Mes: desembre de 2022

Cap als núvols

per

Laura Agudo Represa_3r B Col·legi Sant Ermengol

Dibuixo espais entre els núvols, m’acompanyen les abraçades del vent. La lleugeresa que em recou des del cap fins als peus… És tan confortant. En quin moment he acabat aquí? No en tinc ni idea, però no me’n vull anar d’aquí. Lluito contra corrent. M’aferro als raigs i creo una harmoniosa dansa amb la pluja. Soc un núvol.
M’estàs escoltant? Una veu em posa els peus a terra. Afirmo, mentint. I continua amb el que m’estava dient, no entenc de què m’està parlant. Només faig gestos com si li estigués prestant atenció. Apa, mira, un ocell. I si li pregunto què estava dient? No, millor no, això sí que seria molt vergonyós, ara que ho penso.

Diferents

per

Aleix Dorca Carbonell_3r B Col·legi Sant Ermengol

Entra una persona qualsevol a un lavabo i es va a rentar les mans. Aleshores veu que en comptes de mirall hi ha una frase a la paret de totxanes que diu: YOU ARE BEAUTIFUL. En llegir aquella frase surt del lavabo plorant.
Després de plorar i més plorar, i de molta tristor, demana hora a un psicòleg, on treballa i treballa fins a superar aquella frase colpidora. Temps després, creu que podria tornar a entrar al maleït lavabo. Hi entra amb decisió i en veure la maleïda frase somriu i diu: “Doncs no soc tan terrible com em pensava al principi.”
A l’altra paret hi escriu: NO TOTS SOM IGUALS, PERÒ DINS SEMPRE HI HA ALGUNA COSA BONICA.

Si et vols salvar, corre!

per

Anna Berenguer Navarro_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

Les meves cames no paraven de córrer, estava cansada, però si m’aturava aniria a l’infern o alguna cosa pitjor. M’anava girant per mirar on era, i vaig comprovar que el tenia més lluny. Vaig continuar corrent i, al mig del camí, vaig decidir parar i em vaig amagar darrere d’un arbust. Mirava per tot arreu, vigilant que ell no vingués, però no veia a ningú. Pensava que ja havia marxat o que s’havia cansat de buscar-me. Per si de cas, vaig decidir continuar, però en el moment en què les meves cames van tornar a arrencar, una mà em va agafar per l’esquena.
–T’he atrapat! –va dir–. Avui et toca parar a tu la taula, la mama t’espera.

Carnaval

per

Victoria Betancurt Deus_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino

Després de preparar-me durant una bona estona –el maquillatge, la roba, que si massa senzilla, que si molt cridanera– per fi estic preparada. Sospiro i entro. Música i música. Ballo i ballo. Miro a l’esquerra, a la dreta… Em torno més i més petita. Sento punxades. Totes les mirades clavades en mi. Tots els ulls presents en aquella festa estan dirigits al meu cos, als meus moviments. Per què tots em miren? La màscara, la màscara! La maleïda màscara! Me l’he deixat a casa. Ja he trencat la norma, això de les màscares és el pitjor. Però de fet la màscara la tinc posada. Sempre. Maleïda societat. Maleït el fet de no poder ser qui ets.

Imaginació

per

Iker Bravo García_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Avui he quedat amb el popular del col·legi, es diu Sowyer i jo em dic Àlex. Quan ja era l’hora d’anar-nos-en, el Sowyer m’ha dit d’anar al cementiri i jo he acceptat la seva proposta. Quan hi hem arribat, el Sowyer i jo hem trobat una església al fons i hem decidit entrar-hi per veure què hi havia. Tot just entrar, hem vist un botó i he decidit pressionar-lo per veure què passava i, de sobte, els morts han començat a sortir de terra i s’han convertit en “no morts”. Han començat a córrer i jo de fons sentia: –ÀLEX! Tens el microrelat? –mentrestant els meus companys llegien el seus microrelats i jo m’imaginava el meu.

La importància de les persones

per

Diego Sa Lopes_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

La Sandra, mare de la Sara, era una persona molt delicada i es preocupava molt per la nena.
La filla, tot el contrari, era molt extravertida i molt animada.
Però eren les millors amigues, s’ajudaven mútuament. La Sandra, que treballava molt i no dormia suficient, va anar a la feina, però a poc a poc va començar a tenir un mal a l’estómac que augmentava cada vegada més.
De cop i volta, va sentir un soroll dels frens d’un cotxe. Semblava un accident. Es va imaginar la vida sense la seva filla però…
Només va ser una al·lucinació degut al cansament físic i mental i d’un desmai per no menjar gaire.

Fantasmes destrossats

per

Alan Mitjana Paramá_ 3ème H Lycée Comte de Foix

Una nit, quan tenia 5 anys i me n’anava a dormir, vaig tenir la sensació que hi havia algú a la meva habitació; però no hi havia ningú. Vaig ignorar-ho. Al llarg de la nit, vaig tenir un fred constant. Em sentia espantat. Em va costar adormir-me. Quan ho vaig aconseguir, em vaig despertar sense poder-me moure i estava suant. Vaig observar la porta i vaig veure una família sencera destrossada. No vaig poder tornar a dormir. Des d’aquell dia, vaig tenir por de la meva habitació i els meus pares me la van haver de canviar. Uns quants anys després, vaig descobrir que una família havia mort al costat de casa en un accident de cotxe.

El dia a dia d’una depressió

per

Adriana Jean Gamble Valles_3ème H Lycée Comte de Foix

S’adorm plorant cada nit. No menja. Es passa el dia amb el mòbil, mirant les xarxes socials i envejant els seus companys de l’escola que passen el cap de setmana amb amics, mentre ella se’l passa al llit estirada i esperant el dilluns per tornar a començar la rutina. Els seus pares pensen que està trista. Ella sap molt bé que no és normal sentir-se així. Per alleujar el cansament mental que pateix, comença a fer-se mal físic. Esdevé una addicció per a ella. Perquè ningú vegi el seu braç, porta dessuadores o samarretes de màniga llarga i suporta comentaris del tipus: “No tens calor?”, “Estem a l’estiu”, “Podries somriure”…

Defallida

per

Bruna Planas Ponsa_3r B EA 2A Ensenyança Santa Coloma

El timbre acabava de sonar, els alumnes van començar a sortir amb rapidesa per la gran porta principal causant un enrenou insuportable. Vaig sortir de la classe estressat, aquella darrera hora havia estat terrible, un dels alumnes m’havia fet emprenyar de valent, mentrestant la resta tirava enlaire papers i llapis. Les mans em tremolaven i unes gotes de suor em lliscaven front avall. L’aire fresc de l’exterior va ajudar a calmar-me, vaig mirar cap a l’horitzó arrufant les celles, demà serà un nou dia, vaig pensar animant-me. De cop, una punxada al pit va fer que el meu cos es desplomés.

Sorolls a l'escola

per

Nekal Gomes González_3r B EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Surto de sota de la taula disposada a intentar salvar la meva classe del que semblava un monstre alt, amb molt pèl i que feia por. M’espanto, però no tinc la capacitat d’entrar a la classe, surto corrents pel passadís, m’adono que el monstre ve darrere meu per atrapar-me. Corro, però les portes són tancades, torno a córrer ara amb la intenció de tornar a la meva classe, em giro i el veig darrere, penso que és el final, el monstre em mira, sent la meva por, i per art de màgia desapareix. Obro els ulls, no sé què pensar. Sento la mestra cridant, miro al voltant i soc a terra. Sento la mestra dir-me que m’he desmaiat. Ha estat tot la meva imaginació?

No sé si era ell

per

Júlia Angrill Moreno_4t B Col·legi Mare Janer

Jo estava segura, segura que l’estimava, i pensava que ell a mi també. Segura que estaríem junts per sempre. Segura que mai no em fallaria, ni em faria mal. Segura que la nostra família ens acceptaria i seríem molt feliços. Segura que només tenia ulls per a mi. Vaig deixar de parlar a tots els nois que m’haguessin estimat més que tu per estar amb tu. Segura del nostre futur, dels fills que compartiríem i del nom que els posaríem. Segura que era jo qui sempre tenia la culpa de tots els problemes i de totes les discussions. Abans, però, de tantes il·lusions, m’hauria d’haver preguntat si tu estaves segur de tot el que em feies imaginar.

El correu

per

Josep Pérez da Costa_4t B Col·legi Mare Janer

Un missatge. Un senyal. Un avís. Tot això tan sols en un parell de lletres escrites en un paper vermell amb segell de color negre. D’on ve, com hi ha arribat, què hi deu dir? Només tinc preguntes, i sense cap resposta. Pànic, por, inseguretat, és el que sento en aquests instants, tot en una mil·lèsima de segon. I si és dolent, i si s’ha mort algun familiar, i si són les multes allargades que tinc? Què puc fer? Els sentiments que m’envolten són desagradables, tant que vull desaparèixer, vull que m’absorbeixi la terra i vull que la gent m’oblidi, penso.
Una carta vermella, amb un segell negre, amb una adreça oposada i amb un nom veí.

La tarda d’aquell dissabte

per

Diego Fernandes Antunes_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
Encara recordo aquell matí de dissabte, preparat per anar al partit. Encara no sabia què em passava, però no li vaig donar gaire importància, me’n vaig anar directe al bus perquè jugàvem fora. Eren dues hores de viatge fins arribar al camp i vaig veure unes grades enormes; semblava el camp de la Ponferradina. També vaig veure una noia molt maca a les grades i em van dir que es deia Lara. Tenia els cabells arrissats i uns ulls negres. Després del partit, vaig tenir el valor d’anar-hi a parlar. Tot anava molt bé, però un dia em va dir que tenia parella i em vaig deprimir perquè ella m’agradava molt. Fins que un dia em vaig despertar…

Em consumeixo

per

Eric de Matos Domínguez_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
M’encén que la gent s’apropi a mi per interès. No tinc amics, en la meva vida només hi ha gent que m’utilitza i després em deixen tirat. Som vint germans i a tots ens passa el mateix. El fet que em deixin tirat és el que més m’emprenya, perquè jo soc allà per ells en qualsevol moment i a qualsevol lloc per ajudar-los i després no rebo ni un bon dia, ni un com estàs… només passen de mi i com un burro torno a caure en el parany i mai aprenc dels meus maleïts errors.
Potser és per la meva roba blanca i taronja. A classe ningú em vol veure ni tenir-me a prop. Els professors em persegueixen pels patis i passadissos. Odio ser tabac.

Amics

per

Flavio Vieira_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX
Amics és una paraula que tothom coneix, però que no qualsevol sap definir. Tothom pensa tenir-ne però no sempre és així. És una paraula amb doble sentit. Tothom pensa en algú que sempre estarà al costat, algú que sempre t’ajudarà si necessites alguna cosa. Però, la realitat no és aquesta. No tothom està dispost a fer el que sigui per ajudar un amic quan realment ho necessita. El que hauríem de fer més és pensar en nosaltres mateixos i no dependre de ningú altre, perquè no sabem en quin moment ens poden fallar. Per sort, no tots som iguals i hi ha moltes persones que valen la pena. Personalment, jo agraeixo tenir els amics que tinc.

1

El taekwondo

per

Miquel Alberca_3r B Lycée Comte de Foix
El taekwondo és una art marcial que requereix molta disciplina. Es pot millorar de diferents maneres encara que la millor és entrenar molt. El color del cinturó identifica el nivell d’una persona. Aquest va des del nivell més baix, és a dir el cinturó blanc, fins al nivell més alt, el negre. Hi ha dues maneres de canviar de color de cinturó. La més òbvia és anar superant els exàmens en uns intervals de temps que augmenten exponencialment la dificultat de l’examen. L’altra forma és guanyant campionats o competicions. Si guanyes un campionat, et donen punts per poder canviar de color. Les dues opcions són vàlides per demostrar progrés.

La vida

per

Érik Bosch_4t Col·legi Sagrada Família
La vida, una cosa que tothom té, però que poca gent valora i en sap gaudir, perquè moltes vegades hi ha gent que no gaudeix o no té la vida que vol o desitja. Però amb l’ajuda d’altres persones “amics, família” pot ser molt més fàcil disfrutar-la i aprofitar-la. Perquè la vida a vegades costa molt de valorar i molts cops la valorem quan ens queda poc temps per viure o estem en una situació molt complicada. Per això la vida s’ha de disfrutar sempre al moment, i aprofitar al màxim que puguis i fer tot el possible perquè en aquesta vida no hi ha res per sempre. I el temps, com de fet la vida, és un cosa limitada i que no podem comprar.

Com saber si estàs enamorat

per

LucÍa Adorador_4t Col·legi Sagrada Família
Coneixes una persona, ja sigui en xarxes socials o perquè formeu part del grup d’amics de l’estiu, l’últim és el meu cas. Era juliol, jo tenia un nou grup d’amics, un d’ells em va cridar l’atenció, era divertit i agradable en el parlar, a la vegada era el noi més guapo que mai havia vist. Durant l’estiu, vam anar quedant, i a mi em començava a agradar. Un mes després, m’arriba la notícia que se’n va fora a estudiar, que té nòvia i que no el podré veure fins al novembre. L’últim dia abans d’anar-se’n, em quedo pensant, com podré viure sense ell, plorant, desitjant estar amb ell, en aquell moment vaig saber que estava enamorada.