vane

PAULA BRAGANÇA MOREIRA_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

La Paula va despertar-se amb mal de cap, al mar, no recordava res del que havia passat. Va sortir de l’aigua i va tornar a casa seva. A l’entrar a casa tots els familiars la van mirar desconcertats. Pensàvem que t’havies mort. La Paula no sabia què dir. La casa es va cremar i no vam poder evitar-ho, però tu sí, has pogut sortir abans que les flames et matessin, corrents has anat al mar plorant i t’has donat un cop al cap, quedant així, inconscient. La Paula va tornar al mar per veure si recordava alguna cosa però no va funcionar. Va tornar, i va desitjar que fos tot mentida. A l’arribar, els seus familiars ja no hi eren.

PATRIK RYZAK_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Qui soc? Qui ets? Com soc? Això s’ho pregunta tothom quan neix, perquè jo m’ho estic preguntant, o he nascut? He sigut creat? Què és realment néixer? Soc realment només un concepte, una Il·lusió creada per la mà d’un autor que només pensa en la glòria, la fama i els diners? O és que Déu m’ha creat, que jo soc un ésser nascut de Déu. Quin déu? Tinc una mare? Com és? Com es diu? Com em dic jo? Em posaries un nom? Si us plau, amb qui estic parlant? Què significa un nom? Què significa tenir-lo? Et fa especial? Explica’m, explica’m! Vull ser gran, però què és ser gran? Quina és aquesta sensació, la sensació d’estar a punt de desaparèixer?

ADRIÀ LLOBET ARTUÑEDO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

El que més m’agradava abans de dormir era escoltar un conte, preferia que l’expliqués la meva àvia. Quan acabava el conte cada nit, començava el relat de les seves aventures, viscudes a la joventut i anècdotes que li havien quedat marcades de la infància. Jo no dormia fins que els seus llavis acariciaven les meves galtes mentre dolçament deia “a descansar”. Uns anys després, no sé què m’agradava més, tenir l’àvia al costat, les seves històries, el petó de bona nit o tots aquells moments que compartíem junts sense importar què fèiem realment. Adoro la meva àvia.

ARNAU JOVÉ MORENO_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era una nit fosca, caminava pel poble i vaig entrar-hi. Hi havia un home gran mirant-me fixament, em va donar un objecte que tenia a la mà i en agafar-li, vaig caure estès a terra. En aixecar-me, vaig buscar per tot arreu perquè no sabia on era ni què havia passat. De cop, em va venir al cap, no podia desempellegar-me de la imatge. Al terra hi havia un mirall trencat i en mirar el meu reflex, una ombra indefinida ocupava l’espai on hi hauria de ser jo.

ABRIL PALACIO RODRÍGUEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un dimecres a la tarda quan la Júlia era al parc, jugant sola. Un nen anomenat Max es va apropar per jugar amb ella. La Júlia, en veure el Max, se’n va anar corrent. En Max no va saber per què tothom se’l mirava. Era un nen molt curiós i ningú jugava amb ell. En Max tenia un problema anomenat autisme, però era molt llest, era un dels més llestos de la classe. Després de dues setmanes, el Max va tornar a anar al parc i es va trobar a la Júlia. Ell va preguntar a la Júlia per què se n’havia anat corrent. La Júlia va callar, però el Max va continuar preguntant fins que la Júlia li va dir que eren germans de diferents pares.

ALEJANDRO MOUTA CORTÉS_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Quan ja és fosc, es diu que un assassí en sèrie surt del seu amagatall i mata a tots els nens i nenes que hi ha al carrer. Això passa des de fa molts anys, però jo mai m’ho havia cregut. Vaig sortir al carrer en una fosca però animada nit de Carnaval, tots estaven disfressats i portaven la cara coberta amb una màscara. Hi havia unes persones que estaven deixant un 4 de piques a diversos llocs solitaris del parc, m’hi vaig apropar i un lleuger ganivet es va recolzar sobre el meu coll. Després d’això no recordo res més, doctor…

IGNASI PALLARES_3ème I LYCÉE COME DE FOIX

Fa molts anys, vaig anar a fer bici sol per les muntanyes de Tarragona, perquè així m’oblidava de tots els meus problemes. S’estava fent de nit i encara havia de tornar a casa. Vaig començar a accelerar el ritme i vaig engegar els llums, i de cop i volta entre dos arbustos em va aparèixer un porc senglar i em va començar a perseguir. Vaig anar el més ràpid possible perquè no m’atrapés, uns dos minuts després va desaparèixer. Jo pensava que ja no hi havia més perill, però enmig del camí vaig caure perquè estava molt cansat, llavors vaig arribar a casa tranquil·lament per explicar als meus pares tot allò que acabava de viure.

ARNAU TORROJA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa molt de temps, quan tenia entre 2 i 4 anys, vaig jugar al meu primer videojoc, Angry Birds Classic per a mòbil. Abans el joc tenia molt pocs nivells, actualment té molts més nivells i dura moltes més hores. Em va agradar molt la mecànica del joc, que bàsicament és llançar ocells contra estructures amb un objecte. Em va agradar tant el videojoc que des de llavors és la meva passió. Més endavant, quan tenia entre 5 i 6 anys, vaig jugar per primera vegada a una consola, la Wii (actualment la consola és meva però abans era del meu pare, que se la va comprar entre el 2006 i 2010). En aquell temps ja havia sortit la successora, la Wii U.

GUANYADOR CURS 2022-2023

Rosa González_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

És 7 d’octubre i encara no puc deixar de pensar en les últimes vacances d’estiu. Penso en el batec del meu cor quan va adonar-se que estava volant a tanta alçada. Penso en el bebè que tenia darrere cridant cada dos minuts i en la dona que s’asseia al meu costat, que portava unes ungles de gel molt llargues i vermelles, i llegia un llibre poc comú amb un títol molt estrany. Penso en el gust que tenia l’esmorzar de l’avió. El meu cervell no deixa de pensar en la meva cara en sentir l’hostessa anunciant que hi havia una dona assassinada al servei amb marques d’ungles al coll. I ara miro al cel i em pregunto com em vaig poder salvar.

Guanyador curs 2022-2023

Arnau Sansa Pereira_3r Col·legi Mare Janer

Obro els ulls. Ens trobem en un camp ple de flors. Ella està estirada, amb el cap damunt del meu pit. Li estic acariciant els cabells mentre ella canta una cançó d’amor. Els nostres ulls es troben. La imatge canvia. Ara som a la casa que tenim vora el mar. Contemplem com les onades xoquen contra les roques del precipici. Estem sota la mateixa manta. Ens tornem a mirar als ulls. La imatge canvia. Ens trobem al llit. Ella té la pell d’un color pàl·lid. Ens mirem i tinc la sensació que no ens tornarem a veure. Em desperto amb els ulls plens de llàgrimes. Miro al costat del mateix llit esperant trobar-la, però ella ja no hi és.

Aina Torrell Navinés_4t B Col·legi Mare Janer

No hi ha paraules per descriure el moment, per descriure el que sents. Ets allà i tot és diferent, tot és tranquil. Arribes i sempre hi ha algú per guiar-te, algú amb qui et sents segur. Un esport convertit en una passió. Et sents tan bé que, quan surts de l’aigua, l’únic que vols és tornar a entrar-hi i baixar cada vegada més metres per veure nous peixets i noves espècies marines que mai no has vist abans. Tot et fa costat i només sents la teva respiració. Sents pau dins teu i tots els problemes desapareixen, només ets tu. Superes pors i la confiança és màxima en tu mateix. Bombona i submarinista, dualitat estretament lligada.

Ander Canal_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Era una noia que, amb la seva germana, estava mirant les notícies. Van veure que un home s’havia escapat del manicomi i era molt perillós. La noia, que era la germana gran, va voler apagar el llum i anar-se’n a dormir, però va sentir que la porta de casa s’obria. Aleshores, va baixar a la primera planta i el seu món es va apagar. La germana petita, estranyada, va cridar al gos per veure si era ell qui feia aquells sorolls estranys. Aleshores, va veure apropar-se una ombra de manera fugaç i li va llepar l’esquena. Espantada, va baixar a buscar la seva germana, però la va trobar morta. Aleshores, ella va córrer la mateixa mala sort.

Biel Domene_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Era una època dolenta. Un home destinat anar a la guerra per salvar el seu país. Era el 1940, la Segona Guerra Mundial, el van agafar de sorpresa i va haver d’anar a l’exèrcit nazi amb només vint-i-tres anys. Va destacar d’entre tots els seus companys així que el van posar de comandant de primera fila. Quan va ser l’hora de començar la guerra ell estava molt nerviós, ja que veia morir cada dia molts dels seus companys per una bala travessant els seus caps. Així que un dia va decidir donar-ho tot pel seu país i per la seva família, i va liderar un equip per desactivar una bomba en el seu terreny, però va haver-hi una emboscada i va morir.

Quim Gregori_3r A Col·legi Mare Janer
Encara recordo aquell dia tan estrany de fa tant de temps, quan vaig entrar en aquella sala i va entrar la persona a qui no pretenia agradar. Vaig tenir un mal pressentiment. Agafant una galeta, d’aquelles que amb tant entusiasme menjava, i sense parlar-li de vostè, vaig començar a mastegar-la. Li vaig proposar un parell d’idees per a un projecte, de les que menys m’agradaven, sense gaire entusiasme i li vaig escopir mitja galeta a la taula i ho va observar. Va dir que era de les millors idees que havia sentit i que ho havia visualitzat tot als perdigons de galeta. Em va fer director general per la meva “fantàstica idea”, curiós.

Nora Celades Vila_3r A Col·legi Mare Janer
Era dempeus al terrat de l’edifici, a la vora. Pensava i pensava i no sabia si fer-ho. Pel darrere va sentir una veu masculina que deia:
–No ho facis.
–Per què? –va preguntar.
–Perquè no val la pena.
Es va girar i era un noi bastant atractiu. Van estar parlant una estona i després van anar a prendre un gelat. A poc a poc en van fer molt amics. Anaven passant els dies i les setmanes i cada vegada se sentia millor amb ell. Se n’havia enamorat. Un dia li va dir el que sentia i va ser recíproc, van ser molt feliços. Però, és clar, això no havia passat. O sí, però només al seu cap. Ella tenia esquizofrènia i s’estava tirant del terrat.

Ouafa Zidan Ouariachi_3ème H Lycée Comte de Foix
Són les 11 de la nit i no puc dormir. Decideixo sortir a fer un passeig i prendre l’aire. Fa una mica de fred i està plovent, per això em poso la jaqueta i surto. Vaig caminant tranquil·lament quan, de sobte, sento un soroll estrany. No li dono importància i segueixo caminant. Sento algú darrere meu i començo a tenir por. Em giro i veig un gosset que es posa a bordar. M’avança. El segueixo i junts arribem a una casa molt estranya. Em quedo mirant el gosset, però no fa res de res. Decideixo tornar a casa, perquè ja és massa tard; però el gos es posa a bordar insistentment i això m’alerta. Abans de marxar veig una carta a terra…

Pol Castillón Ruiz_3ème H Lycée Comte de Foix
Arribada l’alba, tots els raigs de sol es veuen reflectits en la meva escorça. Estic trist. Ahir va ser un dia dur: dos amics van ser arrencats davant meu per convertir-los en paper. Tinc 568 anys. N’he vists molts caure a les tenebres. Tots els homes que venen a complir la seva missió i em veuen diuen que soc vell. Alguns diuen que soc un Ent, com diria en Tolkien: un arbre amb vida pròpia que vigila els boscos. L’única diferència que tinc amb ells és que ells parlen i jo no. Ells es mouen i jo no. Ells es poden protegir i jo no. També són anomenats Pastors d’arbres. Com m’agradaria ser pastor i protegir-me d’aquestes bèsties.