Majors de 15 anys

Míriam Almeida_1r Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

Sovint a la vida tenim tot el que necessitem per ser feliços i no ho sabem. Potser ho fem sense adonar-nos-en però sempre tenim un motiu per queixar-nos. Penses que ets la persona més desafortunada del món però no! En qüestió de segons la teva vida pot canviar, en qüestió de segons pots perdre tot allò que mai no havies pensat perdre, i és en aquell moment quan penses: per què em queixava? Si ho tenia tot! També és en aquell moment que necessites forces per continuar, forces per viure sense allò a què estaves habituada. És com si et sentissis en un altre món.
No sabem el que tenim fins que ho perdem? Una veritat molt gran!!

Carla Pereira_1r Bac Pro GA LYCÉE COMTE DE FOIX

No entenc com aquella amiga tan especial amb qui compartíem tantes coses, que dèiem que estaríem juntes tota la vida, que conviuríem, t’ha fet tant de mal amb els seus actes, les seves paraules, la seva manera de parlar de tu. Amb el temps t’adones que no hi ha persones fiables al cent per cent, que totes alguna vegada han comès un error, tot i sabent que hi ha errors que fan molt mal, que no aconsegueixes perdonar i és en aquell moment que una amistat tan bonica, tan desitjada, tan real, es converteix en una amistat irreal, sense sentit. De tenir tantes coses en comú, es passa a ser unes persones completament diferents.

Laia Gurí 1r batx. lingüístic ESCOLA AND. DE BATXILLERAT

Faig atletisme des de fa anys. Per a mi és més que un esport. Quan estàs entrenant sues, ho dónes tot, el cor et va a mil, pateixes. Però quan els resultats apareixen, tens una satisfacció que no es pot expressar amb simples paraules, ho has de sentir. L’atletisme no és simplement córrer o saltar, és un estil de vida. Un dia algú em va dir: “Per molts obstacles que et trobis mai et rendeixis. No és qüestió de no caure, sinó de tornar-se a aixecar. Mai deixis que ningú et digui que no pots fer una cosa; aconseguiràs tot allò que et proposis. Simplement creu en tu.”
I crec que aquesta és la clau: creure en tu mateix.

Letícia Sánchez _1r hum. i ling. ESCOLA AND. DE BATXILLERAT

Ha arribat l’hora. Surto a l’escenari, camino indecisa i inestable però amb pas ferm. Tremolo i no em surten les paraules. Oh, no! És l’hora de presentar-me però les meves cordes vocals han emmudit i no volen deixar escapar cap so. S’encenen els focus, sona la música, el terra vibra. Els meus peus comencen a moure’s involuntàriament al compàs seductor d’aquella melodia que ressona dins del meu cap. Tot­hom, amb un esguard expectant, segueix detalladament tots els meus passos. Vull fugir, amagar-me, però no puc, ell és allà, dalt del cel, dient-me que mai deixi escapar els meus somnis.

Fabio Amorin_BTS B LYCÉE COMTE DE FOIX

La història comença amb un noi que mira per la finestra. Perquè això és el que es fa amb una finestra, s’hi mira a través. Sempre mirant els altres fent coses. Tota la vida havia estat a la banqueta i ara volia sortir. Volia sortir a jugar al joc de la vida. Volia sortir amb els amics. Volia enamorar-se. Volia sentir-se viu. Ara s’estava penedint de tot el temps que havia perdut. Tot el temps dedicat a coses inútils i sense sentit. Però encara hi havia temps. Encara tenia la flama de la vida ben viva dins seu. Sí, encara ho podia fer! L’únic inconvenient era aquell llit. Aquell llit d’hospital on els metges li havien dit que no hi podien fer res.

Sandra Massuet_BTS B LYCÉE COMTE DE FOIX

Com a totes les famílies riques del món, sempre hi ha compromisos, amics que no ho són i un pare que et controla sempre. Ella estava farta d’estar tan controlada, de tenir tants compromisos i fingir amb la  gent. Uns anys enrere el seu pare confiava en ella, parlaven més i s’ho passaven bé junts. Però ara tot havia canviat, tot des d’aquell dia en què ella li havia mostrat com era en realitat i ell no ho havia acceptat. Així que, es va acomiadar de la seva mare, va deixar un sobre tancat al seu pare i va marxar per poder anar-se’n amb la seva companya a un lloc on no serien criticades i podrien viure lliures.

Juan Jiménez_1r Batx. B INSTITUT ESPANYOL

Encara  recordo quan  jo ho tenia tot, tenia la classe de vida que tota persona ansiava aconseguir un dia. Jo la vaig tenir, puc dir que vaig tocar el cel amb la punta dels dits. Però, per la meva insensatesa, vaig acabar caient en picat a l’infern on avui ploro les meves penes. No en queda res dels meus dies de glòria, no en queda res de l’imperi de diners i poder que un dia vaig construir. Maleïda vida boja, que un dia em va dir no voler-me més. Tenia totes les coses que es podien tenir, volia tot l’impossible. Però la curiositat va matar el gat; ara aquest gat mira la ciutat que un dia va dirigir des de darrere d’uns barrots.

Carmen Gómez_1r Batx. B INSTITUT ESPANYOL

Deuen ser les set del matí, la mama s’apressa a vestir-me, la veig neguitosa però no em diu què passa,  només que hem d’afanyar-nos, que agafi la nina i que a la Xia la tanqui a la gàbia. La Xia és la meva gateta, me la van regalar l’any passat quan vaig fer vuit anys. Ara sortim al carrer i agafem un cotxe fosc. La mama diu al conductor que anem cap al port. Llavors em mira i em diu que el papa ens hi espera, que agafarem un vaixell cap a Suècia, que fa molt temps que no anem de vacances. Fa un petó a l’estrella que porta al coll i sé que alguna cosa no va bé perquè veig la por als seus ulls. Sortim del cotxe i pugem al vaixell.

Josep Linares_1r secretariat multilingüe (SML) C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Em desperto i em dic: “Ah, ha estat un somni”; tant de bo la vida fos tan fàcil com un somni: quan alguna cosa et va malament, et despertes i ja està! Cada dia em passa el mateix, no sé per què, si m’adormís en un somni per tota l’eternitat ja no tindria més maldecaps… Van passant els dies, setmanes, mesos, anys. Cada dia estic més a prop de la mort, i penso quins anys he passat, feliços, amargats… una mica de tot. Ben mirat, tot i tenir una paràlisi, he tingut una vida entretinguda i divertida, amb els amics, amb la meva família i amb la meva noia. I en arribar el dia de la meva mort, dic: “Aquesta vida, la tornaria a repetir!”

Diogo José Ventura_1r secretariat multilingüe (SML) C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

–Diga’m: –Mai has trepitjat la mateixa pedra més d’una vegada? M’explico, el que vull dir és si des d’aquell moment de la teva vida que vas començar a prendre decisions, mai has intentat fer qualsevol cosa dues, tres o quatre vegades, simplement perquè, en el fons, tens l’esperança que al final ho aconseguiràs. Et fas mal tan sols pensant que estàs capacitat per fer-ho, encara que sigui clarament impossible. Però tu, insisteixes, sempre ho fas. Jo no. Potser és per això que jo no sóc ningú, i tu ho tens tot; una família, una casa, un cotxe. Tens la felicitat que jo no he aconseguit per no haver fet l’esforç necessari per aconseguir-la.

Jordi Fidalgo_T PRO ET LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia diferent dels altres. No hi havia ningú al carrer. La gent estava tancada a casa. Els cotxes no circulaven. Semblava que estigués sol a la  terra. Vaig decidir anar-me’n a casa. Quan vaig entrar -hi no hi havia llum. En aquell món no funcionava res. Hi havia moments en què pensava que estaria millor sol, però també pensava en la meva família. I volia estar amb ells tota la vida. Tenia la necessitat de sortir una altra vegada al carrer. Quan vaig sortir, no es podia caminar. Hi havia molta gent, unes cues de cotxes enormes i un soroll que feia molt mal a les orelles. I això em va fer pensar que no era gaire normal.

David Machado_T PRO ET LYCÉE COMTE DE FOIX

No sempre ets just amb les expectatives de vida. A vegades, és la gent que més estimo que t’emportes. Et vas emportar el meu cosí, fa quatre anys.
Tantes persones que semblen omplir-ho tot. I no es tracta d’oblidar, sinó d’assimilar-ho. Ja han passat quatre anys des de la seva mort. El record és cada cop més present, i les ganes de tornar a estar amb ell són immenses.
De vegades sóc egoista i penso: Per què no t’emportes el del costat? Aquest és meu.
Per molt que ja no hi sigui no deixa d’estar a la meva ment, al meu cor. El record dels grans moments que vaig passar amb ell no s’esborraran mai de la meva memòria.

Miguel Mesquita_1ère SB LYCÉE COMTE DE FOIX

La nit, més que negra; l’obscuritat de l’univers no em semblava més clara que ara. La lluna, blanca, un blanc net, diví, com els vestits de les princeses dels contes de fades. L’herba estava mullada i jo, allà estirat, sentia l’olor de la terra; però a mi res no m’importava, no pensava en la terra… els astres, les explosions planetàries i les supernoves m’envaïen el cap com un paràsit que s’hagués implantat a l’arrel de la meva ànima. Els núvols obstruïen la imatge de l’univers, però amb la imaginació creava estrelles, cossos desconeguts, planetes que a una gran velocitat creuaven la Terra i els límits del meu coneixement.

Jana Moré_1ère SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Com sempre que vas a ca l’àvia, és arribar i veure la tradicional plata de macarrons, els immensos trossos de carn, gruixuts i perfectament cuits, el colorit bol d’amanida, l’olla plena de mongetes verdes i patates bullides, el descomunal flam que presideix l’àpat i la deliciosa olor dels pastissos de poma amb canyella que ve del forn. Tens la sensació que la bona dona ha fet menjar per a tot el veïnat, però no, tot és per a tu; notes com el pànic t’envaeix, ja que saps que fins que no t’ho acabis tot no t’aixecaràs de taula. Et penedeixes d’haver esmorzat i ja no voldràs sopar. Així que mai no digueu a la vostra àvia que teniu gana.

Àngel Vicente_T SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Em trobo en una mena de barracó amb rodes, un sentiment d’angoixa em puja pel cos i les cames em tremolen. De sobte sento un crit. Sé que darrere d’aquest crit s’amaga la mort. La por s’apodera del meu cos, no em puc moure. El barracó es para i s’obre una porta. Els rajos de sol m’enceguen al principi, després veig un passadís per on m’obliguen a passar uns homes armats amb porres elèctriques. Sento un cop sec però no m’adormo completament fins que noto una fulla freda i afilada de ganivet travessant el meu coll. Entres en un supermercat a comprar el sopar, decideixes fer un estofat, et quedes mirant una peça de carn, sóc jo.

Albert Tomé _T SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui no hi ha lluna i el cel és serè, és perfecte. Agafo el que necessito: la jaqueta i els prismàtics. Estirat al mig del jardí i amb un bon angle de visió contemplo el que m’ofereix el cel nocturn d’hivern. És tot un espectacle: constel·lacions per aquí, planetes per allà i un estel fugaç, quina sort!
Llavors em paro a pensar en la immensitat de l’univers. Hi ha d’haver algú (o alguna cosa) que pugui estar mirant des de l’altre costat? Per què no? Això em fa pensar en els científics, que tot això de l’exploració de l’univers només ha fet que començar i que tard o d’hora trobarem veïns, llàstima que no viurem per veure-ho.

Berta Casal _1r científic i tecn. EA DE BATXILLERAT

Cada dia em costa més respirar, cada dia la vida és més pesada. Segueixo endavant perquè hi ha tant que depèn de mi… Alguns diran que sóc masoquista, ja que no m’allunyo dels que em fan mal; és més, segueixo donant-los tot el que demanen. Però penso que un dia s’adonaran del mal que m’estan fent –que s’estan fent–, i tot tornarà a ser com en els inicis. Cada dia tinc més calor, cada dia estic més bruta i cada dia acabo amb la vida de centenars d’espècies. Desitjo que us adoneu com m’esteu destruint a poc a poc, i desitjo que sigui ràpid, perquè si no, tot el que coneixeu, tot el que sabeu de mi, desapareixerà.

Esther Moliné _1r científic i tecn. EA DE BATXILLERAT

Obro els ulls, tinc dos camins al davant, no sé per quin anar. M’empenyen, m’obliguen a triar. Els dos semblen iguals, però sé que no ho són. Em portaran per llocs equivocats on faré mal i em faran mal. No sé quin triar i el temps s’està acabant. No em puc quedar aquí eternament. Em pressionen perquè en triï un. Realment és important triar un camí? M’equivocaré agafi el que agafi. Hauré de tornar enrere, agafar nous camins que se’m creuaran, viatjar amb persones que mai hauria imaginat. Tanco els ulls i deixo que sigui el meu cos el que decideixi. Avanço un pas rere l’altre. Obro els ulls. Tinc dos camins al davant. Tornem a començar.

Cristian Gonçalves_T PRO C g.1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Després d’aixecar-me a les set del matí, estic pujant per una muntanya amb tres companys més. Em sento molt cansat, com si el cor em sortís per la boca, i les cames em pesen molt, però això no em pot aturar perquè estic molt motivat. Ara mateix es pot veure una borda caiguda a la vora del riu. Que preciós! Ja hi som! Hem arribat al cim i les vistes són meravelloses, les munta-nyes formen unes valls espectaculars i també es pot veure un dels pics de França. Aquí dalt m’envaeixen uns sentiments de tranquil·litat i de pau enormes. Aquestes vistes són més que un paisatge. Això és la muntanya més alta d’Andorra, és el Comapedrosa!!

Ana Antunes_T PRO C g.1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Per més que ho negui i em refusi a acceptar-ho, vull enamorar-me. Gaudeixo de la meva solteria i de la meva vida, però sé que, en el fons, el que vull trobar és l’amor. Veure parelles agafades de la mà, besant-se o dient-se com s’estimen fa que dins el meu cap comencin a sorgir preguntes sense resposta, i a vegades em sento buida. Tinc tant de mi per compartir, tinc tant amor, tantes il·lusions que m’entristeixo. Aquell noi que m’agrada no em diu res, i al que s’interessa per mi li falta alguna cosa. Potser em falta enamorar-me fins a la medul·la, sentir aquest amor que et destrueix, que t’absorbeix, que t’enforteix. Esperaré…