vane

Xinyi Zhang_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Soc astronauta per vocació i passió, i porto amb mi la responsabilitat del somni de tota la humanitat: explorar espais més enllà del sistema solar. Ara, des de fa molta estona, he perdut tot contacte amb la nau espacial. Estic a la deriva per l’univers, sola i envoltada del no-res. L’oxigen que em manté amb vida gairebé s’ha acabat i soc conscient que s’acosta la meva fi. L’última reflexió que faig és per què els humans depenem de l’oxigen per a respirar i viure? Al meu parer, és una forma esclava de tenir-nos confinats a la terra… de no deixar-nos-en sortir lliurement. “El joc s’ha acabat! Premeu la tecla F per a sortir del joc”.

Jaime Sesmil_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

A l’albada, quan encara fa fred i el sol despunta, ja he sentit la seva escalfor. Volia mirar-lo però no ho he aconseguit fins que el meu cor ha començat a bategar. Podia notar-me les ales, començava a tenir el control del meu cos! Per fi he pogut sortir d’aquest lloc tan obscur. Quan he esquerdat la gàbia que m’empresonava, he vist la lluor del sol. Jo era preciós, ben vermell. Volia tocar-lo, aproximar-m’hi. M’hi estava atansant, però llavors, les ales m’han començat a fer mal. He seguit volant cap a la calor. No volia abandonar el meu objectiu. Aleshores, patia, em mirava i no em reconeixia. Era negre i ja sense ales, era cendra.

Maria Quer_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

És un dia qualsevol: arribo a casa i em preparo per sortir a córrer amb els gossos i marxo. En  tornar a casa veig un sobre negre enganxat a la porta. Dins del sobre hi ha un paper amb un número de telèfon (molt llarg) escrit. Crec que és d’un número estranger. Com que no em queda saldo al mòbil vaig a una cabina telefònica. Quan entro veig un altre sobre enganxat al telèfon. Em començo a espantar: no el vull agafar. Faig mitja volta per marxar, però en intentar obrir no puc. Estic molt espantada. Sento l’impuls d’obrir el sobre: té uns altres números. Truco sense pensar-ho. No respon ningú. Així, m’adono que és una broma pesada.

Laia Badia Puy_3r C COL·LEGI MARE JANER

Sona el tret de sortida. Les famílies arrenquen a córrer. Beso el collar del meu pare i començo la marató. Poc després ja comencen a avançar-me els meus companys. Després d’un esforç fracassat per atrapar-los, decideixo parar. Les cames em fan figa i el cansament m’enxampa. Miro enrere i recordo tots els bons moments que vaig passar aquí, a les curses. Tot el que em van donar les competicions, els viatges que vaig fer i els trofeus guanyats. Però ja s’ha tancat aquesta etapa i s’ha d’acabar amb alegria. Quan vaig recuperar l’energia vaig seguir corrent. Recordant els amics que he fet i les amistats que em queden per a tota la vida.

Edgar Garcia Baró_3r C COL·LEGI MARE JANER

Em sento intimidat pels humans, no sé per què em miren. Temps enrere els observava com discutien i celebraven festes. La setmana passada em van portar una nova amiga molt estranya i diferent de mi. És més petita que jo, un altre color, i el seu nom és Meri. Sembla un alienígena, pesa menys. És molt estrany, fa les seves necessitats a casa i no li diuen res. Tampoc no la treuen a passejar i parla una cosa molt estranya… A més, si m’hi apropo, m’amenaça. Començo a estar fart d’ella, és la preferida de la casa. No para d’estripar-ho tot. Ara que hi penso, els nens em trien a mi per jugar. I els grans em treuen a passejar. A ella no!

Jon Bravo_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot el que us explicaré va succeir un dissabte plujós ara fa 5 anys. Havia quedat amb els meus amics per anar a l’Illa. Vaig sortir de casa precipitadament per dirigir-me a la parada. Un cop a l’Illa, no vaig veure ningú, ni gent passejant, ni comprant, ni mirant, ni fent un cafè… els meus amics tampoc no hi eren. Vaig decidir trucar-los, però no em van donar cap senyal de vida. Aleshores vaig tornar cap a casa, volia agafar l’autobús, el carrer estava desert, també! Tothom havia desaparegut i els vehicles estaven immòbils, sense conductor. Era increïble! Vaig començar a tenir calfreds i de sobte vaig sentir: RIIING!

Ticiana Arla_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

La noia tenia una passió pel ball indescriptible. A la seva primera competició va guanyar la primera posició, però la decepció va arribar en veure que els seus entrenadors no reconeixien la seva victòria. Malgrat això, va anar guanyant totes les competicions fins al dia que va començar a tenir un dolor intens que la va apartar de la pista de ball. Quan es va reincorporar, l’esperava el festival de final de curs. La seva magnífica actuació va deixar al públic meravellat. Els aplaudiments van recórrer les grades i els cors dels assistents. El públic es va posar dret i finalment es va sentir recompensada per tanta feina. L’esforç!

Matteo Grandvallet López_3r A EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era el minut 89. Corria cap a la porteria i tenia el camp lliure. El públic estava expectant i excitat, cridant: “Corre, Matteo!” Per arribar-hi, havia fet un autopassada per desfer-me de l’últim defensor de l’equip contrari. Havia aconseguit superar el rival i aviat em vaig trobar sol davant el porter. Però, quan anava a xutar, vaig relliscar i vaig caure. Va sonar el final del partit i no havia marcat gol. Els espectadors estaven decebuts i se sumaven a la meva frustració. De camí als vestuaris, cap company em va dir res; millor, perquè sentia vergonya i mirava a terra, evitant els altres esguards. Només volia que aquell moment s’acabés.

Ian Gonzales López_3r A EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Avui, dia 23 de setembre de 20xx, m’aixeco com cada dia, em dutxo, em rento les dents i em dirigeixo al bar de sempre. Arribo i demano el mateix que vaig demanar ahir, abans d’ahir i fa tres dies; un croissant amb xocolata i un cafè. M’acabo l’esmorzar i me’n vaig a la feina, dins el mateix autobús que prenc sempre, amb les mateixes persones de sempre. Em registro a l’entrada i agafo l’ascensor per anar al setè pis, on treballo. Arribo al meu lloc, m’assec a la meva cadira, encenc l’ordinador i començo a escriure. Aquest és l’inici del meu dia, cada dia, sense diferència… Jo què faig dins d’una oficina? Si jo volia ser pintor.

Yari Zamora Vilamala_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

He menjat aquells bunyols de carn que tant t’agraden. Jugo al dòmino, que tant en saps. Passejo amb l’àvia com quan tu eres jove i fort. Sempre parlo bé de tu a la Lorena, el Damián, el Norberto, en resum, a tota la família. I com oblidar les innombrables vegades que hem jugat al Ratchet & Clank, on vaig aprendre a jugar a tota mena de videojocs i una mica de programació. O per exemple tots els partits del Barça que has vist. O quan jo era petit i quan dèieu gol jo deia goligoli. O quan ja era més gran i vam veure la final del Mundial. I per què? Perquè ara, quan anem a dormir, ja no sento la teva ràdio. I així sé que tu ja no hi ets…

Aran Van Den Eerenbeemt_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Sentiment de buidor, sentiment de ràbia fa quan un familiar desapareix de la teva vida i no el tornaràs a veure. Érem una família. Passàvem temps junts, em cuidava, em feia riure, m’estimava. Fins que… va desaparèixer, no hi era. Al principi encara no entenia què havia passat, per què ha marxat, em preguntava, tornarà algun dia? Amb el pas del temps vaig assumir que havia marxat per motius que mai sabré, motius que em pregunto cada dia. Em fa ràbia, em fa ràbia que no s’hagi preocupat per nosaltres. Fa sis anys que no el veig, fa sis anys que cada dia penso què estarà fent, pensant si estarà pensant en la família que va deixar?

Nareman Douhri Douhri_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Estimada jo, lamento haver dubtat de tu. Vaig permetre que altres em diguessin qui i com eres. No m’havia adonat del mal que t’estava fent donant-te l’esquena. Encara no era conscient de com pots ser de forta, valenta i resistent. Ara, sé que estava molt equivocada per culpa d’altres persones. Ets magnífica i poderosa, més del que mai podria haver imaginat ni desitjat. Avui sé que amb esforç, temps i paciència aconseguiràs coses increïbles, segur! Finalment, estic llesta per creure en tu i per gaudir de cadascun dels èxits que òbviament d’ara endavant compartirem. I, que aquelles terceres persones ens vegin passar amb el cap ben alt.

Carolina de Sousa_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Per fi, després de milions d’anys, em creo. L’univers m’ha donat ple poder per il·luminar i escalfar. De sobte, veig els meus fills girant al meu voltant. Els meus vuit fills són fantàstics amb les seves formes perfectes. Cadascun té les seves característiques pròpies com, per exemple, Saturn, amb uns magnífics anells girant al seu voltant. No està bé dir-ho, però la meva filla preferida es diu Terra. Ara està patint molt degut a uns canvis, tant climàtics com socials. Tanmateix, no soc l’única que l’univers ha creat. També s’ha creat una estrella que s’ha convertit en una de les meves millors amigues. S’anomena Lluna. Saps qui soc?

Gerard Nadal Farré_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

L’Anna puja a l’avió rumb a Irlanda, estudiarà un any a l’estranger. Els pares tornen a casa, esperen la trucada de la seva filla. Silenci, només silenci. Per fi la trucada. A l’altra banda la veu d’un home. L’Anna ha patit un accident. Buidor. Ha marxat per sempre. Por.  Noooo, pip, tocotoc, nooo, pip, toc, pip, pip, pip… La veu interior es fusiona amb sons difícils de discriminar. És el despertador. Són uns copets a la porta. Surt de la inconsciència i respira agraïda, tot ha estat un somni. L’Anna treu el cap mentre la mare tanca el despertador; marxa cap a l’aeroport, en 60 minuts surt el seu vol cap a Irlanda…

Pablo Soro Topete_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Quan ets petit només vols jugar, passar-t’ho bé… Però a mesura que creixes vas aprenent coses importants, valors…Tens moltes opcions per escollir, potser no et decantaràs per la millor opció, però has de seguir endavant. A la vida ve i se’n va gent. Ara que soc gran, veig que la vida és una complicació constant. Ara veig que hi ha més coses a més de jugar, com la família, els amics i tota la gent que estimes, perquè quan ho necessitis estaran al teu costat. Aquests eren els meus pensaments mentre la mare em demanava per cinquena vegada que tanqués la Play, potser que li faci cas, no?

Marta Rodríguez Olm_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Fa molt de temps, en una fosca nit, dues germanes petites estaven tranquil·lament jugant mentre els seus pares estaven fora fent la compra com cada setmana. El seu error més gran va ser deixar les dues germanes soles sense vigilància. De sobte, va sonar el timbre de casa i la germana petita va anar a obrir, l’altre gran error. Quan va obrir la porta va sortir disparat un senyor amb una atxa i elles van córrer molt mala sort. Primer, la petita, després la gran. No van poder defugir aquell boig que les amenaçava. Els pares en l’arribar a casa horroritzats amb l’escena van aprendre de l’error i van decidir mai més tindre fills.

Karen Joval Raya_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Per al seu aniversari a un senyor li van regalar anar a un spa de peixos. Els peixets es mengen la pell morta dels peus. Hi va anar la tarda que va tenir lliure. Quan va arribar al lloc, la dependenta li va donar la benvinguda i va invitar-lo a treure’s les sabates i els mitjons. De sobte, va notar certa pudor, però va pensar que seria momentani. Va posar en remull els seus peus. Havien d’estar deu minuts a l’aigua, però cinc minuts després els peixos havien mort. Quan la noia se’n va adonar, hi va fer anar peixos nous, ja que hi havia molta gent esperant el seu torn. Al final en lloc de ser un regal va ser una despesa per al senyor!

Olivia Mansilla_3ème D Lycée Comte de Foix

Tots els dies el mateix, aquest sentiment que em turmenta. Cada vegada que la veig tremolo. Quan la veig vull estar més a prop seu, però el meu cos no reacciona. A vegades m’agradaria treure-la de la meva ment, però no puc i això m’espanta. M’agrada veure-la feliç, m’alegra el dia. Ja m’hi he acostumat. Aquest embolic de sentiments és el que més em fa gaudir. A poc a poc es fan més evidents els meus sentiments i tinc por que els descobreixi. I així ha estat, d’un dia a l’altre se n’ha adonat, sap què sento per ella, i, per primer cop, experimento el rebuig, i aquest no m’agrada i no m’hi acostumo, ha passat temps i encara em fa mal.

JAUME TALÀS CARNICE_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan porto molt de temps tancat a casa arriba un moment en què em desespero i he de sortir al carrer. Normalment, surto més els caps de setmana que entre setmana i intento acabar ràpidament els deures per poder sortir. Quan per fi puc sortir a fora, em sento més lliure i puc fer el que em dona la gana. Estic amb el meu germà, els meus amics de l’escola o també d’una altra escola i ens sentim com si fos la nostra segona família. Ens quedem fins a la nit i si puc fins més tard millor… Normalment, quedem tots per la nostra parròquia, ja que coneixem quasi bé a tothom. M’agrada moltíssim estar al carrer i es pot dir que és també la meva casa.