Mes: maig de 2022

Ariadna Riart Segarra_4t A Col·legi Mare Janer
Surto de casa amb molta emoció. Sé que avui és el dia que em tornaré a trobar amb ell, després de moltes setmanes sense veure’l i sabent molt poc d’ell. Arribant a casa el veig amb els braços ben oberts per acollir-me i m’hi llanço com si no l’hagués vist en gairebé un any i l’abraço amb totes les meves forces. Li dic com l’he trobat a faltar i com l’estimo. Comencem a parlar i ens posem al dia. M’explica totes les coses que ha fet. De sobte em diu que m’ha d’explicar una cosa. No m’ho esperava. Ell i la meva mare ja no tornarien a estar junts. El viatge l’havia ajudat a prendre una dura decisió.
Seria la correcta?

Joel Travé_3ème Lycée Comte de Foix
Des de l’alzina surera al bosc no hi ha ningú. Tot deshabitat, ni una ànima vivent. Tot està en silenci ningú diu res, ningú no fa res. El vent suau feia ballar les fulles dels arbres, va començar a despertar-se fent que el lloc buit on es troben les cases comencin a tenir una orquestra. S’escolten les branques fent de tambor, les fulles fent de platet colpejant-se entre elles, els troncs de les cases fent xiulet com el d’un mussol, fent així una orquestra natural. De sobte, entre el ball es mou el que el depredador estava esperant amb tanta paciència, la seva presa. Surt de l’alzina surera parant de sobte l’orquestra i atrapant la rata.

Lola Vega Straky_3ème  Lycée Comte de Foix
Els meus pares m’ho han dit sempre que m’espavili, bàsicament que sigui una noia llesta i que si vull alguna cosa que lluiti fins que l’aconsegueixi. Em van dir que en aquesta vida no em regalaran res, que m’ho hauré de guanyar jo soleta a base d’esforç i de ganes però que només dependrà de mi, de l’interès que jo hi posi. També em van dir que no totes les persones t’acompanyaran de la mateixa manera en aquesta vida, que algunes m’agafaran de la mà i m’ajudaran amb tot el que necessiti, però d’altres només estaran quan els convingui. Bé, els meus pares m’han advertit d’algunes coses i ara em toca a mi viure l’experiència.

Inés Lopes_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
Ostres! Què és això? Noto com si estigués surant i hi veig borrós; què m’està passant? Tinc 80 anys i és la millor sensació que he experimentat mai; sento com si estigués al paradís. Mira! Una llum blanca. Ah, no veig res, és massa forta! Per fi s’ha apagat. I ara què? Clàudia, ets tu? T’escolto! Tranquil·la, estic molt bé, però no et veig. Què m’està passant? Ah, mira, ja et veig, ja et veig! Espera… aquesta soc jo! Què? Ai no, Clàudia! No ploris, reina! No et volia deixar sola! No vull que et preocupis. Estic bé. Encara que tu no em vegis jo sempre estaré amb tu, vetllant per vosaltres. T’estimo molt, amor, espero que siguis feliç.

Joan Lestang_3r B  EA 2A Ensenyança d’Ordino
Estic fart de la moto Kawasaki que em desperta cada matí. Aquella persona amb poca empatia que segurament mai en sabré el nom ni ell el meu. Algun dia em despertaré abans que ell per poder dir-li a la cara el que em porto guardant des que vaig començar la secundària. El noi aquest m’imagino que és el típic jove il·luminat que es creu més guai per accelerar en un barri de gent gran. El problema és que tots els dies és el mateix soroll, a la mateixa hora. Per culpa d’aquest il·luminat (o il·luminada) sempre em quedo sense saber què passa finalment al meu somni; rebré el petó o una cleca pel meu atreviment?
Ja t’atraparé, ja…

Arnau Segarra Montero_3r B Col·legi SAnt Ermengol

Tot va començar un dia d’hivern, plovia i feia fred. En Jaume estava a casa amb la seva dona i els quatre fills, a la part adinerada de Barcelona, però no sabia ningú que en Jaume era un cap de la droga.
Un dia va vendre una bosseta a un jove. Més tard, el fill va demanar una mica de droga al seu amic perquè a l’institut no li anava gaire bé. Al fill no li va anar bé, estava marejat i tenia febre i al cap d’uns minuts va morir d’una sobredosi. En Jaume, ple de ràbia, va anar lligant caps i es va adonar que el fill havia mort per culpa seva. No ho podia suportar i va decidir entregar-se i col·laborar en una operació per acabar amb la droga.

Anna García Segarra_3r B Col·legi Sant Ermengol

Mentre feia l’equipatge, estava inquieta pel que havia de descobrir en aquell viatge. Què m’esperava aquell trimestre a Irlanda sense la meva família? Quin seria el gran secret que la meva germana amagava? Tenia tota la roba sobre el llit, organitzada per pantalons i samarretes. Quan vaig obrir la cremallera vaig trobar un sobre a l’interior,  s’intuïa un plec de fotografies antigues, hi havia imatges del meu avi que havia mort feia dos anys. El cotxe ja estava preparat, havia de marxar a l’aeroport. Quan vaig arribar a Irlanda un jove misteriós em va somriure fent la mateixa ganyota que em feia l’avi quan estava molt content.

Luana Noueria_3r D EA 2A Ensenyança Santa Coloma
No podia veure res, estava submergida en una estranya alliberació. Sentia que no podia respirar. Una olor putrefacta sortia per fer-me companyia. Estava angoixada, no sabia sortir d’aquell lloc fred i solitari. Em perseguien els records amb els meus amics, familiars… Només volia tornar, però una cosa era clara, la meva hora de partir havia arribat. Era complicat, alguna cosa em deia que estava allà per alguna raó, jo no entenia el que passava. Em faltava més l’aire i la meva visió era cada cop més borrosa. Era l’hora de dir adeu a tot. No estava preparada per marxar i deixar-ho tot enrere com si res hagués passat.

Aritz Moreno Hernández_3r D EA 2A Ensenyança Santa Coloma
A en Toni li passava l’aire per la pell de les cames i dels braços. Notava la suor que li baixava per la cara, decidit a donar-ho tot per guanyar. Sona la pistola i sent tota la vida que li passa per davant. En aquell precís instant recorda la felicitat que li proporciona guanyar la cursa i després recorda els moments feliços amb la seva família. Decideix córrer com si no hi hagués un demà. Sabia que havia de guanyar, va arrencar el més ràpid que va poder. Notava l’aire com quan va en cotxe per l’autopista i treu la mà per la finestreta. Va començar últim però en els últims metres s’hi va deixar tot el cor per accelerar.

Gerardo Vizmanos Alegre_3r D Lycée Comte de Foix
És l’únic esport en què estàs en contacte amb un animal, molts pensen que no és un esport, quan mai hi han posat el cul al damunt. Suposo que sabeu de què parlo. Parlo de l’equitació, diuen que es maltracta l’animal i que simplement tens de seure al damunt i esperar. Cada cop que puges corres perill, perquè mai saps què et pot passar, en qualsevol moment el cavall es pot espantar, pots caure i tenir un accident que et perjudiqui la resta de la teva vida. Però ningú és conscient que quan practiques l’equitació,  no solament és seure i fer, sinó que també construeixes una relació amb l’animal i el consideres el teu millor  amic.

Emma Casas­_3r D Lycée Comte de Foix
El humans tenim el mal costum de comparar-nos amb els animals com “ets una porca” o “ets ruc”, aquestes comparacions solen ser dolentes. Jo sempre he pensat que som com una papallona, al principi som un fetus, estem protegits a la panxa de la nostra mare. Com la papallona, que primer és una petita eruga protegida per la seva pell. Al cap del temps, tots dos evolucionem, l’eruga es converteix en una bonica papallona i nosaltres naixem; la diferència és que si tot va bé, viurem mes de 50 anys. La pobra papallona no té aquesta sort, ella viurà només un any. El temps en el que nosaltres veiem una petita part de la realitat de la vida.

Inés Fernández Álvarez_3r A Col·legi Mare Janer
Fa molts anys en un poble molt llunyà hi havia dos nens. Cada dia, anaven al bosc a jugar. Una tarda, un d’ells se’n va anar de viatge i l’altre nen va decidir anar-hi sol. Ningú va tornar a veure’l mai més. Quan l’altre nen va tornar del viatge li van dir el que havia passat. Ell, enfadat, va anar al bosc però tampoc va trobar-lo mai. Després d’això el poble es va tornar trist i apagat. Tothom tenia por del que hi podia haver al bosc. La gent va començar a dir que potser  al bosc hi havia els esperits dels nens… La gent va anar marxant però alguns es van quedar i cada cert temps aquesta història es torna a repetir.

Erica Cruz da Silva_3r A Col·legi Mare Janer
Fa dies que sento coses estranyes; objectes que es mouen de lloc sense cap explicació, el so d’una persona plorant perquè no l’escolten; com si intentés parlar amb mi, però no pot, i plora per poder cridar l’atenció. Sincerament no tinc por, per dues raons: la primera, perquè si és un fantasma no em pot fer res, perquè està mort, i la segona raó és perquè sento que és la meva millor amiga i no em faria mai de la vida mal.
Sincerament m’agradaria que fos ella, per poder-hi parlar i explicar-li tot el que he viscut aquest dos anys des que va morir. També m’agradaria saber què se sent quan et mors. L’espera m’inquieta.

Gerardo Vizmanos Alegre_3ème G EA Segona Ensenyança d’Encamp
11 de juliol de 2010: és la final del Mundial de Sud-àfrica. Comença el partit, em seleccionen, és el meu moment. Si no ho sabíeu, em dic Andrés Iniesta. Després d’escalfar entrem a escena. Espanya contra Holanda, un partit difícil, però no per a nosaltres. Durant la primera part del partit, els rivals amenacen en diverses ocasions de marcar un gol. L’afició em mira esperant que faci alguna cosa. L’entrenador confia en mi. Durant la segona part la cosa empitjora i l’afició riu. Comença la pròrroga, m’arriba la pilota i… gol! Tot Espanya crida i acaba el partit. De sobte m’he convertit en l’heroi.

Gerard Fernández Membrive_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Era un dia calorós de novembre, vaig agafar l’autocar de la meva selecció. A l’autobús ningú va dir res, els nervis intensos ens envaïen. Estàvem més segurs que les altres seleccions, ja que havíem guanyat l’anterior Copa del Món a Rússia, però això no significava res. Al vestidor era impossible ficar-me els mitjons, al passadís, entrant al camp, em plantejava què hi feia jo allà…
Al final tot es veia perdut, fins que a l’últim minut Kilian Mbappé em va passar la pilota dins de l’àrea. Estava terroritzat! Vaig xutar la pilota amb totes les meves forces, la vaig veure passar la línia de gol i… GOL!