volen mentir-me, trepitjar-me o fer-me mal, i no és que sigui un superheroi, només és que tinc més cicatrius que anys, per desgràcia. He après a aixecar-me si caic, i donar cops de peu a les pedres que m’impedeixen continuar. He après que no tota ferida sagna, igual que hi ha persones que t’ericen la pell sense tocar-te. M’han ensenyat a desconfiar d’uns ulls brillants i fer-ho en un cap que no s’atreveix a aixecar la mirada. M’han mentit a la cara i m’han dit la veritat a l’esquena.

Judith Esteve Caelles _3r AEA SEGONA ENSENYANÇA D’Encamp
Havia agafat aquell camí sense adonar-me’n. No el coneixia, però m’agradava. Era molt relaxant i les preocupacions que m’amoïnaven ja havien desaparegut. Tampoc em preocupava fins on em portaria. Aniria caminant fins que s’acabés. Aviat vaig veure el final. Una filera de ximpanzés em donaven la benvinguda i un cartell a la porta d’entrada que m’ informava de les normes de convivència. “Es prega que es respecti el silenci.” No ho vaig fer. I en un instant em va caure una maledicció. Vaig passar de tot ja que no em creia res del que em deien. Però a les dotze de la nit vaig poder saber què se sent quan jugues amb el destí…

Arnau Trullà _3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’Encamp
Hi havia una vegada un noi que tenia un gos únic i excepcional. Cada matí el treia a passejar i sempre anava pel mateix camí perquè per l’altre algunes de les plantes estaven enverinades. Ell desconfiava perquè ja havia tingut un gos que se li va morir al passar per aquell camí. Un dia li va deixar el gos a un seu amic perquè marxava de vacances a Nova York. Però amb les presses d’última hora, no li va dir que no passés pel camí enverinat. El destí va voler que el gos s’entristís per la marxa de l’amo i no volgués sortir a passejar cap dels dies que va estar a fora. Probablement, aquesta reacció tan humana li va salvar la vida.

Andrea Martinez_3ème lycée comte de foix
Tinc una sensació dins meu de la qual no puc expressar cap sentiment. No em deixa moure’m, però sí pensar. El meu cos està mort i paralitzat, no en sento cap part. La meva pell està freda i s’ha tornat pàl•lida com la neu. Estic tancat en un lloc petit i estret del qual no tinc escapatòria, un lloc decorat amb flors i fotografies familiars de gent molt unida i feliç. Estic confós. No sé on estic ni què faig en aquest lloc. Des de l’interior d’aquesta petita caixa puc observar una mica de llum de l’exterior que em permet veure gent vestida de negre amb un sentiment de tristesa a la cara. No estic sol en realitat, però sí que estic mort.

Joana fidalgo_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX
Cada matí abans de sortir de casa es mirava un i un altre cop al mirall, sempre amb la preocupació de si anava ben vestida, ben pentinada, i si no portava res massa curt o massa llarg, sempre amb por del que li poguessin dir. Quan sortia al carrer tenia la impressió de ser el centre d’atenció, encara que no fos així però ho sentia com si ho fos, sentia que per no anar igual que els altres, per ser diferent, només sentiria crítiques i mes crítiques. Fins i tot pensava que el problema el tenia ella però no, el problema el tenia la gent perquè tothom té dret a vestir, ser i pensar com vulgui, perquè no som robots, som persones.

Antia Romaus González_3r C Escola Segona ensenyança d’Ordino

Aquest tema no el comprenc gens. Què és l’amor? Les meves amigues parlen lliurement d’aquest tema, mentre jo l’únic que puc fer és escoltar callada. Cada dia llegeixo, escolto música, veig pel·lícules per entendre-ho. Solament pensar el que es pot sentir em poso nerviosa i el meu cor no para de bategar. L’amor fa maldestres les persones: riuen de tot o ploren. I els petons? He sentit dir que de petons n’hi ha de dolços i amargs, pero no sé de veritat quin sabor poden tenir. El meu germà m’ha dit que quan trobi el meu heroi respondré totes les meves preguntes. Però la pregunta més gran de totes és: quan trobaré el meu heroi?

Cristina Colina Valladares_3r C , Escola Segona ensenyança Ordino

Ja no creia en l’amor, però un dia vaig conèixer aquesta persona que em feia riure i també plorar… aquell noi perfecte, però a poc a poc se n’anaven els moments especials. Sabia que l’estava perdent i no sabia per què. Un dia ho vaig veure tot més clar. El vaig veure amb una altra noia, fent-li aquestes carícies o aquells petons dolços. Els meus ulls ho veuen tot diferent i em quedo sense paraules. Els meus ulls s’omplen de llàgrimes i ho veig tot borrós, però aconsegueixo veure com ve cap a mi. Ell intenta parlar i jo no l’escolto, escolto una veu suau dient “ho sento”. Al mirar-lo vaig saber que no era el “noi perfecte”.

Manel Lobo Marín_3r C Col·legi Ana María Moliner

A les sis del matí m’aixeco i vaig cap a la dutxa. Després sobre les sis i deu esmorzo. Acostumo a esmorzar batut i torrada i sobre les sis i vint me’n vaig cap a l’habitació a preparar-me la motxilla. M’espero fins a tres quarts de set i agafo el bus a Caldea, vaig a l’institut, arribo a dos quarts de vuit i em poso a jugar a tennis de taula fins a les vuit, que comencen les classes. Quan acabo les classes, agafo un L6, vaig cap a casa o si tinc deures, vaig a la biblioteca i quan els acabo vaig cap a casa, bereno i jugo a la Play fins a l’hora de sopar. Sopo i em quedo amb el mòbil fins que tinc son i m’adormo. L’endemà torno a fer el mateix.

Santi Passet Blanco_3r C Col·legi Ana María Moliner

No només serveixo per fer ombra al cap. Tinc una vida molt interessant. Em dic Vector i soc un conegut corredor de trial. Sabíeu que no ens cal propietari per a tenir vida pròpia? Vivim en un món en el qual rivalitzem amb les  gorres! Ara sembla ser que els barrets estem passats de moda. Estava trist perquè veia que les noves generacions ens deixaven de banda, però la meva perspectiva va canviar quan un dia plujós i ventós vaig volar del cap del Benjamí. Vaig anar a parar sota un cotxe, enfangat i sol. Pensava que aquell era el meu final, però un vailet em va trobar i se’m va endur a objectes perduts. Allà m’esperava en Benjamí.

Juan Lao_3ème G Lycée Comte de Foix

Vaig despertar en un autobús volant i vaig veure persones molt estranyes com un esquelet, un tomàquet i un llop. Estaven tots ballant. Un estava ballant break dance i un altre fent tombarelles. M’han explicat que era l’objectiu. L’objectiu era ser l’últim supervivent en un mapa. Estava molt estressat. Hi havia moltes ciutats, en molts països, també un desert i cases. Va sonar una alarma i era el moment: vaig saltar de l’autobús. L’esquelet tenia un paracaigudes en forma de tomba; el tomàquet, un paraigua, i jo no tenia res. Vaig provar d’anar a una zona on no hi hagués gent, o molt poca. Quan vaig aterrar hi havia una sola persona.

Lea Ancion_3ème G Lycée Comte de Foix

Encara recordo quan anava a casa teva. Tenia 4 anys i és com si fos ahir. M’agafaves als teus braços, anàvem a la piscina i m’ensenyaves a nedar com un peix; quan tenia un problema venies i ho solucionaves tot, em feies classes de dibuix i m’ho passava genial. Sempre t’ocupaves de mi com si fos una reina i quan vas estar malalt va ser el contrari: jo era la gran i tu el petit; quan estaves assegut just davant del foc et llegia històries i les escoltaves, anava al jardí per agafar flors i portar-te-les; quan tenies un problema tocaves la teva campana i venia i ho solucionava. Tot era un paradís amb tu fins que te’n vas anar.

Jan Mourelo Garcia_3r B Col·legi Sant Ermengol

El primer cop que vaig jugar a pàdel, ja fa sis anys, jo estava fent tenis però el meu pare jugava a pàdel i jo sempre anava a mirar-lo i això feia que m’interesses més el pàdel, així que hi vaig començar a jugar. Al principi no sabia res però li vaig agafar el truc perquè es veu que si jugues primer al tenis i després et passes al pàdel seràs molt bon jugador de pàdel. Al cap d’un temps em vaig interessar més pel pàdel que el tenis i per això vaig deixar el tenis i vaig començar a fer classes de pàdel amb un gran professor de pàdel i encara estic amb ell. Això va ser molt especial per a mi perquè em va canviar la vida.

Lucas Pastran Pacheco_3r B Col·legi Sant Ermengol

Els llums es van tancar. Van esperar uns minuts fins que va arribar l’hora. Les dotze en punt de la nit. Va ser llavors quan les portes dels armaris es van obrir i tots ells van sortir. Era l’aniversari del seu gran amic, el Tomàquet. Van esperar pacients que ell sortís però la porta del frigorífic no s’obria. Aleshores el Pebrot, que era un impacient, va decidir obrir la porta per veure què passava. El que cap d’ells s’esperava era trobar-se el frigorífic buit. Per a la seva sorpresa van trobar una nota on deia: “Si voleu tornar a veure el vostre amic vermellet haureu de fer el que jo us demani.”

David Morais_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

El foc és un element que destrueix tot el que toca, ràpid o lent l’acabarà incinerat. Ell t’avisa que no t’apropis amb aquella caloreta que cada com més forta et dona aquella llum de color groguenc però també vermell, pot arribar fins a un blau fort depenent de la potència de la calor. S’utilitza per cuinar, desfer, escalfar, entre molts altres usos. Després hi ha muntanyes enormes anomenades volcans que escupen pedra desfeta que també crema tot el que toca i acompanyada d’un gran núvol de fum que ho tapa tot perquè encara sembli més tot un caos que pot afectar qualsevol país si fos enfonsat per lava.

Martina Sopena_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada una nena que cada nit quan dormia tenia la sensació que hi havia algú sota el llit. No sabia exactament si era un monstre o un esperit. Tenia tanta por que mai no s’atrevia a mirar. Tampoc aconseguia cridar als seus pares perquè es quedava paralitzada de la por. Molts cops somiava les diferents possibilitats de monstres, esperits… que podia trobar sota el seu llit. Notava la presència d’alguna cosa quan era de nit. Una nit com qualsevol altra va decidir treure el cap per veure què hi havia. Aleshores un soroll d’un rellotge va sonar molt fort. Tot era fruit dels seus somnis.

Mariana Ribeiro_3ème A Lycée Comte de Foix

Un dia qualsevol, una parella feliç té una filla. Ella creix i, de sobte, una nit el pare agafa un camí inesperat sense adonar-se’n. Ell no sap on va. No hi ha ningú, està tot sol. Comença a caminar fins a arribar al fons del camí. De cop veu la seva filla i la seva dona a casa desesperades al no saber res d’ell. Ell vol tornar cap a casa però una mena de paret transparent el separa. Comença a angoixar-se i crida per intentar retrobar-les. Sense èxit, no el poden sentir! Passen els dies i ell continua al davant veient la seva dona fent de pare i de mare i la seva filla trista sense poder entendre la seva absència.

Zoe Sanchez Llaudet_3ème A Lycée comte de Foix

Vaig tenir el valor d’apropar-m’hi l’endemà i ja es veia que ell estava nerviós i em posava nerviosa a mi; no parava de moure’s d’un costat a l’altre. Això m’estressava encara més, llavors m’ho va demanar… Jo d’això no n’estava tan segura, però em vaig precipitar en la resposta sense intuir que en sortiria mal parada. Estic tipa de dir “sí” només per satisfer els altres. Cal ser valent i no acceptar les coses sense una prèvia reflexió. Una mala decisió et pot canviar la vida. No sé si haureu entès el text però la veritat és que no tinc més caràcters…