vane

Fàtima Ferreira _3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Una illa on passarien les millors vacances, a quilòmetres de distància de la costa, amb els amics preparats per a la diversió, on tot semblava perfecte…
Però tot comença a empitjorar quan comencen a viure els pitjors moments de les seves vides, les pitjors vacances de totes… Quan comencen a morir amics, quan comencen a sentir-se culpables… Alguns solament pensen de marxar, però… no poden perquè estan atrapats per un grup d’homes. Solament pensen en el pitjor, que es moriran, que potser no havia estat tan bona idea, anar de vacances allà, que potser tot això ha sigut planejat perquè passés, que no poden ajudar els amics…

Ricardo Costa _3r C EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

En primer lloc es comença pensant en una idea o història molt original. A continuació hem de procurar trobar un títol adequat. En tercer lloc es fa el text amb connectors, signes de puntuació i hem de procurar la màxima correcció lexical i gramatical. A continuació, quan hem acabat de revisar i veiem què està malament… hem de començar de nou. Per finalitzar, quan estigui bé, passar a net, corregir faltes, afegir alguna cosa més, i hem de procurar arribar als 640 caràcters… I si tens molta sort i el relat et surt bé, te’l penjaran al Diari d’Andorra. I ara us donaré un exemple de microrelat: “Comença a dalt”.

Joan Marin _3r D EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Estàvem quasi bé a la pista d’aterratge. Faltarien uns quinze minuts. A la petita se li va caure la nina sota el seient. Vaig descordar-me el cinturó, la vaig agafar i seguidament l’hi vaig tornar. Quan la va tenir entre les seves mans va aturar el plor i en no més d’un segon l’avió va fer un brusc moviment. Estava al terra, ho veia tot borrós i en tocar-me el cap un regalim de sang va córrer per la meva mà. En aixecar-me estava al llit amb la meva esposa. Ens vam aixecar per esmorzar i preparar-ho tot per dirigir-nos a l’aeroport. Vaig anar a afaitar-me i en veure’m una cicatriu de deu centímetres al cap reflectida al mirall vaig caure desmaiat.

Joel Ortega_3r D EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Plou. Al meu poble sempre plou. Alguns parlen de sol, altres de neu, però aquí només plou. Sempre el mateixos núvols negres a sobre nostre, el paraigua a qualsevol de les dues mans. Això va ser així durant quinze anys de la meva vida. Fins que un dia en aixecar-me i veure un raig de llum que entrava per la finestra, que quasi em cega, ho vaig veure tot millor. Tothom semblava un altre, semblava que el sol hagués animat tot­hom, sobretot a mi. Mai més vaig tornar a veure la pluja igual. El sol, en canvi, em fa sentir coses noves, coses millors, des d’una perspectiva diferent. Sóc un home nou. Avui comença una nova vida.

Andreia ALmeida_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja fa quatre mesos que vas marxar. És com si tot hagués passat ahir. Me’n recordo molt bé de tot. Encara no ho tinc ben assumit, et trobo a faltar tant! Trobo a faltar aquelles baralles, sense importància, trobo a faltar les teves bromes, com quan em deies que els pares m’havien trobat al carrer, trobo a faltar les teves abraçades i escoltar-te tocant la guitarra… però sobretot el teu somriure, que malgrat tot no s’esborrava mai! Sé que ara ja no ets aquí, però sé que encara m’estàs protegint, tant com em protegies abans. Mai t’ho he dit i vull aprofitar aquest moment per dir-te que has estat el millor germà i que mai t’oblidaré.

Brandon Dias_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

És aquella persona que mai no havies pogut imaginar que pogués estar tan present en el teu cor… És aquella persona que quan la veus passar, els petards exploten dins del teu cor enamorat. És aquella persona que t’agradaria besar fins que el món s’acabés, la persona en qui penses quan te’n vas a dormir i en qui penses totes les nits. És aquella persona que en els teus moments de valentia voldries que estigués al teu costat per poder dir el que sents, aquella paraula més fàcil de pronunciar, però tan difícil de dir; i he arribat a una conclusió: si jo t’estimo i tu m’estimes, per què el destí és tan capciós i ens manté separats?

Rommel Tambo_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

De tant en tant, la gent diu: “No et posis així, només és bàsquet.” Això és molt temps malgastat per tan sols fer bàsquet. Doncs, alguns dels meus moments de més orgull s’han realitzat sota el nom d’aquesta paraula. Sacrifico el meu temps només per entrenar i jugar. Gràcies a aquest esport he conegut els meus millors amics, més que un equip, he conegut una família. Per mi i per la gent com jo, el bàsquet no és un simple esport, sinó que és un conjunt de somnis que formen la nostra vida. Així doncs, la propera vegada que escoltis la frase “només és bàsquet” somriu, perquè ells simplement no ho entenen.

Anna Cabrera_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Les pulsacions li tornen a funcionar, els trossos de vidre surten de la seva cara. Les dents salten i tornen a la seva boca. L’esmalt del cotxe torna a estar perfecte. Els bonys del cotxe, el fum i les flames del motor desapareixen. Les rodes s’inflen. Desapareixen les taques de sang i les cicatrius. El vehicle arranca. Canvia de marxa i condueix marxa enrere alguns metres. Desapareix l’oli que hi ha estès pel terra i s’esborren de l’asfalt les petjades de la frenada. Ell cerca el mòbil a la guantera. Sona el telèfon. Un sol gest et pot fer passar de la vida a la mort. Alguns li diuen destí, mala sort, i d’altres imprudència.

Sandra López _4rt A ESO COL·LEGI M. JANER

Ho destruïen tot al seu pas. Jo respirava lentament, amagat dins d’aquell armari perquè ningú em sentís. Un crit… “MARE” amb llàgrimes d’ira, dolor i por vaig sortir del meu amagatall. Estava a terra, plorant desolada, però quan em va veure va cridar histèrica…potser no hauria d’haver sortit, no hi podia fer res, però la ira m’encegava, em vaig abraonar sobre aquell soldat.
Em va mirar amb indiferència i em va posar la pistola a la mà apuntant-la… l’altre soldat m’apuntava al cap… No vaig tornar a veure la mare, l’únic que recordo és foscor, aquella foscor que m’ennegria l’ànima, que m’impedia respirar, m’ofegava…

Melània Vinyals _4rt A ESO COL·LEGI M. JANER

La nena caminava lentament pel bosc, contemplant com queien les fulles groguenques dels arbres a la tardor, formant una catifa daurada als seus peus. Queien com uns dies abans havia caigut la seva mare, en coma per un desafortunat accident de trànsit. La dona havia mort, descansant per fi del dolor que li infligien els tubs i les injeccions que els metges li administraven per intentar reanimar-la. Ella s’havia quedat òrfena, sense ningú. Per damunt les fulles, recte endavant, intentant trobar la sortida, cap a la seva mare, no se n’adonà quan els seus passos deixaren de trepitjar terra i volaren per un precipici. Cap a la llibertat.

Víctor Carmona_3r A EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Un dia d’estiu un periodista em va demanar si li podia concedir una entrevista. Jo ho vaig acceptar i em va dur a un lloc molt estrany. Després de l’entrevista un senyor li va donar un maletí molt sospitós i li va dir una cosa a cau d’orella que no vaig poder sentir. A continuació em va apuntar amb una pistola i em va donar un minut per córrer, i jo vaig sortir cames ajudeu-me . Em van empaitar al carrer que donava al supermercat del costat de casa meva i just m’estava esperant. Vaig girar cua i em vaig trobar el càmera darrere meu i el xofer amb la furgoneta em perseguia.