vane

LAIA FERNÁNDEZ RUBIO_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

Aquelles paraules em van fer mal de veritat, van fer que el meu cor cada cop es fes més dèbil. Jo podia creure el que volgués, però el que em va fer més mal va ser pensar que aquelles ferides fossin familiars. Això va fer que aquell dolor llagués el lloc més profund del meu cor, fent que la meva ànima es trenqués en mil trossets. Tot i que aquelles paraules m’haguessin fet més fràgil, d’altres com: “Ets fascinant, no ho oblidis mai!” o un “Tu pots amb tot!” fins i tot un “Ets una noia encantadora i llesta!”, feien que aquelles ferides a poc a poc cicatritzessin en el meu interior, tot i que era conscient que mai no se n’anirien del tot.

DAVID SALAZAR GARCÍA_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

A l’última pàgina del diari de l’àvia, vaig trobar una nota que deia: “La vida és un llibre en blanc; cada dia és una pàgina nova. Escriu la teva història amb amor”.  Aquella frase va canviar la meva vida, i des de llavors, cada dia és una oportunitat per omplir la meva pàgina d’amor i d’aventures. Ara, cada vegada que m’enamoro, miro les pàgines i intento no fer els mateixos errors d’abans. Segueixo el mateix camí amb els problemes. Les pàgines escrites m’aconsellen basant-se en l’experiència. Tothom hauria de fer el mateix, aquella frase canviaria la vida de molta gent i no pararé de compartir la frase de la meva àvia.

Rodrigo Fernandes da Costa_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Shawn Frost, un noi que jugava a l’equip alpí, amb només setze anys ja era molt bo i el volien molts equips. El Madrid li va fer una proposta i no la va deixar escapar. Va fer una molt bona carrera, amb deu Pilotes d’or, set Champions i dos Mundials. Només amb vint-i-set anys ja era el millor jugador, amb un gol com la volea de Zidane. Però tot va canviar per culpa d’aquell penal a la final del Mundial de 2014. En una jugada per empatar el partit li van fer un penal. I com Baggio amb el penal de 1994, Shawn Frost es va convertir en el dolent de la seva selecció. Dos dies més tard era mort. Un sicari el va assassinar al bar.

Jana Escabias_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Per fi! Les set del matí! Quines ganes, corre, corre! No puc fer tard a l’escola, és molt divertida. Ens han posat uns tobogans aquàtics i unes atraccions petites. Gairebé no fem classe i ens han posat més hores de les assignatures que més ens agraden. Els profes són molt enrotllats i, en lloc de treballar, ens posen al dia de tot el que passa dins del centre. Nosaltres també els expliquem el que passa entre nosaltres, evidentment. En acabar de dinar, fem una petita migdiada, per després fer una gran festa, amb música al màxim, i tots ballem, cantem, i cridem! Hi ha nens que es queden a dormir… No! No! No! Cinc minutets més!

Mariona Casa Montejo_3r B COL·LEGI MARE JANER

I allà estava ella sense saber què fer ni amb qui parlar. El temps li va donar una oportunitat i, entre mirades furtives, va trobar complicitat. Es van anar coneixent i l’amistat va anar creixent. El temps va voler córrer com una fera desbocada i va acabar massa ràpid. Van haver de tornar a les seves vides, però es negaven a perdre l’amistat. Passaven nit i dia parlant. Ignoraven la distància que el mar els imposava. Era com si l’altra estigués a la vora. De sobte, a poc a poc, les converses van escurçar-se i la complicitat va desaparèixer. La vida les va fer retrobar, però ja eren com dues desconegudes que mai havien creuat camins.

NEREA DÍAZ ESCOBAR_3r B COL·LEGI MARE JANER

Finalment havien arribat les vacances a la casa de la muntanya amb la família. Anar al llac i fer una barbacoa era tot el que necessitava. Però aquesta vegada no sentia la mateixa tranquil·litat. Se sentien cops a les parets i desapareixia el menjar. Segurament era paranoia, així que per oblidar-me del tema vaig decidir revisar la casa. En arribar al despatx, vaig caure i accidentalment vaig prémer una palanca, això va provocar que s’obrís un passadís entre els prestatges. Vaig endinsar-m’hi fins a arribar a una sala molt antiga, on hi havia un llit i un escriptori, però al girar-me una figura em mirava fixament des del passadís.

LLUMALAY MARTINS_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Al racó d’aquell cafè, les mirades es van creuar. Ella tenia uns ulls cafè profund, i ell, ulls verd intens. El destí sabia que s’havien de conèixer. Paraules tímides, rialles nervioses, i aviat les seves mans es van trobar agafant una galeta que va encendre el foc del desig. El temps es va aturar mentre es començaven a conèixer i s’intercanviaven el que més li agradava a cada un, i a poc a poc van començar a quedar, parlar molt per missatges i es trucaven cada nit, i al cap d’un temps van començar a sortir. Avui, fa vint anys que estan junts i tenen dos fills en comú. Aviat tindran la casa que sempre havien volgut tenir.

MOISES MORAIS MARTINS_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

El 17 de juny de 2016, aquell dia que ningú s’esperava, em vaig despertar d’hora sense saber per què. Aquell dia que vas marxar del meu costat però del meu cor no. Va ser el pitjor dia del món. Semblava que m’inundava en les meves pròpies llàgrimes. Vaig fer 24 hores de viatge d’Andorra a Portugal i tornar, unes 10 intentant enganyar-me a mi mateix, pensava que era mentida, 2 dies sense dormir. El meu pare tampoc va dormir gens, perquè era el seu pare i a més va haver de conduir. Amb 8 anys, quedar-me sense tu va ser el pitjor. Et vas quedar en aquell llit anys, i ara em dones suport des de dalt. T’ESTIMO AVI I ET TROBO FALTAR.

BERTA AMAT CHARLES_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Tot a la vida era molt monòton: anar a l’escola, les classes d’anglès dels dimarts… Una setmana, la següent, i així fins a acabar la secundària. Estava avorrida. Feia diverses coses, però res m’entretenia. Mirava sèries, descarregava jocs… Res saciava la meva set. Vaig arribar a la conclusió que la meva personalitat era el problema. Observava als altres per tenir una idea que vaig executar a la perfecció. A poc a poc, els amics començaven a arribar. Era força divertit el temps amb ells, però no volia pensar que tot era fals. Continuo igual. Què faig? Tirar enrere és massa tard. Però… per què tirar enrere si ho puc fer més divertit?

Bernat Vitales Masó_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

A l’antiga casa, el vell gos tancava els ulls per sempre. La família l’envoltava, somrient. Sabien que era el moment. Amb una llàgrima, va tancar els ulls. La mort era com una abraçada càlida, l’últim amor que rebia. Amb tendresa, van enterrar el vell amic al jardí, sota l’ombra d’un arbre que havia vist passar moltes generacions. Les flors de colors brillants recordaven l’alegria que el gos els havia portat. Les rialles del passat encara ressonaven a l’aire i sabien que l’esperit del gos romandria amb ells per sempre. La vida i la mort, tots dos compartint l’eternitat de la memòria. L’ànima del vell gos va fer florir aquell arbre.

JESSICA CAURRAZE _3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

L’adrenalina!!! Sentir-te vibrar, viure a més de 400km/h, viure una vida increïble, deixar-ho tot, transmetre el sofriment al teu motor, deixar de cridar i fer cridar el teu tub d’escapament, comunicar-te amb el teu casc, sentir-te sempre escoltada. El motor és el teu únic amor, ell mai et fallarà, ni et criticarà, seguirà el batec del teu cor, la nostra unió serà infinita…Deixarem la gent parlar, deixarem la gent criticar, només haurem d’escoltar el batec del teu motor, el que fa vibrar el teu cor. La velocitat, la que dona sentit a la teva vida, la que et fa sentir alegria, i l’emoció de sentir-te viva.El motor és la meva vida…

Beatriz Da Silva _3ème A Lycée Comte de Foix

Era un home alt, elegant, amb molts valors i sempre disposat a donar bons consells. L’amor envers la seva família era el seu “leitmotiv”. Tots el volíem al nostre costat, i especialment jo. Era carinyós, pacient, amorós, sincer, especial, únic i amb una llum fascinant. Només podria dir meravelles d’ell. El futbol sempre va ser la seva passió, i s’hi va dedicar plenament. Porter, Jugador, entrenador, president. Malgrat no haver compartit cap moment junts, sempre sento la seva presència. Aquest home era el meu avi i ens va deixar dos mesos abans del meu naixement. L’adolescència reclama la veu dels avis. Sempre estaràs aquí. T’estimo!

Beatriz Començanha_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

No m’importa. No m’importa repetir la mateixa roba dos dies seguits. No m’importa menjar sopa al mig de l’estiu. No m’importa que no m’invitin a una festa. No m’importa si trec una nota baixa en una assignatura. No m’importa no ser bona en cap esport. No m’importa prendre cafè a la tarda. No m’importa la notificació del meu mòbil per avisar-me que l’iCloud està actualitzat. No m’importa no acabar-me un llibre o una sèrie. No m’importa que em facin ‘ghosting’. No m’importa ser una mica egocèntrica a vegades. No m’importa no publicar gaire cosa a les xarxes socials. No m’importa veure la mateixa pel·lícula unes quantes vegades.

ARAN ESQUERRÉ MOLÍ_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Tot just obrir la porta de casa la va envair una por immensa. Va voler marxar però no tenia on anar. L’aire era tens. A l’avançar va notar l’olor d’alcohol i nicotina. Va caminar lentament fins a la sala d’estar. El cor li bategava amb molta força. Quan va entrar, uns ulls es van clavar en ella com dues fletxes. El toro la mirava des del sofà amb ràbia i bogeria. El terra era ple d’ampolles de cervesa, esclar, com sempre. El toro es va llevar i va anar cap a ella. Va aixecar una mà i ella va tancar els ulls automàticament. Ja hi estava acostumada. De tantes vegades que havia passat per aquesta situació, s’havia tornat immune al dolor.

Daniella Helena Mejías Pontones_3r E COLEGIO MARÍA MOLINER

El meu pare era un home de bona ànima. A l’estiu ens agradava anar amb la família al riu. Un dia en concret vam anar a un mirador d’Andorra i, poc després, ja érem al riu, de la calor que feia. El paisatge tenia molts colors verds i era agradable. Vam menjar allà: entrepà de truita de patates, i no era especialment bo. Mira que ens havia quedat dolent, l’entrepà, tot i que amb la gana que portava me’l vaig menjar sencer, quin remei! Va ser un dia espectacular, malgrat els contratemps culinaris. Ara, cada vegada que torno al riu sense el meu pare, sento que una part seva és allà, cuidant-me i pendent de mi tota l’estona.

Diogo da Silva Ferreira_3R A COLEGIO MARÍA MOLINER

En sentir el xiulet, vaig xutar el penal. D’un moment a l’altre es va tornar fosc, tot l’estadi va caure en un profund silenci; semblava com si la vida avancés a càmera lenta. Ho veia, la pilota se n’anava cap amunt. Fora! Sentir aquelles paraules em va apunyalar el cor, vaig abaixar el cap sense dir ni una sola paraula. Només pensava en una cosa: per què a mi? Al meu darrere veia els meus rivals alçant-se cap a la victòria. Mentre vessaven de felicitat, a mi m’estaven ofegant en els meus pensaments. Havia incomplert la promesa que un dia li vaig fer al meu pare: guanyar el que ell no va aconseguir. Un trofeu mundial. On deu ser?

Unai Sánchez_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Un dia, al mercat, vaig veure un home amb una túnica negra, gastada, i una dalla a les espatlles. A simple vista semblava un dallaire, però al seguir-lo, l’home deixava caure una misteriosa boirina. No comprava res. Tots el miraven amb por. Després de seguir-lo es va aturar just davant d’un noi. Aquell misteriós home va agafar la seva dalla i va matar el jove. Després aquell home es va convertir en cendra i va desaparèixer. Anys més tard, aquell home es va aparèixer al meu davant, vaig treure el rifle i, igual que va fer amb el jove, vaig disparar, l’home va caure desplomat. A terra, un pergamí on es llegia: LA MORT.

Emma Costa_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

El dia 14 de febrer de 1993 quatre policies van picar a la porta. Va ser ma mare qui va obrir la porta, van preguntar on era jo. En sentir el meu nom vaig sortir de l’habitació, vaig demanar què passava. Només recordo el següent: “Està convocat al jutjat per assassinat, el dia 15”. Què? Convocat per assassinat? De qui? Quan? El dia 15 em vaig presentar al jutjat, ho vaig negar tot, mai admetria la veritat. Van dictar la meva sentència. Cadena perpètua per l’assassinat de Jorge Watson, de la seva dona Emilia Hunter i la seva filla Brittany. Però, quan vaig ser conscient que només era un pòdcast, encara sentia que algú em mirava…

Anastasia Chaika_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa dies que m’agrada el Peter i crec que no li soc indiferent. Som amics des de fa temps. Passem molt bons moments junts. Sempre quedem per sortir. Amb ell, mai em sento malament, sola, avorrida o trista. Més aviat, al seu costat, em sento desperta, inspirada, riallera. Tot i així, ens veiem cada dia, encara que només sigui creuant mirades. Cal dir que és tan tímid com jo. Aquesta situació ja fa dies que dura. Porto tota la setmana pensant que en algun moment m’he d’atrevir a demanar-li cara a cara: “Sí o no?”. I quina ha estat la meva sorpresa quan, a primera hora del matí, al passadís, s’ha apropat i m’ha dit: “Doncs, sí o no?”.