Mes: març de 2020

Agnès Font Puy_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Recordo quan jugava a futbol. Jo era l’única nena de l’equip, els companys em criticaven perquè m’agradava aquest esport. Em deien que anés a la cuina que ho faria millor. Cada dia, quan sortia de l’entrenament, plorava. Recordo que un dia vaig arribar al camp i tots els alumnes van començar a tirar-me pilotes. Entre ells van començar a riure. Aquell mateix dia la professora va notar que jo no tenia ganes de jugar, ja feia temps que s’havien acabat. Em va dir: “Estàs bé?” No vaig contestar. Recordo que un dia amb molts núvols, volia dir-l’hi tot, però no podia. Després, algú em va tocar l’esquena, una mà amb un gest suau i afectuós…

Michelle Charria Cortes_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Mentre plovia, un noi amb paraigües esperava l’autobús en una parada qualsevol. Mentre esperava, aquell noi anava reflexionant sobre la seva vida. S’anava preguntant què passaria després d’això, cada vegada tenia més preguntes, moltes més preguntes. Aquell noi va mirar el cel mentre pensava en tot el que li passava, preguntant si arribaria a algun lloc amb tot això, no era fàcil pensar coses que et passaven i que eren tristes de pensar… Després va tancar els ulls uns segons, i quan ja tenia totes les seves respostes per poder solucionar-les, es va despertar en un hospital després d’haver estat en coma.

CARLA GUILLAUMET_3ème B Lycée Comte de Foix
Fa deu anys algú em va llençar al mar. En aquell moment estava trista, fins que vaig veure que no n’hi havia per a tant. Des de llavors que no paro de viatjar per tot el món. He vist molts països com Itàlia, Turquia, Espanya, França, Japó… Tots són molt bonics. Sempre viatjo per mar i sempre és molt emocionant; però a vegades perillós, perquè els animals em volen menjar, malgrat que soc tòxica per a ells. Només porto deu anys viatjant i sé que encara me’n queden cent trenta més. El pitjor de tot és veure que a cada lloc que visito, cada vegada trobo més ampolles al mar. Més grans o més petites, però totes de plàstic, com jo.

Ingrid RODRIGUES_3ème B Lycée Comte de Foix
Obro els ulls. No sé on soc. No em puc moure. Sento molta pressió. Tot és fosc. Sento fredor. Noto com els dits dels peus es van congelant. Tinc molt pànic, terror… No sé com expressar-ho. No vull morir! Sé que si m’adormo, no em tornaré a despertar. Com a mínim voldria acomiadar-me dels meus pares, del meu germà, dels meus amics; però sé que és gairebé impossible sobreviure a una allau. Ara aprecio tot el que tenia abans: poder córrer, poder riure, poder abraçar… Segur que moriré. Un moment! Sento el xiulet de l’Arva i com alguna cosa em punxa el braç. Recordo el que em deia la meva àvia: “Res no és impossible.’’

Blanca Borrell_3r A EA Segona Ensenyaná d’Ordino
6 h 59 m 57 s, 6 h 59 m 58 s, 6 h 59 m 59 s, 7 h 00 m 00 s. Sona el despertador, m’intento desenganxar dels meus suaus llençols, em vesteixo amb presses, estressada com sempre, baixo a la cuina, veig que no hi ha ningú. I el papa? I la mama? Deuen estar canviant-se. Em preparo el típic bol amb cereals i llet que tots els nens i nenes de la meva edat mengen, menjo sola, pujo de nou per rentar-me les dents, i realment confosa em demano per segona vegada: i el papa? I la mama? Les sabates! Estan a baix, baixo, torno a pujar per agafar la motxilla preparada per anar a l’escola i just quan em disposo a obrir la porta veig el calendari. És dissabte.

Àlex Bové_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Ja no podrà enviar els típics missatges demanant a la mare de quedar-se deu minuts més. Tampoc no podrà jugar a aquells jocs a què acostumava a jugar quan l’avorriment era present. No farà més les emblemàtiques trucades fins a les dues de la matinada amb el suposat amor platònic. No tornarà a fotografiar mai els grans moments que hem viscut junts. No posarà més la playlist dels matins que sortia a  córrer al carrer. Ja no podrà posar més videotutorials que tant necessitava per evitar grans desastres a la cuina.
El telèfon mòbil no s’ha espatllat ni res per l’estil, però ha sortit un model nou.

Gerard Molina _3r B col·legi maría moliner
La meva família m’espera cada nit perquè els porti una barra de pa i cada dia és més difícil poder complir-ho. He decidit guanyar diners arriscant la meva vida. Ara aniré   carregat amb tabac amb tota una companyia. Estem passant per la muntanya que creua Andorra amb França passant pel Pas de la Casa i ens ha enxampat la policia. Els meus companys han començat a cantar: “No portem pas res i si no que ens registrin…” I han començat a córrer. Estem amagats sota el pont de l’Arieja per poder arribar a França… Finalment a casa! Aquesta vegada no he portat pa, he portat un contracte per a una casa nova i bosses, bosses de menjar.

Gilberto Rodrigues_3r B Col·legi MaríaMoliner
Amaal tenia un somni des que era petita: volia viatjar amb vaixell per tot el món. Però no ho podia aconseguir per una qüestió econòmica.
Un dia Amaal va arribar a casa i els havia assaltat un grup terrorista del seu país. Havien segrestat el seu germà més gran per anar a la guerra. Amaal es va despertar a la falda de sa mare i va pensar que tot era un malson però… no reconeixia aquell lloc tan estrany que trontollava cap als costats. Es va aixecar i va alçar la mirada per aquella estranya embarcació. Veia la seva ciutat cada vegada més petita i del’altre costat, un vaixell blau molt gran on deia OPEN ARMS. És el futur va pensar.

Eduard Herrera_3ème C Lycée Comte de Foix
L’altre dia em vaig trobar un gos, era més aviat petit. Devia tenir uns tres mesos més o menys, els seus amos l’havien deixat al carrer, o bé ell mateix s’havia escapat. El vaig agafar a coll sense pensar-m’ho dues vegades i el vaig portar cap a casa meva. La meva mare va estar d’acord amb tenir-ne cura. Van passar dies i no menjava gens, encara es podia apreciar la poca confiança que ens tenia. Aquell dimarts es trobava més malament del normal i el vam portar al veterinari, ja que li havíem agafat hora aquell mateix dia d’urgència. No li van fer passaport pensant que no sobreviuria fins al dilluns següent. I a hores d’ara està bé.

Domenec Torra_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX
Era un dilluns assolellat, sense problemes, fins que em vaig assabentar que un equip molt preparat va voler atacar les nostres institucions. Llavors, el meu equip i jo vam anar a alliberar-les; érem persones de diferents nacionalitats. Jo, un anglès de l’equip R6, hi vaig anar, ja que estava entrenat per això. Érem quatre persones més. Nosaltres sabíem que ens podien eliminar, el nostre company alemany aniria davant, tal com estava previst. Els nostres uniformes antigàs ens protegien dels productes que havia tirat l’amenaça. I quan estàvem a punt d’entrar en acció, va entrar la meva mare a la meva habitació per dir-me que em posés a estudiar…

Anna Font_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Miro a través de la finestra i veig un paisatge d’hivern. Quin fred! No hi estic acostumada… estic a Andorra. No sé què ha passat: en un parell d’hores de cotxe he passat de la calor i del soroll del mar a les muntanyes i a molt de fred. Que estrany, no entenc res, com ha arribat això blanc aquí? La neu… Ho vull tocar, que fred que està això. És una sensació molt estranya. Mai l’havia vist, sóc nova aquí! Sempre havia somniat a baixar una muntanya d’una manera diferent. Però caminant no, eh! He conegut una companya que m’ha proposat quedar per anar a esquiar! Estic molt nerviosa. Ja estic a pistes, esquís posats, això és molt complicat…

Kevin Fumanal_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Sí, em tocava el següent, m’estava concentrant, bé era una mica difícil, ja que qui anava davant meu acabava de caure, l’estaven recollint, no semblava massa greu, però era difícil continuar des d’on era, però em podia continuar concentrant. Ja l’han acabat de recollir, en breus moments diran el meu nom i serà l’hora esperada. Després de tants entrenaments, després del viatge i després de tota la passió per aquest esport em tocarà baixar. Ara el sol brilla i no fa tan fred. Ups!, que ja comença (preparats, llestos, ja!). Em disposava a baixar el més ràpid que podia per aquella pista d’esquí. Mira ja veig el final, espera un moment…

Laura López Dos Santos_3r B Col·legi Sant Ermengol
Estic nerviosa. No puc pensar. Em suen les mans. Se’m talla la respiració. No em puc moure. Cada vegada que el veig em col·lapso. El meu cor batega més i més ràpid quan ell s’acosta. Què he de fer? Tinc por. I si em rebutja, i si es burla, no paro de pensar què podria passar si expresso els meus sentiments. És, simplement, impossible. Llavors penso en el ridícul que podria fer davant d’ell, torno cap enrere i no avanço. Però sento la veu de la persona que més estimo i trobo a faltar: l’àvia. “No tinguis por de fer un gran pas. Mai permetis que la por et digui què has de fer. Arrisca’t per assolir els teus èxits.”

Roger Majoral Ramoneda_3r B COl·LEGI SANT ERMENGOL
Era una tarda de primavera, estava caminant per un camp, on els pètals de les flors em tocaven les mans, recordant aquells bons moments que havíem compartit junts.
Em vaig asseure en una roca que estava a primera línia d’aquell llac tranquil, on veia reflectida una cara destrossada i un cor partit.
De sobte, vaig veure un peix daurat que va passar tot just davant meu. I jo, tot encuriosit, no vaig dubtar ni un segon i el vaig seguir. No sé com, però quan me’n vaig adonar, el peix havia desaparegut. Vaig aixecar el cap i vaig veure una figura humana que es banyava. Potser és ella? No ho sé, però no me la puc treure del cap…