L’accident

Gabriel Ben Amor_2nde MTNE Lycée Comte de Foix
Tenia setze anys, anava amb la moto amb uns amics i tenia moltíssima pressa. Havia d’anar a dinar a un restaurant, al costat de Caldea. Jo sortia de la Massana i feia tard. Era de nit i estava plovent molt fort. Avançava tots el cotxes per la dreta quan, de cop i volta, un cotxe se’m va creuar. Vaig tenir molta sort, perquè el cotxe anava bastant lent; però no vaig poder-lo esquivar. L’ambulància va arribar ràpidament. A l’hospital em van fer una radiografia. Deu minuts després, em van anunciar que tenia els dos braços trencats. La meva mare i el meu pare estaven molt preocupats. Vaig estar quatre mesos sense poder pujar a una moto.

El Pas de la Casa

Tom Gallego_2nde MTNE Lycée Comte de Foix
El Pas de la Casa és com Sibèria, un lloc fred ple de turistes a l’estiu i a l’hivern. En aquesta estació hi fa molt i molt fred, el terra es gela i patina molt. A la nit, baixa la boira i no s’hi veu res, perquè és molt densa. Hi ha molta gent que hi va a esquiar i altra que hi viu tot l’any. Al col·legi del Pas de la Casa hi ha l’Escola Andorrana i l’Escola Francesa al mateix edifici. Hi ha pocs alumnes, però tenen mal rotllo entre ells. Un dia vaig veure una baralla al pati. Un noi d’11 anys i un de 10 es pegaven i es tiraven boles de neu. Els seus amics els envoltaven formant dos grupets i cridaven com animals, animant-los.

Accident

Noelia Acosta Vásquez_4t B COL·LEGI MARE JANER
Sentir-se sol al món. Sense ningú, en uns instants llargs. Pensar que t’ha deixat és sentir un buit dins teu i no saber com omplir-lo. Recordar tots els moments és pensar en tot allò que no vas poder dir-li i que mai més podràs. Ni tocar-lo, ni sentir-lo. Viure la pèrdua és recordar com cau, i és recordar el seu cos estirat a terra sense vida. Segueixo veient-lo en pau. Tranquil, sense que ningú el molesti. I segueixo escoltant les sirenes de l’ambulància. I recordo tot el que fa un moment acaba de passar. Si no m’hagués enfadat i hagués pogut controlar les meves emocions, possiblement, no l’hauria precipitat per aquell penya-segat.

La pantalla gran

Xavi Celades Vila_4t B COL·LEGI MARE JANER
Esgarrifança, alegria, tristesa… Sentiments que se senten en endinsar-te en un guió. Viure’l, sentir-lo. Moments de tensió, d’eufòria; d’altres de ràbia, fins i tot d’odi. Ser tu i la pantalla. La mires amb concentració, captant tots els detalls sense deixar-te’n cap ni un. El volum està alt, molt alt, i això fa que t’hi endinsis encara més. Veus el teu personatge preferit, i li analitzes cada detall: com va vestit, com va pentinat, la forma de ser… T’inspires en el seu estil. Arribes a l’escola l’endemà, i comentes amb els companys cada escena i cada sentiment viscut des de la butaca de les dolces crispetes de la pantalla gran.

L’hivern

Marwan Karami_3ème C Lycée Comte de Foix
Un dia em vaig aixecar del llit i en mirar per la finestra vaig descobrir com tot el paisatge estava nevat. Durant la nit, aquella capa blanca havia anat cobrint els colors de tardor. Estava encantat de tornar a veure la neu. Vaig sortir a jugar al jardí amb els meus germans. Ens vam tirar boles de neu i també vam fer un ninot bastant gran que ens va quedar molt divertit. L’endemà va seguir nevant, i vam tornar a sortir a fora amb els meus germans. Vam fer una altra guerra de boles de neu, però, me’n van tirar una al bell mig del cap. Vaig caure i em vaig quedar uns segons inert. Des d’aquella vegada, ja no m’agrada jugar amb la neu.

L’última vegada

Gabriel De Carvalho Mouta_3ème C Lycée Comte de Foix
Un bon dia d’estiu al matí, quan jo tenia vuit anys i estava de vacances al poble, vam anar a casa del meu tiet. Un cop allà, vam decidir anar a collir fruita a l’altre costat del poble. Quan vam tornar cap a casa, ho fèiem corrents amb les fruites a les mans, i cap a mig camí se’m va caure tota la collita. Aquesta va començar a rodolar carrer avall, i jo vaig córrer-hi al darrere però no vaig aconseguir agafar-les a temps. En arribar a casa, vaig entrar per la part de baix, malauradament per a mi, vaig ensopegar. Quan em vaig aixecar, tenia els genolls sagnant. Així és com va ser l’ultima vegada que vaig córrer a casa del meu tiet.

Presó de records

Ares Rovira_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Obro els ulls i de mica en mica vaig sentint l’eco ressonant de promeses que mai s’han complert ni es compliran. Ara hi veig borrós. Només puc començar a entreveure moltes mentides fetes a mida per poder sobreviure. No sé què pensar, ara ja tot s’ha acabat, no hi ha marxa enrere. Començo a veure-hi millor. No puc fer res més que observar gent escampant silencis, canviant de personalitat i amb un objectiu: sobreviure. Fan el que faci falta per aconseguir el que volen, traeixen les úniques persones que els han ajudat, sense cap remordiment. M’horroritza, però penso perdonar-les perquè són la clara representació de la meva vida passada.

La fragilitat de la vida 

Bernat Calaff Masot_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
M’està sortint suor del front mentre m’estic concentrant en la meva feina. Soc maquillador, preparo els meus clients per a un plató al qual només tindran l’honor de pujar una vegada, l’única oportunitat en tota la seva vida. Jo m’asseguro que no hi hagi ni un cabell fora de lloc, tot perquè puguin brillar com mai i ser recordats per tot el públic. Mentre treballo, sempre em fixo en les seves expressions facials, tan delicades i immòbils com ninots de porcellana. Concentrant-me de nou, arreglo petites imperfeccions de la meva clienta. Un cop la meva feina acabada, surto del meu taller, i em dirigeixo a la porta de la funerària.

L’assassinat

Ona Sabaté_3r B  Col·legi Sant Ermengol

Quan vaig arribar a casa, vaig seure a la butaca i vaig prendre la meva copeta de vi, estava molt cansada, venia de treballar. Vaig mirar per la finestra i vaig veure la veïna discutint amb el seu home. Em vaig quedar mirant la seva discussió fins que la dona va marxar. Vaig retirar la vista de la finestra, però al cap d’un segon vaig sentir un crit, vaig tornar a mirar i vaig veure com el marit de la dona deixava el ganivet sobre la taula. De sobte, l’home va girar el cap lentament i va veure com el mirava, va abaixar la persiana. L’endemà la policia ja estava a la porta de casa meva. I ara estic aquí, escrivint la història de la meva mort.

On van els nois dolents?

Izan Garcia_3r B Col·legi Sant Ermengol

Quan vaig obrir els ulls estava envoltat de núvols de cotó. Tot era blanc, però no el blanc que ja coneixia. Era un blanc nou, un nou color que no era al meu cervell, però m’era conegut. Era com si el temps s’hagués parat. Feia poc estava estirat en aquell quiròfan mig moribund i de cop i volta tot havia passat. L’operació havia anat bé, jo estava bé, però, un moment… On eren els metges? I per què era tot blanc i no verd?  De seguida em vaig adonar del que estava passant allà. Finalment, i contra tot pronòstic, vaig acabar ocupant un lloc al cel. Ni tan sols el Diable volia passar l’eternitat al meu costat!

Un assassí diferent

Myriam Lopes Rodrigues_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Un hivern, a la llum de la lluna, una dona caminava per una carretera. Silenci absolut. Només se sentia un gos bordant i el soroll d’uns talons ressonant per la carretera.
Quan la noia va arribar a casa, va tancar la porta amb clau i va anar directa a l’habitació per a canviar-se de roba. Després, va caminar fins a la sala d’estar, va encendre la televisió i va sentir que un assassí vestit de negre voltava pel poble on vivia. Ella, desconfiada, va anar cap a la cuina a tancar la finestra, però es va adonar que algú caminava pel seu jardí. Ella estava espantadíssima. En mirar al terra es va adonar que… No hi havia petjades a la neu.

La depressió

Lea Bonell Navarro_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Ell era el nen perfecte de qui tots tenien enveja, la seva vida era tan perfecta que ho tenia tot. Sempre tenia el que volia, no es discutia amb els pares, tenia les notes que tot adolescent voldria i sempre reia… Però ell era infeliç, sentia com cada dia el món se li queia a terra. No tenia mai ganes de fer res. Estava cansat, sense ganes de viure. Tenia ganes d’acabar amb tot això, però cada dia recordava que tenia una família, amics, una xicota i gent a qui s’estimava. Un dia, va decidir explicar el que li passava al seu millor amic. Aquest se’n va mofar i ho va explicar a tothom. Es va sentir tant decebut que va decidir…

L’obscuritat

Marc Gouarré_3ème F Lycée Comte de Foix

Per què aquesta cosa anomenada obscuritat ens fa por dels més petits als més grans, el fet de veure-ho tot negre, sense una llum càlida? Us heu preguntat mai què ens provoca aquesta angoixa? Aquesta sensació de no saber el que ens envolta, de no saber on som i de perdre el control de la situació. Això que ens passa quan sentim un soroll desconegut. Aquesta por de la foscor incontrolable i imparable que en realitat es diu nictofòbia, és provocada pel nostre cervell, que en no veure res activa i fins i tot augmenta els altres sentits. En definitiva, una acceleració del cor i una explosió dels sentits, i tot sense cap control.

L’amistat inseparable

Lluc Granyena_3ème F Lycée Comte de Foix

Un dia en Joan estava jugant amb en Marc. En Joan i en Marc eren molt amics per això cada dia estaven junts jugant a qualsevol joc per tal de poder entretenir-se plegats. A l’escola sempre estaven a la mateixa classe, s’asseien plegats durant tot el curs escolar, al pati parlaven entre ells. Eren inseparables. Al cap d’uns anys en Marc va donar-li un joguet a en Joan i li va dir que es traslladaria de país perquè els seus pares havien trobat feina a un altre lloc. Després de molts anys en Joan continuava portant aquest joguet. Fins que un dia, caminant pel parc, un senyor se li va apropar i li va dir: “hola Joan, quant de temps…”.

Mare

Mireia Bosch_4t C Col·legi Mare Janer

La persona a la qual li dec tot. Ella, la persona que m’ha ensenyat a valorar les coses del meu entorn, a saber estimar, a no deixar-me trepitjar per ningú i sobretot m’ha ensenyat a ser forta. La que sempre és allà per donar-me suport i per ajudar-me a fer sempre el correcte. Aspiro a ser igual que tu quan em toqui a mi fer la feina de mare, perquè sé que no és fàcil. I ara només em falta donar-te les gràcies per tot el que fas per mi i per com em cuides. Tant de bo les mares fossin eternes per poder-les tenir sempre i quan les necessitem, perquè són les úniques que saben com som de veritat i sempre saben què fer. T’estimo.

La bessona psicòpata

Alexandra Saraiva Gomes_4t C Col·legi Mare Janer

Soc a casa. És de nit. Se n’ha anat la llum. Hi ha silenci. I de cop, un soroll esgarrifós. Silenci. Crits. Un. Dos. Tres. Silenci. Hi ha algú més, ho sé. Estic aterrida. Corro a l’habitació. Algú em segueix els passos. Rellisco. Una olor fastigosa. Sang. Molta sang. Segueixo el rastre. Paro en sec. El cuiner. Mort. Respiro amb dificultat. Un altre crit. Un crit de la mare. De cop torna la llum. Corro escales amunt. Hi arribo. Em quedo paralitzada. El meu pare, ferit. La mare. Plorant, ajudant-lo. Noto algú darrere. Em giro. Estat de xoc. Una nena. Amb un ganivet a la mà. Amb sang. Està rient. Fa por. El pitjor… és clavada a mi.

El primer dia

Marc Saiz Nobre_3r B EA 2A Ensenyança d’Encamp
Era de matí i el meu padrí va anar a agafar el tractor. Jo em vaig despertar quan el va arrencar, m’hi vaig acostar i em va preguntar si volia anar amb ell. Jo li vaig dir que sí immediatament, vaig anar a buscar l’esmorzar i em vaig vestir per anar per primera vegada amb tractor al camp. Quan vam arribar, el primer que vam fer va ser anar a engegar el motor per poder regar les verdures. Mentre es regaven, jo vaig a anar a veure els gossos i a donar-los menjar. Després vaig anar un altre cop amb el meu padrí, vam pujar al tractor de nou per agafar les bales de palla que la màquina mouria de lloc. Va ser una primera experiència molt maca.

Els dies

Roger Garcia Pereira_3r B EA 2A Ensenynça d’Encamp
Desperto. Em llevo. Esmorzo. Camino. Camino. Preparo. Surto. Espero. Camino. Camino. Parlo. Arribo. Escolto. Camino. Camino. Escric. Jugo. Treballo. Camino. Camino. Llegeixo. Calculo. Presento. Camino. Camino. Menjo. Discuteixo. Sagno. Camino. Camino. Em curen. Estudio. Examino. Camino. Camino. Castiguen. Espero. Llegeixo. Camino. Camino. Arribo. Entreno. Parlo. Camino. Camino. Entro. Beso. Em rento. Camino. Camino. Rellisco. Sagno. M’incorporo. Camino. Camino. Entristeixo. M’enfado. Desespero. Camino. Camino. Dormo. Somio. Camino. Camino. Camino. Desperto. Em llevo. Esmorzo. Camino. Camino.

Buit

Laia Martínez_3r Col·legi Sagrada Família

Només sento buidor. Estic mort? Somiant potser? No entenc res. No recordo res. M’aixeco, miro el meu voltant i només veig foscor. Em sento sol. Bip! Bip! Què és aquest soroll? Hi ha una llum, m’hi acosto. Sento veus, semblen cridar-me. Vull saber d’on venen. Hi ha una sortida, una porta. Surto per aquella porta i ràpidament soc conduït a una sala blanca, m’ajeuen en una llitera i m’injecten alguna cosa. L’últim que sento és una dona dient: “Experiment fallit número 235. Es presenten avenços respecte als precedents; aquest últim només ha sofert danys cerebrals. No ens podem arriscar. Desfeu-vos d’ell.”
I un altre cop només buidor.

Un simple somni

Alba López Hidalgo_3r Col·legi Sagrada família

Va arribar el dia, vam agafar el cotxe cap a la que seria una nova vida, deixant de banda tots els traumes i depressions que tota la meva família i jo havíem passat. Entre abusos físics, mentals i psicòlegs, havíem passat pàgina després de deu anys. Teníem les expectatives molt altes i que tot acabaria sortint bé. Anàvem camí cap a una altra ciutat per poder deixar enrere tots els mals records que encara estaven presents. Estàvem molt contents però els nostres somnis van desaparèixer quan un camió va xocar contra el nostre cotxe directe a la felicitat. Com tots els nostres somnis i esperances van desaparèixer amb tan sols 15 segons.