Majors de 15 anys

Gisela de Carvalho_2n B INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA

Estic a l’aeroport amb la mama esperant el papa, que arribarà en un d’aquests avions tan grans. Fa molt que esperem, però m’ha donat temps de fer un amic. Juguem al pica-paret, encara que a la mare no li agrada que m’allu-nyi gaire del banc on estem asseguts i m’hagi emportat algun crit. Té por que em “ractin”, que en diu ella. Que per què el papa és fora? Ha hagut de marxar per culpa d’una senyora que es diu Crisi i que fa que molts grans hagin de tornar al col·le a aprendre alemany. Quan sigui gran marxaré com el papa a buscar feina, però m’emportaré la mama. Aquesta senyora Crisi hauria de deixar que les famílies visquessin juntes.

M. Florencia Rivero_2n B INSTITU ESPANYOL D’ANDORRA

La dolça sensació de beure una tassa de xocolata calenta. Treure’s les sabates que durant tot el dia han estat estrenyent els meus peus. Seure al llit. Amagar-se sota la flassada de fibres verdes i blaves finament teixides. Enviar el missatge de bona nit a aquella persona especial mentre jugo entremaliada movent amunt i avall les mitges. Aprofitar per fer una darrera ullada als flocs de neu que cauen impertorbables des del costat fred de la finestra. Acudeix a la ment cada imatge, cada sensació viscuda durant la jornada. L’especial ritual seguit dia rere dia. Comença una altra nit d’aventures, comença el meravellós món dels somnis.

Laura Navarro_Tle Es LYCÉE COMTE DE FOIX

Tothom espera. En una sala, els espectadors escolten i miren l’actuació. Uns més atents, altres menys. L’actor es desplaça d’una punta a l’altra de l’escenari explicant una història. El temps va passant, cada cop estan més a prop d’aquest gran final, original, inesperat, que deixarà indiferents i disgustats la minoria i satisfets a la gran majoria. Al fons de la sala, s’escolten veus que parlen d’una altra obra i es veuen espectadors, que discretament ja comencen a recollir les coses. L’actor aixeca el cap i els mira. S’aturen i callen de cop. Un segon després, “ring, ring, ring”, sona el timbre. S’ha acabat la classe.

Christian Oliveira_Tle Es LYCÉE COMTE DE FOIX

El comparem amb altres figures històriques com Gandhi o Martin Luther King, però ell va lluitar 95 anys. Ni el racisme ni Robben Island van aconseguir silenciar el somni d’una societat basada en la igualtat, el somni on blancs i negres viuen junts. Copa del Món de rugbi del 1995, Ellis Park, Sud-àfrica, tot un país canta i festeja amb una bella i única veu. Ho havia aconseguit. Tota una vida consagrada a la unió de la seva gran família. Quaranta-tres milions de persones es van sentir lligades per primera vegada, contagiades de la generositat del seu dirigent. El perdó, l’arma més útil de què disposa l’home.

Elena Oliveira _BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

Arribo a casa, dia rere dia amb més ganes de conèixer-te, somiant amb tu a les nits sense saber el teu nom, sense conèixer el so de la teva veu ni el tacte de la teva pell.
I de cop arriba el moment perfecte, mentre espero asseguda el metro, seus al costat sense dir res, però amb un somriure innocent de nen petit, i per fi escolto la teva veu, em saludes donant-me un ram de flors, que suposo que has agafat de la plaça que hi ha a cinc minuts de l’estació. Però, el dia que imaginava que seria el millor de tots, resulta que és l’últim, i aquesta foto és l’únic que em queda de tu, després del tret que et va fer aquell maleït lladre.

Brayan Pinto _BTS A LYCÉE COMTE DE FOIX

El Pol és un jove de 16 anys que es va il·lusionar amb una noia que definia de perfecta. Es feien promeses impossibles de complir, il·luminant junts un camí sense sortida.
L’adolescència és un regal de la vida: s’ha d’aprofitar fer coses que no podíem fer quan dúiem bolquers ni podrem fer quan tinguem fills.
Per això el Pol ha canviat, pot semblar cregut i prepotent, només les persones que el coneixen de veritat saben com és, i això és el que li importa.
Des que la llum d’aquell camí es va apagar, ha decidit viure el dia a dia, amb familiars i amics, coneixent noves persones, però sense fer promeses que mai es compliran.

Ricard De Haro _2n B batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Com aigua que s’endinsa en una esponja, hem anat adquirint conceptes al llarg de tots aquests anys. Escola, pares i coneguts han col·laborat en aquesta etapa de la vida. Fins ara ha guanyat qui ha estat capaç de plagiar millor uns apunts sobre un full d’examen. Ara, però, això canvia: no obtindrà més fruits qui hagi sabut “copiar” més o menys, sinó qui en el moment precís sàpiga prémer aquesta esponja i doni a conèixer tot el que ha après en realitat. Ara s’acaba aquesta etapa i cal entrar amb bon peu a la que ens està esperant. D’aquesta manera podrem avançar en aquesta aventura que en diem vida.

Marina Fernández _2n B batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

640 cops de teclat. Són molts o pocs? Qui sap, la qüestió és què es pot expressar amb només aquests espais? Avui en dia, existeix una demagògia, una retòrica excessiva, en definitiva, massa parleria. Camuflem missatges i opinions, els omplim de paràsits ornamentals, tan teatrals com els falsos somriures, els balls de màscares i les reverències. Crido a la senzillesa! Siguem planers, concisos. Ens creiem prestidigitadors de la llengua, però no ho som, som simples parlants. La màgia retòrica per als escriptors; nosaltres, entenguem-nos.

Aicha Faouzi _Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

L’altre dia em vaig sorprendre perquè vaig trobar un antic àlbum de fotos, i vaig pensar com passa el temps! Em vaig posar molt melancòlic quan vaig veure que encara tenia cabells i ben negres, la pell la tenia llisa i se’m veia un home fort i treballador, encara tenia molta vida per endavant. Ara trenta anys més tard, surto al carrer a fer un volt deu minuts i ja em sento amb les cames molt cansades, ja mai serà igual. El temps passa i no ens adonem que mai serà com abans. Quan som joves ens és igual el temps perdut, però quan ja tens el temps comptat penses en cada minut que has perdut. Aprofiteu cada minut de la vostra vida.

Patrik Alves _Tle Comerç LYCÉE COMTE DE LYCÉE

Aquell dia estava bastant nerviós… No sabia com seria el meu curs al nou centre escolar només per a nens. Sempre m’han dit que seria avorrit, només nois, i tinguem l’edat que tinguem, també necessitem la companyia de nenes.
Encara no entenc per què els meus pares em volen en aquesta escola… D’una part em sentiré bé, podré jugar al futbol sense que les nenes ens diguin que molestem amb la pilota, no veurem noies saltant a corda per tots costats i cridant cada vegada que veuen un vídeo de Justin Bieber… Encara que, trobaré a faltar els meus amics de la vella escola, el meus professors (alguns) i el meu pati…

Xavier Pérez _1r A batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Mai a ningú li deuré més que a ella. No hi ha cap moment en què m’abandoni, sempre és amb mi, sempre m’acompanya. Cada moment del dia visc en el seu alè, en la seva ombra; en el consol d’aixoplugar-me en els meus pensaments sempre expressats en ella, en la seva palpitació i en la d’un poble i una cultura. Cada segon, cada minut, cada hora… Viu en mi, jo l’alimento i ella m’alimenta. La meva mediadora, missatgera preuada. Amb ella entenc, m’entenc i em faig entendre; escolto, m’escolto i em faig escoltar. Amb ella penso, amb ella canto, amb ella em sento… el català, la llengua en què visc, la meva llengua, la del meu cor.

Domingo Perancha _1r A batx. COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sentia el vent més fort que de costum al seu rostre. Veia tota la ciutat. Els seus pensaments volaven més ràpid que aquell vent furiós, però no els escoltava. Havia pres una decisió, i no hi havia marxa enrere, així que més valia gaudir d’aquell moment. Era curiós com, en despuntar l’alba, els edificis a contrallum semblaven vius i bells. Era estrany com el típic estrès dels carrers esdevenia una tranquil·litat silenciosa. Després de tant de temps, mai havia imaginat que aquell racó esdevindria acollidor. Tancà els ulls i sentí calma. Una brisa lleu. Una escalfor desconeguda. I un cop sec quan el seu cos impactà contra l’asfalt.

Marta Rodrigues_CAP 1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Va ser un vuit de setembre. A les quatre de la tarda. Ho recordo. Tenia moltes ganes de veure’l, estava ansiosa, neguitosa… i per fi a un quart de cinc va entrar per aquella porta acompanyat de la meva mare. Era petit i quasi no obria els ulls. Era tan petit… Els meus ulls miraven per primera vegada la persona més maca que mai havia vist. Vaig començar a plorar però… d’emoció per veure’l per fi. Poder-lo abraçar i tocar… I sí, efectivament estic parlant del meu germà petit. Ara mateix té un any. Diuen que el temps passa volant i és veritat. Sembla que va ser ahir que va néixer i ara està tan gran!

Esther Oliveira_CAP 1 LYCÉE COMTE DE FOIX

Aixecar-te com cada matí i preparar-te per anar a l’escola. Treure bones notes i fer un bon somriure, treure’n de dolentes i pensar què has fet malament. Esperar cada dia que siguin dos quarts de sis de la tarda per marxar cap a casa. Arribar, sortir de l’ascensor i sentir el teu gos davant la porta esperant-te i saltant-te a sobre. Anar a l’habitació, deixar la motxilla i posar-te el pijama. Estirar-te i veure la televisió tranquil·lament i just recordar que tens un munt de deures per fer. En resum, esperes tot el dia que siguin dos quarts de sis de la tarda per sortir de l’escola i quan arribes a casa t’has de posar a fer deures.

Fabian Ramos_1ère ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Són les nou. Nervis. Escalfo. Avui tinc competició. Més nervis. Preparat. Deu del matí. Mal de panxa. Recordo tot el sacrifici fet fins ara. Música. Ganes de donar-ho tot. Més nervis. Onze trenta. Estic a punt de sortir, l’entrenador em motiva. Focus, llum, música,… més nervis. Tinc ganes de donar-ho tot. Estic desorientat entre la multitud però de cop em centro. Més focus, més llum, més música. Entro a la zona de combat. Tot en silenci. Mil sensacions m’envaeixen. De cop, crits d’ànims, l’entrenador m’orienta. Victòria o derrota? No importa el que. Dono el cent per cent. Són les dotze. S’acaba. Satisfacció. Orgull. Judo.

Andrea Camp_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Les sensacions em sobrepassen. Gaudeixo d’aquesta barreja de perfums. Sento els diàlegs divertits pronunciats entre rialles. I en aquest bell entorn que m’envolta puc entreveure algunes mirades entremaliades. Penso en els regals que m’ha donat la vida. Observo amics, pares i fins i tot padrins, i me n’adono que tots estem lligats a una mateixa raó. És més fort que tot, l’amor de moltes generacions que, anys enrere ja es reunien en aquest mateix indret, testimoni dels actes de tots nosaltres, autors de paraules i de simples petons. Una terra que ho sap tot; una unió de cors, d’ànimes, d’un poble… Canillo.

Aida Bernal _1r ECP C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Se sentia sola. No veia ningú al seu costat. Tothom la mirava amb indiferència, amb menyspreu… De sobte, un dia va trobar un amic que l’ajudava, la comprenia i l’acompanyava. Ara bé, amb el pas del temps la incitava a fer-se mal. Primer va ser una simple autolesió, però a poc a poc les seves exigències augmentaven, fins arribar a un intent de suïcidi per tal que aquesta persona desaparegués i pogués deixar de sofrir. Van haver de donar-li medicació. Tot i així, el seu amic no desapareixia. Un matí els metges li van explicar que aquesta persona era inexistent i es deia Autisme.

Débora Costa _1r ECP C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Vaig arribar a casa després d’un dia molt cansat. Vaig sopar i me’n vaig anar al llit. Vaig posar el despertador a les 06.45 del matí i em vaig adormir. Sempre tenia el mòbil al costat per despertar-me l’endemà. El mòbil sonà. Vaig tenir la sensació que la nit havia passat molt ràpid. Em vaig llevar, dutxar, vestir i vaig anar al menjador. Els meus pares i els meus germans seien al sofà. Els vaig demanar què hi feien allà. Ells em van mirar astorats i em van preguntar:
–“On vas?”
–“A l’escola”, vaig respondre.
– “Són les onze de la nit!”, em van dir.
Algú que s’avorria m’havia trucat. Uff! El mòbil útil i empipador alhora!

Català. Formació d’adults
Surt de casa decidit. Llista de la compra a la mà. Mentre tanca el cotxe, la llista cau dins la claveguera. Pensa “no deu ser tan difícil comprar per fer uns macarrons”. Va directe a la pasta i n’agafa 4 paquets. Pensa “som 4, un per a cadascun”. Més 4 paquets de formatge ratllat. Més quatre pots de salsa de tomàquet. Ja només li queda la carn picada. “Em posa 4 quilos de carn picada, si us plau?”“Passa una mica, li és igual?” “Sí, així no en faltarà!” Posa l’olla a bullir, sense mirar-ne la mida, i hi va tirant tots els ingredients. En veure la cara horroritzada de la seva dona quan entra a la cuina, diu: Ja ho sé! M’he oblidat el pa!

Català. Formació d’adults
La Meritxell es lleva a les 7, just després de sentir el cop de porta. Se sent tota adolorida, però no té res trencat, només el cor. Sent una tristesa immensa. Prepara l’esmorzar per als nens i els desperta carinyosament. Els nens li veuen els ulls plorosos però no diuen res, li fan un petó de bon dia. Com tots els dies, els acompanya a l’escola. Ningú li nota res, però tothom ho sap. Decidida entra a l’edifici. “Bon dia, en què la puc ajudar? Vull fer una denúncia… Ha hagut de posar quatre coses en una bossa sota la mirada protectora d’un desconegut. Ara, amb els nens dormint al seu costat, se sent sola però ja no té por. I demà?