e_640

BLANCA ERCILLA MARCOS_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Espero nerviosa i amb fred, ja comença i surt el primer. He d’escalfar, si no, em gelaré. Em criden, quins nervis. Em trec la roba d’esquí i em poso el casc. Anem a la sortida, estic nerviosa, però m’he de concentrar. És el meu torn, estic preparada. Pip… surto amb ganes, m’encaro a la porta, miro la següent. Ja és meva, veig el mur, confio en mi i començo a baixar. Caic, però no passa res, m’aixeco i busco l’arribada, ja la veig, enhorabona. Em desqualifiquen, però estic contenta de l’esforç que acabo de fer.

JÚLIA DURÓ TUDEL_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Veig fotos de quan era petita, tot em recorda aquella bona època quan no tenia cap mena de responsabilitat, l’única cosa que havia de fer era ser feliç. Però jo el que volia era ser gran, ser autònoma i fer les coses sola. A poc a poc, em vaig adonar que ser gran no era tan divertit com jo m’ho imaginava. Tot ple de responsabilitats que jo no sabia ni que existien, una de les quals és que he de seguir el llegat de la família, el problema és que no és una tasca fàcil. Es veu que el primer membre de la família era un bruixot molt dolent. Aquest càrrec ha passat de generació en generació i ara em toca a mi.

IRAIA VICENTE SOMOZA_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Soc a classe i torna a sonar el maleït aparell. Estic alta? Estic baixa? Més insulina? Més sucre? Els companys em miren, quina vergonya! Em pregunten què em passa, el professor demana qui és, que apagui el mòbil. Com li dic que no és el mòbil, sinó que l’aparell que sona és el que em salva la vida? Aixeco la mà i ho explico, tots en silenci, el docent ho entén, però no està encara informat sobre això. De sobte, sona de nou i em marejo… La gent es posa nerviosa i no sap què fer, arriben col·laboradors, veig moltes persones al meu voltant i em desplomo. Quan em recupero, m’adono que he de fer cas al maleït aparell per estar bé.

NOA TORRES DELGADO_3r A A SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era un dia fred, jo sentia que passava quelcom, tot era estrany. Aquell dia no hi eren els pares i ens vam quedar amb els padrins. Estaven molt seriosos i tristos, jo preguntava “Què passa?”, però ningú no contestava i no entenia res. La meva germana estava igual d’espantada que jo. A mitja tarda, van arribar els pares, vestien de negre, clarament no podia ser res de bo. Ens van fer seure al sofà i va arribar la realitat com una galleda d’aigua gelada: l’àvia havia mort. En sentir-ho, em va envair un sentiment d’immensa buidor. Va ser un dels sentiments més dolorosos, tot i que així és el cicle de la vida. Però l’enyoraré moltíssim. 

CARLA MUJAL ENCINAS_S3B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Miro tristament el seu cos, jaient a terra, encara que no soc capaç de deixar anar ni una sola llàgrima. Se n’ha anat, ja no és aquí, encara puc notar la seva mirada amenaçadora, freda i alhora enamorada, mirant-me fixament. Tothom deia que no era una mirada d’amor sinó violenta, però jo sé que a pesar de tot el mal que em feia, m’estimava. I que tots els cops i crits que rebia, me’ls mereixia. Ell em va ensenyar com es tractava un home de veritat. Sempre deia que li devia tot el que tenia. Però veure el seu cos a terra no em va afectar. L’últim que recordo és a mi mateixa, emmanillada i amb un somriure de satisfacció al rostre.  

Arnau Maymó Fortuny_S3B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Descanso en un pensament profund, pensant què faré ara que ja no hi soc. Cada cop m’allunyo més d’ells, fins que ja no els veig. On soc? No ho sé, estic envoltat de foscor miri on miri. De sobte, la negror desapareix espantada per un raig de llum. Què m’està passant? Sento sirenes a la llunyania i en aquest instant ho recordo… Tornava de la feina, era una nit freda i fosca, els fanals il·luminaven lleument el carrer i tot estava cobert de neu, se sentien els cotxes a la llunyania i un gos bordant a tothom qui passava per davant. La següent cantonada era l’ultima per arribar a casa i de sobte els fars d’un cotxe em va enlluernar… 

SASHA CORBALAN TERROVERE_3r A COL·LEGI MARE JANER

Recordo com si fos ahir aquells bons temps. Quan anàvem tots junts a sopar cada divendres a aquell restaurant xinès que tant ens sorprenia i ens agradava. Quan a l’estiu fèiem plegats viatges a la Costa Brava. Dies de platja i de botiguetes fins tard i, al vespre, ens trobàvem per sopar. Ho recordeu? O senzillament aquells dies amb tots a casa, sense valorar prou la proximitat que ens teníem ni imaginar-nos que ara, deu anys més tard, estaria escrivint sobre el vostre record. Cada dia és un dia menys de la meva vida. Però sento que no us he perdut mai del tot. M’acompanyeu. Ho noto i m’ajuda. I sé que ens tornarem a trobar. 

BERTA XAMPENY ESCALA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Nerviosa. M’agradarà? Demà començarà un nou curs. Un nou dia, un nou horari, una nova tutora, uns nous companys. Impacient per com em sentiré. Ja és el dia. Començo a les vuit. Entro, sec, escolto. Ja estic més tranquil·la. El dia va genial, però em falten amistats. Jugant al pati, tots els mals  se’n van. Parlem, riem, comentem com ens ha anat l’estiu mentre ens mengem l’esmorzar. Al sortir del col·le, nou esport, nous companys, noves competicions. Quina emoció per fer sincro i vòlei. Tot i que el curs passat em va agradar molt, penso que aquest  pot ser igual o millor. 

GAIA MOLI IZQUIERDO_3ème H Lycée Comte de Foix

Una alerta em va distraure del que feien al televisor. “Informem tots els ciutadans que cal que tanquin totes les portes, que no surtin de casa i, sobretot, que no mirin la lluna!” Vaig començar a sentir sorolls a fora, des de totes les xarxes socials tothom enviava el mateix missatge: “Has vist com brilla la lluna?” Per prudència vaig tancar les portes i me’n vaig anar al llit. Vaig intentar dormir, però els sorolls s’anaven fent més forts i la llum de la lluna brillava cada cop més. En un punt d’abatiment, vaig deixar de sentir els sorolls del carrer i, amb confusió, vaig obrir la finestra i vaig mirar la lluna. 

LARA IBERNON PARÍS_3ème H Lycée Comte de Foix

Vaig fer el viatge dels meus somnis, vaig viatjar a Rio de Janeiro. Sense adonar-me’n em vaig sentir com a casa. Quan hi vaig arribar, vaig veure una família que era molt semblant a la meva. Vaig pensar que era una coincidència i no hi vaig donar cap mena d’importància. Quan els vaig tornar a veure em van saludar. Em vaig quedar pensant i pensant en ells fins que vaig trucar als meus pares, però no em van contestar al telèfon. Capficada, vaig anar a buscar aquella família. Quan em vaig apropar a ells em van ensenyar una foto meva de quan era petita. Va resultar que era la meva família biològica. Mai no hauria imaginat una cosa així. 

ADRIÀ BEN-AHMED_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

El matí dels meus divendres és igual que el dels altres dies, menys el cap de setmana. Però amb la diferència que estic content perquè sé que és l’últim dia d’escola. Encara que la felicitat em dura poc perquè, quan arribo a l’escola, recordo que he de passar les següents 8 hores dins de l’aula. Passo el dia a classe, però l’última hora passa molt lentament. Quan acabo l’escola, vaig ràpid a l’autobús per arribar de pressa a casa. Seguidament, arribo a casa i menjo. Per a mi és el moment més feliç del dia perquè no m’he de preocupar de res. Després faig una trucada als amics i hi jugo. Quan acabo, sopo mentre miro una pel·lícula o una sèrie amb la família. Finalment, vaig al llit i dormo amb un somriure d’orella a orella perquè sé que l’endemà no hi ha escola.

CHRISTIAN SÁNCHEZ HERNÁNDEZ_3r A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Per als que no ho saben, “Sofía” en grec significa saviesa. Aquesta és tot allò que ens permet obrir els ulls davant de tot, allò que ens permet qüestionar i que no deixarà que ens manipuli ningú. Sense saber, què seríem? Un més al ramat, éssers primitius fent tombs sense cap ni peus per la vida. Si no ho saps, interessa’t per aprendre; si no ho entens, qüestiona’t per què… Imagina’t que tots aquells filòsofs en la història de la humanitat no s’haguessin qüestionat res, la realitat seria una altra, així que pensa i qüestiona. No cal molta intel·ligència, només ser persona i tenir interès per saber. “Professor, una pregunta…”

MIQUEL PUIGDELLIVOL MAÑAS_3r B COL·LEGI MARE JANER

Recordo quan et vaig conèixer. Recordo que teníem coses en comú i plans per fer junts. Va ser una bona amistat que no va durar el que hauríem volgut, però hi va haver moments molt divertits i altres potser no tant. Em va saber greu quan vaig haver de marxar i allunyar-me a una altra banda encara que no fos gaire lluny. Voldria tornar enrere per poder reviure aquells moments, però m’hauré d’acontentar només amb els records. Si un dia d’aquests ens tornéssim a veure, m’agradaria que parléssim i mantinguéssim el contacte en el futur. En poques paraules, ets un bon amic que sempre ha estat per mi, que m’ha ajudat en tot moment.

IZAN ORELLANA PARDO_3r B COL·LEGI MARE JANER

Recordo quan arribava a casa després del col·legi per mostrar els meus dibuixos. Recordo quan a classe em comportava millor i no em distreia tant amb els amics. Recordo quan era un nen que treia bones notes i quan vaig dir que ho aprovaria tot a l’ESO. Recordo quan no feia tantes bogeries. Recordo quan m’enfadava amb els pares per no comprar-me el joguet que volia. Recordo aquells matins feliços dels dissabtes i diumenges amb el got de llet amb galetes que no fallava mai. Recordo amb il·lusió el naixement del meu germà petit. I si alguna cosa no m’ha agradat, no ha sigut tan greu. El que no oblidaré mai és la meva família. 

ADRIÀ MIRALLES_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquest estiu, a Menorca, on viatjo cada any amb els meus pares, he portat la bici. Sortia quasi cada dia a fer bici, anava a comprar cada matí unes bones ensaïmades a una pastisseria que hi ha per la zona on m’estic. També anava a l’Eroski del costat de casa a comprar el dinar i el sopar, i quan tenia gana anava a comprar algunes patates fregides de bossa. També anava a mirar el capvespre amb els meus pares i la meva germana. Vaig aprendre a anar sense mans mentre anava en bici. I, un dia, anant en bici sense mans tot menjant un gelat, i per una carretera en sentit contrari, vaig veure un patinet que venia de cara. Vaig frenar, però…

IKER MARTÍNEZ LAMOTTE_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Soc un noi brasiler i jugo molt bé a futbol. Només jugava a les faveles: era molt pobre. El meu pare també era molt bo en aquest esport, però mai va arribar a ser jugador professional perquè li agradava massa la festa i es gastava molts diners en alcohol. Un dia, el van matar perquè tenia un deute pendent. Aquell dia, justament, jo estava fent les proves per unir-me a un club molt gran de la meva ciutat, el Santos. Amb setze anys, vaig debutar amb l’equip i vaig marcar dos gols. Vaig fer una bona temporada, amb catorze gols marcats i deu assistències. Vaig treure la meva família de la pobresa però tenia el mateix defecte que el meu pare. 

NICOLÁS SEGURA BASANTA_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

En Leo va tornar a casa seva, es va encendre un ‘piti’ i va sospirar. Per què havia de ser doble si era molt millor actor que el Brad? El dia següent va anar a l’estudi a acabar una escena i just quan pujava va aparèixer el Brad, que també havia pujat. Es van saludar, però el Leo el mirà amb cara de fàstic. Quan se’n van anar, el Brad li va dir: “Ara a la meva escena moriré i tu tindràs el meu paper d’actor que tant vols.” Llavors en Leo es va adonar que li havia desitjat la mort a una persona. De sobte se sent malament, la bogeria envaeix el seu cos, és la pitjor sensació, i quan mira cap a dalt veu

SOFIA DA COSTA_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

No em puc moure! No sé què em passa! L’únic que recordo és que ahir estava al menjador mirant una pel·lícula. Però ara estic en un lloc fosc. Espera! Escolto una música, és tranquil·la i em relaxa, però també és trista i plorosa. Veig una llum. Estic confortada pels meus amics voladors. És increïble! Crec que em vull quedar i no marxar mai. No m’ho puc creure! Estic morta. Aquesta sensació és molt estranya, però m’agrada. Ara no he de pensar en els problemes de la vida com ara anar a l’escola o que el meu nuvi hagi tallat amb mi… Ara puc jugar, divertir-me, descansar i, sobretot, puc mirar els meus companys. La mort m’agrada. 

BRYAN FERREIRA CAÇADOR_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Què penseu quan sentiu la paraula “egoista”? Aquesta paraula normalment l’associem amb una mala persona, una persona que solament vol la seva felicitat, que vol arribar al poder. Quin és el problema de pensar en si mateix? Per què som males persones solament per voler la nostra felicitat, el nostre èxit? La societat ha menyspreat aquesta paraula per a aquells que volen ser feliços sense haver de preocupar-se dels altres, per a la societat una persona egoista és una mala persona, però no és així, una persona egoista és aquella que vol el seu bé sense preocupar-se dels altres, aquella que vol ser feliç no ha de ser una mala persona.

CHLOÉ CHIARAMONTI CARMONA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Una noia plena de passió pel futbol. Li agradava veure els partits a la televisió i somiava jugar. Per desgràcia, a la seva ciutat les noies no jugaven a futbol. Però això no la va desanimar. Va reunir les seves amigues i va crear un equip de futbol femení. Malgrat els obstacles, es van entrenar intensament. Finalment, van participar en un torneig local i van guanyar. Dues d’elles van ser convocades per jugar a la selecció i demostrar a tots que tenien tant talent com els nois. Els seus èxits han inspirat altres noies a unir-se al món del futbol. Va fer realitat el seu somni i va demostrar que les noies poden brillar sobre el terreny.