vane

Jessica Regalo_2A-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un d’ells s’atura i diu: –Vols parar de perseguir-me?! Ja me n’he cansat! L’altre s’atura de cop i diu: –Sí, és clar que sí. També me n’he cansat. Ja n’estic tipa, d’aquests humans! –Jo, també. Qui ens pot dir si podem ser amics o no?! Aquests humans que no saben què és l’amistat? Que sempre s’estan fent la guerra per un sí o per un no? –És veritat! Si un gat i un gos volen ser amics… ho seran. No seran personetes sense esperit les que ho decidiran. Si nosaltres volem ser amics, doncs ho serem. Fan tots dos un somriure i es posen a dormir estirats damunt de l’herba.

Jon Díaz Escobar_2A-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Sóc un andorrà del segle XL i envio el meu diari al meus avantpassats per via astronòmica. Avui, dia 4 d’abril del 3999, he començat el meu primer dia d’estudi. M’han posat la meva primera memòria RAM al meu cervell. Amb aquesta memòria, he vist que vosaltres, els avantpassats, anàveu a un lloc anomenat “escola” i que teníeu moltes coses que ara serien impossibles d’aconseguir. D’aquí a dos anys, aconseguiré el meu primer Ferrari   volador i tindré tots els desitjos que un nen de la meva edat pot desitjar. Però, hi ha una cosa que no tinc, una cosa sense la qual vosaltres no podríeu viure, els amics.

Mireia Delgado Vidal_4t A ESO COL·LEGI ANNA M. JANER

Tinc uns quants anys, em vaig fent vell, la pell es va arrugant i esgrogueint, no obstant això, mai no permeto que la innocent pols s’apropiï del meu cos. Il·lusió colossal la que sento quan algú s’acosta a la setena prestatgeria, situada just al costat de la sala de lectura, i ensuma la dolça flaire de totes les magnífiques històries presents en aquella sala. Sento que s’apropa, un bon pressentiment envaeix el meu cos. Ho sé, avui serà el meu dia. Algú se m’emportarà i podrem gaudir plegats d’instants indelebles. Cada ànima és un món per descobrir i quan hagi arribat l’hora de tornar al meu lloc, ansiós esperaré la següent visita.

Raquel Balboa_4t A ESO COL·LEGI ANNA M. JANER

Arribo i sec. El darrer dia del darrer curs m’espera. Una mà obre la porta. El professor s’esgargamella i ningú no l’escolta. Penso en els 14 anys viscuts entre els meus companys. Somric. Em balancejo amb la cadira i continuo rumiant. Ansiós espero el lliurament de les notes. Les reparteixen. Han arribat les meves; les obro. Sorpresa, cap suspens. Em feliciten i sona la campana final. La classe emmudeix. Ens mirem. Els ulls delaten que s’ha acabat tot. M’aixeco. Miro per primera vegada els meus excompanys. Recordo moments. Els beso. Baixo les escales. Ploro. Ric. Surto al carrer. Camino. Em giro, alço el braç i dic el darrer adéu.

ESTHER REGADA_3r A ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL
Quan estic al parc, sempre recordo aquells temps. Recordo com xalava la canalla intentant atrapar les pitavoles que veien pel camp. Xisclaven, corrien… Quina energia hi havia en aquells cossos de la joventut! Veig el canvi que han anat fent aquestos anys: la meua néta no pot sortir a la calçada a causa de tots els carruatges. Ja no queden camps on poder jugar. Ni tant sols no pot anar amb bicicleta, perquè la pobra no sap on anar per no trobar-se un escull; però ella s’ho passa bé jugant al seu jardí, perquè no ha viscut en els meus anys, en els anys que et senties lliure, en què podies volar sense por de desplomarte.

CARLES IGLÉSIAS_3r A ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL
Si al treball s’ha de cercar, simplement busques al Google i copies la primera pàgina que trobes. Si s’ha de fer un PowerPoint busques imatges, les col·loques de qualsevol manera, fas la lletra gran i col·loques qualsevol efecte especial. Si s’ha de pintar, agafes el color i el passes automàticament per sobre del full. Tot això mentre escoltes música i parles pel xat. Ah, si has de fer un poema, penses un tema, l’escrius, busques al diccionari paraules que rimin i llestos. Mentre que si la feina és inventar-se una història, penses un altre tema, el desenvolupes i ja ho tens. Som de previsibles! Us deixo, que mates és més difícil.

Alejandro Borja Martín_3r F LYCÉE COMPTE DE FOIX

Hi havia una vegada, a Reus, un vell home d’uns setanta-cinc anys que estava llegint el diari en un banc al costat de l’estació de tren. Li agradava molt veure’ls passar i veure també entrar i sortir la gent. Es va fixar en una noia que semblava que anava a travessar les vies amb els auriculars posats. Va pressentir que aquella noia no s’estava adonant que un tren s’apropava. Va pensar que havia de fer alguna cosa, però no sabia el què. Quan la noia va començar a travessar les vies, l’home no s’ho va pensar més i es va llançar cap a ella. La va agafar a l’últim moment i, gràcies a Déu, la va salvar d’un fatídic final.

Víctor Abillà_4t SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Sona el despertador. S’aixeca. S’asseu al banc de sota el portal. Reflexiona sobre tot el que ha viscut i sobre el maleït accident que va fer que perdés la seva família. El pobre avi havia viscut sol els últims deu anys. Un accident de cotxe li havia destrossat tota la seva vida. Era vidu. La seva filla va morir. Ell era el conductor. El fill gran, per oblidar la tragèdia de la seva germana i el pare, al qual feia màxim responsable, se’n va anar a viure molt lluny. L’avi cada dia es plantejava el mateix. La vida l’havia deixat de banda. Va sentir una punxada al cor i no va a tornar a bategar. Per fi aconseguia la tranquil·litat.

Oriol Call_4t SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ORDINO
Jo era sobre un llit. Els meus ulls es van obrir i vaig entreveure la silueta d’una dona que m’era familiar. Em recordava la meva xicota. Em vaig sobresaltar, no reconeixia res del meu entorn. Estava vestit amb una bata blanca. La gent passava per davant meu força de pressa. Tenia un fort maldecap i ho veia tot borrós. Em preguntava on seria la Marta. Era l’únic que recordava, la seva presència a la meva esquena mentre la portava a casa amb la meva veloç motocicleta. Vaig tancar els ulls. Ara era conscient del que realment havia passat. La Marta, vaig pensar. No m’ho perdonaria mai. Ja no em veuria de la mateixa manera.

Aloma Blanch_4t B SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Hi ha una estàtua molt famosa d’un home que està pensant. Jo estic igual. Tots estem igual, pensem. Ens passem les hores, els dies, els anys, la vida, pensant. Pensant qui som, què fem, per què ho fem, com ho fem, què farem… I tot això, per què? Per satisfer els altres? Per satisfer-nos a nosaltres mateixos? Sigui pel motiu que sigui, és una acció de la qual depenem constantment. Dels nostres pensaments, hem fet la nostra manera de viure. Cadascú pensa el que vol i com vol; i tot i que pensem que els nostres pensaments poden ser molt diferents dels de les altres persones, tots som humans i els nostres pensaments són relatius.

Jordi Vilariño_3r A SEG. ENS. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP
Quan vaig a esquiar penso en el camí que he de fer per arribar a pistes. Després penso en l’estat de la neu, en el temps, quins nous trucs puc realitzar a l’àrea de “freestyle”, si trobaré algú de conegut …però mentre penso en això, sempre sona la campana de l’escola i em desperto. Però aquest cop m’he adormit durant l’examen més important del curs, el decisiu de cara al meu futur més immediat. “Si l’aproves te’n vas a estudiar a fora, si el suspens, ja saps, has de tornar a repetir curs!” Aquestes paraules les havia sentir un miler de vegades en el meu interior en aquestes últimes setmanes. Tant de bo això també fos un somni!