vane

VALERIA RACAJ GÓMEZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

Estava entre dues portes oposades: una donava al meu futur, blanca com la neu, i l’altra podia tornar al passat, es veia desgastada, com si ja s’hagués utilitzat massa. No sabia què fer. Podia tornar al passat i corregir aquells errors tan greus, com quan em vaig allunyar d’aquelles amistats tan importants i demanar perdó a les persones que s’ho mereixien, però m’hauria de quedar allà, sola, completament sola. I anar al futur seria quedar-me on ja no tindria familiars propers. Així que vaig deixar la por enrere i em vaig girar, i vaig tornar al present, decidida, sense pensar en el futur ni en el passat, només en el dia a dia.

ARLET LAYA LLORT_3 r B COL·LEGI MARE JANER

M’he d’esperar dues hores per poder anar-hi, per parlar amb les amigues, caminar lliurement, jugar, descansar la ment de dues hores que semblen infinites. Tant de bo aquest temps durés tot el dia! Però és clar, a l’escola venim a aprendre i a estudiar. Una de les millors sensacions d’estar al pati és quan els rajos de sol t’escalfen el cos o quan sento els riures i crits dels companys. Això només vol dir que els patis són especials per a tothom. Però avui ha estat diferent. M’he adonat que el pati també és per viure moments que no passen dins de cap aula. I mentre el sol m’escalfava la cara, he pensat: tant de bo durés una mica més.

LUANA TAVARES CARVALHO_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

És el dia internacional de la dansa. Un escenari ple de gent amb els seus grups de diferents nacionalitats. Des d’un avió, aterren a un lloc molt lluny de les seves cases. Serà una setmana plena d’emocions i obligacions. Vam descobrir que hi havia ubers sense conductor; en una pantalla es posava on volies anar i t’hi duia. Visitàvem els llocs més coneguts; era la primera vegada que hi anàvem. Començarà la setmana més intensa, emocionant i inoblidable que tindrem mai. I jo, des de casa meva, mirant el meu somni des d’una pantalla, el somni que encara no puc tocar, Arizona.

LUCÍA MASTRONARDI_3 r B COL·LEGI MARIA MOLINER

En aquell parc, entre tots els nois jugant i feliços, hi havia un noi diferent, intentant gronxar-se. Tots se’n reien, ningú mai el volia incloure als seus jocs. Però ell pensava “no passa res, aquell noi tampoc és perfecte”; dia rere dia aquesta era la seva rutina. Els adults no deien res, eren, simplement, nois jugant. Un dia els nois el van enganyar, i ell va tornar a la seva llar plorant. Es va preguntar “per què he de viure així? Soc un noi normal?”. Estava allà plorant al llit de l’orfenat, lamentant haver viscut aquell accident, el que li va arruïnar la vida: aquell en què va perdre els seus pares i els seus braços.

KEVIN GONÇALVES_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dissabte a la tarda a Portugal, el cel taronja era com una gran obra d’art. Estava avorrit a la carretera, enmig del camp, on no passava ningú. No sabia què fer, però de cop van aparèixer la meva germana i el meu cosí amb les seves bicicletes. Em vaig unir a ells i vam jugar tota la tarda! A l’hora de menjar, el meu pare va preparar un àpat deliciós. Jo, els meus pares, els meus cosins i els tiets parlàvem de les vacances. Quan vam acabar, vam anar a casa seva, on tenia una idea divertida per fer en família: jugar a videojocs! I sí, vam jugar fins a les dues de la matinada. Per acabar, vam passejar el gos durant ben bé mitja hora.

ELISENDA GALLARDO_3ème C LyCÉE COMTE DE FOIX

Les fulles cauen lentament i els carrers estan coberts de colors morts, marrons i grocs. Mires les muntanyes i ja no hi veus aquell verd intens i brillant de l’estiu. Les hores semblen congelar-se, el temps passa més lentament i notes el cansament del teu cos. La nit cau ràpid i ja no escoltes el soroll del cucut que et despertava els matins. Surts al carrer i sents l’olor de castanyes i moniatos al forn. Els bolets i el pastís de carbassa tornen a les cartes dels restaurants. Notes una tranquil·litat acollidora i et venen pensaments melancòlics del teu passat. La brisa és suau i càlida quan surts al carrer i entens que ja és la tardor.

JÚLIA MONTILLA PORRAS_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

M’aixeco. És estiu. El curs s’ha acabat. Ho he aprovat tot. Em sento lliure. La felicitat comença. Esmorzo. Escolto música. Quedo amb una amiga. Anem a la piscina. Prenem el sol. Parlem de tot i riem. Ens demanem un mojito ben fresc. Anem a l’aigua. Ens banyem una vegada i una altra. Anem a dinar. Anem al cine. Mengem un gelat. M’aixeco. És estiu. Em sento lliure. La felicitat comença. Esmorzo. Escolto música. Quedo amb una amiga. Anem a la piscina. Prenem el sol. Parlem de tot i riem. Ens demanem un mojito ben fresc. Anem a l’aigua. Ens banyem una vegada i una altra. Soc feliç. L’estiu s’acaba. Els dies passen. 

NIRA ISAL SÁNCHEZ_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Era una tarda com qualsevol altra. Com de costum, vam anar a buscar els nens a l’escola. En arribar a casa, vam seguir la rutina, vam preparar el sopar i, mentre parlàvem sobre el nostre dia, un fort soroll a fora ens va interrompre. Immediatament, van sonar unes alarmes estridents, les que anunciaven que s’acostava la guerra. Ens vam espantar molt, tots teníem molta por. Però jo només estava preocupada pel meu marit, l’estat l’obligava a anar per representar el seu país. Estava massa preocupada, perquè si començava la guerra hauria d’anar amb l’exèrcit. No vull que marxi, perquè sé que, si se’n va, probablement no tornarà.

LOU GARRALLÀ_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Les sis, ja sé què em toca. Com tots els altres nois, surto del llit i avancem en fila. Un robot ens controla. Agafo la meva roba i vaig a esmorzar. Tinc tanta gana! En aquest lloc tan estrany, on estem al servei dels robots, només mengem al matí. A la mínima que no fem el que ens demanen, cop de bastó! Ara, amb l’estómac ple, recordo el que va passar. Fa un mes, ens van separar dels nostres pares i ens van tancar aquí. No pot ser, estava tan despistada que no he sentit la campana. Ara em castigaran, ja veig el robot brandant el bastó. Es dirigeix cap a mi i l’aixeca quan de sobte em desperto, cridant. Uf! Només ha estat un somni… 

LUANA BARBOSA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Trobo que la filosofia és una escapada bonica perquè no és una història avorrida com les altres. Et parla de la vida, et mostra exemples, et deixa pensatiu. Per a mi, és un moment en què aprens a conèixer-te a tu mateix i pensar. De vegades, no ens n’adonem però la filosofia ens dona lliçons de vida. Pot agafar una pregunta molt senzilla de la vida i, fent-nos pensar, trobar una resposta més concreta que sigui més fàcil d’aplicar per entendre el món. Per exemple, quan diem “gràcies per les espines, gràcies per les roses” (d’Omersson) vol dir que a cada vida hi ha moments tan durs com les espines i tan suaus com els pètals de rosa…  

TXELL GIL COLOMÉ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

La Blanca no se sentia a gust en el seu cercle d’amistats. Ella sempre reflexionava si en un futur també li passaria això o si trobaria l’amistat correcta, qui l’acompanyaria a la vida, en el seu camí… Ella, per coses que li havien passat a la vida, era bastant madura comparat amb els de la seva edat. I moltes vegades, no entenia els actes de la gent, però al final no sabia el que passaria i potser trobaria la seva persona. Però amb el temps va saber que hauria d’haver gaudit més del present i no preocupar-se tant pel que passaria, i que tot aniria bé. Així que el seu consell és que gaudim més del present. 

MANEL FARRÀS MONGE_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Anava corrent, faltaven cinc minuts per a les nou. Una gota de suor lliscava per la seva galta. Va arribar esbufegant a l’oficina. En passar la porta va observar, on era tothom? Com és que ningú havia arribat? Va esperar uns instants, res, no apareixia ningú. “Quina colla d’irresponsables, sempre arriben tard.” “La gent d’avui en dia ni es digna a arribar a l’hora.” Els seus crits ressonaven per tot l’edifici. “I després, tots demanen dies de vacances i menys hores de treball.” Mentrestant, el conserge de l’edifici recollia per marxar. Sentia els crits d’aquell home, però estava tan empipat que no havia tingut prou valor per dir-li que era diumenge. 

Enia Gonzales_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

D’adolescents, parlaven fins a adormir-se amb el telèfon a la mà, compartint anècdotes que semblaven eternes. Una nit, la trucada es va tallar a mitja rialla. Ell no va tornar a telefonar, deixant un buit que ella no va comprendre. Van passar vint anys. Ja amb casa nova i vida diferent, ella configurava la seva bústia de veu quan va sonar un missatge antic: “Ei, dormilega, no t’adormis encara… t’he de dir una cosa important.” Era la seva veu, igual de jove, igual de riallera. Ella va quedar-se immòbil, bocabadada, i va somriure, com qui rep un petit gest inesperat i màgic d’un altre temps. Per un instant, tot va tornar a començar.

Íker Florentín_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Fa temps, una família va anar a gaudir de la neu a un poble de muntanya. El seu fill estava aprenent a esquiar. Era un marrec nerviós i sempre volia baixar les pistes molt ràpid. Els seus pares, en canvi, pensaven en la seva seguretat i anaven més a poc a poc advertint-li dels perills. Però, ell, molt tossut i pensant que no passaria res, no els feia cas. Un dia, va anar per un camí d’obstacles fet pels nens petits però, hipnotitzat per la càmera del seu pare que el gravava, va passar per sobre d’un petit arc i va xocar de morros contra un pi. Així, va aprendre per les dolentes que cal valorar els consells de la gent que t’estima.  

Jordi Casany_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

La senyoreta Grassoneta va anar al Burger King a menjar una hamburguesa gran amb extra de formatge. Aquest formatge era radioactiu i li va donar el poder de la teleportació. La senyoreta Grassoneta va decidir que era bona idea viatjar a tots els llocs on mai havia pogut anar per la seva situació econòmica. Va viatjar al Japó, a la Xina, als Estats Units… Va viatjar per tot el món, va fer nous amics, va conèixer nous llocs i va descobrir moltes coses noves. Però un dia es va teletransportar al Coma Pedrosa i va començar a rodar muntanya avall. Abans de morir va pensar que aquella hamburguesa li havia canviat la vida.

Leila Ben-El-Kadi_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia plujós. Tots els cotxes estaven esperant a la graella de sortida. La pressió em feia tremolar les mans i la meva intuïció em feia dubtar. Era l’hora de sortida. Tothom arrencà. La pista estava humida i una boira espessa s’anava apropant, però no en feia cas. Anava cada cop més ràpid, aprofitant que els meus adversaris estaven concentrats. Feia els revolts perfectes i en poc de temps vaig guanyar quatre places. La confiança en mi pujava i sentia que la meva respiració s’anava accelerant. El meu enginyer em deia que havia d’abaixar el ritme i cuidar els pneumàtics quan vaig notar un

ALBA DE LUCA SOARES_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Soroll d’onades, brisa marina: aquell era el so que vaig sentir aquell matí. Estirada a la sorra. No entenia res, només sentia com si alguna cosa s’hagués trencat dins de mi. Desorientada i desconsolada, recordo que tot va passar molt de pressa. El cap em donava voltes. La sorra estava freda i l’aigua em tocava els peus suaument, com si volgués calmar-me. El mar era gran, infinit i feia una mica de por. No sabia on era ni com havia arribat fins allà. Només sabia que estava sola. Cada pas que feia em feia venir records d’aquella nit. En aquell moment vaig entendre que mai tornaria a ser la mateixa.

Carla López Domínguez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Com cada matí, em sento sol a la taula del menjador, rodejat de mussols que em miren de dalt a baix. La seva mirada em jutja descaradament. De sobte, em trobo a terra, amb tots els mussols damunt meu, mossegant-me fins a deixar-me ferit davant de tothom. Ningú no fa res. Quan torno a obrir els ulls, estic estirat al llit de la infermeria. És la quarta vegada en aquesta setmana que soc aquí. Però aquesta vegada és diferent i també hi ha els meus pares. Em pregunten insistentment qui m’ha fet això. M’agradaria ser invisible per no haver d’explicar als meus pares l’assetjament escolar que pateixo cada dia per part dels meus companys.

Sheila Toledo Fernández_3ème A Lycée Comte de Foix

Els meus amics i jo, un dia que vam quedar, vam decidir fer alguna trapelleria divertida. Se’ns va ocórrer colar-nos en un autobús i baixar a la Seu. Un cop vam ser allà, vam anar a casa d’un amic i vam voler sortir de festa. A la nit no paraven de trucar-nos els nostres pares i vam decidir llençar els mòbils. El dia següent ja agafaríem un altre autobús per tornar a casa. I, efectivament, cap al migdia, encara confosos pels excessos de la nit anterior, vam anar cap a l’estació d’autobusos, vam pujar a l’autobús i ens vam adormir de seguida. Ens vam despertar… a Barcelona! Sense mòbils i incapaços de recordar un sol número de telèfon.

Elyes Ben Moussa Garcia_3ème A Lycée Comte de Foix

Era un dissabte ennuvolat al petit poble del Pas de la Casa. No vaig tenir un despertar habitual sinó que em van despertar uns crits en àrab. Em vaig acostar a la finestra i vaig veure un grup de contrabandistes que corrien com a desesperats. Havien propagat foc en una borda. Aquella situació era habitual al poble encampadà. Els policies no podien intervenir en ser en territori francès i havien d’esperar la cooperació del Govern veí. Tot això representava una mala imatge per a una estació d’esquí coneguda arreu d’Europa. Aquella situació es repetia cada cap de setmana generant pànic i por entre els ciutadans i els turistes. Prou!