e_640

JULIA BULDÓN_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Va tancar la porta de casa i va començar a caminar pel carrer com feia cada dia. Però aquell matí va notar una sensació estranya que li va recórrer l’esquena. Va mirar enrere, cap al balcó de casa seva, però no hi havia res de diferent. Va seguir caminant. A la cantonada, el gos del veí li va bordar amb una fúria desconeguda. Tot semblava normal, però no ho era. Quan va creuar el carrer, va sentir un soroll fort darrere seu. Un cotxe acabava de derrapar, just on havia estat feia un segon. Va respirar fondo, movent el cap d’un costat a l’altre. Va pensar: “No se sap mai”, i va continuar caminant.

LEIA ELSON_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

La Clara, una noia normal a qui li encantaven les màquines, va tenir la idea de crear una màquina del temps per anar a la seva infància i arreglar tots els seus errors. A mesura que anava al passat i tornava es trobava un futur més desgraciat, però tot i que s’adonava del que estava fent tornava per intentar-ho solucionar però no podia. Fins que va entendre que la vida que tenia no era tan desgraciada com la que tenia llavors i va decidir destruir la màquina del temps per no empitjorar més el present. Va entendre que no calia fer-ho tot a la perfecció per tenir una bona vida.

TASMIN BENKABBOUR_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquella nit, el vent bufava fort, el Marc, a la vora del penya-segat, mirava el cel ennuvolat amb angoixa i curiositat. Durant tota la seva vida havia sentit que un dia caurien estels del cel per donar a la humanitat respostes a tot. I és aleshores que de sobte, una llum brillant va caure del cel i es va estavellar a la platja. Amb el cor a mil va córrer cap al lloc. En arribar, va trobar… una antiga llauna de refresc aixafada. Amb una rialla amarga, es va adonar que potser havia estat esperant tota la vida alguna cosa que no tingués res a veure amb una resposta. Les respostes no cauen del cel, va pensar. Només la brossa ho fa!

MARINE BONNET_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un carter feia la seva ronda com tots el dies. Però avui era diferent. A les nou del matí es passejava per un carrer on no hi havia estat mai i es preguntava a quina casa hauria de deixar el paquet. Quan va obtenir l’adreça, va resultar ser l’antiga casa al final del carrer que suposadament estava embruixada. Va caminar cap a l’entrada, va obrir la porta, va fer un pas, la porta es va tancar, va fer un altre pas. Va escoltar un xiuxiueig incomprensible. Va mirar cap al sostre. De sobte ja no veia res, tot era negre, l’única cosa que va veure era un ull. No se sap on està el carter, solament queda d’ell el seu barret, la seva jaqueta. 

CHEYENNE SÁNCHEZ BAREA_3r C COL·LEGI MARE JANER

Detestava celebrar el seu aniversari. Els regals, la gent i els crits li feien més aviat nosa. Va sentir música i rialles. Van obrir la porta. Hi havia una festa sorpresa organitzada pels seus amics. Un nus a l’estómac l’incità a escapar, recordant els moments difícils de la seva recuperació. Intentava convèncer-se que havia  odiat el seu aniversari des de sempre, però, en realitat, sabia que havia començat a rebutjar-lo des que li havien diagnosticat la malaltia. Quan li van oferir el pastís i va veure els amics feliços ho va entendre: no havia de témer que fos l’últim aniversari, havia de celebrar que encara el podia festejar. 

ANDER DURÓ_3r C COL·LEGI MARE JANER

M’aixeco i saludo la meva mare, però ningú em respon. Em vesteixo i busco els meus pares, però la casa és buida; ni ma mare és a la cuina ni mon pare al jardí. Estic sol. Em començo a esglaiar una mica. Estic sol. Reviso cada racó, però no hi ha cap senyal de vida. Miro el telèfon, veig que no hi ha missatges. La solitud em fa sentir desesperat. Decideixo preguntar als veïns, però tampoc hi són. Torno a casa, cada cop més nerviós. Penso el pitjor. De sobte, recordo que avui hi ha reunió de veïns i em sento més tranquil. Passa un temps. El telèfon sona. Segur que són ells, però quan vaig a despenjar, veig que és el 112. Estic sol. 

AROA COUTINHO_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Per fi em sento estimada, feliç, segura, per fi he trobat algú que de veritat m’ajuda quan pitjor estic, en els moments més difícils, fins i tot, quan no sé ni qui soc. Em sento la més afortunada, tenint la persona que no em jutja i que m’estima tal com soc. Una connexió única i especial, ell és capaç de completar-me el dia amb un somriure solament per veure’m feliç. El millor regal que m’ha pogut arribar mai, un home com ell, que es guanyi tot el meu cor i la meva confiança, que estigui en els millors, pitjors i horribles dies en què milions de problemes m’atrapen i ell els sana sense problema, amb totes les ganes, sempre.

ISABELA RETONDO_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

T’he estat veient durant un llarg temps i no puc parar de pensar en aquells ulls oceànics, aquells ulls. No és just, saps com fer-me plorar quan em mostres aquells ulls oceànics, tinc por… Tu ets l’únic que sap com soc i això em dol. Quan em mostres aquells ulls no puc pensar bé. Vull estar dins de la teva ment de diamant i que l’únic que vegin aquells ulls oceànics sigui jo. Em dol, però no puc deixar-te. Tinc por de tocar-te i que el teu cos de diamant es trenqui. Desitjo que puguis sentir el que dius. No vull fer-te sentir malament, però quan plores no puc evitar tancar les teves llàgrimes de diamant en un gerro. Ulls blaus.

PASQUAL CATALÀ_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia a les 12.30 de la nit em vaig despertar per anar a fer un pipí. Em vaig adonar que algú estava fent soroll a casa, però no li vaig donar importància i me’n vaig tornar al llit. Al dia següent, quan vaig arribar de l’escola i vaig entrar a casa, no hi havia ningú. Era una mica estrany, però vaig pensar que els meus pares estaven treballant. Em vaig tancar a la meva habitació per fer deures i vaig veure de reüll una silueta que m’estava observant, i quan vaig anar a obrir la finestra per veure què era, no hi havia ningú. A la nit vaig estar esperant fins a les 12.30 i vaig sentir els mateixos sorolls del dia anterior, i de sobte…

ZOE RODRÍGUEZ_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Per a mi, la meva mare ho és tot. Mai m’ha faltat res gràcies a ella. Sempre està disposada a ajudar a tothom, és com una superheroïna! Sempre troba la solució de tot! És el meu exemple a seguir cada dia, si vull un consell l’hi demano, si vull ajuda amb alguna cosa, l’hi demano. La meva mare està amb mi en els meus records més bonics, i en els més dolents. La meva mare m’ha ensenyat que els llibres no són només paraules sense sentit, ella m’ha ensenyat que els llibres són aprenentatges que et marquen de per vida. Cada dia em demano: què faria jo sense ella? La resposta és res. No m’imagino un món sense la meva mare.

MARTA RAMOS_3r C EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada una família que va decidir adoptar una gossa. Van decidir adoptar-la per cent euros. Dos dies després, li van posar el nom de Nala. Era molt moguda a causa de la seva raça. Per aquest motiu, li van comprar diversos accessoris. La gossa corria i jugava per tota la casa i la família li ensenyava nous trucs. El primer es basava en com seure, el segon era el d’estar sempre al costat fent bondat. Uns dies més tard, la van portar al veterinari per posar-li totes les vacunes que calien perquè no es fiqués malalta al carrer. Finalment, li van fer més proves i van veure que estava completament sana.

IRIA MATO_3r C EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Em dic Clara i tinc tretze anys. Fa unes setmanes vaig conèixer el Nil, un noi nou a classe. Al principi no li feia molt de cas, però un dia vam haver de fer un treball junts a tecnologia. Mentre parlàvem, em vaig adonar que els seus ulls tenien alguna cosa que els feia especials, una llum que m’atrapava. Quan em mirava, sentia com si tot es parés al nostre voltant. Uns dies més tard em va demanar si volia anar amb ell al parc. Quan ens vam veure al parc, va començar a ploure, però no ens importava. En aquell instant, ens vam mirar i, sense dir res, els seus llavis es van posar sobre els meus i es va convertir en un petó suau. Finalment, sota la pluja, tot va desaparèixer. Només érem ell i jo, com en una pel·lícula.

ANNA GÓMEZ-PERRETTA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ell és atent, llest i amable. Arribo a casa, encenc el meu portàtil i el veig connectat. M’escriu missatges preciosos, que fan que el cor em comenci a bategar a velocitats gairebé incalculables. La meva mare sempre em diu el mateix, que no m’emocioni tant, que a través de la pantalla res és real. No vull fer deures, ni estudiar, ni sortir, l’únic que vull és parlar amb ell. S’acosta el dia més esperat,  per fi el coneixeria. En arribar al lloc indicat, més pàl·lida no em vaig poder quedar. Era un home vell, baix i calb. Vaig sortir corrents, però ja era massa tard, l’home ja em tenia agafada. Ningú no em sentia cridar, estava sola. 

JOAN GIL ROMEU_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tot torna a començar, de nou entrem dins la rutina: exàmens, treballs a fer, llibres a llegir, totes aquelles coses de l’escola. I és allà, el moment en què m’adono de totes les coses que feia a l’estiu, aquells viatges en família a les platges d’aigua clara i sorra blanca, totes les cremades per excés de sol… Però no, ara he de tornar i tenir paciència uns altres nou mesos per arribar a la meva felicitat. Així que m’omplo de valor, encara que amb pena, i continuo amb l’esperança d’un altre estiu meravellós. Però tot i no voler estar aquí, ho hauré de superar; ja que sense l’escola no puc assegurar-me poder tenir aquests estius. 

JUDIT EZQUERRA AGUIAr_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Fa olor de putrefacció des que entrem en aquella casa. Hi estem acostumades. Amb la meva companya de feina, la Mort, veiem el penjat al mig de la sala. La corda és de bona qualitat. La Mort talla la corda amb la seva dalla i agafa el mort mentre jo envio la seva ànima al cel. Els suïcidis ens fan tenir una feinada de por, ja que tenen més paperassa. Com més jove, més feina hem de fer. A aquest li calculem uns trenta-cinc anys i això vol dir que no tindrem tantes coses a fer. Quan arribem a l’oficina, ens posem a transferir les dades del mort: es diu Eduard i des de ben petit li havien fet bullying a l’escola i, ara, també a la feina. 

MARC AGUARELES MORA_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

En Joanet va començar a llegir un llibre que tots deien que si te’l llegies et cauria una terrible maledicció. En Joanet no es va creure la llegenda urbana i se’l va llegir. L’endemà es va aixecar com sempre, es va vestir i va sortir de casa. Anava caminant tranquil·lament pel carrer, quan sense més ni més va caure a terra. Es va aixecar, però es va tornar a caure i fins i tot es va estripar els pantalons. Va venir un cotxe descontrolat i fatídicament el va atropellar. Quan va tornar a obrir els ulls estava a l’hospital. Ell no creia que tot hagués passat per la maledicció del llibre i que era mala sort, però ja no sabia què pensar.

EDITH GARCIA GARCIA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Tota la gent pregunta: què és l’Esbart? Doncs mira, ara t’ho explico.Tothom pensa que només es tracta de ballar o fer danses tradicionals, però pots arribar a obtenir grans satisfaccions que comencen durant la infantesa. No tot és escoltar un professor, sinó totes les companyies que obtens i tots els records que  podràs guardar, perquè tots els riures que pots gaudir en un sol dia no els aconsegueixes durant anys. La gent només pensa que sols es ballen sardanes o es fan salts, però no té res a veure, ja que gràcies a les danses tradicionals fetes al país pots formar un Esbart i gràcies a tot el que aprens, ets una millor persona.

MARC STOICA_3ème E LYCÉE COMPTE DE FOIX

Recordo un estiu de l’any 2024, tenia 14 anys. Estava jugant a bàsquet com sempre al parc a prop de casa meva. En aquell moment jugava amb uns amics, quan una persona molt misteriosa amb una samarreta dels  Boston Celtics (un equip de l’NBA) ens estava mirant molt. Nosaltres no li vam donar importància, en aquell moment, estàvem entrenant per intentar millorar com a jugadors. Jo estava entrenant molt bé, ningú em podia parar, em sentia superior i ho estava fent molt bé. Quan vam acabar d’entrenar l’home misteriós va venir a parlar amb mi per dir-me que li agradaria entrenar amb mi. A partir d’allà tot va canviar.       

Ana Gabriela Loureiro Prieto_3r A COL·LEGI MARIA MOLINER

Els cavalls ho són tot a la meva vida perquè quan estic amb ells m’oblido de tot. Són animals que em transmeten pau, tranquil·litat, comprensió i amor. De petita, m’encantava estirar-me al camp amb les meves vaques i els meus cavalls. Quan tenia sis anys vaig anar al camp un dia assolellat i molt tranquil. Com de costum, vaig anar a cercar el meu cavall preferit i ens vam ajeure a terra envoltats dels altres cavalls i vaques. Sense esperar-m’ho, el cavall es va aixecar i em va posar la pota damunt del pit, al costat del cor. No podia respirar i gairebé m’envia a l’altre món. El que et dona la vida també te la pot treure.

Isabel Tello Lara_3r A COL·LEGI MARIA MOLINER

Fa anys que persegueixo un somni: viure a Anglaterra i estudiar a Oxford University. Vull ser biòloga terrestre i, si no funciona, biòloga marina. Adoro els animals i penso que hi ha molt poc oceà descobert. I també persegueixo aquest somni perquè tinc un record de ben petita que em lliga amb aquesta nació. Una vegada, al zoo d’Anglaterra, tot passant per la zona de micos, el meu pare es va adonar que un d’ells m’imitava. M’observava i reproduïa els meus moviments. Quan me’n vaig adonar, vaig fer més gestos per cridar la seva atenció i rèiem plegats. Potser aquella experiència va despertar en mi l’amor envers els animals.