Majors de 15 anys

Federico Quiroz_3r B ESO INSTITUT ESPANYOL

Recordo la meva primera relació seriosa amb una dona. Estàvem molt units: anàvem als mateixos llocs, dormíem junts cada dia… Vam mantenir el nostre amor en secret però, amb el pas del temps la situació era insostenible i  ho vam anunciar a la família i als amics. Em va sorprendre l’alegria del seu pare en saber que la seva filla tenia un altre noi a la seva vida. Van obrir unes ampolles de xampany per celebrar-ho. I tot anava perfecte però, el pare deia que jo l’atabalava, que era una càrrega i seria millor que sortís a conèixer gent nova. I així va ser. Quan el doctor va tallar el cordó umbilical, e

Ainara Resina_3r B ESO INSTITUT ESPANYOL

Aquell dia, vaig aixecar-me estranya, sentint dins meu un gran buit, i un altre buit més gros a l’altre costat del llit. Al mirar per la finestra, només veia la mateixa monotonia de pluja sobre el vidre mullat, com cada dia. Feia fred, vaig caminar a poc a poc fins a la cuina, a preparar-me un cafè. Em sentia estranya, diferent, faltava alguna cosa a la meva vida que era incapaç de recordar. Semblava que acabava de despertar d’un llarg coma, no em recordava de res, tenia la ment en blanc. Després, vaig tornar a l’habitació i vaig veure una nota a la tauleta de nit, amb dues simples paraules, que encara no acabo d’entendre: Ho sento.

Laia Allué_2n A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

El meu color preferit és el blanc i tu prefereixes el negre. La meva idea de viatge per recordar és a una platja paradisíaca i tu creus que és al cim més alt de la muntanya. Jo prefereixo una bona pel·lícula i tu llegir-ne el llibre. Jo prefereixo les ciències i tu les lletres. Tu prefereixes la xocolata calenta d’hivern i jo els gelats de vainilla de l’estiu. Tu adores l’olor a gasolina i jo no la puc ni suportar. Tu podries passar-te hores parlant i jo prefereixo escoltar els silencis. Tot i això, quan d’aquí uns mesos marxi de casa, em conformaré d’imaginar que entraràs a la meva habitació i pensaràs: “com et trobo a faltar”.

Julià Álvarez_2n A Batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Estava molt ben preparat. La nit anterior l’havia passat estudiant i havia absorbit tots els conceptes amb l’ajut profund dels sons. Ara el timbre estrident posava en tensió tots els alumnes. És el moment que els nervis comencen a aflorar i el volum de les veus va pujant. Corren apunts desordenats per tota l’aula i entra el professor seguit d’un esclat de decepció. Les taules en moviment i els sorolls de nerviosisme creen un gran rebombori, mentre el mestre, incapaç, demana silenci i serietat. La situació torna a la calma, encara que sota una atmosfera de tensió. L’examen arriba a la meva taula i la ment se’m queda en blanc.

Patricia Fernández_1r STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia fa molt anys, en el qual no em recordo de quin temps feia, estava a casa d’uns amics i vam pensar a fer un vídeo, per passar el temps. El tema del vídeo era absurd perquè no teníem idees, però això no va ser la raó que ens va fer desistir de fer-lo. Vam començar a gravar-lo i a inventar-nos el guió segons avançàvem amb el vídeo. Algunes escenes les repetíem perquè enmig del text començàvem a riure. Tot era perfecte fins que em vaig adonar que em faltava una cosa, vaig tocar la meva orella i efectivament em faltava l’arracada. Aquell dia vam acabar tots al terra buscant l’arracada desapareguda.

Marlene Maldonado_1r STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Portava la música al màxim. M’havien dit que posar-se a cent amb música destructora i sortir-ne viu era cosa de bojos. Aquesta bogeria em mantenia viva. Era l’única manera d’oblidar el passat. Somiava a saltar de molt amunt de la mà d’algú per immortalitzar aquest sentiment i impedir-ne la destrucció. Però l’eternitat és per a bojos plens d’adrenalina. Ja no en queden, de bojos tan bojos com per deixar dos noms gravats en arbres, bojos que encara creuen en l’amor i s’hi deixen la vida. Ja cap boig faria una bogeria semblant. Jo que en volia un, però on? Simplement ja no en queden d’aquesta classe de bojos.

Sara Baptiste Barroco_1r DEP FORMACIÓ PROFESSIONAL-SASO

Per què ploren tots? No ho entenc. En aquesta habitació, tots ploren i no sé per què. Camino per tota la casa sense saber què està passant. A totes les persones que trobo els pregunto si saben què passa. Pregunto i pregunto però ningú em respon. Oh, quina ràbia!  Vull saber què passa. Mentre passejo, em ve a la memòria tota la meva infància. No! La meva mare també plora. El meu pare i el meu germà estan al seu costat. Escolto com la mare crida el meu nom, amb desesperació. El meu nom? El meu nom! Entro a l’habitació on els plors no s’aturen. No m’ho crec. Sóc jo la que és al taüt. Això és impossible, no pot ser. Estic morta!

Judith Gómez Rico_1r DEP FORMACIÓ PROFESSIONA-SASO

Em llevo amb por, sense saber si vindrà, sense ganes d’aixecar-me. Estic callada, al llit, escoltant com s’apropa a l’habitació. Les passes s’aturen i obre la porta. Amb por, em llevo i em poso a fer el llit sense mirar qui entra. Escolto una veu que pronuncia el meu nom Marta! No sé què fer, no responc i continuo fent el llit sense girar-me. Està al meu costat, m’agafa la mà d’una revolada i em diu que trigo, que ha planejat coses per a mi. Amb la veu tremolosa li dic: ara vinc, acabo això i vinc. Fa mitja volta i se’n va tancant la porta; començo a plorar, amb la mà a la boca, les llàgrimes cauen a poc a poc per la cara fins al terra.

Andrea Moreno_1r A BATX. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Melangia. Tristor. Nostàlgia. No hi és. S’ha esfumat. Ha marxat sense cap comiat, com un gas volàtil que desapareix en l’espai. Es respira un ambient d’enyor. Plors. Consol. Compassió. Adéus. I jo, perduda. Només anhelo soledat, no vull somriures d’aflicció. Pensaments. Records. M’envaeixen preguntes, preguntes sense resposta. Per què? La mort és quelcom que mai no entendré. Naixem per morir. Des del primer instant de vida ja coneixem quin serà el nostre desenllaç. La vida és efímera, té un final assegurat. Pot ser proper o llunyà, però, en qualsevol moment, el nostre motor vital pot deixar de palpitar. Temor. I si tot s’acabés demà?

Anna Pla Marsiñach_1r A BATX. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era una forma de vida, una passió, un sentiment que l’omplia per dins, en definitiva, una manera de percebre les coses. Per a ella eren massa coses alhora, i no podia ser que per una tonteria tot s’hagués esfumat. Encara no s’ho podia creure, la seva vida havia canviat sobtadament, sense avís previ. Què faria sense tot allò que l’omplia? Sense totes les coses bones que li aportava? Sense l’esport que des de feia temps era la seva respiració? Què faria sense el bàsquet? Si no hagués agafat el cotxe aquella nit, ara tot seria diferent? Sabia que li suposaria un gran esforç tirar endavant, però ho havia de tornar a intentar.

Edoardo Amisano_1r B ECONÒMIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Surto de casa que són les sis de la tarda. Plou. Fa fred. Jo, vestit amb camisa i pantalons llargs, avanço pel car­rer sense cap direcció. Trec una cigar­reta de la butxaca de la camisa. L’encenc. Començo a fumar, però al mateix temps penso en això que faig. És dolent, ja, però igualment d’alguna manera o d’una altra la gent mor. Continuo caminant fins a arribar davant de l’hospital. Apago la cigarreta. Creuo la carretera. M’apropo a l’entrada. Entro. Pujo al segon pis. Vaig al final del passadís i entro a l’habitació de la dreta. M’apropo al llit. M’estiro. Tanco els ulls. No els obro més.

Bea Cases Polo_1r B ECONÒMIC ESCOLA ANDORANA BATXILLERAT

Estava assegut, al darrere de la classe. Era primera hora del matí, les 8 en punt. M’avorria, tenia son, molta son. Va entrar el professor, es va presentar i va començar a explicar. L’escoltava però no entenia res. No m’agradava l’assignatura i no em serviria de res en un futur. De sobte, sense adonar-me’n, vaig passar d’escoltar-lo a només sentir-lo. La noia de davant meu va adormir-se, i el noi del costat també. El professor se n’adonava, ell seguia amb la seva classe. Cada cop s’adormia més gent, només se sentia la veu del professor, parlant i parlant. Se’m van tancar els ulls, sentia la veu degradada i de cop, ja no sentia res.

Lorena Augusto Martin _2n C BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
Quan ets petit et sembla que vius en un món més que perfecte, on no existeixen els problemes, on no tens cap obligació, la por no existeix, on creus que ets el millor, la persona més valenta… De cop, però, vols que els anys passin ràpid, molt ràpid, per fer el que la gent del teu voltant fa, per ser com ells, però a mesura que aquest temps va passant, sense que tu mateix te n’adonis, t’atures a pensar, i t’adones que la teva vida ha fet un gir de 360 graus. Ja no ets el nen d’abans, tens uns somnis que vols complir, uns objectius, i una nova vida per començar. En aquell precís moment és quan penses… vull ser petit tota la meva vida.

Vanessa da Silva_2n C BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
El que menys m’agrada de trobar a faltar algú és que funciona a dies. Per moments. En llocs concrets. Quan menys t’ho esperes. Arriba sense avisar. Es queda un temps indefinit. No pots deixar de fer-ho. Fa mal. Crema. Pica. Trenca. Congela. Fereix. I t’enfonsa, el sentiment d’enyorar algú asfixia. He dit que fa mal? Fa mal. Molt. Dia rere dia te’n vas a dormir sense saber quants matins més despertaràs sense la persona que més estimes i el que et consola és saber que algun dia, no se sap quan, estaràs a prop seu i llavors viuràs el moment més bonic d’estar tant temps lluny, l’única cosa positiva de la distància: el retrobament.

Alex Bernabé Chico_1r DEP AEL FORMACIÓ PROFESSIONAL
Aquesta és la història d’un home pobre que tenia l’esperança de ser ric, però no sabia llegir. Ho va intentar, però no ho aconseguia. Ho desitjava tant que ho va suplicar fins que per art de màgia va aprendre’n. Molt content i va començar a buscar treball. Va passar temps i no va trobar-ne. No podia comprar ni la roba amb què havia d’anar a l’entrevista, quan el veien ja no el deixaven entrar. Va caure malalt, però seguia buscant, fins que va trobar feina en un restaurant. Estava molt content, però passada una setmana va començar a sentir els símptomes de la malaltia. Tan trist de no poder treballar, va morir de tristor i impotència.

Xavi Llanas Sancho_1r DEP AEL FORMACIÓ PROFESSIONAL
Crec que hi ha dues maneres de viure. La primera és la que la majoria utilitza i la que ha generat més problemes. Vivim en un món capitalista, materialista, arrogant; on, des de petits, ens fan ser competitius, amb ganes de dominar i de tenir més. Però us proposo una cosa; si analitzeu la vida tenint en compte la fugacitat, la grandesa, del visible i l’invisible l’oportunitat de ser aquí, és quan podeu identificar la segona opció, aquella en què l’important és què penso i no què porto, on els prejudicis no existeixen, en què puc “perdre” 5 minuts per ajudar algú que no conec, o aquella que fa que cada dia no sigui un dia més, sinó un dia menys.

Nora Jaatit Al banyahati_3r D ESCOLA ANDORRANA D’ORDINO

Moltes vegades, amb només veure la primera lletra del teu nom escrita en qualsevol lloc, penso en tu encara que no ho vulgui. No ho puc evitar, perquè vas ser tu qui em va fer despertar aquella espurna adormida d’amor que tenia dins meu. Ara veig que mai ningú ho podrà fer de la mateixa manera. Tu has estat qui m’ha ensenyat a somriure i a somniar, a viure la vida i poder creure en l’amor, i sobretot saber què és la felicitat. Malgrat que tot això hagi acabat, i que mai més tornarem a estar com abans, no deixaré de pensar que tu has estat la persona que m’ha ensenyat a veure el món d’una altra manera.

Laura Fernández_TERMINALE SA LYCÉE COMTE DE FOIX
Els amics ja l’han avisat,“mai no ho aconseguiràs”, però ell és tossut. Comença a pujar malgrat la calor. El camí és dur però mira cap amunt i veu la seva joia esperant-lo, el cor se li omple de coratge i amb tots els seus músculs fa força per arribar al cim. Cada cop fa més calor i els seus ulls es tanquen a poc a poc, gairebé ja no pot escalar i pensa que hauria d’haver escoltat els companys. Ara sap que mai arribarà a atènyer aquella joia que els raigs de sol fan brillar encara més. Tanca els ulls i cau d’un metre d’altura. Els amics el miren, aixafat, sabent que aquell cargol mai no hauria aconseguit aquella maduixa.

Sarah Jiménez_TERMINALE SA LYCÉE COMTE DE FOIS
Sempre va acompanyat, o envoltat. Cada pas que fa és una reflexió però alhora una sensació. Té una màxima concentració, i l’equilibri és la seva salvació. Podria presumir però l’únic que fa és compartir. I encara que la música el guia, sembla que sigui ell qui l’anima. Interpreta un paper, i no és actor, ho fa amb plaer, i dóna sempre el millor. Cada moviment està calculat perquè sembli facilitat, o que ha improvisat. S’esforça ja que té un treBall de moltA dedicació, on eLs somnis i La il·lusió no perden mAi la seva lluoR, sota ritmes marcats, ell busca la felIcitat.

Carles García_2n B BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
Una lluita constant, és ella o jo, aquest cop ho aconseguiré, aquest és el meu moment. Com gaudiré del triomf. Acabada la batalla ella se n’anirà submisa i mai més no tornaré a veure-la. Només aleshores, mort de cansament, descansaria d’aquesta bèstia indomable, sempre rient-se de mi mostrant tot el seu poder només per fer-me sentir inútil, covard… brut… Aquest cop no serà igual. Aquí estic, mort de por, però armat de coratge. No puc fer-me enrere. Tremolós o no, avui ho faré; avui, guanyaré. M’introdueixo al camp de batalla, deixant anar la bèstia… Com detesto l’aigua freda a l’hora de dutxar-me. -Collons, quin fred!