Mes: febrer de 2020

Per què aquestes diferències?

per

Chloe Godoy_3ème C Lycée Comte de Foix

Des de petita, els meus somnis tenen una pilota de futbol com a protagonista. Del matí fins a la tarda l’únic que espero és que arribi el moment de tornar de l’escola a casa per posar-me les botes, agafar la pilota i anar a fer el que més m’agrada. Tot entrenament, cada partit el gaudeixo com si m’hi anés la vida. Fins fa uns dies no m’havia adonat de les diferències tan importants que hi ha entre noies i nois que gaudim d’aquest esport. La discriminació és flagrant tot i que els dos equips juguem amb les mateixes regles i amb les mateixes ganes. Per això hem de seguir treballant perquè el futbol femení i el masculí es valorin igual.

Tornarà!

per

Clàudia Gironés Travé_3ème C Lycée Comte de Foix

Tota la vida he estat optimista i sempre he pensat que els somnis es poden fer realitat. Jo estimo un noi, és veí meu. Cada matí, li deixo galetes a la porta del seu apartament. Quan el trobo a l’ascensor em poso vermella com un tomàquet. No hi he parlat mai ja que em fa molta vergonya. La seva família pensava traslladar-se. No el tornaria a veure més! Em vaig posar a plorar. El meu cor s’havia parat, estava desesperada! Què podia fer? Quan me’l vaig trobar li vaig dir tot el que sentia. Ho vaig aconseguir! No havia ni tartamudejat. Em va abraçar i em va dir que quan tornés, estaríem junts. El trobo molt a faltar, i encara l’espero!

4.07

per

Jacob Castro Castro_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’encamp

Eren les 4.07 h de la matinada. L’última cosa que vaig veure va ser aquella cosa clavant-me les urpes a l’estómac. Em costava respirar. Entremig dels meus esbufecs vaig sentir el soroll de les rodes d’un cotxe que feien moure l’aigua que hi havia al terra del carrer. Vaig tancar els ulls, deixant anar el meu últim alè.
De cop i volta em vaig despertar espantat i suat, em faltava l’aire. Tot estava molt tranquil, el dolor havia desaparegut. En un intent de saber si tot allò era real vaig mirar el rellotge, que marcava les 4.06 h. Vaig parpellejar i llavors va canviar a les 4.07 h. Aleshores vaig sentir un soroll a dins l’armari…

Cada mala acció té la seva repercussió

per

SÍLVIA TOMÀS CADET_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’encamp

L’altre dia vaig veure a les notícies un polític corrupte de la construcció que l’havien enxampat fent malícies amb diners. Va perdre tots els diners perquè havia de pagar moltes multes. Aquest polític estava tan frustrat i tan deprimit que només feia que menjar entrepans. No li donava importància al medi ambient i embolicava els entrepans amb paper d’alumini, que després tirava a terra. Quan va veure que els papers que tirava a terra es convertien en diners, l’home va començar a llençar molts i molts papers a terra a fi d’obtenir els diners que havia perdut, quan de sobte…. Xup! La contaminació era tan gran que se’l va acabar empassant.

La rutina

per

Erik Martins Rubia_3r A Col·legi Sant Ermengol
Em vaig aixecar, vaig esmorzar, vaig arribar al col·legi, havia tornat a la rutina, a la mateixa rutina avorrida de sempre. Van començar les classes, no m’havien tocat mals professors, però odio la rutina. S’havia acabat l’estiu, havia d’acceptar-ho, però era difícil acceptar aquesta desgràcia. “Tornada al col·le”, que malament que sona aquesta frase, mentre tots el nens odien tornar al col·legi als anuncis de la tele els nens estan superfeliços de tornar-hi. La rutina, la mateixa de sempre. És inevitable no tornar-hi, com és inevitable no tornar al col·legi, matinar, estudiar, fer deures… com odio la rutina.

Distància

per

ARNAU MAENCH CORTINA_3r A Col·legi Sant Ermengol
M’ha vingut al cap aquella tarda quan la vaig veure asseguda en aquell banc. No m’atrevia a anar-hi, però finalment em vaig decidir. Vam parlar tota la tarda i ben a prop de comiat em va confessar entristida que marxava d’aquell poble, se n’anava a ciutat. Vaig pensar que seria l’última vegada que ens veuríem i em vaig declarar. Tot i la distància parlàvem cada dia, però de cop es va fer el silenci. Una notícia d’última hora m’ha fet tornar al present. La seva foto ocupa tota la pantalla. Està morta… Finalment, el motiu de la nostra separació no havia estat la distància.

Viatges que marquen

per

MARTINA RICART_3ème F Lycée Comte de Foix
Vaig marxar a viure a l’Africà a causa de la feina del meu pare, concretament al Marroc. Vaig haver de deixar enrere l’escola i els amics. Quan vaig tornar, vaig retrobar les meves amigues de la infància al pati de l’escola, i em vaig adonar que durant aquells anys m’havia perdut un munt de coses. Les meves amigues criticaven els petits defectes de la gent, criticaven coses insignificants. Només parlaven de xarxes, nois i roba, “l’essencial per ser una noia com cal”, ja que el món exterior no els importava pas. Ridícul. Jo havia estat així? No ho sé. Definitivament aquell viatge m’havia canviat.

Les sabates

per

Èric Juan_3ème F Lycée Comte de Foix
Les sabates, aquella peça de roba important que et protegeix tant del fred com del terra. Aquella peça de roba que et fiques per anar al col·legi o al treball, a tot arreu on vas, vas amb sabates.
Aquella peça de roba que pots triar segons els teus gustos. Pots comprar-ne unes de blaves, de vermelles, grogues, verdes… de tots els colors, amb ratlles negres o amb cercles blancs… o fins i tot les pots personalitzar tu mateix. Unes Nike, unes Vans, Jorma, Asics… qualsevol marca de sabates, la que més t’agradi. El cas és que les sabates són imprescindibles en el dia a dia i si no existissin tindries constantment mal als peus.

El desamor

per

Alba Sánchez_3r B Col·legi Mare Janer
Ets allà i desitges que aquell moment sigui per sempre. No tens paraules per descriure el que sents. Estàs amb aquella persona i t’oblides de tot. Sents que és l’únic que vols i que el necessites. Quan estàs amb ell ets sents lliure. Després tot comença a empitjorar. Sents que ell ja no t’estima. Intentes que tot sigui com abans i no pots. T’adones que alguna cosa ja no va bé, ho dius, ell ho explica tot, no l’entens però no tens altra opció que acceptar-ho. Passa el temps, l’oblides.
Més tard ell torna a tu. Ja no vols passar pel mateix un altre cop. Li ho dius. Ja està. S’ha acabat, saps que ja no tornaràs a patir per algú.

Competició

per

Beatriz Leite Ferreira_3r B COL·LEGI MARE JANER
Una gimnasta abans de competir sempre es posava molt nerviosa, no tenia remei. Patia. Suava. Va preguntar: “Tinc possibilitats de guanyar?” L’entrenadora li va dir: “Sí, segur.” Va sortir a la pista molt confiada en si mateixa, no li van caure cap vegada les maces a terra i va aguantar tots els equilibris. Quan va acabar el ball, va fer una abraçada a la seva entrenadora. Havia quedat en primer lloc, per primera vegada. No s’ho creia, pensava que estava somiant. La seva família la va felicitar. Els jutges li van donar el seu premi i un ram de flor. Va dedicar el premi a l’entrenadora. Gràcies a la seva confiança s’havia superat.

El campionat

per

Sergi das Neves_3r C EA 2a Ens. de Sta. Coloma
Un dia com un altre, em va trucar el meu entrenador, en Leo. Em va preguntar si m’agradaria assistir a un campionat a Tolosa. Neguitós vaig dir que sí. Vaig passar el dia amb mal de panxa. L’endemà vam agafar l’autocar amb els altres escollits. Un cop allà, l’home que organitzava el campionat ens va explicar el recorregut. Però eren les dotze i la competició començava a les cinc. Després de dinar, la gent va començar a passar i jo era el quinzè. Tothom passava els obstacles de manera molt fluida, i a mi em feia por no fer-ho igual o millor. Quan van cridar el meu nom el meu cor va començar a bategar. Fins que va sonar el pip!

Final de la UEFA Champions League 2020

per

Miguel Plaza_3ème B Lycée Comte de Foix
1 de juny del 2020, estadi Arena Gdansk. Estic molt nerviós, no em pot tornar a passar allò que em va ocórrer fa dos anys a Roma, ni fa un a Liverpool… Comença el partit. Acabem de rebre un gol de l’equip rival. Animo els meus companys, perquè el partit encara es pot guanyar. Això acaba de començar. Agafo la pilota i només penso a marcar, però un defensa m’ho vol impedir. Passo la pilota al davanter, que marca. Els minuts passen i no aconseguim desigualar el marcador. Arribem al minut noranta. He de provar de marcar. M’apropo cada vegada més al porter, xuto a un costat i marco. Hem guanyat! Ja puc apagar el meu FIFA 20.

L’estimat José

per

Sara Pereira Andrade_3ème B Lycée Comte de Foix
En José i la Linda tenien dos fills preciosos, la Susana i en Luis. Vivien en un petit poble anomenat Sant Nicolau, a Portugal. Tothom adorava en José. Era un home molt treballador i honest que sempre ajudava a tothom. Un dilluns, la Linda es va llevar d’hora per preparar l’esmorzar per a la seva família. Quan els dos nens van seure a taula, van sentir un soroll que provenia de l’habitació del matrimoni. La Linda, la Susana i en Luis hi van córrer per veure què passava. En José estava a terra i no respirava. La Linda no va perdre l’esperança fins que l’ambulància va arribar, però, malauradament, ja no hi havia res a fer…

Oblits i records

per

Lidia Rosales Polini_3r A Col·legi Mare Janer

M’encanta recordar aquella olor de xocolata calenta que feia la meva àvia cada dissabte al matí. M’encantava el somriure que se’m dibuixava a la cara al veure’m reflectida al mirall i notar aquell bigoti negre que tan a gust em llepava. Me’n recordo del pare entrant per la porta amb els xurros a la mà mentre cridava: “A la taula i al llit…” Me’n recordo de les moltes vegades que era a casa de l’àvia veient aquella pel·lícula que a mi tant m’entusiasmava. Me’n recordo d’aquelles paraules tan maques que la iaia em deia, mentre m’acariciava les galtes. Me’n recordo de tantíssimes coses que, fins i tot a vegades, m’oblido de moltes.

La desaparició

per

Ana Afonso Ferreira de Almeida_3r A Col·legi Mare Janer

Moltes vegades els va sentir cridar, un amb l’altre a veure qui alçava més la veu. Els escoltava dir-se les pitjors coses que es poden dir. I jo… allà, a la meva habitació plorava sense parar. No podia dir que eren els pitjors dies de la meva vida, perquè tots els dies eren iguals, un darrere l’altre, i jo cada dia podia menys amb aquestes discussions. Em costava  tornar a casa pensant que em trobaria les escenes de cada dia. Ells s’estimaven molt, però no podien conviure junts, pensaven coses distintes, xocaven en moltes coses. Jo pensava només en una cosa, desaparèixer, per no tornar a sentir-los cridar i veure’ls plorar.

L’ascensor s’atura

per

Romina Bentancurt Deus_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA d’Ordino

Vestit d’home elegant, rellotge car i fent com si fos el centre d’atenció. Fent el fatxenda mentre entrava a l’ascensor. Pressionà el botó de la planta baixa. Mirava el número dels pisos i sentia cada pis que baixava. No podia ser, s’havia aturat! Era increïble! No li podia estar passant això. Una gota de suor li baixà pel front. Cada vegada s’estava posant més nerviós. No sabia què fer. Què s’havia de fer en un cas així? Mai li havia passat. El seu cor bategava a gran velocitat mentre s’obria la porta. Déu meu! Era ella. La noia del 3r el portava boig, era tan bonica que li venien ganes de cridar i demanar-li matrimoni allà mateix.

Vol 175 de United Airlines

per

Marcel Bartumeu Rametol_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Des de la finestra, aquella finestra rodona, podia observar tot Nova York, unes vistes apassionants. Podia veure tot Manhattan, a plena llum del dia, el sol reflectint-se en edificis tan icònics com l’Empire State Building o el Rockefeller Center. També veia el Central Park. Estava com en un somni, escenaris de pel·lícula que portava mesos, anys, esperant per veure. Era el viatge de família pel qual havíem estat estalviant tant. Ho havíem preparat tot: hotels, visites, vols… era el viatge de la meva vida. Però tot el que és bo s’acaba i un fort impacte contra aquelles bessones va acabar amb l’A320 en què viatjaven els meus somnis.