vane

Maria Garcia_3 E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Prim o gros, alt o baix, ros o morè, no és indiferent? En aquesta societat hem optat per creure que som diferents, una societat de masses que no té en compte la individualitat dels éssers humans. Per una part, ens obliguen a ser diferents i, per l’altra, a creure que ho som. Som un número i no una personalitat. Ens demanem solidaritat i ens ensenyen a ser individuals, egoistes, a ser els millors per destacar. Hem intimidat els nostres punts d’imperfecció, hem creat un pensament i un comportament violent i atípic, hem sigut els causants de la mort, l’hem despertada d’un somni profund i suposadament durador.

Daniel Maia_3r E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Ser immigrant és molt dur: deixar enrere la teva família, els teus amics, només per donar el millor possible als teus fills i a la teva dona. Molts cops no sabem valorar l’esforç que han de fer per portar-nos un tros de pa a la taula o una jaqueta per no passar fred. A vegades diem que som molt diferents als animals, sentint-nos superiors, però un ocell també ha de portar aliments als seus pollets. A vegades encara volem més del que tenim, a canvi de què? L’únic que hem de fer és anar a l’escola, no ens demanen res més. A vegades encara el culpo perquè ha marxat i ens ha deixat sols, però si ha marxat és per nosaltres.

Maria Cardoso_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

M’adono que ja ha passat un dia i així successivament. No aprofito els dies, tot és una rutina, de casa al col·legi i del col·legi a casa. Sempre faig el mateix i això no està bé. Què passaria si no hi hagués l’endemà? Hem d’aprofitar cada moment del dia, cada hora, cada minut, cada segon. La vida és única i no sabem el que passa quan pugem al cel, si hi ha una altra vida que comença o si s’acaba tot definitivament. Pensar que algú et recordarà quan hagis marxat et dóna la satisfacció de saber que has fet alguna cosa a la teva vida, ser feliç, fer feliç els altres i estar segur que hi ha gent que t’estima.

Laia Gonçalves_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

M’agradaria ser un superheroi. Però no com els habituals. Sí, els que salven el món d’una catàstrofe, que maten el gran malvat del mal o que alliberen una jove donzella de la seva madrastra. Un superheroi real seria aquell que recupera un gos errant que va ser abandonat per aquell home que deia ser el seu millor amic. El que convida, la nit de Nadal, aquell ésser que tots els matins demana diners a la plaça del poble per tirar endavant una família. El que obre una escola per a aquells infants que ho estan desitjant. I per acabar, voleu que us digui un secret? Els superherois existeixen. El problema és que encara no els han descobert.

Joao Oliveira_4t C INSTITUT ESPANYOL

Ara estic amb la meva nòvia en una granja menjant un pastís, i em ve el record del començament d’una bonica història. Un dia a classe d’anglès el professor ens va demanar que féssim grups per a portar pastissos. Al final només quedàvem dos nois i la noia que m’agradava. Com que l’altre noi no volia participar vam quedar nosaltres dos. En acabar les classes de l’institut, vam anar a comprar els pastissos per al dia següent. En acabat, la vaig convidar a prendre alguna cosa al bar del costat del supermercat. A partir d’aquella tarda vam començar a veure’ns tots els dies. Estic molt feliç amb ella, que ha canviat el rumb de la meva vida.

Maria Beatriz_4t C INSTITUT ESPANYOL

A la vida s’han de prendre moltes decisions. Jo vaig haver-ne de prendre una, la més important que mai hagi pres, una decisió que canviaria tota la meva vida. Vaig deixar el lloc on havia nascut i havia passat part de la meva infantesa. Deixar els meus llocs favorits i, sobretot, els amics i part de la meva família, va ser molt dur. Quan vaig vindre a aquet lloc, em pensava que només m’hi quedaria dos o tres anys, però m’equivocava perquè ara aquest lloc és el que més m’agrada, amb el qual m’identifico, on sóc feliç i tot té sentit. Perquè la família i els amics m’han ensenyat que tot és possible. Ara és aquí on vull quedar-me.

Sílvia Gonçalves _4t A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Avui, en un programa de televisió, parlaven de la història de supervivència d’una família. La dona havia patit un càncer i havia passat sis mesos ingressada a l’hospital, i ara, encara que es troba millor, no pot treballar a causa de la malaltia. El fill, Noel, té set anys i fa dies que no té gaire cosa per menjar. A més, a l’escola, alguns nens li han arribat a dir que és un mort de gana. El Noel no té llibres escolars perquè no li poden comprar. La mare demanava ajuda a través de la televisió. Quan veig això penso que moltes vegades ens queixem sense raó, i que molts de nosaltres som afortunats i que vivim molt bé.

Vanessa Esquivel _4t A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Aquella mirada i aquell desig d’estar al seu costat la resta de la teva vida. Has trobat el que sempre has estat esperant, i ell és l’amor perfecte. Les paraules sobren i sents que està molt a prop teu. Potser pensaràs que és un amor impossible i que no esteu destinats a estar junts gaire temps, però recorda que el destí només barreja les cartes i qui les juga som nosaltres. Aquest és l’amor a primera vista. Aquell sentiment inexplicable, que a vegades pot ser destructiu. Però no t’agradaria veure algú demà pel car­rer i pensar que podria ser l’amor de la teva vida?

Sergi Casabella _4rt B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
El nostre cos és una màquina perfecta. Un cor que, sense demanar-li-ho, ens envia la sang als dits per poder escriure això. Unes cèl·lules que transformen el donut o el pa que ens mengem en energia per poder passar el dia. Un cervell molt potent; el millor que s’hagi dissenyat mai. El pitjor de tot és pensar que actes com respirar o parpellejar normalment els fem de manera involuntària, però ara ja no perquè hi estem pensant. Em frustro, quan he de pensar a respirar, perquè trenco el ritme i ja no respiro més de manera normal. Només quan me n’oblido. Però, què és respirar? Em sembla que de parlar-ne tant m’he oblidat de com respirar.

Andrea Guilherme _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
Cada cap de setmana espero impacientment una trucada d’una persona molt especial per a mi, però crec que el sentiment no és el mateix per als dos. No perdo l’esperança, que ell m’estimarà com jo l’estimo, però es fa molt difícil lluitar per algú a qui no li importes massa. Aixecar-te cada matí pensant que avui és el dia que es preocuparà per tu, però no. Discutir amb les persones que es preocupen per tu per defensar-lo. Cada vegada que està amb tu et fa mal i l’únic que reps és una cosa material perquè acceptis les seves disculpes, cap mot tendre, i les poques paraules que pronuncia són per fer-te mal, sense cap mena de motiu.

Luna Marcet _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
Aquell instant precís en el qual em creuo amb la persona que he estimat i amb la qual he passat els millors moments de la meva vida i amb qui ara ja no em parlo. Veig com em mira als ulls i dins seu em demana perdó, em suplica que em pari, que en parlem i que ho arreglem. Jo caic en la seva mirada i em tornen a venir tots aquells instants que ara desitjaria esbor­rar com qui esbor­ra una foto, però per desgràcia no és possible. Recordo totes aquelles tardes, tots aquells somriures, tots aquells “et necessito”. Tinc ganes de plorar, de rendir-me, d’abandonar-ho tot i de desfer-me. Però no, no ho faig. M’aturo, passo de llarg i somric.