Mes: març de 2024

Roger Verdú Martínez_3r A Col·legi Sant Ermengol

Quan me’n vaig a dormir i recordo el moment en què m’he llevat, m’adono com de ràpid passa el temps, d’un dia a l’altre, d’un any a l’altre. Quan menys ho penses més ràpid passa, estiguis o no entretingut. I quan arriba la teva fi, reflexiones i t’adones de tot el temps desaprofitat i tot el que hauries pogut fer en aquell temps. D’un instant a un altre pot canviar radicalment tot. Sabent, inconscientment, que en qualsevol moment el teu temps es pot haver acabat, sense complir els teus objectius i somnis –li deia l’àvia al net perquè no cometés el seu mateix error. –Gràcies pel consell iaia, no l’oblidaré– va respondre el net.

Afra Sandrini Palmitjavila_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Contemplava aquelles noies tan belles fent el que a ella més li agradava. Observava els suaus moviments que feien amb els braços i les cames. Pensava que ella ja no podria gaudir del ball mai més. Aquells moments van ser molt durs, el món li va caure a sobre. L’accident li va canviar la vida. Dins només va quedar un buit fosc i depriment. Però la llum va guanyar espai a la foscor… “Tinc dues opcions: enfonsar-me i seguir patint, o aixecar-me i lluitar.” Va tancar els ulls i ho va tenir clar; l’única opció era lluitar. Ara, el somriure li arriba als ulls, se sent orgullosa d’haver reaccionat.

Sirine Belhedi_3ème E Lycée Comte de Foix

Aquest esport és més que un esport, és una passió, una teràpia i una forma de comunicar-te amb algú que t’entén, malgrat no ésser una persona. I per què una teràpia? Els cavalls t’escolten i et fan oblidar tot allò que no t’agrada i et preocupa. És increïble com un animal pot curar més que qualsevol metge o amic. Però el més sorprenent d’aquest esport és que desconeixes el perill de poder caure i despertar algun dia a urgències. Però, malgrat això, sempre tornem a pujar i combatem la por. És la sensació més bonica del món, la connexió que pots tenir amb un cavall ho supera tot. I és molt estrany dir-ho, però és la meva passió.

ANNA GEORGET BORT_3ème E Lycée Comte de Foix

Un dia, de bon matí, l’Anna es trobava sola a casa. Va veure que la llumeta que tenia a l’habitació estava apagada. Llavors, va voler encendre el llum i de sobte va notar com la  mà li començava a tremolar, no sabia si tenia fred o calor. No va donar-li gaire importància, però igualment va decidir assistir a classe com un dia qualsevol. Al cap d’unes hores es va començar a marejar. Tota la classe estava sorpresa i espantada. La professora la va portar immediatament a la infermeria, li van donar un medicament i li van ficar una injecció al braç. L’ensurt va ser tan gran, que al cap de trenta minuts la noia quasi pateix un infart.

Ainoa Marqués_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Ets dolça com la maduixa i això m’agrada. Potser et podré tenir, sempre ets a la meva ment. Ens vam conèixer a l’hivern, mentre dibuixava al meu quadern. Les mirades es van trobar, i el cor va començar a bategar. La teva veu és tan dolça que em va captivar de seguida. Com puc explicar això, ets perfecta, no em jutgis per dir-ho. Cada vegada que ets a prop meu em tremola el pols. No veus que em provoques? Baby, ets perfecta, no ho dubtis. Em va captivar la teva amabilitat, la teva manera de ser és tan… Et miro i m’enfonso, t’observo i t’estimo més. Ara que et tinc davant meu m’adono de com en soc d’afortunada. T’estimo a tu, només a tu.

Roger Jordana Carreras_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Ho sento, ja ho sé, ho veig, em veig dins del taüt sense vida i me’n vaig volant, m’allunyo fora de la ciutat fins que les persones ja no es veuen, segueixo fins a arribar a l’espai i de cop tot es torna negre, no sé on em trobo, no sé què m’està passant i de cop sento una veu darrere meu que em diu hola, com estàs?, i responc on soc?, i em diu no ets enlloc, home, t’has mort, carallot! No entenc res. Com? Doncs que t’he vingut a buscar, va, ràpid. M’agafa pel braç. Tu em vens a buscar? De totes les coses que hi ha en el món mai hauria pensat que la mort se’m presentaria com el meu professor de català, i jo que volia descansar.

Roser Bordes Miró_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Avui us explicaré la història de com la flama d’aquella espelma que no s’apagava va deixar de cremar. Va començar amb aquella gran i brillant perla blava, que a poc a poc es va anar enfosquint. Hi ha una clau per poder agafar el bon camí, el camí de la vida. Per anar a un lloc sa on el plàstic no sigui la superfície més gran, on els animals no es vegin perjudicats per la vida humana, on els pulmons no semblin els d’un fumador i que es pugui respirar aquell aire tan pur que hi havia abans. Una clau tan petita que només consisteixi a reciclar, reduir i reutilitzar, que ens porti a un lloc tan gran. El nostre planeta. El planeta Terra.

IRIA ÀLVAREZ ALONSO_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Encara recorda aquelles nits fredes i fosques en què pensava que un monstre se’m menjaria. Els matins de cap de setmana quan la casa s’ensordia per les meves rialles que em produïen els dibuixos animats. Les obres artístiques que em feia tanta il·lusió ensenyar quan només eren gargots, tardes de disfresses i jugar fins que no podia més. Tot això ja no hi és. Ni les persones, ni els llocs, ni els sentiments. Sembla com si fos de la meva imaginació. I sé que no puc tornar al passat; que no puc fer res. Però cada dia desitjo tornar als dies de tranquil·litat. Perquè això simplement s’han tornat records.

Beatriz Santos_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig aixecar-me emocionada, vaig obrir l’armari i vaig agafar la meva roba de competició. Una americana, una camisa de muntar, uns pantalons blancs de conjunt, uns mitjons llargs i les meves estimades botes de pell. Després de vestir-me vaig anar a pentinar-me, vaig agafar la manta i les orelleres blaves i per acabar les proteccions negres que brillaven com mai. El cavall estava impacient i nerviós, teníem les emocions a flor de pell i va arribar el gran moment de la doma, el silenci es va imposar. L’actuació va ser majestuosa i els aplaudiments, interminables. Era un a dia molt especial. Vam tornar a casa amb la mama i la MEDALLA!

Yasser Ghafki_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Era una nit freda i estava jugant plàcidament assegut al sofà, la meva mare havia sortit, tenia tota la nit per a mi sol, ja portava més de 3 hores seguides jugant i m’estava quedant adormit quan de sobte vaig sentir una veu que em va alarmar, sortia de l’habitació de la meva mare. Amb les cames tremolant i el cos tot suat, vaig decidir anar a veure què passava. En un primer moment vaig pensar que era una conseqüència directa de tantes hores de joc. Em vaig convèncer pensant que era la meva imaginació, però no, realment havia sentit algú! En obrir la porta em vaig desmaiar! Era la meva mare, o un lladre, o potser l’intrús era jo?

Eric Fernandes Botelho_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Els crits d’animació ressonen a l’estadi. Els dos equips lluiten amb passió per aconseguir la victòria. El temps s’esgota i el marcador segueix en blanc.

L’àrbitre xiula l’últim minut. Un jugador recupera la pilota i inicia una jugada espectacular. Les passades ràpides i precises anaven desbordant els rivals. L’afició sostenia l’alè, esperant el desenllaç.

La pilota arriba als peus del davanter estrella. Amb elegància i destresa, dribla dos defensors. El cor batega amb força, l’esperança creix. Llavors, amb un xut potent, la pilota surt disparada cap a la porteria rival.

El temps sembla aturar-se. La pilota supera el porter.

CLARISA F. MARTÍNEZ ROJAS_3r B  EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un dels pitjors sentiments. Per què li havia de passar això a ella? La seva mare s’estava morint i ella se sentia sola. Restava a la seva habitació plorant i esperant que fos mentida.

–Mare, no m’agrada veure’t així.

–Jo ja sento que m’estan il·luminant i em sento viva després de tants dies– li va contestar la mare.

Van passar els dies i la mare va acabar morint.

Mentre que pare i filla anaven en cotxe al funeral, van xocar, però van sortir il·lesos i van caminar fins al funeral.

De camí, es van trobar la mare. No ho entenien. De sobte, va sonar una ambulància. I de seguida ho van entendre tot. A un costat o a l’altre. Sempre junts.

Maria Jui Alcolea_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

Encara recordo les coses bones de ser petit. Quan qualsevol cosa et feia feliç, com poder menjar el gelat que tant t’agradava o veure els teus dibuixos animats preferits. Quan les úniques preocupacions eren perdre una joguina o no poder anar al parc. Quan la millor sensació era dormir amb els teus pares o que els teus avis et gronxessin. Però també hi ha aquell amarg sentiment quan notes que el teu vestit preferit ja no et va bé o que ja no pots posar-te dins del carro de la compra i veus que tot ha canviat, has crescut. Ja ets un dels adolescents que tant admiraves, tens bons amics, tornes a ser feliç i a gaudir de la nova etapa de la vida.

Lucas Costa Magalhaes_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

Es va adonar que s’havia oblidat completament de l’examen final mentre entrava a l’aula. Va respirar profundament i va començar a escriure allò que li venia a la ment. Setmanes després, les notes van ser publicades. Quan el Pau va veure el seu nom a la llista dels que havien superat la prova, va somriure amb un gran alleujament. No havia estat fàcil, però havia après una valuosa lliçó sobre la importància de la preparació i la perseverança amb un nou compromís. Estava llest per afrontar nous reptes al llarg de la nova etapa escolar.

Noa Diaz Fernández_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic asseguda a la meva cadira escoltant el discurset d’aquests pares. Em criden per un mal comportament del seu fill que, segons ells, és un noi excel·lent. Desconnecto de la conversa, perquè aquestes paraules em recorden les escridassades que rebia dels meus pares en arribar de l’escola quan no havia tret bones notes. Em deien que no era prou bona. Sento els pares que em diuen el mateix i continuen cridant-me. Ara, clarament, és més fàcil renyar l’ensenyant que assumir el rol de pare i, fins i tot, que s’està fracassant. Vull que marxin, n’estic farta, i tinc ganes d’anar-me’n ja, que he quedat per anar a jugar al parxís.

Leire Soares Rodrigues_3éme H LYCÉE COMTE DE FOIX

Perdona’m, filla. Sento haver-te deixat marxar tan jove. Sento haver-te aixecat la mà i fer que marxis de casa i abandonis l’escola. Perdona’m per creure’m el teu germà en lloc d’escoltar-te. Pensava que el millor era apallissar-te, perquè n’aprenguessis. Sento el meu caràcter i haver-te fet mal. Sento haver-te obligat a casar-te tan jove. Després d’enviar-te a l’hospital, he volgut tornar-te a veure per demanar-te perdó. Perdó per no estar amb tu tots els moments. Ara em trobo sota la pluja recordant tot el que t’he fet, abraçat a un tros de marbre amb el teu nom gravat i una foto acompanyada de flors. He fet tard.

Emma do Paço Coscolloa_3r A COL·LEGI MARE JANER

Quan ets a casa, tot és tranquil, no hi ha preocupacions ni decepcions. Tot i això, a vegades millorar costa tant que fa por. Quan rumies massa, és difícil escapar de les cabòries. A les estances hi ha records que és millor esborrar i en la teva habitació els pensaments ho inunden tot. Quan surts de casa, el voltant pot ser desconegut i perillós, la gent arriba a fer mal. Tant de bo trobés algú que entengués com em sento amb només mirar la meva expressió. I tot i així, si la pogués trobar, encara tindria angoixa de fer alguna cosa malament. De tant en tant, sempre va bé agafar un avió i acabar fugint de casa, de la teva llar.

Nerea de Pablo_3r A COL·LEGI MARE JANER

Recordo quan érem petits. Recordo que mai estàvem junts, sense divertir-nos, sense parlar-nos i sense mirar-nos. Un dia ens van posar junts a classe i vam creuar mirades. Des d’aquell dia vam començar a parlar i vam veure que els nostres gustos eren molt similars. Quedàvem a les tardes, caps de setmana, sempre que podíem. Vam anar acabant de créixer junts, de l’escola a la universitat, i de la universitat a una casa. Tota la meva vida al teu costat ha canviat. Un dia vaig anar a veure’t a la feina. No m’ho podia creure. Vaig veure que no era l’única en la relació. M’he promès oblidar-ho tot. Tota la meva vida ha estat un error.

Jemima Ashton_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

Estàs cansada. La persona que creies que era la teva millor amiga t’assetja com sempre i et fa mal. Plores. No pots menjar, perquè algú t’ha trencat la targeta que et dona accés al menjador. Tens molts deures. Has perdut les amigues. Els professors et criden i et castiguen sense raó. Al final del dia penses que tot s’ha acabat, però continues sola. Tens mal de cap. Quan baixes del bus està plovent. No tens el jersei perquè te l’han robat. La teva motxilla pesa molt i es trenca. Has de fer una pujada per arribar a casa. Quan truques al timbre ningú no respon. T’adones que has perdut les claus i que hauràs d’esperar els teus pares.

Greta Bernadó Moya_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Tu no tens cap complex amb tu mateixa, però el fet de no tenir una aparença com la de totes les altres fa que et critiquin; per aquest motiu et fan aquests tipus de comentaris: “No sé com caps en aquest pantaló!”, “Què menges per estar tan grossa?”, “No sé com no tens vergonya de ser així?”, “Grassa!” o “Que lletja que ets!”. És clar, com que no ets rossa ni tens els ulls blaus o no tens un cos perfecte sinó voluminós, se’n riuen de tu; però no et penedeixes de tenir aquest físic. Per molt que et diguin que ets grassa o que t’has d’aprimar, tu seguiràs sent exactament igual. Siguis com siguis, mai seràs suficient per als altres.