vane

Roser Bordes Miró_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Avui us explicaré la història de com la flama d’aquella espelma que no s’apagava va deixar de cremar. Va començar amb aquella gran i brillant perla blava, que a poc a poc es va anar enfosquint. Hi ha una clau per poder agafar el bon camí, el camí de la vida. Per anar a un lloc sa on el plàstic no sigui la superfície més gran, on els animals no es vegin perjudicats per la vida humana, on els pulmons no semblin els d’un fumador i que es pugui respirar aquell aire tan pur que hi havia abans. Una clau tan petita que només consisteixi a reciclar, reduir i reutilitzar, que ens porti a un lloc tan gran. El nostre planeta. El planeta Terra.

IRIA ÀLVAREZ ALONSO_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Encara recorda aquelles nits fredes i fosques en què pensava que un monstre se’m menjaria. Els matins de cap de setmana quan la casa s’ensordia per les meves rialles que em produïen els dibuixos animats. Les obres artístiques que em feia tanta il·lusió ensenyar quan només eren gargots, tardes de disfresses i jugar fins que no podia més. Tot això ja no hi és. Ni les persones, ni els llocs, ni els sentiments. Sembla com si fos de la meva imaginació. I sé que no puc tornar al passat; que no puc fer res. Però cada dia desitjo tornar als dies de tranquil·litat. Perquè això simplement s’han tornat records.

Beatriz Santos_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig aixecar-me emocionada, vaig obrir l’armari i vaig agafar la meva roba de competició. Una americana, una camisa de muntar, uns pantalons blancs de conjunt, uns mitjons llargs i les meves estimades botes de pell. Després de vestir-me vaig anar a pentinar-me, vaig agafar la manta i les orelleres blaves i per acabar les proteccions negres que brillaven com mai. El cavall estava impacient i nerviós, teníem les emocions a flor de pell i va arribar el gran moment de la doma, el silenci es va imposar. L’actuació va ser majestuosa i els aplaudiments, interminables. Era un a dia molt especial. Vam tornar a casa amb la mama i la MEDALLA!

Yasser Ghafki_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Era una nit freda i estava jugant plàcidament assegut al sofà, la meva mare havia sortit, tenia tota la nit per a mi sol, ja portava més de 3 hores seguides jugant i m’estava quedant adormit quan de sobte vaig sentir una veu que em va alarmar, sortia de l’habitació de la meva mare. Amb les cames tremolant i el cos tot suat, vaig decidir anar a veure què passava. En un primer moment vaig pensar que era una conseqüència directa de tantes hores de joc. Em vaig convèncer pensant que era la meva imaginació, però no, realment havia sentit algú! En obrir la porta em vaig desmaiar! Era la meva mare, o un lladre, o potser l’intrús era jo?

Eric Fernandes Botelho_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Els crits d’animació ressonen a l’estadi. Els dos equips lluiten amb passió per aconseguir la victòria. El temps s’esgota i el marcador segueix en blanc.

L’àrbitre xiula l’últim minut. Un jugador recupera la pilota i inicia una jugada espectacular. Les passades ràpides i precises anaven desbordant els rivals. L’afició sostenia l’alè, esperant el desenllaç.

La pilota arriba als peus del davanter estrella. Amb elegància i destresa, dribla dos defensors. El cor batega amb força, l’esperança creix. Llavors, amb un xut potent, la pilota surt disparada cap a la porteria rival.

El temps sembla aturar-se. La pilota supera el porter.

CLARISA F. MARTÍNEZ ROJAS_3r B  EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un dels pitjors sentiments. Per què li havia de passar això a ella? La seva mare s’estava morint i ella se sentia sola. Restava a la seva habitació plorant i esperant que fos mentida.

–Mare, no m’agrada veure’t així.

–Jo ja sento que m’estan il·luminant i em sento viva després de tants dies– li va contestar la mare.

Van passar els dies i la mare va acabar morint.

Mentre que pare i filla anaven en cotxe al funeral, van xocar, però van sortir il·lesos i van caminar fins al funeral.

De camí, es van trobar la mare. No ho entenien. De sobte, va sonar una ambulància. I de seguida ho van entendre tot. A un costat o a l’altre. Sempre junts.

Maria Jui Alcolea_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

Encara recordo les coses bones de ser petit. Quan qualsevol cosa et feia feliç, com poder menjar el gelat que tant t’agradava o veure els teus dibuixos animats preferits. Quan les úniques preocupacions eren perdre una joguina o no poder anar al parc. Quan la millor sensació era dormir amb els teus pares o que els teus avis et gronxessin. Però també hi ha aquell amarg sentiment quan notes que el teu vestit preferit ja no et va bé o que ja no pots posar-te dins del carro de la compra i veus que tot ha canviat, has crescut. Ja ets un dels adolescents que tant admiraves, tens bons amics, tornes a ser feliç i a gaudir de la nova etapa de la vida.

Lucas Costa Magalhaes_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

Es va adonar que s’havia oblidat completament de l’examen final mentre entrava a l’aula. Va respirar profundament i va començar a escriure allò que li venia a la ment. Setmanes després, les notes van ser publicades. Quan el Pau va veure el seu nom a la llista dels que havien superat la prova, va somriure amb un gran alleujament. No havia estat fàcil, però havia après una valuosa lliçó sobre la importància de la preparació i la perseverança amb un nou compromís. Estava llest per afrontar nous reptes al llarg de la nova etapa escolar.

Noa Diaz Fernández_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic asseguda a la meva cadira escoltant el discurset d’aquests pares. Em criden per un mal comportament del seu fill que, segons ells, és un noi excel·lent. Desconnecto de la conversa, perquè aquestes paraules em recorden les escridassades que rebia dels meus pares en arribar de l’escola quan no havia tret bones notes. Em deien que no era prou bona. Sento els pares que em diuen el mateix i continuen cridant-me. Ara, clarament, és més fàcil renyar l’ensenyant que assumir el rol de pare i, fins i tot, que s’està fracassant. Vull que marxin, n’estic farta, i tinc ganes d’anar-me’n ja, que he quedat per anar a jugar al parxís.

Leire Soares Rodrigues_3éme H LYCÉE COMTE DE FOIX

Perdona’m, filla. Sento haver-te deixat marxar tan jove. Sento haver-te aixecat la mà i fer que marxis de casa i abandonis l’escola. Perdona’m per creure’m el teu germà en lloc d’escoltar-te. Pensava que el millor era apallissar-te, perquè n’aprenguessis. Sento el meu caràcter i haver-te fet mal. Sento haver-te obligat a casar-te tan jove. Després d’enviar-te a l’hospital, he volgut tornar-te a veure per demanar-te perdó. Perdó per no estar amb tu tots els moments. Ara em trobo sota la pluja recordant tot el que t’he fet, abraçat a un tros de marbre amb el teu nom gravat i una foto acompanyada de flors. He fet tard.

Emma do Paço Coscolloa_3r A COL·LEGI MARE JANER

Quan ets a casa, tot és tranquil, no hi ha preocupacions ni decepcions. Tot i això, a vegades millorar costa tant que fa por. Quan rumies massa, és difícil escapar de les cabòries. A les estances hi ha records que és millor esborrar i en la teva habitació els pensaments ho inunden tot. Quan surts de casa, el voltant pot ser desconegut i perillós, la gent arriba a fer mal. Tant de bo trobés algú que entengués com em sento amb només mirar la meva expressió. I tot i així, si la pogués trobar, encara tindria angoixa de fer alguna cosa malament. De tant en tant, sempre va bé agafar un avió i acabar fugint de casa, de la teva llar.

Nerea de Pablo_3r A COL·LEGI MARE JANER

Recordo quan érem petits. Recordo que mai estàvem junts, sense divertir-nos, sense parlar-nos i sense mirar-nos. Un dia ens van posar junts a classe i vam creuar mirades. Des d’aquell dia vam començar a parlar i vam veure que els nostres gustos eren molt similars. Quedàvem a les tardes, caps de setmana, sempre que podíem. Vam anar acabant de créixer junts, de l’escola a la universitat, i de la universitat a una casa. Tota la meva vida al teu costat ha canviat. Un dia vaig anar a veure’t a la feina. No m’ho podia creure. Vaig veure que no era l’única en la relació. M’he promès oblidar-ho tot. Tota la meva vida ha estat un error.

Jemima Ashton_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

Estàs cansada. La persona que creies que era la teva millor amiga t’assetja com sempre i et fa mal. Plores. No pots menjar, perquè algú t’ha trencat la targeta que et dona accés al menjador. Tens molts deures. Has perdut les amigues. Els professors et criden i et castiguen sense raó. Al final del dia penses que tot s’ha acabat, però continues sola. Tens mal de cap. Quan baixes del bus està plovent. No tens el jersei perquè te l’han robat. La teva motxilla pesa molt i es trenca. Has de fer una pujada per arribar a casa. Quan truques al timbre ningú no respon. T’adones que has perdut les claus i que hauràs d’esperar els teus pares.

Greta Bernadó Moya_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Tu no tens cap complex amb tu mateixa, però el fet de no tenir una aparença com la de totes les altres fa que et critiquin; per aquest motiu et fan aquests tipus de comentaris: “No sé com caps en aquest pantaló!”, “Què menges per estar tan grossa?”, “No sé com no tens vergonya de ser així?”, “Grassa!” o “Que lletja que ets!”. És clar, com que no ets rossa ni tens els ulls blaus o no tens un cos perfecte sinó voluminós, se’n riuen de tu; però no et penedeixes de tenir aquest físic. Per molt que et diguin que ets grassa o que t’has d’aprimar, tu seguiràs sent exactament igual. Siguis com siguis, mai seràs suficient per als altres.

Gabriel  Montonya Rodigues_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

En una nit plujosa, el tranquil poble de Willowbrook va ser sacsejat per un assassinat brutal. El cos d’Emily, una jove prometedora, va ser trobat a casa seva, en un estat inquietant. El més impactant va ser un text escrit a una paret amb la sang de la mateixa víctima que deia: “Això no ha acabat, sou els següents.” Tot i els esforços de la policia, el cas es va tornar un enigma sense resoldre. Les ombres de sospita es van allargar sobre la comunitat, però la veritat va quedar oculta, deixant tothom amb una inquietant sensació de vulnerabilitat, mentre l’assassí caminava lliure, sense rostre i sense nom.

Felipe Daniel da Costa Oliveira_3r D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era un dia normal, però aquell dia semblava especial. La meva mare ja m’havia fet un esmorzar deliciós. Després d’esmorzar vaig anar a dutxar-me. La meva mare em va dir que estigués tranquil, que no passaria res. Però jo estava trist. Per què a mi? No entenia per què havia de tenir aquella malaltia. Tots els nens poden caminar i jo he d’estar aquí assegut. Si no tinc la cadira de rodes, no puc fer res. Estic dèbil. Vaig sortir al carrer amb la meva mare. Estava estranya. Vam arribar a un lloc i van sonar campanes. Aleshores, la meva mare va cridar la gran notícia: –Estàs curat! Enhorabona, fill!  I tota la plaça es va posar a aplaudir.

Ferran Martín Puga_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Acaben les classes, està ple de nens de primària que corren a abraçar els seus pares, menys la Laia, que porta uns minuts buscant-los. Un home amb gorra s’acosta i li diu: – Hola, petitona, soc un amic dels teus pares. M’han demanat que et vingui a buscar. Vine que et porto a casa.  La nena, desconfiada, per comprovar que no és un engany li demana si sap el nom dels seus pares; ell respon sense problema. La Laia no l’havia vist mai, però encara dubtant el segueix fins al cotxe. Mentre fan camí, la noia li pregunta el seu nom, però l’home no li vol dir. Efectivament arriben a casa. L’home es diu Evarist: li feia vergonya el seu nom.

Ana López Romero_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Vaig obrir els ulls per primer cop i una llum blanca em va cegar. Vaig parpellejar i de sobte era la meva festa d’aniversari, feia tres anys. Vaig tancar i obrir els ulls i em trobava a la meva graduació. Ho vaig tornar a fer i ara estava amb un noi. Vaig parpellejar i estava amb ell i tres nens més. Vaig repetir-ho, era la festa d’un dels nens, feia 20 anys. I sense ser conscient els vaig tancar per últim cop i no els vaig tornar a obrir.

Maria Gómez tubau_3éme J LYCÉE COMTE DE FOIX

M’encanta la música. Em fa sentir viva, em fa vibrar. Escolto música cada dia quan soc a casa, però la gaudeixo més quan estic sola perquè canto i ballo, sembla que estigui fent un concert. Aquesta varia segons l’estat d’ànim. Els meus gustos musicals són una mica extrems. Escolto música actual com qualsevol jove, però a vegades em transporto a l’època dels meus pares i escolto Luis Miguel. Però sens dubte quan més em desmeleno és quan escolto l’Àlex cantant la cançó de Traïció. La veritat és que la música m’acompanya en tots els moments del meu món quotidià, quan cuino, quan em dutxo i fins i tot quan marxo de viatge.

Bryan Navarro_3éme J LYCÉE COMTE DE FOIX

Hola! Soc el Lucas àlies el pobre i vull explicar la meva història. Des de petit em ficava en molts problemes. Un dia em va enxampar la policia per robar menjar per a la meva família. Després d’estar més de 10 anys a la presó, vaig sortir sense diners. Vaig buscar feina i no trobava res a causa dels diferents delictes penals que tenia. Al cap dels anys, però, la sort va canviar, vaig tenir parella i vam acabar formant una família nombrosa. Gràcies a la meva feina estable vaig comprar una gran casa compartida amb la meva mare. I aquesta és la meva història, que sortosament ha acabat feliçment per a mi i la meva família.