vane

Definició de la felicitat

per

Elena Oliveira_T PRO Compt. G1 LYCÉE COMTE DE FOIX

A Wikipedia es diu que la felicitat és un sentiment agradable de satisfacció i absència de patiment. Per a mi és molt més que tot això.
Quan som petits som feliços, no hi ha res que ens preocupi i només tenim l’objectiu de riure. Però quan creixem veiem les coses dolentes de la vida, i en realitat el que ens hauria d’importar és aconseguir un únic objectiu: perseguir la felicitat fins que la tinguem als braços i poder abraçar-la com si fóssim sempre nens petis.
Perquè la felicitat és viure la vida amb colors, cridar, dir tot el que has de dir fins que et quedes a gust. Cantar-li a la mentida i somriure-li a la tristesa.

Amor?

per

Maria Gómez_4t A EA SEGOAN ENSENYANÇA ORDINOo

Vaig caminant per aquest desert d’amor, rodejat de sentiments, passió i desig. Mai hauria pensat que es pogués estimar tant, que les paraules es fan reals, i que una mirada és un món. Per tu, seria capaç de tot i de res, creuaria el món a mossegades per veure’t, seria la primera que s’aixecaria al teu costat cada matí, i t’estimaria fins que fes mal. El teu cabell castany, i els teus ulls mar­rons com la fusta em fan somiar dia i nit. Tot i així, he somiat mil cops la teva mirada, i encara no sé el que significa. Malauradament, tot això no podrà ser mai, perquè he descobert que les aparences no sempre enganyen, que no saps mirar a través de les llàgrimes, que no et podré tornar a estimar.

Seguir i recordar

per

Nil Latorre_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

La pèrdua d’un ésser estimat sempre ha estat i serà un moment difícil d’afrontar. Fins i tot quan saps que aquest “moment” és una ombra projectada amb tanta intensitat que ja t’has adonat del seu inevitable efecte, t’agafa un bon dia i desprevingut t’arrabassa tot sentiment d’esperança i el converteix en pols. Com podem afrontar llavors aquesta situació inhumana? Aquest sentiment de buidor que ens envaeix? Simplement, no es pot. L’únic que ens queda és la petita certesa que un dia o altre, ens tornarem a retrobar i per això hem de gaudir dia rere dia, recordant que sempre estaran al nostre costat.

L’amor és injust

per

Canòlich Jacome_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Molts cops quan estem enamorats sentim com unes pessigolles i ens fem il·lusions. Coneixes una persona que et fa sentir únic, i sobretot et demostra amor i afecte. El tens al teu costat i vols compartir-ho tot amb ell: moments de joia, problemes,  preocupacions i  ell  et tranquil·litza. Amb el temps els sentiments creixen, però de sobte te n’adones d’un possible distanciament. Vols explicacions, et desesperes, el suport de la teva millor amiga es fa imprescindible, però el silenci de la persona que estimes et va consumint. Aleshores penses:“L’amor és molt injust.”

La vida

per

Clàudia Martins_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

La vida és curta i a la vegada molt llarga, té moments molt bonics i d’altres de molt durs. Pots escollir entre desaparèixer o afrontar la realitat per més dura que se’t presenti. Sempre va bé mirar-ho tot amb entusiasme, encara que el problema segueixi allà, al teu cap. Fes-ho! Per a aquestes persones que no volen veure’t malament. Pots amagar el teu problema o pots demanar ajuda. La vida és així, tu  tens el privilegi de viure-la en primera persona i tens la possibilitat de canviar-ne el teu destí. Perquè tothom es mereix una segona oportunitat. Reacciona!

La carta

per

Marta Martin_3r A INSTITUT ESPANYOL

Quan vaig rebre aquella carta, la vaig obrir immediatament. En Manel mai m’enviava cartes i em va resultar molt estrany tenir notícies seves. Ràpidament vaig llegir-la i l’expressió de la meva cara va canviar. “Hola, Clàudia!
Sé que no parlem des de fa molt temps, des que jo vaig marxar d’Andor­ra. Recordaràs que alguna vegada t’havia parlat dels meus projectes i tu havies pensat que estava tocat del bolet.
Durant aquests anys, he iniciat alguns negocis i sense adonar-me, m’he convertit en un home ric. Estimada, vull demanar-te que vinguis i et facis càrrec de tot el meu imperi. Vull viure tranquil el temps que em queda.
Teu per sempre.”

Qui ho hauria dit!

per

Rubén-Lévi Desbonnet_3r A INSTITUT ESPANYOL

Un dia en Jean-Luc, que era al mercat del poble, va presenciar l’assassinat d’un venedor d’assegurances. La policia no tenia cap prova ni tan sols cap pista que els pogués conduir cap a l’assassí d’aquell pobre pare de família nombrosa. Però en Jean-Luc de seguida es va posar a investigar amb l’ajuda del seu millor, i únic, amic, el seu gos Chou. Pentinaren l’escenari del crim, parlaren amb amics i coneguts de la víctima, recolliren el testimoni de venedors i compradors. Després de dies d’investigació intensa, Jean-Luc i Chou van esbrinar que l’assassí no era altre que el cap de policia; aquest va ser arrestat immediatament.

La mà dins l’aigua

per

Andrea Cervera_2n batx. cient. A EA BATXILLERAT

El braç surt de l’aigua. La mà s’ha endut una mica d’aquesta preuada substància que escamparà com una dolça pluja. L’arc descriu un arc aplanat per la tensió i la força del múscul que s’esforça per avançar. La mà entra dins l’aigua, una deliciosa sensació, un formigueig que recorre tot el braç començant per la punta dels dits i lliscant. El braç avança dins l’aigua fins al seu límit, fins a tocar l’infinit, i torna enrere empenyent el cos sense parar. I torna a l’origen, al principi del cicle, per seguir avançant i sentint.

Solitud

per

Aloma Blanch_2n batx. cient. A EA BATXILLERAT

Arribo corrent, com sempre, però aquest cop no és el mateix. És tard, fosc i fa fred. El cor em palpita i tinc la sensació que res no serà com les altres vegades. Sóc conscient que em necessita i jo no hi sóc. Estic davant de la porta i tinc el cabell moll per la neu humida que se’m fon per l’escalfor del cos. No puc evitar mirar per la finestra i veure el que desitjo –sempre ho faig quan ell m’espera–. Però no es veu res, està tot fosc i em sento malament. Desitjava veure’l allà, al sofà, esperant-me, dormint… Però ja no hi és, s’ha cansat d’esperar… L’he fallat.

El temps

per

Miquel Sancho_2n secr. multi. CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

És cert que no podem parar el temps. Ara bé, depèn del punt de vista, es pot acumular o restar. No el podem tocar, ni veure, ni olorar, ni escoltar, ni tastar. Tanmateix ens envolta contínuament: cada segon, cada minut, cada hora. Els dies transcorren i tan sols som el temps que ens queda i el temps que hem estat. És tan immens que mai és suficient. És tan igual per a tots i tan diferent per a cada persona. És un regal? És un préstec que algun dia haurem de retornar? És el que més ens agrada fer? És el dia i la nit? És la dedicació d’un pintor en el seu millor quadre.
No ho oblidis: és el que vulguis que sigui!

Soledat

per

Joan Martínez_2n secr. multi. CENTRE DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Soledat, un sentiment positiu o negatiu? Un estat d’ànim, optimista o pessimista? He après a conviure-hi i em conformo. M’ajuda a prendre les meves pròpies decisions, ningú m’ho impedeix. Realment penso tot el que acabo d’escriure? El meu cor està ple de contradiccions. La soledat és benèvola? No. Estar sol i que ningú t’entengui és decebedor… Jo estic sol. No conec la felicitat. Sofreixo per dins. Cada dia és un dia ennuvolat. Sempre m’aixeco trist. Tanmateix, vull creure que en un futur no gaire llunyà trobaré un significat a la meva vida. El destí decidirà. Segueixo endavant!

Pensaments

per

Esther Magrinyà_3r A EA SEGONA ENS. SANTA COLOMA

Cada persona té les seves manies per relaxar-se; alguns s’encenen un cigar­ro, altres utilitzen l’esport com una manera de treure’s l’estrès acumulat i, altres, que són més clàssics, seuen al sofà i obren un pot de Nutella. Diuen que la xocolata és l’antidepressiu perfecte per relaxar-se quan tens problemes. Que no hi ha res millor que agafar una cullera, obrir el pot i gaudir del bon gust de la xocolata desfeta: oblidar-ho tot, i tancar els ulls. Pensar en quelcom que et faci somriure, en alguna cosa bonica. De tant en tant, va bé tenir uns moments de relaxació i oblidar la rutina i viatjar de la mà d’un pot de xocolata.

L’hora de veritat

per

Joan Fonseca_3r A EA SEGONA ENS. SANTA COLOMA

Era una nit molt freda, estava tot en silenci fins que va començar a cridar amb uns crits insuportables. La blanquinosa llum del lloc molestava dolorosament els ulls inflats obligant-los a romandre enganxats per les llàgrimes. En el seu interior tot se sentia roent. Era com una ferida que mai podria curar. Les vísceres se li compactaven amb aquesta incòmoda pressió que oprimeix de fora cap a dins. Una barreja de moc i líquid va sortir a la vegada que va expulsar un gemec que va trencar el silenci de la nit. El metge va dir llavors en veu alta: hora de naixement, 4.21 de la matinada.

L’home de blanc

per

Marta Tomàs _1r batx. A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Jo ja l’havia vist anteriorment, però no recordava ni on, ni quan, ni per què tenia aquell aire tan familiar. Em vaig estar debatent una estona sobre si seguir-lo o no, però la curiositat va ser  gran i finalment el vaig seguir. Anava vestit de blanc i es movia amb una bicicleta. Va pedalejar fins arribar a una plaça, un cop allà es va dirigir a un caminet sense sortida. Vaig pensar que ja el tenia, ja em podia apropar per veure qui era i descobrir on l’havia vist. Em vaig endinsar pel caminet, però ell ja no hi era. En arribar a casa, vaig recordar de què el coneixia. Era el protagonista de la novel·la que estava escrivint.

Compradora compulsiva

per

Míriam Daravano_1r batx. A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Caminava per aquella àmplia avinguda, plena de gent. De sobte, s’aturà. Mirà fixament cap a un punt concret. La seva respiració s’accelerà. “És ideal”, es deia. Travessà ràpidament la carretera. Sentí botzines, frens i crits, però no l’importà, perquè havia trobat l’amor de la seva vida. En un obrir i tancar d’ulls ja el tenia entre els seus braços, examinant-lo amb tot detall, plorant d’alegria, per fi ja tenia aquell vestit vermell que tant havia desitjat. Tres dies després, aquell vestit afortunat ja estava entre els altres 114 vestits que en un passat havien estat els “elegits”. Ara, ell era el número 115.

L’amor no és per sempre o sí…

per

Nil Caramés_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Assegut, sol, trist. Sé que no et podré veure mai més, sé que ja no podré sentir el mateix. Penso en la gent que m’envolta, ningú s’aproxima a la teva bellesa, a la teva simpatia. Sé que aquesta carta no servirà per res més que per demostrar-te la meva admiració cap a tu, que quan te’n vagis ja no servirà de res. No! No deixaré que te’n vagis. Àvia, ets la millor persona del món. T’estimo i sempre estaré al teu costat i la meva ànima t’acompa-nyarà quan te’n vagis. No tot és per sempre, però l’amor que sento per tu sí. Potser aquesta carta no t’arribarà mai, però haurà servit d’alguna cosa: demostrar-li al món que t’estimo!

El temor de l’estudiant

per

Àlex Calvo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Avui és el dia, ho sé. He estudiat, me l’he preparat. Parlo amb els companys, estan cagats. És un examen important, però també difícil. S’apropa l’hora, última classe abans l’examen. Sona el timbre. Arribo a la classe, m’apropo a la taula, m’assec, obro l’estoig, m’entreguen l’examen, al·lucino, molt difícil, ens queixem, uns més que d’altres. Em buido intel·lectualment, faig els conceptes, els procediments, faig l’últim exercici. Respiro alleujat, m’ha sortit bastant bé, no em puc queixar. El meu company sí, no ha tingut temps d’acabar, però jo em sento bé, amb els deures fets. Ara a descansar per al següent assalt.

Recordo

per

Justine Renaud_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo la seva presència cada matí a l’hora d’aixecar-me. Recordo quan passejàvem junts pel parc, agafats de la mà, explicant-nos històries. Recordo aquelles guerres de coixins. Recordo aquells moments extraordinaris que mai no s’oblidaran. Totes aquelles històries inventades, però de moltíssima credibilitat. Recordo la seva olor de roses. Recordo quan em van dir que estava malalt. Recordo que des d’aquell dia tot va canviar. Recordo l’hospital, els seus plors, els meus. Recordo quan em despertava i ja no el veia. Recordo quan va marxar, quan va morir. Quan em va dir adéu per última vegada. Recordo quan passejava sola pel parc.

Amb tu

per

Nicolas Montel_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Em desperto i penso en tu. Tanco els ulls i et veig a prop meu. La teva olor de roses, tan dolça. Gravada en mi estàs. Somric, ploro, crido, no arribo a desfer-me de tu. Et desitjo, t’estimo però la distància és massa gran i l’únic camí és estar sense tu. Somric recordant tots aquests bons moments que vam passar junts, ploro perquè sé que no podré tenir-te tan a prop com abans. Crido perquè et trobo a faltar i desitjo tornar  a aquells bons moments que vam viure junts. Desitjo que siguis feliç, que, estiguis o no amb mi, jo mai pararé de somriure mentre tu estiguis bé. Ets la llum del meu dia, la raó de seguir lluitant cada dia.

Un àlbum de fotos

per

Noelia Devreeze _Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Un àlbum de fotos, què es? Només es un llibre que conté fotos de la família, dels amics, de tu quan eres petit. Només són records, records que es guarden en un llibre que queda tancat durant molts anys i mai te’n recordes. Però el dia que fas neteja a casa i el trobes, sempre tens aquestes ganes d’obrir-lo. L’obres, i te’l mires amb emoció, com si fos la primera vegada que el veus. I quan el mires, rememores tots aquells viatges que vas fer, les celebracions amb la família que només veus una vegada cada dos o tres anys, aquells moments inoblidables amb els amics. Aquests són els records que no t’agradaria mai oblidar.