vane

Jana Moré_1ère SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Com sempre que vas a ca l’àvia, és arribar i veure la tradicional plata de macarrons, els immensos trossos de carn, gruixuts i perfectament cuits, el colorit bol d’amanida, l’olla plena de mongetes verdes i patates bullides, el descomunal flam que presideix l’àpat i la deliciosa olor dels pastissos de poma amb canyella que ve del forn. Tens la sensació que la bona dona ha fet menjar per a tot el veïnat, però no, tot és per a tu; notes com el pànic t’envaeix, ja que saps que fins que no t’ho acabis tot no t’aixecaràs de taula. Et penedeixes d’haver esmorzat i ja no voldràs sopar. Així que mai no digueu a la vostra àvia que teniu gana.

Àngel Vicente_T SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Em trobo en una mena de barracó amb rodes, un sentiment d’angoixa em puja pel cos i les cames em tremolen. De sobte sento un crit. Sé que darrere d’aquest crit s’amaga la mort. La por s’apodera del meu cos, no em puc moure. El barracó es para i s’obre una porta. Els rajos de sol m’enceguen al principi, després veig un passadís per on m’obliguen a passar uns homes armats amb porres elèctriques. Sento un cop sec però no m’adormo completament fins que noto una fulla freda i afilada de ganivet travessant el meu coll. Entres en un supermercat a comprar el sopar, decideixes fer un estofat, et quedes mirant una peça de carn, sóc jo.

Albert Tomé _T SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui no hi ha lluna i el cel és serè, és perfecte. Agafo el que necessito: la jaqueta i els prismàtics. Estirat al mig del jardí i amb un bon angle de visió contemplo el que m’ofereix el cel nocturn d’hivern. És tot un espectacle: constel·lacions per aquí, planetes per allà i un estel fugaç, quina sort!
Llavors em paro a pensar en la immensitat de l’univers. Hi ha d’haver algú (o alguna cosa) que pugui estar mirant des de l’altre costat? Per què no? Això em fa pensar en els científics, que tot això de l’exploració de l’univers només ha fet que començar i que tard o d’hora trobarem veïns, llàstima que no viurem per veure-ho.

Berta Casal _1r científic i tecn. EA DE BATXILLERAT

Cada dia em costa més respirar, cada dia la vida és més pesada. Segueixo endavant perquè hi ha tant que depèn de mi… Alguns diran que sóc masoquista, ja que no m’allunyo dels que em fan mal; és més, segueixo donant-los tot el que demanen. Però penso que un dia s’adonaran del mal que m’estan fent –que s’estan fent–, i tot tornarà a ser com en els inicis. Cada dia tinc més calor, cada dia estic més bruta i cada dia acabo amb la vida de centenars d’espècies. Desitjo que us adoneu com m’esteu destruint a poc a poc, i desitjo que sigui ràpid, perquè si no, tot el que coneixeu, tot el que sabeu de mi, desapareixerà.

Esther Moliné _1r científic i tecn. EA DE BATXILLERAT

Obro els ulls, tinc dos camins al davant, no sé per quin anar. M’empenyen, m’obliguen a triar. Els dos semblen iguals, però sé que no ho són. Em portaran per llocs equivocats on faré mal i em faran mal. No sé quin triar i el temps s’està acabant. No em puc quedar aquí eternament. Em pressionen perquè en triï un. Realment és important triar un camí? M’equivocaré agafi el que agafi. Hauré de tornar enrere, agafar nous camins que se’m creuaran, viatjar amb persones que mai hauria imaginat. Tanco els ulls i deixo que sigui el meu cos el que decideixi. Avanço un pas rere l’altre. Obro els ulls. Tinc dos camins al davant. Tornem a començar.

Cristian Gonçalves_T PRO C g.1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Després d’aixecar-me a les set del matí, estic pujant per una muntanya amb tres companys més. Em sento molt cansat, com si el cor em sortís per la boca, i les cames em pesen molt, però això no em pot aturar perquè estic molt motivat. Ara mateix es pot veure una borda caiguda a la vora del riu. Que preciós! Ja hi som! Hem arribat al cim i les vistes són meravelloses, les munta-nyes formen unes valls espectaculars i també es pot veure un dels pics de França. Aquí dalt m’envaeixen uns sentiments de tranquil·litat i de pau enormes. Aquestes vistes són més que un paisatge. Això és la muntanya més alta d’Andorra, és el Comapedrosa!!

Ana Antunes_T PRO C g.1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Per més que ho negui i em refusi a acceptar-ho, vull enamorar-me. Gaudeixo de la meva solteria i de la meva vida, però sé que, en el fons, el que vull trobar és l’amor. Veure parelles agafades de la mà, besant-se o dient-se com s’estimen fa que dins el meu cap comencin a sorgir preguntes sense resposta, i a vegades em sento buida. Tinc tant de mi per compartir, tinc tant amor, tantes il·lusions que m’entristeixo. Aquell noi que m’agrada no em diu res, i al que s’interessa per mi li falta alguna cosa. Potser em falta enamorar-me fins a la medul·la, sentir aquest amor que et destrueix, que t’absorbeix, que t’enforteix. Esperaré…

Joshua Pacheco_2nde BPR R LYCÉE COMTE DE FOIX

Vincent Corleone es trobava tancat, privat de la seva llibertat, cada cop que es mirava aquell vestit que duia de color taronja-mort, recordava i es lamentava del destí que la vida li havia imposat. Vincent va ser acusat de la mort de la seva dona. Les seves declaracions deien: “Jo era amb la meva dona al jardí i de sobte vam escoltar un soroll semblant al fet d’arrossegar ferro, seguit d’una llum potentíssima que ens va deixar cecs, vaig perdre de vista la meva dona i la consciència”, després de les proves psicològiques el diagnòstic no mostrava cap signe de malaltia, vosaltres sou els jutges d’aquesta pobra ànima condemnada.

Kimberly Garcia_2nde BPR R LYCÉE COMTE DE FOIX

Vigila el que penses, perquè es convertirà en paraules. Vigila el que dius, perquè es convertirà en accions. Vigila el que fas, perquè es convertirà en costums. Vigila el teu costum, perquè serà el teu caràcter. Vigila com ets, perquè aquest serà el teu destí…
El destí no és una qüestió d’atzar. És una qüestió d’escollir.
Ni una qüestió que s’ha d’esperar, sinó que és una cosa que s’ha d’assolir.
Assolir les coses és possible, perquè la felicitat no és una cosa que posposem per al futur. Sinó que és una cosa que dissenyem ara. El que està escrit aquí és de veritat, ja que ho fem sense adonar-nos-en.

Íngrid Estrada_1ère B LYCÉE COMTE DE FOIX

Pels que han tingut una infantesa bressada pel “carinyo” i l’amor dels seus, les úniques pors que tenen s’amaguen sota el llit, tenen forma i color: són monstres, bruixes o dracs… Però a mesura que anem creixent parem de buscar criatures sota el llit i ens adonem que les nostres pors rauen dins nostre. No són reals, són productes de la nostra imaginació, són fantasmes que ens impedeixen assolir els nostres objectius i els nostres somnis. Sovint s’anomenen Fracàs, Solitud, Crítica i Canvi. No ens deixen sortir de la nostra zona de confort i marquen els nostres límits. Aleshores és hora de plantejar-se: i tu, què faries si no tinguessis por?

Hager El Boutaybi_1ère SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, en la societat en la qual ens trobem, la gent és molt materialista. La gent només pensa en les marques, en el seu mòbil, si és d’última generació o no… La gent ja no somriu com abans, ho tenen tot però volen sempre més. La gent ja no sap què és la felicitat. La gent ja no respecta res. Ni els pares, ni els més grans, ni els desconeguts… ningú. La gent somriu a la cara i critica a l’esquena, hipòcrites. Els amics existeixen encara? No ho sé, és una pregunta que em plantejo sovint. La gent només pensa a enriquir-se i, si per això ha de mentir, menteix, si per això ha de matar, mata. Una societat sense humanitat. La gent!

Marta Ferreira_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

Observo la gent que camina sense mirar on va. Caminen ràpid perquè tenen por de no arribar a l’hora. El temps és tant important per a tothom. Què passaria si el temps s’aturés? Potser la gent es dedicaria més a la gent que estima. Potser la gent pensaria que arribava massa d’hora a la cita i entraria en una botiga per comprar. Sí, el més segur és que passés això. La gent és massa consumista i fins i tot tenint tot el temps del món diria que no té temps per passar amb la família. Em giro i veig la mare que es prepara per sortir. Em diu:
–Afanya’t! Arribarem tard i tancaran el centre comercial!

Gierome Agabas_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada dia quan miro per la finestra, veig un zombi menjant-se el mateix cadàver… Fa 2 anys va passar aquella catàstrofe… Un dels reactors nuclears, el número 4 per ser més exactes… Per cert encara no m’he presentat em dic William i ens trobem a Txernòbil, l’any 1986. Després de l’accident la gent començava a comportar-se d’una manera molt estra­-nya… La gent es mossegava, la mossegada començava amb una ferida que no coagulava, després la ferida es repartia per tot el cos i finalment la ferida acabava per matar la persona. Ara mateix estic en un edifici envoltat de zombis, no sé si sobreviuré… Continuaré escrivint…

Marta Codó_2n DEP sociosanitari C. DE FORMACIOÓ PROFESSIONAL

No sé per on començar, com dir-te el que sento. Fa molt de temps et vaig conèixer assegut en aquella cadira; quiet, tímid, silenciós, una aparença totalment diferent a la que sento ara; simpàtic, divertit, atent… I ara, asseguda en una cadira semblant a la de la nostra història, em quedo en blanc, només em ve al cap la imatge del teu somriure, de tots els cops que me l’has ensenyat, de tots els moments que me l’has tret, tot i no voler, és molt el viscut, i el que podria recordar, però no acabaria mai, amb el que em quedo, és amb la cara de felicitat que se’m posa en veure’t; només espero que aquest somriure em duri tota la vida!