Majors de 15 anys

Joshua Pacheco_2nde BPR R LYCÉE COMTE DE FOIX

Vincent Corleone es trobava tancat, privat de la seva llibertat, cada cop que es mirava aquell vestit que duia de color taronja-mort, recordava i es lamentava del destí que la vida li havia imposat. Vincent va ser acusat de la mort de la seva dona. Les seves declaracions deien: “Jo era amb la meva dona al jardí i de sobte vam escoltar un soroll semblant al fet d’arrossegar ferro, seguit d’una llum potentíssima que ens va deixar cecs, vaig perdre de vista la meva dona i la consciència”, després de les proves psicològiques el diagnòstic no mostrava cap signe de malaltia, vosaltres sou els jutges d’aquesta pobra ànima condemnada.

Kimberly Garcia_2nde BPR R LYCÉE COMTE DE FOIX

Vigila el que penses, perquè es convertirà en paraules. Vigila el que dius, perquè es convertirà en accions. Vigila el que fas, perquè es convertirà en costums. Vigila el teu costum, perquè serà el teu caràcter. Vigila com ets, perquè aquest serà el teu destí…
El destí no és una qüestió d’atzar. És una qüestió d’escollir.
Ni una qüestió que s’ha d’esperar, sinó que és una cosa que s’ha d’assolir.
Assolir les coses és possible, perquè la felicitat no és una cosa que posposem per al futur. Sinó que és una cosa que dissenyem ara. El que està escrit aquí és de veritat, ja que ho fem sense adonar-nos-en.

Íngrid Estrada_1ère B LYCÉE COMTE DE FOIX

Pels que han tingut una infantesa bressada pel “carinyo” i l’amor dels seus, les úniques pors que tenen s’amaguen sota el llit, tenen forma i color: són monstres, bruixes o dracs… Però a mesura que anem creixent parem de buscar criatures sota el llit i ens adonem que les nostres pors rauen dins nostre. No són reals, són productes de la nostra imaginació, són fantasmes que ens impedeixen assolir els nostres objectius i els nostres somnis. Sovint s’anomenen Fracàs, Solitud, Crítica i Canvi. No ens deixen sortir de la nostra zona de confort i marquen els nostres límits. Aleshores és hora de plantejar-se: i tu, què faries si no tinguessis por?

Hager El Boutaybi_1ère SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, en la societat en la qual ens trobem, la gent és molt materialista. La gent només pensa en les marques, en el seu mòbil, si és d’última generació o no… La gent ja no somriu com abans, ho tenen tot però volen sempre més. La gent ja no sap què és la felicitat. La gent ja no respecta res. Ni els pares, ni els més grans, ni els desconeguts… ningú. La gent somriu a la cara i critica a l’esquena, hipòcrites. Els amics existeixen encara? No ho sé, és una pregunta que em plantejo sovint. La gent només pensa a enriquir-se i, si per això ha de mentir, menteix, si per això ha de matar, mata. Una societat sense humanitat. La gent!

Marta Ferreira_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

Observo la gent que camina sense mirar on va. Caminen ràpid perquè tenen por de no arribar a l’hora. El temps és tant important per a tothom. Què passaria si el temps s’aturés? Potser la gent es dedicaria més a la gent que estima. Potser la gent pensaria que arribava massa d’hora a la cita i entraria en una botiga per comprar. Sí, el més segur és que passés això. La gent és massa consumista i fins i tot tenint tot el temps del món diria que no té temps per passar amb la família. Em giro i veig la mare que es prepara per sortir. Em diu:
–Afanya’t! Arribarem tard i tancaran el centre comercial!

Gierome Agabas_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Cada dia quan miro per la finestra, veig un zombi menjant-se el mateix cadàver… Fa 2 anys va passar aquella catàstrofe… Un dels reactors nuclears, el número 4 per ser més exactes… Per cert encara no m’he presentat em dic William i ens trobem a Txernòbil, l’any 1986. Després de l’accident la gent començava a comportar-se d’una manera molt estra­-nya… La gent es mossegava, la mossegada començava amb una ferida que no coagulava, després la ferida es repartia per tot el cos i finalment la ferida acabava per matar la persona. Ara mateix estic en un edifici envoltat de zombis, no sé si sobreviuré… Continuaré escrivint…

Marta Codó_2n DEP sociosanitari C. DE FORMACIOÓ PROFESSIONAL

No sé per on començar, com dir-te el que sento. Fa molt de temps et vaig conèixer assegut en aquella cadira; quiet, tímid, silenciós, una aparença totalment diferent a la que sento ara; simpàtic, divertit, atent… I ara, asseguda en una cadira semblant a la de la nostra història, em quedo en blanc, només em ve al cap la imatge del teu somriure, de tots els cops que me l’has ensenyat, de tots els moments que me l’has tret, tot i no voler, és molt el viscut, i el que podria recordar, però no acabaria mai, amb el que em quedo, és amb la cara de felicitat que se’m posa en veure’t; només espero que aquest somriure em duri tota la vida!

Josep Betriu_2n DEP sociosanitari C. DE FORMACIOÓ PROFESSIONAL

És trist mirar al carrer i veure que la tecnologia s’ha menjat la humanitat. Ja no som persones, som perfils. Més trist és pensar que a la meva edat, sent tan jove, trobi a faltar nens pujats als arbres, pelant-se els genolls al car­rer; ara els trobes de morros a una pantalla parlant amb els seus nous 1.247 millors amics. Què ha passat? En quin moment hem perdut el control de la nostra evolució i l’hem venut a canvi de reconeixement social? Trobo a faltar les persones, la racionalitat, la inventiva i la creativitat que ens definia com a persones. Però més dur és acceptar que, potser, aquesta vida se’ns fa feixuga. Vides prefabricades.

Raquel Marqués EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Vam anar de vacances a Bora-Bora, l’aigua era cristal·lina, la sorra molt blanquinosa, les roques molt estranyes amb un toc artístic i les palmeres enormes, formoses i plenes de cocos. Estàvem pescant entre les roques i vam veure un mico molt petit. Vam mirar si el podíem agafar però, després d’una bona estona buscant-lo, vam desistir. Vam decidir anar a l’aigua a passar-ho bé. Més tard, vam veure una família de micos a les roques que cridaven molt fort. Vam anar-hi a veure què passava i per què cridaven. Inesperadament, el mico petit havia preparat dos fantàstics còctels de coco per a nosaltres!

Magdalena González EDUCACIÓ BÀSICA D’ADULTS

Quan era petita m’agradaven molt els camps, però sobretot els que tenien flors. Jugava amb les roselles vermelles… Una vegada, quan tenia set anys, em vaig perdre perquè vaig veure una papallona blava. Com que m’agradaven molt vaig perseguir-la. Em vaig adonar que m’havia perdut, però sabia que no passava res: la meva mare em trobaria, n’estava segura! Vaig girar-me per veure el paisatge: el blat, les roselles, els prats més bonics que havia vist mai… La papallona va aparèixer de nou…
Han passat molts anys. He tornat a aquell camp a buscar papallones blaves i segueix essent el mateix de sempre…

Estefania Lopes _BP SML C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Tu, em promets companyia eterna, mai m’abandones i em perdones quan t’oblido. Tu, aconsegueixes evadir-me dels problemes. Jo t’utilitzo sense tenir en compte el que sents.
Avui, ara, et trobo a faltar… Trobo a faltar el tacte, la textura de la teva pell, el so que es reprodueix en el silenci quan t’amanyago i tu em respons acaronant-me amb el teu art. Desitjo que siguis meu sempre, desitjo deixar-me seduir per les teves paraules i sentir-me envoltada per les sensacions que em transmets. Finalment, he acceptat que és massa tard per remeiar el que sento i accedeixo a ser submisa de l’art que representa un llibre.

Bàrbara Gaspar _BP SML C. FORMACIÓ PROFESSIONAL

Les vuit del matí, em desperto, m’aixeco i esmorzo. Em vesteixo i vaig al lavabo a pentinar-me. Què ha passat aquesta nit? Els cabells han anat per lliure i ara en pago la conseqüència. 15 minuts i aconsegueixo una cabellera llisa i sedosa. Faig tard! Pujo les escales com si es tractés d’un 4×4. Arribo 12 minuts tard. No puc entrar a classe. Vaig a la biblioteca. M’hi trobo un noi pensatiu envoltat de fulls blancs. Cerca el tema d’un microrelat! Toca el timbre, hora de marxar. Són les 23 h. Me’n vaig a dormir. Les vuit del matí, em desperto. No em recordo d’ahir. Ah! se’m va oblidar guardar la partida.

Anouchka Escourbiac_2 BPR Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

La vaig conèixer un dia de festa, uns nois me la van presentar. Em va agradar un munt. I vaig començar cada cap de setmana anant a buscar-la, m’agradava cada vegada més, em feia sentir en un altre món i la necessitava cada vegada més. Els meus pares no la van acceptar, deien que no estava feta per a mi, però sempre trobava una manera o una altra de trobar-la. Va passar un temps i no em podia separar d’ella, era una necessitat per a mi, cada dia  després de l’institut anava a casa i un home me la portava. Avui tinc trenta anys i estic ingressat en un hospital. Un error de joventut que em va destrossar la vida. El seu nom és Cocaïna.

Anna Sarmiento_2 BPR Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Vivíem en una bombolla. No teníem mesura. Els diners? Papers per regalar. El menjar? Coses per llençar. Potser hi havia gent que passava gana o estava necessitada però estaven molt lluny d’aquí i ells eren invisibles als nostres ulls. Gastar, gastar, gastar. L’únic que volíem fer durant tot el dia. I llavors tot va acabar. Tot va succeir tan de sobte que ni tan sols me’n vaig adonar. Ja fa sis anys que el meu marit em va deixar. Que la meva empresa va fer fallida i no trobo feina. Que em van treure els meus fills. Visc al
car­rer. Sense casa. Sense menjar. No tinc res. Ara simplement resisteixo com puc. Les bombolles exploten sempre.

Pilar Martínez_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX

Tic-tac tic-tac, passen els segons. Tot­hom vol diners, èxit, però no són la veritable riquesa. De què servirien totes les coses que volem si no tinguéssim temps per aprofitar-les? “El temps és or” diuen, i ens adonem que és veritat. Tot es fa amb temps: les vacances, els pastissos, els riures, les abraçades. Cada cosa que fem, ens resta del nostre temps, que és limitat. Els que tenen més temps, no són més rics que els altres. Els més rics són els que l’utilitzen millor, els que han utilitzat la majoria del seu temps per divertir-se, aprendre… la llista és llarga! Ara estic utilitzant el meu temps per escriure, l’estaré aprofitant?

Catarina Da Silva_2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

És irònic, oi? Fa cinc mesos que em deies que els teus pares t’havien comprat una moto, que ja tenies el carnet de conduir. Estaves molt feliç. I ara aquesta mateixa moto és la causa de tot. Una setmana i dos dies. Aquest és el temps que fa que estàs lluitant. Quan penso que podràs anar-te’n d’un moment a l’altre, el món em cau a sobre, les llàgrimes apareixen i el terror m’envaeix. Però jo sé que tornaràs, perquè els que estem aquí a fora t’estem cridant sense parar. Alguna cosa dintre meu em diu que tard o d’hora tornaràs. Has de tornar, perquè el món necessita persones com tu. T’espero, jo i tots. Et trobo a faltar. T’estimo.

Iván López_2n B Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Rius de color vermell recorren el meu suau i pàl·lid braç i creen petites cascades al final dels meus dits llargs i gruixuts. Jo, estirat al terra de la meva habitació i recolzat en la rígida i blanca paret, observo com la vidriera de la meva finestra plora el meu adéu a aquesta terra, una vida feta de disgustos i de felicitat. Ja no em salvaria … pel meu cap passen totes aquestes imatges de persones que no són significatives per ser anomenades en aquesta petita història. “Toc toc”, torno a la realitat, darrere la foscor entra l’Annabel, l’únic motiu de la meva existència que em dóna valor per lluitar contra aquesta societat.

Núria Martín_2n B batxillerat  INSTITUT ESPANYOL

El full seguia en blanc, encara dubtava de la paraula amb què començar: hola, o bé estimat? Mentre ho pensava, vaig notar la flaire d’una olor coneguda, intensa i molt excitant: l’olor de la seva pell. Aquella aroma la sentia com si fos al davant. Vaig emprendre un viatge entre les experiències viscudes: el nostre primer petó, la primera vegada en què vaig sentir la seva pell nua… Sentia totes les sensacions, les recordava, idèntiques a la primera vegada. En despertar-me del viatge, el full estava escrit. Ni el vent va ser capaç d’endur-se aquelles paraules. Escrit que deixà un segell en la història. L’escrit mai no escrit.

Óscar Balastegui_2n Dep Micro FORMACIÓ PROFESSIONAL

Dorm per somiar, per omplir els espais buits que es van quedar enrere, per crear un món profund, insondable dins de la teva ment. Encara que no ho puguis veure, saps que vius en un món creat pels somnis. Tot i que de vegades la realitat és un calidoscopi trencadís d’imatges, pots imaginar que la felicitat és al teu abast. Imagina que t’imagines deixant les ombres enrere. Entre una galàxia de llums, on tots els temors es queden enrere, en el món dels somnis, el més ample, el més complet, on has entrat tancant els ulls, veient un cel tintat de blau, i dient adéu. Imagina-t’ho, perquè quan tornis a obrir als ulls, tot tornarà a ser real.

Najim AGHARBI_2n Dep Micro FORMACIÓ PROFESSIONAL

No sé quants anys fa que faig Microrelats. Aquesta és la primera vegada que ho faig en forma de rap. És molt simple, deixa que la teva ment voli. Quan ho tinguis clar ja pots agafar paper i boli. Explica una història que deixi la gent de pedra. No hi cap secret, a poc a poc i amb bona lletra. Veuràs que és un vici pitjor que el tabac. El paper mai et deixarà de costat. Diuen que tots els vicis són molt perjudicials. Jo dic que fer-lo d’aquesta manera és el més emocionant.
Us convido al meu món, proveu-lo només un dia, fer-lo així és més bonica la poesia. Plasma el que sents, juga amb la paraula i sorprèn la professora que et feia callar a l’aula.