Mes: desembre de 2019

Enric Bregolat Martellotto_4t B Col·legi Anna Maria Janer
En el mateix instant que vaig trucar a la porta vaig fer un pas que em va portar a un passadís amagat, vaig trobar una mena de dispositiu de canell on hi sortia escrit “Prototype0.0”, i, just al costat, una mena de carta escrita en anglès.
Uns dies després, mentre acabava els deures de llatí, l’aparell es va enlluernar i va aparèixer un forat al terra, en el qual vaig caure. Per un moment, vaig pensar que estava caient al buit i que tot s’acabava. Vaig aparèixer en una mena de cova, plena d’uniformes estranys i de més dispositius amb una mena d’insígnia gravada. Semblava la cambra secreta d’un superheroi. Semblava tret d’un còmic.

Arnau Canut Cascalló_4rt B Col·legi Anna Maria Janer
Va marxar. Jo no li vaig donar gaire importància. Però va marxar. No havia imaginat els dies sense ell. Ni tampoc la manera com ho va fer. Va marxar. El coneixia des de petit. La nostra amistat era estranya, però forta. M’ajudava, em feia riure, era dolç, no obstant, de vegades era molt distant. Va marxar. Mai havia pensat que fos tan important per a mi. Va marxar. Solia passar desapercebut entre la multitud, però sempre causant una bona impressió. Va marxar. Ara ja fa més de sis mesos que no en sé res d’ell. D’una manera o altra, el trobo molt a faltar. Avui puc dir amb certesa i gratitud, que no va marxar mai, sinó que va VOLAR.

Lucia Anso _3r B EA 2a Ensenyança Ordino
De cop sento que… no sé què sento. Arriba el moment de dir-se adeu. Tot és fosc, no saps què sents exactament, però et sents feliç amb aquella persona, o per haver-la trobat. Al mateix temps sents que vols que el temps s’aturi. Quedar-te en aquell moment per sempre. Vols dir-li tot el que sents però no et surten les paraules. L’únic que fas és fer-li una abraçada, aquella on et sents segura, el millor moment de tots. Aquella abraçada que val més que mil paraules, on li transmets un “et trobaré a faltar” fent més força amb els braços. I li dius que mai l’oblidaràs, que ha marcat un abans i després a la teva vida… que t’esperi.

Anna Calaff Masot_3r B EA 2a Ensenyança Ordino
Ja de per si estar a l’UCI no és fàcil d’assumir. Tenir mil cables connectats, estar amb una mascareta d’oxigen a la boca, saber que estàs sedada per no sentir dolor, pensar que ja no pots més i veure nens que estan pitjor, que saben que moriran i que encara treuen un somriure. Nens molt més petits que et saluden a través d’un vidre. Veure, dies després, el mateix nen cobert de cos sencer, amb els pares desconsolats. Pensar que a tu et falta poc, que segurament l’últim que veuràs serà una habitació d’hospital i que en lloc dels pares hi haurà metges reanimant-te, intentant salvar-te la vida. Comença el compte enrere.

Pedro Damian de sa Franco_3ème H Lycée Comte de Foix
Era el 24 de març de 1945, la guerra ja estava a punt d’acabar. Començava a notar-se en l’ambient, la gent ho celebrava, però no sabíem quina una n’estaven preparant, els enemics. El 25 de març estàvem ja festejant l’acabament, però a la una de la tarda vam sentir, repetidament, una sirena que era molt repetitiva i avivant, ens vam començar a preocupar, però no ens vam amagar, perquè pensàvem que era una falsa alarma. Al cap d’un moment vam escoltar els avions i segons més tard vaig veure el meu amic volar pels aires .Tothom cridava i plorava, jo vaig posar-me a córrer i sortosament vaig trobar un soldat francès que em va salvar.

Salma Arrahaoui_3ème H Lycée Comte de Foix
Tot va començar l’any 2012. Un seguit d’esdeveniments negatius. Intentàvem sempre mirar el positiu, però no n’hi havia. No volia que arribés mai aquell moment, i va arribar. Vas marxar, per no tornar mai més. Els teus records són preciosos, inoblidables, però sobretot són tristos quan els recordo i sé que mai més estaré amb tu. Et volia fer aquell petó que em vas demanar i no et vaig arribar a fer. Perquè no et volia molestar ni atabalar. Ara mateix te’l donaria, mil cops si fes falta. Et trobo molt a faltar des d’aquell 17 de setembre de l’any 2013. Vull dir-te que des que vas marxar, res és com abans. T’estimo moltíssim, avi.

Carlota Mer Sindermann _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
La campana de l’església toca les dotze, et desperta, i no et deixa descansar. T’aixeques del llit i et poses a caminar per agafar el son. Tornes al llit i no aconsegueixes adormir-te, agafes un llibre perquè se’t tanquin els ulls i, finalment, t’adorms i agafes un somni profund, així s’acaba la nit, i comença un altre dia, un dia nou. Les classes, els deures. Una altra vegada vas a dormir, desfàs el llit et poses dins però la campana no et deixa descansar, t’aixeques i decideixes anar a veure què passa i per què la campana sona. Surts de casa, et dirigeixes a l’església, obres la porta puges les escales del campanar i de sobte caus.

Albert Garcia Maench_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

El miro, l’acaricio, m’agrada. S’aixeca, va al jardí, juga amb mi. Li tiro la pilota, me la torna i així tota l’estona. El porto a passejar, es distreu, cau des de tres metres, es trenca la cama. El porto al veterinari, és greu. Passa el temps, la cama continua igual de malament, intento jugar amb ell però cau, i s’aixeca, li tiro la pilota i me la torna. Passa el temps, s’està fent vell, fins que arriba el moment més trist de la meva vida. Gràcies, amic, per tots els moments junts.

MARC DEU FONT_3r A EA Segona ensenyança d’Encamp
Passat. Pesat. Torracollons. Problemes. Discussions. Insults. Caos. Desordre. Interminable. Egoista. Convivència. Insuportable. Desinteressat. Malícia. Rancor. Detestació. Repugnància. Enemistat. Antipatia. Malvolença. Provocació. Ell. Germà. Finalment. Gran. Pesat. Marxa. Fora. Lluny. França. Tolosa. Residència. Universitat.
Present. Jo. Sol. Emoció. Entusiasme. Excitació. Content. Alegre. Il·lusió. Jugar. Manar. Gaudir. Lliure. Però. Temps. Mesos. Setmanes. Dies. Sensacions. Estranyat. Silenci. Solitud. Buit. Rar. Desperta. Sentiments. Enyorança. Tristesa. Inquietud. Avorriment. Atípic. Vomitar. Pensaments. Ràbia.
AMOR

Adrià Aran Cirera_3r A EA Segona Ensenyança d’Encamp
M’assec, agafo un full, un llapis i reflexiono. Però per més que pensi, no em surten les paraules. En comptes de relaxar-me, m’estresso i és que tinc tantes coses al cap que no sé per on començar. Podria parlar sobre la fi del món, dels extraterrestres o fins i tot de l’impacte ambiental, però prefereixo parlar de nosaltres, els joves. Sí, sí, nosaltres els joves, aquells passotes malcriats que no fem més que passar-nos-ho bé, i que al mateix temps ens cau la màxima responsabilitat mai abans existent: la de canviar el món que ens han deixat i que han fet malbé. Això si és que encara es pot canviar. Quina ironia, deixar-nos tanta responsabilitat…

ARNAU GONZÁLEZ_3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER
Vaig posar l’última pedra, la que faltava per completar l’edifici més complex en què havia treballat. Jo era el que més pedres havia posat. A cada paret, a cada planta, n’havia posat alguna, ja que l’edifici era meu. Amb l’ajuda dels altres, però només jo el podia construir.
Ara penso que pot semblar l’edifici més alt del món, o el més bonic, però ni tan sols així és el més ben acabat. Ara m’adono que el més important no és que estigui decorat, sinó que tingui uns bons fonaments. I encara el més important, que me l’he fet jo i les persones que m’envolten. Ara que està acabat, però, he de canviar de barri.

Carles Sellart Molero_3r B Col·legi Anna Maria Janer
Faltaven deu minuts perquè comencés el partit. Estàvem al túnel dels vestidors els dos equips, quan ens van dir que l’àrbitre s’havia quedat adormit. Ens jugàvem la lliga, l’estadi estava ple i els canals de televisió ja havien posat en marxa la gravació. El president ens va dir que s’havia de jugar el partit sí o sí, si no es perdrien molts diners. El partit va començar sense àrbitre, per això, cada vegada hi havia més joc brut al camp. El partit va acabar amb victòria per a nosaltres 2 a 0. Quan estàvem celebrant la lliga va venir el president. Ens va dir que el partit s’havia de repetir, ja que sense àrbitre no valia el resultat.

Júlia Barcons Antunes_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Estimat destí, et desitjo el pitjor que li pot passar a una persona tan innocent com jo. Espero i desitjo que moris si no és que ja estàs mort. Ah, sí, també volia donar-te les gràcies, gràcies per tot el que he hagut de passar per voler acompanyar una persona, tan dolça, tan agradable, tan empàtica i tan divertida com innocent. La culpa la tens tu per torturar-la constantment i diàriament, t’odio amb tota la meva força perquè per tu ha patit, per tu ha lluitat, per tu s’ha suïcidat. No sé si arribaré a perdonar-t’ho algun dia, però repeteixo que espero i desitjo la teva mort. No tornis mai més. Adeu i per sempre, odiat destí.

Filipe Abalada Gonçalo _3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Ara mateix estic fent un examen de mates, no puc més, és molt difícil, m’estic atabalant, vull que pari el temps. De sobte, tanco els ulls i quan els torno a obrir tothom està quiet. No pot ser, s’ha aturat el temps! Però tinc un dubte. Com es para el temps? He d’escriure coses per després veure si és veritat. Llavors sento un soroll, vaig cap a la porta, hi ha molta gent, tots quiets. No pot ser, no m’ho puc creure, soc l’únic despert. Però de sobte veig una ombra i li pregunto qui és. Em respon que és la meva mare i em diu que respecti perquè em respectin. Potser estic somiant? No, no estic somiant, m’estic a punt de morir.