Mes: maig de 2024

MARIA UBIERGO ALAMAN_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Em falta temps, tinc massa coses a fer, entre els entrenaments diaris, assajos del cor, deures, exàmens, passar temps amb la meva família, amics, persones que estimo, menjar, dormir… Em queda temps per a mi? D’on trec tant temps? Com puc allargar els dies? Per desgràcia, no hi ha forma de fer-ho. No trobo el temps per relaxar-me, o simplement no fer res. Poder llegir, pintar, cantar, viure sense pressió, poder gaudir de la vida ara que puc, perquè d’aquí a uns anys tindré encara més responsabilitats… Avui he decidit donar-me aquell temps que tant necessito. M’he cuidat, m’he arreglat i he sortit amb les meves amigues al cine.

ALÈXIA RIBÓ GREGOIRE_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Cada dia em llevava amb un soroll una mica molest per a mi. M’incomodava bastant, llavors intentava trobar-lo, li feia copets, examinava que realment fos ell i no cap altra cosa estranya, en trobar-lo el llençava a terra. Estava cansada ja que sempre era la mateixa cançó. Al cap d’un temps estava estressada. Aleshores, el vaig anar a llevar jo i va reaccionar d’una manera tan madura que vaig al·lucinar i vaig comprendre que jo no havia actuat correctament. En observar-lo, vaig arribar a la conclusió que al final els nostres germans fan molt per nosaltres. Finalment, sé que el pròxim cop ho faré diferent, pensaré abans d’actuar. 

BENJAMÍN VICENTE LUMAN GARRIDO_3r A COL·LEGI ESPANYOL MARÍA MOLINER

Des del capdamunt d’una torre en forma d’home s’estava celebrant un casament. Un simple humà i un gat barrufet blau que es deia Jeremias s’estaven unint en matrimoni per viure tota la seva vida junts, però un infiltrat misteriós no estava d’acord amb aquell acte. A conseqüència del seu desacord, va treure la seva arma que disparava hot dogs sense quètxup i d’un moment a l’altre va començar a disparar. De sobte, va ocórrer un miracle que ho va capgirar tot: la torre en forma d’home va agafar l’infiltrat misteriós i abans de llençar-ho amb fúria va mirar qui era. Curiosament, era la mateixa persona que l’home qui es casava.

SARA TEIXEIRA VIEIRA_3r A COL·LEGI ESPANYOL MARÍA MOLINER

Vaig anar de vacances amb la meva família. Bé, només amb els meus pares, ja que el meu germà es va quedar a Andorra. M’ho vaig passar molt bé. Va ser un dels millors caps de setmana gràcies al fet que ell no hi era. Vam parlar amb ell per videotrucada i, pel que es veu, no ens trobava pas a faltar. Vam arribar diumenge a la nit a Andorra, teníem moltes ganes de veure’l, però quan estàvem pujant per l’ascensor vam començar a sentir una música estrident. Ens vam estranyar, ja que el nostre veïnat és tranquil. En obrir la porta… El meu germà tenia una gran festa muntada amb molta gent. Al final no ens trobava pas a faltar.

SAIOA FRANCO_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

La foscor envoltava la ciutat, els llums dels carrers eren els únics punts d’il·luminació. Caminava sola pel passeig marítim amb el so de les onades com a acompanyament. De sobte, vaig notar una mà que agafava amb suavitat la meva. Era ell. Aquell desconegut del bar. Les nostres mirades es van trobar, en aquell instant, tots dos vam saber que el destí ens havia unit en aquella silenciosa nit. Els nostres cors bategaven amb força, els nostres somriures van dir-ho tot, i les mans que s’havien unit ens van ajuntar per sempre més. En aquella nit silenciosa, començava una història d’amor que ningú havia previst, 

IVAN FERNANDES_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dimarts, jugant a futbol, vaig caure i em vaig fer mal. Al cap de dos dies tenia l’entrenament de dijous i no vaig poder-hi anar perquè encara estava adolorit. El dissabte vaig fer un esforç per llevar-me i anar a jugar el partit, però encara no havia sortit de casa quan em vaig tornar a tòrcer el turmell i no vaig poder evitar plorar de mal. La mare em va posar una bossa de pèsols congelada al turmell per a rebaixar la inflamació i poder jugar. Durant el partit, un cop al cap em va deixar en coma. Quan vaig despertar a l‘hospital em vaig desmaiar. I en tornar a obrir els ulls vaig agrair que tot allò hagués estat un malson.

SOFIA ANTONELLA MAIDANA_3r A EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Ja fa uns mesos que en Simon actua d’una manera rara. La gent, quan passa pel nostre costat, em mira bocabadada i es tapa el nas de la pudor. Què és aquesta ferum? En Simon ja no es banya, ja no menja, ja no parla, no sé què fer amb ell. Sembla un nen, he de fer tot jo! Fins i tot, donar-li el seu llibre o ajudar-lo a moure’s perquè és incapaç. És estrany, això passa des de fa tres mesos. La nit anterior al seu gran canvi, tot era normal: vam sortir a passejar, estava animat i vam prendre gelat. La meva germana em diu que el deixi en pau però no entenc per què… Realment, soc molt incapaç d’acceptar que en Simon ha mort fa tres mesos.

CARLA LECHUGA QUINTANA_3r A EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Intento parlar però no puc, intento moure’m però no puc i, a sobre, sento el meu propi eco quan enraono. La gent que em ve a visitar només veu una nena pàl·lida que porta mesos immòbil al llit com un vegetal. Necessito dir als altres que, tot i que no puc obrir els ulls, puc veure i sentir el que diuen. Això m’estressa, que pugui escoltar-los però que ells no puguin sentir ni un “estic bé” dels meus llavis. Recordo els moments feliços viscuts amb la gent que m’estima, no per posar-me trista; al contrari, perquè són aquests records els que em donen força per lluitar, per tornar a gaudir de la vida amb els meus éssers estimats. 

ANDREA DE HARO_3r  A COL·LEGI MARE JANER

Sortia de l’escola amb l’alegria desbordada. La mare esperava al carrer. Parlava amb les amigues. Me n’adonava que la vida era meravellosa. Han passat uns anys i veig que la vida no és així. Em sento aclaparada. A l’escola  suspenc; els amics em deixen de banda; la família em critica. Tot sembla que dona voltes. Ara, la selectivitat. Aprovo, no . No sé cap a on estic anant. Trobar treball és esgotador.  A cada empresa on sol·licito feina em miren amb menyspreu. El meu marit no és a casa. Els meus fills són una salvació. Són el que em fa subsistir en aquesta vida. Però, quan creixin, m’ignoraran. M’espanto. Només era un somni. 

NACHO GIANASSO GELABERT_3r A COL·LEGI MARE JANER

Recordo aquella vegada que vaig anar de vacances a França, a DisneyLand. Van ser les millors que vaig viure a la meva vida. Tot era diferent, tenia bons amics, els meus pares estaven junts, la meva mare encara hi era i el meu germà i jo… no havíem caigut en l’addicció. Ara estic al present, tot ha canviat, visc sol i els diners no m’arriben ni pel pa de cada dia. Ja no em parlo amb ningú. El meu germà està completament igual que jo. Ell va recaure fa poc, i jo… també poc després. Ja no sé què puc fer. Vull tornar al passat i reviure la infància. Aquells eren bons temps, no com els d’ara. Estic penedit d

ZOÉ ÁLVAREZ DJAKOVIC_3éme H LYCÉE COMTE DE FOIX

Ahir vaig decidir sortir a renovar el meu armari. A la primera botiga vaig trobar uns pantalons molt bells i vaig voler comprar-me’ls, però el venedor em va dir que no m’anirien bé i que era millor que anés a un altre lloc; així que vaig sortir sense res. En una altra botiga vaig veure la camisa més maca que mai havia vist. Just al moment en el qual la vaig agafar la venedora me la va prendre de les mans i em va dir: “Aquest lloc no és per a gent com tu”. Em vaig quedar indignada i ella va cridar: “O surts o truco a seguretat”. Vaig marxar plorant, pensant que vivia en un món racista i injust i que ningú es mereix ser tractat així.

SARAH CHERKAOUI ZAFRI_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

No puc més, estic farta de ser diferent. No vull patir més. Quina és la diferència entre un home blanc o negre? Tota. Al bus, al restaurant, a les botigues, al col·legi, a l’edifici, per tot arreu, tothom em mira fastiguejat. Per què? Perquè soc negra. És culpa meva. Culpa nostra, dels negres. Quan els colons ens van considerar esclaus, tenien raó, perquè no som res. El problema soc jo, que torno el dia en nit, el blanc en negre. Soc negra, soc el desastre, soc la catàstrofe. No mereixo continuar vivint en aquest món en què fastiguejo a tothom. Ni tan sols val la pena d’escriure una carta de comiat. Ningú no em trobarà a faltar.

AINA PORTA MOLINÉ_3r C COL·LEGI MARE JANER

Recordo quan me’n vaig anar de la platja a la muntanya. Recordo quan em vaig perdre al bosc. No sé quan vaig trobar el camí per tornar. Recordo el primer cop que vaig pujar a un arbre perseguint el meu germà. Recordo com em va ajudar a baixar. La meva vida continua amb molts més records que oblits, però no sé si em mantindré amb tants records al llarg de la meva vida. Quan em faci gran desitjaria seguir sent igual de feliç. M’agradaria conservar els millors records de la joventut i la vellesa. Passar les millors vivències a les generacions que vindran. Quan toqui l’hora de la meva partida, recordaré la vida com un llibre ja acabat.

CARLOTA BOQUET_3r C  COL·LEGI MARE JANER

Cada vegada em trobava amb més obstacles, tot es complicava. Últimament no podia parar de donar voltes a una cosa. Volia ser el millor, però no era capaç de saltar ni de córrer. Ni de caminar! No sabia com funcionava tot això, però semblava que tothom hi tenia traça, menys jo. Sempre que avançava em tremolaven les mans per por de fallar i de la burla dels meus amics. Jo continuava intentant-ho, fins i tot deixava de dormir per poder superar aquest nivell, és el més difícil de tots. De tant pensar, vaig fer un pas en fals i la meva vida es va acabar. Ara havia de tornar a començar de zero. És el videojoc més complicat que he jugat.

PATRICIA DAS NEVES_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre m’havia fet il·lusió celebrar el meu aniversari. Però ara ja no em fa gens feliç. Quan era petita, sempre em posava eufòrica quan arribava el meu dia, i encara més si el celebrava amb els meus avis. Sempre recordaré aquell 8 de juny, quan estrenava els nou anys. El meu avi sempre m’havia tractat malament, però jo havia decidit donar-li una altra oportunitat. Ingènuament, pensava que canviaria quelcom, encara que fos perquè era la meva festa d’aniversari. Res no va millorar, em va insultar. Finalment, m’he adonat que primer m’he de valorar jo mateixa tot i que ara espero el meu aniversari com qualsevol altre dia per culpa seva.

ALEIX DA SILVA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Era una nit plujosa i freda, queien gotes ben grosses i amb força. Enmig de la foscor, una llum tènue brillava a través de la finestra d’una caseta. Dins d’aquella casa, una dona solitària llegia un llibre, immersa en un món de fantasia. De sobte, un toc suau a la porta va trencar la seva concentració. Amb curiositat, va obrir la porta i va trobar un gat negre ben xop. Sense pensar-ho dues vegades, va acollir el gat i en va tenir cura fins que es va recuperar del fred. La dona no sabia si quedar-se’l perquè diuen que els gats negres porten mala sort. Però, llavors, l’endemà, aquella dona va guanyar molts diners en un joc de loteria.

Caracteres: 724 | Palabras: 135 | Párrafos: 3 | Líneas: 14 /15 | Columnas: 1

NAYARA SOARES DA SILVA_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Jo crec que les persones solen ser bastant ordenades i tenen les idees clares, però en el meu cas és ben bé al revés. Tinc tantes idees que començo a marejar-me. De vegades les barrejo com si fossin els colors primaris de la pintura. D’altres vegades, tinc una idea però no m’acaba d’agradar. No us passa? A mi em passa molt i sovint.  És irritant sentir aquella veu. Aquests dies són bastant impactants, ja que sembla que el cap menteixi. Com odio aquella veueta que sona al meu cap… D’altres vegades em venen les idees brillants, les utilitzo i creo les històries més interessants. Aquelles que fins i tot jo em sorprenc. 

SARA GELABERT VELANDO_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Una vegada hi havia un nen anomenat Marc que sempre jugava als videojocs, la seva àvia es deia Mercè i ja era gran. En Marc preferia jugar que anar a visitar-la. Un dia l’àvia es va posar malalta i va ser hospitalitzada. En Marc continuava enganxat als videojocs. La seva mare li deia que deixés l’obsessió i que anés a visitar l’àvia i que parlés amb ella. En Marc va dir que hi aniria, però només aquella vegada, ja que tenia coses a fer. Dos setmanes més tard l’àvia Mercè havia mort. Quan en Marc se’n va assabentar, es va penedir de la seva actitud. I és ben cert que no valorem el que tenim fins que ho acabem perdent. 

NICOLES RIAL CALLIERI_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

La mort estava esperant per emportar-se la seva recompensa, com una aranya desitjant que algú caigués al parany, però ella no s’havia adonat de les intencions d’aquesta. Si ho hagués intuït, hauria sabut el poc temps que li quedava, com un grapat de sorra que es va escorrent entre les mans fins que només queden uns quants grans. El metge, com un pou negre, va anar engolint tota aquella esperança que quedava a l’interior del seu cor. Li va anunciar que la malaltia era terminal i la mort, l’única solució. Des d’aquell moment va deixar tot allò que li impedia ser lliure i va comprendre que si no se’n lliurava ara no viuria mai la seva vida.

MERITXELL PIRES RAMÓN_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

Just en aquell moment se’m va parar el cor i el vaig veure allí, assegut al seu lloc al bar de la meva tia. Estava jugant a cartes molt content, de lluny, se’l veia feliç. Em va dir que m’apropés i ho vaig fer. No pensava veure’l de nou amb el seu xandall i aquella alegria que transmetia. Vam estar una estona parlant i va ser en aquell moment quan em va dir: ”Sé que ho pots fer, tan sols has d’obrir els ulls i superar-ho.” I, de sobte,  vaig sentir un soroll estrany, era l’alarma i em vaig despertar. Mai més va tornar amb mi i va ser la seva manera de dir-me l’últim “adeu”.