vane

Lucas Chillón_3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Mentre estava buscant un tema per a aquest relat, em vaig parar a pensar en la inspiració. La complicada simplicitat d’aquesta paraula, el mot que tot artista repeteix durant hores i hores… Es podria dir que és un fil que costa d’agafar, però quan se’l pren i s’estira amb creativitat es pot convertir en una cosa infinita. Aquesta acció pot ser ràpida o lenta. En la inspiració també hi intervé la coneguda llei de Murphy, que diu que si una cosa pot sortir malament, sortirà malament: ens abunden les idees quan no ho necessitem i ens falten quan més les enyorem. Suposo que aquí està la gràcia, el  seu valor: la insistència.

Àngela Pantebre_3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

En realitat, tot depèn d’aquella jugada, d’aquell moviment, d’aquella partida, segurament, d’aquell error. Qualsevol error compta, acaba passant factura sense cap oportunitat de poder rectificar. No hi haurà marxa enrere, no podràs tornar a començar, el fet ja estarà fet…
Mai no ens hem parat a pensar quantes coses depenen de nosaltres? Obeir un suposat rei, arriscant la teva vida, sofrint, lluitant, esforçant-te per aconseguir el que vols, tot i que saps que al final s’acabarà oblidant…
En el fons, la vida, és com una curta però intensa partida d’escacs on a poc a poc, es van perdent amics… Acaba amb un trist escac i mat.

Clàudia Cerdà_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Arribava l’hora, ja era aquí, els nervis corrien pel meu cos, havíem de començar. Era tot o res, tots o ningú. Havíem de sortir per passar-nos-ho bé, però sobretot per guanyar. 45 minuts dirigint, amb el braçalet blanc i la lletra negra, una passió, cinc persones… Bé, 3 minuts i hauríem de sortir, escalfàvem, ens abraçàvem desitjant-nos sort. Nosaltres podíem, ja ho havíem fet, no era la primera vegada. Ens tocava sortir,  tothom aplaudia, els nostres a nosaltres; els seus, a elles. Ens vam col·locar, jo al costat de l’àrbitre, la de l’altre equip també. Ens tocava sacar, vaig xocar la mà amb les meves, va sonar el xiulet i…

Maria Quimesó_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Als cinc anys tenia clar que volia ser algú en aquesta vida. Em deia: seré presidenta! I preguntava: com es poden acabar els diners? I per què no es fa una màquina de fer diners? Aquests petits moments que esdevenen records permanents en les nostres vides són els que marquen el nostre pas per la vida. En aquell temps, no t’adones de la realitat, i vius la vida com un somni. A mesura que passen els anys, entens el vertader sentit que adopta la vida. Hem d’aprofitar i viure els moments de la infantesa, ja que són com un somni que mai no s’oblida, són presents des que naixem fins que morim, perduren per sempre.

Camille Font_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Per fi el veig, no ha canviat. Em somriu, estic feliç. Porta els mateixos vestits que el primer dia que el vaig veure. Em mira, no para, no es cansa. Feia tant temps que no el veia. Ric, el miro, però no arribo a tocar-lo. Desitjo acaronar-lo però no puc. El veig a prop però està tan lluny. Què ens passa? Què ens ha passat? Una llàgrima li cau de la cara. No t’allunyis. Queda’t amb mi. No em deixis. Desapareix a poc a poc. Les flors que duia es marceixen lentament. El cor em fa mal, tinc ganes de plorar però no hi arribo. Era sol un somni, un dels més bells. Ja fa 365 dies que te n’has anat i que la meva vida ja no té sentit.

Marc Balaguer_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Sóc en Hans i visc a Berlín. Era el 13 de juliol de 1945 i per mala sort érem alumnes d’escoles d’Alemanya. Darrerament l’ambient que hi havia a casa i a l’escola era estrany, suposo que era per l’avançament de les tropes americanes sobre la frontera Alemanya. A mi la guerra no em preocupava, mira que hi tenia familiars allà. A classe, últimament tothom em volia parlar dels horrors de la guer­­ra perquè jo pensava que no era tan greu. A la tarda érem a classe i de sobte vam sentir una explosió, vam sortir a fora i vam veure el cel tacat de negre; eren avions. En aquell moment vaig veure els horrors de la guerra.

Daniel Barreiro _3r C INSTITUT ESPANYOL

Em vaig llevar, vaig esmorzar i vaig anar a agafar el bus. Semblava que aquell seria un bon dia: assignatures bones, sense exàmens i sense que ningú no t’espatlli el dia. A un quart de nou van començar les classes i allò que no pensava va ocórrer. Em va arribar un missatge que deia: “El gos s’ha escapat per la muntanya i no el trobem enlloc.”
Nerviós, vaig pensar què faria sense ell, aquell animaló que en entrar a casa sempre em feia una bona rebuda i que em llepava la galta quan estava trist. Sortosament, al cap d’una hora, un altre missatge em deia: “L’hem trobat, no et preocupis.” Gràcies per no haver-te perdut per sempre!

Ana Segovia _3r C INSTITUT ESPANYOL

Després d’haver passat tant de temps fora, tornes al lloc on vas viure els teus primers anys, tota la infantesa; allà hi tens tots els records. Experimentes una sensació molt estranya i sorprenent: veure-ho tot i no reconèixer res perquè hi ha hagut reformes o perquè, simplement, no te’n recordes. Però a la vegada sents que estàs a casa encara que res sigui igual. On hi havia un descampat per jugar ara hi ha un edifici modern i lluminós… Tot ha canviat. És una pena que sigui així. Trobes a faltar allò que et feia feliç; però s’han d’acceptar les coses tal com són. Ens cal viure i recordar aquells moments que tant ens agradaven.

Ainhoa Linde_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

“Papa! Papa! Ja sé on ets! La mare m’ho ha explicat tot. Sé que ets mort, que no tornaràs mai… Però sé on t’he de buscar! Vinc a veure’t. Tinc tantes ganes de parlar amb tu! Vull que vegis els meus cabells, encara més pèl-rojos!”, pensava el nen que, corrent, no vigilava la carretera. Va arribar al cementiri. Un senyor de pell pàl·lida i pèl-roig l’esperava, els braços oberts. “T’estimo, papa. Mai més et perdré”, va dir-li el petit abraçant-lo. “No, marrec, mai més ens separarem”, li va contestar l’home amb un somriure. Un pensament trist li va recórrer la ment. Enllà, una sirena ressonava i una vídua plorava la mort del seu fill.

Josep Vizcaino_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

No us heu parat mai a pensar, què passaria si perdéssiu el bolígraf? Us arrisqueu a morir… Si el perds, no pots agafar els apunts necessaris per estudiar els exàmens. Llavors els suspens sí o sí. I… si els suspens, no tindràs una feina… ja que avui en dia et demanen uns estudis mínims. I si no treballes, no pots obtenir els diners necessaris per als teus béns, ni per menjar. I vet aquí on acabat tot… perquè si no menges et mors de gana. I ja està. Us adoneu? Conclusió: “No perdis el bolígraf perquè pots arriscar-te que la teva magnífica vida s’acabi.” Les coses més insignificants compten, tot és una cadena a la vida.

Adriana Duarte_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Les fulles començaven a caure, el vent bufava i la gent s’amagava a casa pel fred que començava a fer. L’estiu s’havia acabat. Malgrat el que havia passat aquelles setmanes entre tu i jo, tot continuava igual. Igual de lleials, igual de confidents i malauradament, igual d’amics. Tampoc tenia el dret d’estar trista. Tu continuaves al meu costat protegint-me i fent-me somriure. Però feia mal que no fos jo la que et demostrés amor, feia mal estar al teu costat però alhora no tenir-te, i el que realment feia més mal era saber que el que més havia desitjat, ho havia tingut… però se m’havia escapat de les mans.

Àngela Latorre_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

El moment més feliç de la meva vida va ser quan vas néixer. Vaig veure la teva cara i tot aquell dolor va valer la pena. Jo era conscient que allò encara no havia acabat. A l’hospital em van dir que hi havia un problema amb el part. Vaig preguntar que si tu estaves bé, que era l’únic que m’importava, em van dir que sí, que el problema era meu, que m’estava dessagnant i que no podien parar l’hemorràgia. Res a fer. Ara tindràs divuit anys, el teu pare t’haurà donat aquesta carta. Espero que tinguis una vida plena i que trobis algú que et cuidi tant com el teu pare va fer amb mi.

Ana Bernardo_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Per què deixem que la por domini la nostra vida? Per què deixem que els nostres somnis es facin més petits cada vegada que deixem que la por es faci més gran? Per què deixem que un número a la balança sigui més important que el nombre de cops que somriem? Per què ens queixem del món en el qual vivim si després no fem res per canviar-lo? Per què deixem que algunes persones perdin la vida per culpa dels comentaris de la gent? Per què deixem que el sofriment i la mort d’un animal siguin la nostra diversió? Per què no fem alguna cosa per començar a ser feliços d’una vegada?