vane

Marlene Maldonado_Tle STG  LYCÉE COMTE DE FOIX

Segons una profecia, el món, tal com el coneixem, s’acaba avui. Per als triomfadors és una terrible notícia. Per als marginats, un motiu de celebració. Aquells que van aconseguir vèncer la mort se senten frustrats. Els suïcides, en canvi, respiren alleujats. Els amants s’afanyen a estimar-se. Els assassins gaudeixen dels seus últims crims. Els herois, de les seves últimes heroïcitats. Per fi tots els secrets són confessats. Els innocents es declaren culpables. I els culpables, innocents. De la nit al dia, el món s’ha tornat boig. D’alguna manera, els maies, tenien raó, aquest món ja no té solució.

Sandra Colell _2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

La seva vida miserable li feia pensar que aquell no havia estat el camí cor­recte. No podria demostrar mai a aquells que van criticar-lo que s’equivocaven. Els anys de desgràcia viscuts li demostraven que no sempre voler és poder, que la feina ben feta no té recompensa, que és difícil trobar missatges de superació amb les butxaques buides. Pot un bohemi arribar a estimar el capitalisme? Però en agafar el pinzell sentia córrer Van Gogh, Courbet i Monet per les venes i l’alliberava d’aquella presó. L’art apareixia les nits més fosques per xiuxiuejar-li:  “Abraça’m fort, no em deixis anar. Sóc el teu somni i t’he estat esperant.”

Jaume López _2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Se sentia atrapat en aquell buc d’acer. El seu país l’havia cridat, i ell l’havia anat a socórrer. Creia que enrolar-se a l’exèrcit era una bona forma d’ajudar-lo. Però ara s’estava enfonsant. Després de l’ascens de categoria, l’havien assignat a la cambra de màquines d’un submarí nuclear, on formaria part de la tripulació de proves. Sentí un so sord i sec, una explosió rere seu. Crits, plors. L’aigua li arribava als turmells. Tot per evitar el trist final, decidí sortir de la secció i tancà les comportes per evitar la inundació del buc. Pujà una escaleta i obrí una escotilla que donava a l’exterior. “El simulacre ha estat un èxit.”

Damià Gil CENTRE D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

15 d’agost, emprenc un viatge a la muntanya més alta dels Pirineus, l’Aneto.     Comencem l’excursió amb el meu pare, el meu tiet, tres amics i jo. El temps no acompanya: boira, fred i vent segueixen amb nosaltres el camí. Desprès de caminar 4 hores, arribem a la glacera i en aquell mateix moment el sol apareix i podem travessar-la i fer el cim.
Per fi després de 5:30 hores arribem al pic de 3404 m. Les vistes i la satisfacció recompensen la fatiga i fa que la tornada sigui molt més fàcil. Sens dubte una de les millors experiències de la meva vida.

Gisela Cugat CENTRE D’EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS
Des de petit, la seva obsessió havia estat morir ofegat. Trobava que havia de ser una mort horrorosa. Sempre havia evitat el contacte amb l’aigua, rentar-se, banyar-se, tempestes…Però aquell dia, al casament de la seva germana, va passar molta por perquè plovia a bots i barrals, va evitar tots els problemes que podien sorgir-li. Es va comprar un flotador, una armilla salvavides. Semblava que ho tenia tot controlat, al restaurant tot eren alegries, el dinar era exquisit, va arribar el brindis fatídic que el va ennuegar, va morir ofegat.

Brian Koegler _2nde C-D-E LYCÉE COMTE DE FOIX

No sabia si aquella mirada amagava amor o odi. Vaig mirar-lo fixament als ulls, cap dels dos apartàvem la vista. Imitava tots i cadascun dels meus moviments. Al cap d’una estona, ens vam quedar quiets, un davant l’altre. Vaig desviar la mirada un moment, vaig mirar-lo de cap a peus, portava una samarreta negra i uns texans, amb unes sabates esportives, com jo. Ell també em mirava, com si la meva aparença li semblés peculiar. Vaig seguir fent moviments estranys amb les mans i el cap, ell també. Les seves imitacions van acabar semblant-me una burla. N’estava fart, vaig sortir de la meva habitació deixant aquell reflex al mirall.

Natalia Acevedo_2nde C-D-E LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui no ha parat de ploure. Avui és dimarts 20 de novembre. M’he aixecat com sempre a les set del matí per anar a escola però està tancada, visc els dies així sense ganes de fer res. Crec que la pluja, la foscor i l’ambient em xuclen l’energia amb la qual abans vivia, amb la qual abans era feliç. No sé què fer i no ho sabré. Com sempre el pare està cuinant les poques coses que tenim a casa i la mare cuida de ma germana petita que no para de plorar. I jo aquí escrivint per a algú que no existeix, potser ningú llegirà mai el que escric, el que ara sento perquè a ningú li interessen els pensaments d’una nena enmig d’una guerra sense final…

Paulo Dias_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Em dic Guillem i avui, com cada dia, em trobo al bar, al petit bar de la cantonada on s’hi apropen les ànimes errants sense destí. Treballava a l’Hospital Julkes com a cirurgià. M’agradava el que feia, salvava vides i això em reconfortava. Fins que un dia, va passar el tràgic accident on em vaig veure implicat. Va ser el pitjor dia que he tingut. Estava al bar on passava els vespres prenent copes i de cop i volta em vaig adonar que un camió havia entravessat l’aparador. Vaig intentar-ho tot per salvar les vides d’aquelles persones que patien, ho vaig intentar tot però en va. No vaig poder salvar ni la meva pròpia vida…

Nuno Tiago Machado_BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquell restaurant m’agradava, era acollidor, tranquil, simple, el bar era del meu oncle. Quan anava allí sempre menjava amb tota la família, tots junts en una gran taula. Ens reuníem per a celebracions com aniversaris, Nadal, Pasqua… Aquestes festivitats duraven molt temps, sempre tornàvem tard a casa. Però el moment que més m’agradava era mentre esperàvem que arribessin totes les persones, s’obria la porta i jo la mirava esperant aquella persona. Era sempre dels últims d’arribar, era el meu cosí Bruno, quan ell arribava jo somreia, sabia que ens ho passaríem bé amb ell, ara el trobo a faltar. Ens ha deixat, se n’ha anat.

Marta Tomàs_1r Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Jo ja l’havia vist anteriorment, però no recordava ni on, ni quan, ni per què tenia aquell aire tan familiar. Em vaig estar debatent una estona sobre si seguir-lo o no, però la curiositat va ser  gran i finalment el vaig seguir. Anava vestit de blanc i es movia amb una bicicleta. Va pedalejar fins arribar a una plaça, un cop allà es va dirigir a un caminet sense sortida. Vaig pensar que ja el tenia, ja em podia apropar per veure qui era i descobrir on l’havia vist. Em vaig endinsar pel caminet, però ell ja no hi era.
En arribar a casa, vaig recordar de què el coneixia. Era el protagonista de la novel·la que estava escrivint.

Míriam Daravano_1r Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Caminava per aquella àmplia avinguda, plena de gent. De sobte, s’aturà. Mirà fixament cap a un punt concret. La seva respiració s’accelerà. “És ideal”, es deia. Travessà ràpidament la carretera. Sentí botzines, frens i crits, però no l’importà, perquè havia trobat l’amor de la seva vida. En un obrir i tancar d’ulls ja el tenia entre els seus braços, examinant-lo amb tot detall, plorant d’alegria, per fi ja tenia aquell vestit vermell que tant havia desitjat. Tres dies després, aquell vestit afortunat ja estava entre els altres 114 vestits que en un passat havien estat els “elegits”. Ara, ell era el número 115.

Farid Agharbi _Tle PRO Comptabilité G.1
LYCÉE COMTE DE FOIX
La seva dansa era meravellosa. No em cansava mai de mirar com feia aquelles formes tan singulars i perfectes a la vegada. Com girava a l’esquerra i després a la dreta… Simplement estava enamorat d’ella. Jo era un full com qualsevol altre, humil, que solament volia conquistar-la. Després de tant patir la vaig invitar  que dansés amb mi. Sentia com girava sobre meu fent-me pessigolles i acariciant-me les línies del meu cos fins que una mà humana em va agafar agressivament i em va llançar. La veia allunyar-se mentre queia dintre un forat negre. Tot era obscur no podia veure res. Va ser l’última vegada que la vaig veure.

Lara Pantebre _Tle PRO Comptabilité G.1
LYCÉE COMPTE DE FOIX
Cada vegada que recordava aquella persona era com si el cor se m’encongís. Al començament sentia odi, impotència, ràbia però ara l’únic que sento és pena i LLÀSTIMA! Llàstima que sigui una persona que enganya la gent i sobretot a si mateixa. Una persona que s’avergonyeix del que és, i d’on ve. Una persona que no té remordiments. És algú que sap actuar molt bé i que té enganyat a tot­hom. Ningú veu la realitat. Els té tots enganyats menys a mi. No veuen la vertadera persona que és mentidera, hipòcrita, falsa. I ja paro perquè podria passar-m’hi tota la vida. Per culpa d’aquesta persona ja no sóc la d’abans.