Dúnia Dchar_1er Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX
No veig res i per més que obro els ulls, continuo sense veure-hi. Camino amb compte, procurant no ensopegar amb res. No tinc el sentit de la vista però em queda el sentit de l’oïda, sento uns passos que a poc a poc es fan més sonors. Els passos són d’una persona que comença a pronunciar el meu nom, repetitivament, com si l’oïda també m’estigués fallant. M’adono que la veu tampoc no la puc controlar, no puc parlar per més que ho intenti. Començo a desesperar-me realment. De sobte, una llum s’encén: per fi recupero el sentit de la vista, m’adono que estic dreta i que tinc la meva mare al davant. Això és el que té ser somnàmbula.