Ona Torres Fernández_4t B Col·legi Mare Janer
Van ser els pitjors minuts viscuts. Ell ja s’acomiadava per sempre, i tenia els ulls plorosos i apagats, sense la màgia que transmetien abans. I alhora, li emergia un somriure. Mai no havia notat una connexió tan gran amb algú, una connexió que no duraria gaire més. La seva veu calmada em va dir les seves últimes paraules. Va haver-hi un silenci. Un silenci profund. Un silenci buit. I es va apagar. I no hi era. Acomiadar-me d’ell no va ser fàcil. Tot es va aturar. Les emocions i les llàgrimes van ser vives, i no sabria dir si tancaven una ferida o si n’obrien una altra. Va ser inevitable dir-li la darrera paraula. Un adeu per sempre.