e_640

YLANN SOLSONA_3ème F Lycée Comte de Foix

Era un dia com els altres quan el Pablo es va transformar en un gat que parlava, quan els seus pares van anar a la seva habitació i van veure que estava dormint al seu dormitori es van espantar. El problema era que a casa mai havien tingut un gat així i el van fer fora. Però el Pablo va veure que podia parlar i els va fer entendre que s’havia transformat en un animal. No es podien creure que un felí tan lleig i gros com una patata fos el seu fill. L’endemà es va despertar i es va adonar que era un somni.

CARLA MARTÍN REYEs_3ème E Lycée Comte de Foix

Lluitar contra la salut mental és com caminar amb un pes als peus mentre la resta del món corre. Cada dia és una batalla invisible, on el teu pit sembla ofegar-se sense cap raó i la ment no para de repetir que no ets suficient. No hi ha descans, perquè fins i tot en silenci la teva pròpia ment és el teu pitjor enemic, estàs dies o fins i tot anys intentant salvar-te, buscant una solució per algun dia tornar a ser feliç. El més dur no és només sentir el dolor, sinó haver d’amagar-lo, perquè explicar-lo significa que no estàs bé, i aquest reconeixement pot ser aterridor. I així vas tirant, buscant una sortida enmig de la foscor. 

Haitz Santamaria Pons_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic al prat tranquil i decideixo estirar-me. De cop surto del meu cos i em veig estirat a terra. Pujo sense parar, estic veient els núvols i els travesso i continuo pujant. Surto de l’atmosfera i passo al costat de tots els planetes, les estrelles, els asteroides. De cop m’aturo i començo a baixar a tota velocitat, passant pels planetes i arribant a travessar l’atmosfera, els núvols i sobtadament entro al meu cos de nou. Veig els meus ulls, el meu cervell. Hi entro i tot és fosc. No hi ha res, només una foscor immensa que mai no arriba al final i el camí acaba. És el final de la vida. 

GABRIELA SOLÀ ROVIROSA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

A vegades, quan som nous en un lloc, volem acontentar tothom i deixem de ser nosaltres mateixos. Aquest és el motiu pel qual per més que vulguem agradar sempre hi haurà gent que ens jutjarà. Tot i que sempre hi haurà gent que t’ajudarà, gent bona i noble. No pots acontentar tothom, val més ser un mateix, sense voler aparentar el que no s’és. Tenir caràcter i no dir sempre el que els altres esperen que diguis. Has de ser humil i ajuntar-te amb la gent que estimes i que t’aporti coses positives. Juga, balla, canta i fes el que t’agradi, perquè de vida només n’hi ha una. I aquesta t’ha tocat a tu. No et comparis, sigues únic.  

Adrià Ercoli_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Camino pels carrers de París, a prop del Louvre, veient els pidolaires demanar diners. Llavors, de sobte, veig algú corrent. Intento ajudar la policia, l’atrapo, s’escapa, salta una barrera i entra al metro. Acaben de robar el collaret de la senyora Pelegrini de dos milions d’euros. Ara bé, la persona que jo perseguia, ha robat una rèplica del collaret, un de fals. El real, el de debò, el tinc jo. Estic a punt de realitzar el meu 

Abel Ayed_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic enmig d’un bosc espès i un monstre gegant em persegueix. Corro molt, intentant escapar de les seves urpes. Espera! Què veig? Un castell? Una llum, estic salvat. Empenyo la porta i entro al castell i el monstre es queda a fora. Hi ha una ombra que baixa les escales, tot panteixant encara, el saludo i li explico la meva situació. No respon. Se m’apropa. És una ombra difuminada, una ombra cada cop més fosca, una silueta que es va definint fins a mostrar-me com empunya un ganivet. No puc escapar. De l’ensurt, m’incorporo i obro els ulls. Estic al meu llit, a la meva habitació. Sento un sorollet, em giro i apareix el monstre… 

ROC TUGUES SORRIBES_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estic assegut al sofà amb el meu avi de cent un anys. Tinc el comandament de la televisió a la mà. Obro la televisió i apareix la guerra d’Ucraïna. Canvio de canal i apareix un home mort en un accident de trànsit. Ràpidament, canvio de canal i apareix la guerra de Palestina, aquesta setmana hi ha hagut trenta-tres víctimes. Seguidament, canvio de canal i apareix un noi de vint-i-set anys que va matar la seva dona, el van condemnar a cadena perpètua. De sobte, el meu avi em diu: “Sembla mentida que després de tot el que he passat a la vida i arribo a casa, obro la televisió i sento que cada dia passen desgràcies al món.”

XAVIER TOLO SERRANO_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

El grandíssim jugador amb una baguet al braç, mig centre amb qualitat màgica i fantàstica. Tenia un toc especial, una potència a la cama dreta única. Passant per dos grandíssims clubs com el Juventus. Aquelles 6 temporades que van passar volant marcant un dels seus gols més apassionants. Aquella pilota des de fora de l’àrea. Un cop la pilota impactà, anava de baix cap dalt. No tot eren els grans equips, sinó la salut mental del jugador, aquella vitamina que dona superpoders va enviar tot aquest talent en va. Aquell futbolista superdotat amb els peus tenia una personalitat única. Després d’un judici tornarà més fort.

MERITXELL FONT PARRA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Hola, avui som dissabte, i ja he acabat de fer els deures. Miro el mòbil, i veig que m’ha arribat un anunci on posa que aquesta tarda faran sardanes a Andorra. Penso… no serà que estic somiant! Recordo aquells estius, de cada any al poble dels meus avis, on cada dilluns la plaça s’omplia de gent. Els avis que havien ballat sardanes, somreien en veure els joves sortint a la plaça per donar-se les mans entre ells, per formar una rotllana. De cop la meva mare em ve a despertar… i penso, doncs sí que estava somiant, ja trobava estrany que fessin sardanes a Andorra. Estaria bé que organitzessin cada mes alguna ballada de sardanes.

DAPHNÉE DUBUFFET LÓPEZ DE CASTILLA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

En un petit poble envoltat de muntanyes, vivia jo, apassionada pels estels. Cada nit, m’asseia a la finestra amb un telescopi antic que havia heretat del meu avi. Somiava viatges per l’univers i desconegudes galàxies. Una nit, mentre observava el cel, vaig descobrir una estrella que brillava amb una intensitat inusual. Intrigada, vaig decidir que havia de seguir el seu camí. Amb l’ajut d’un vell mapa, vaig emprendre un viatge cap a la muntanya més alta. En arribar al cim, em vaig adonar que l’estrella no era només un astre, sinó un reflex del meu somni. Des d’aquell moment, vaig saber que el cel no té límits si un hi creu.

ORIOL SOARES CLOSA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Cada tarda jugava amb nosaltres i als matins quan anava a l’escola fèiem una lluita contra els soldats blaus. A les nits no podíem fer soroll així que cada exèrcit feia el seu pla per atacar. El cap de setmana es passava tot el dia jugant amb nosaltres, però a l’hora de dinar, quan la mare deia d’anar a taula, ell hi anava corrent, i aprofitàvem per descansar. Fins que un cap de setmana a l’hora del descans, ell va pujar a agafar una cosa. Els vigilants van avisar i tothom es va posar al seu lloc, excepte un que no va sentir l’avís. Quan ell va arribar, el soldat s’estava movent. Ell el va veure, el va agafar i se’l va emportar. 

HAITZ SANTAMARIA PONS_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estic al prat tranquil i decideixo estirar-me. De cop surto del meu cos i em veig estirat a terra. Pujo sense parar, estic veient els núvols i els travesso i continuo pujant. Surto de l’atmosfera i passo al costat de tots els planetes, les estrelles, els asteroides. De cop m’aturo i començo a baixar a tota velocitat, passant pels planetes i arribant a travessar l’atmosfera, els núvols i sobtadament entro al meu cos de nou. Veig els meus ulls, el meu cervell. Hi entro i tot és fosc. No hi ha res, només una foscor immensa que mai no arriba al final i el camí acaba. És el final de la vida.

GHIZLAN ZARIOH HADOU_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dissabte a la tarda vam anar a la platja i vam veure un penya-segat on la gent saltava. Vam decidir anar-hi! De sobte el meu germà va saltar, però van transcórrer tres minuts i no pujava a la superfície i, preocupada i atabalada, vaig tirar-m’hi. Quan vaig capbussar-me podia respirar, no m’ho creia però vaig començar a nedar com una sirena fins a trobar un poble amb un castell molt gran. El meu germà n’era el rei i jo també ho volia ser. Aquest fet va desencadenar una guerra entre germans que va cessar quan vam decidir ser-ho els dos. Finalment, ens vam quedar a viure en aquell poble meravellós.

JÚLIA CERÓN CASTRO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOXI

Fa uns mesos vaig anar d’excursió a la muntanya i vaig trobar una cova. Quan m’hi vaig acostar vaig sentir un soroll que em va espantar i vaig sortir corrents. L’endemà vaig decidir tornar-hi. Vaig arribar i vaig tornar a sentir aquell soroll del dia anterior. A l’entrada tot estava fosc i feia molt fred. Estava molt espantada però vaig continuar avançant-hi. Els sorolls se sentien cada cop més forts i propers. De cop vaig veure una cosa que es movia, m’hi vaig apropar i vaig descobrir que els sorolls que havia sentit venien d’un petit cérvol que tenia la pota ferida. Al final va ser una bona anècdota per explicar als meus amics.

MARIA VIEIRA SAÚDE_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

Era un home vell i tranquil que vivia als afores d’Andorra. Quan tenia un problema, no l’afrontava, simplement l’esquivava. Les factures i els deutes s’acumulaven, però ell seguia tranquil, encara que ningú li oferia ajuda. Un dia, els seus fills van aparèixer a casa seva, però no per donar-li suport, sinó per preguntar com es repartiria l’herència. L’home es va posar trist perquè sabia que només els deixaria deutes. Decidit a canviar la situació, va començar a escriure llibres. Creia que eren bons i que amb ells podria guanyar diners per pagar els deutes i, potser, deixar alguna cosa als seus fills i així redimir-se. 

ZARAY YULIETH FERNÁNDEZ BECERRA_3r A COL·LEGI ESPANYOL MARÍA MOLINER

Quan arribes a un país molt diferent, amics, cultura, persones, vida, tot és nou, però, per què? Perquè mai t’has imaginat començar de zero. És un sentiment particular de buidor i solitud. Ja no veuràs els capvespres iguals ni l’alba brillant, l’aire serà diferent. Tota la teva vida gira en un mateix entorn de solitud i alegria alhora, encara que ho tinguis tot no serà el mateix, fins que un dia t’adonaràs del que no vas poder fer. Malgrat tot, faran de mal recordar aquells moments que no ho tenies tot, però eres feliç, perquè et vas criar en un lloc de molt amor i tristesa així, encara que no tinguéssim el mínim, abundaven els somriures.

AXEL QUEIRÓS_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era una tarda tranquil·la. Estàvem a casa avorrits i els meus pares van decidir d’anar a la platja. Em va semblar bona idea. Vam anar a fer maletes i ens em vam anar. Quan vam arribar a la costa, ens em van anar directes a la platja. El mar estava calmat. Tanmateix, quan vaig trepitjar per primera vegada la sorra calenta, una sensació que soc incapaç de descriure, certa angoixa em va envair. Vaig tenir un mal pressentiment. Vam anar-nos a banyar. Jo seguia nerviós sense saber per què. Vaig notar que quelcom em tocava la cama i, amb ulls esbatanats i sense ser capaç ni de cridar, vaig veure que era una medusa petita i inofensiva.

SOFIA MOREIRA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls i mentre m’habituo a la llum de l’habitació, em venen petits flaixos de la nit anterior. Recordo que estava espantada i cansada, i que un grup de persones m’estava perseguint. Després d’haver recordat allò, intueixo que aquell grup de persones eren d’una secta de traficants i que em buscaven perquè els havia denunciat a la policia feia uns mesos. Van aconseguir agafar-me i tancar-me en un soterrani. Allí, em van torturar fins que em vaig desmaiar. I ara, ja completament acostumada a la llum, m’adono que en realitat estava mirant una pel·lícula i que només m’havia adormit davant la televisió creient-me la protagonista. 

CRISTINA NAVARRO CERCÓS_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

En entrar a l’habitació era tot diferent, tot estava fora de lloc i res era el que jo tenia. Vaig trobar el meu ordinador. Estava encès i l’únic que vaig veure va ser un missatge que deia: “Ves al menjador”. Hi vaig anar, però estava tot fosc; era com si casa meva estigués encantada: les llums pampalluguejaven i el terra cruixia al meu pas. Vaig pensar que em passaria alguna cosa, que no en sortiria d’aquella i que algú em devia estar esperant en aquella sala. Estava sol a casa i ja m’estava fent idees de com acabaria. Amb por, vaig obrir la porta i l’únic que vaig trobar van ser els meus amics darrere d’un pastís dient-me felicitats.

ARNAU MARTÍ VILA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Un dia vaig anar a un partit de futbol amb el meu equip i jo havia de portar la bossa de les pilotes, però me la vaig deixar a la plaça. La policia va pensar que era una bomba i van evacuar i blindar la plaça. Nosaltres vam anar a buscar la bossa i els policies no s’ho creien. Vam sortir a les notícies! D’aquest succés se’n va assabentar tot Barcelona, però no se n’ha parlat mai més. Aquesta anècdota és 100% real i li va succeir al meu pare l’any 1991. Més tard, quan anava explicant-ho a la gent, no s’ho creien, però jo tinc la intenció que vagi passant de generació en generació fins que Déu vulgui.