Majors de 15 anys

Joan Comas_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

M’aixeco. Són les dues de la tarda i estic estirat damunt un llit desconegut. No és el meu i no sé com he arribat aquí. M’adono que estic despullat i em fa molt mal el cap. Ara me’n recordo. Vaig començar a beure, em vaig barallar i tothom va rebre. Després, vaig voler marxar cap a casa però de cop vaig començar a vomitar. Tots es van preocupar per mi ja que era el que estava pitjor. Un d’ells em va portar cap a casa seva i em va ficar al seu llit. Sí, ara me’n recordo. Marxo i vaig cap a casa meva. Els pares em renyen. No els escolto i vaig cap al llit sentint que ja no tornaré a veure la llum del sol durant un temps.

JORDI BRILLAS_Tle SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Abans de marxar cap a l’escola me la mirava cada matí i m’envaïa una sensació estranya. Aquella fotografia me l’havia regalada una dona vella del poble i al donar-me-la em va dir que havia de ser com un secret entre ella i jo. Aquella foto no era d’un paisatge, ni d’una persona, no. No hi apareixia res, era buida. Un matí va entrar el meu germà a l’habitació i em va despertar tot content dient-me que havia nevat. Tot seguit la meva mare em va dir que una persona del poble havia mort aquell matí… espantat em vaig girar i allà, a sobre de la taula, hi havia la foto, sí, aquella foto, però ja no era buida…

Moises Miret_Tle SA  LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia molts anys que no explicava aquesta història… Un dia, estava en un bar prenent un refresc, em vaig aixecar per dirigir-me al lavabo, quan de sobte vaig ensopegar amb un home. Ens vam disculpar tots dos i vàrem seguir. Quan vaig tornar, aquell home continuava assegut en una taula tot sol. Una estona més tard, l’home es va aixecar de cop i volta rebuscant les seves butxaques. “La meva cartera!”, va cridar. Va venir a acusar-me, a mi, dient-me que l’hi havia robat. Jo li ho negava però ell va trucar a la policia, als meus pares, i allà em teniu, enmig d’un interrogatori. Una estona després, el van trucar: s’havia oblidat la cartera a casa.

Sheyla Barragán_1r Lingüístic EA DE BATXILLERAT

Marxava a Londres, estava il·lusionada, amb les maletes preparades i el bitllet d’avió a la mà. Vaig pujar, vaig seure i vaig veure un noi ben maco dos seients més endavant. Es va girar i em va mirar. Mentre jo somreia, ell va treure la llengua. Em va vocalitzar el seu nom i jo li vaig dir el meu. En aquell moment vaig pensar, “que ruca, en lloc d’anar-hi a parlar, estic dos files més lluny”. Seguidament es va aixecar i es va dirigir cap a mi. De sobte, vaig veure la meva vida passar-me pel davant. El temps s’acabava i li vaig dir que m’agradava. Ell em va donar el seu últim sospir i jo vaig tancar els ulls. Un nou món.

Facundo Zanassi_1r Lingüístic EA DE BATXILLERAT

El primer dia que vaig agafar aquella taula amb quatre rodes, vaig pensar que no seria res més que un hobby passatger i que al cap de dos dies ja me n’hauria cansat. Res més lluny de la realitat. A l’instant d’enfilar-me a sobre d’aquella taula no vaig poder parar de patinar. Vaig veure en l’skate un altre món, un món en el qual em puc tancar quan no m’agrada el que passa en el que visc, un món on he conegut molta gent que val més que l’or. S’ha de dir que moltes vegades és un hobby frustrant, ja que sovint no surten les coses com t’esperes, però a mi m’agrada i, sobretot, em treu l’estrès, com al fumador una cigarreta.

Judith López _Batx. prof. socio. CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Vivim envoltats de records. És molt bonic posar-te a pensar i recordar tots aquells moments que has viscut amb la gent que estimes, i els moments viscuts amb ells. Hi ha dies que t’aixeques i recordes molt una persona, és aquella persona amb qui has rigut, has plorat, t’has divertit i mai l’oblidaràs. Un dia, em vaig aixecar i vaig recordar molt una persona, aquella persona ja no hi era, vaig mirar al cel i em vaig posar a pensar en tots els moments bons que vam viure juntes, tenia ganes d’abraçar-la, escoltar-la, però no podia… No oblidis mai a les persones que estimes i sempre t’ajuden, a vegades marxen abans d’hora.

Nicole Pires _Batx. prof. socio. CENTRE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Com ens emboliquem, oi? Potser sense adonar-nos-en. Com hem de comportar-nos a la vida? Ningú neix sabent  viure, i aprenem la manera de sobreviure. El que ens fa viure són les rialles, mirades, paraules, pensaments, plors, problemes… si ho compartim amb les persones que ens envolten, que volem i estimem. Doncs, per què ens entossudim a buscar la felicitat? Per què ens obsessionem amb la paraula felicitat? No cal, saps? Deixa’t portar, crea la teva vida, al teu propi gust, equivoca’t, rectifica, dubta, sigues tu mateix, que no t’importi el que diguin de tu. Si tu et sents bé, no canviïs, només sigues la millor versió de tu mateix.

Elsa Rosa_Tle Pro Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

El teu millor amic és aquella persona que t’acompanya sempre en els bons i mals moments. És la persona a qui li ho expliques tot, però també qui quan menys t’ho esperes t’apunyala per l’esquena i et diu mentides. Això t’entristeix, perquè és una persona a la qual aprecies molt. Arribes a perdonar encara que alguna de les mentides perjudica la vostra relació com a amics. Penses que tot pot acabar aquí però un dia més tard, tot et sembla una ximpleria. Continues creient-hi però en el fons aquestes coses afecten la vostra relació, tot canvia, tots canviem. Sentint-ho molt he de dir adéu a la nostra amistat.

Jesus Rubio_Tle Pro Comptabilitat LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan vaig encendre el llum de l’habitació no em podia creure el que estava veient. A sobre del meu llit hi havia una caixa de sabatilles, de la marca NIKE. Sabia perfectament que era el meu regal d’aniversari, unes sabates de futbol.
Una setmana abans, li havia dit a la meva mare que les sabates que tenia per jugar ja estaven trencades.
Però, per molt que estiguessin trencades, jo no volia llençar-les a la paperera pel simple fet que aquestes sabatilles eren les que havia portat el meu pare quan jugava a futbol…
Així que… les sabates les guardaré a l’habitació com… un trofeu… Vull dir simplement que, papa, ets el millor.

David Cruz_2n Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Un dia em van presentar un noi. Era de la mateixa edat que jo. No era molt sociable. Al cap de poc temps va començar a parlar més, a sortir… es va integrar bé. Vam començar a agafar confiança, érem inseparables. Érem com germans que mai havíem tingut… A l’any de conèixer-nos, vam començar a separar-nos fins que un dia jo vaig marxar del poble. Vaig perdre tota la comunicació amb ell, fins que em vaig assabentar que havia mort. Al dia següent de saber-ho vaig tornar al poble, i quan em vaig veure reflectit al mirall de l’estació vaig observar amb horror que el meu amic s’havia convertit en el meu reflex.

Vicente Alcolea_2n Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

La pluja em mullava els cabells, les gotes recorrien la meva cara i es fonien amb les llàgrimes. Ell havia marxat i m’havia deixat sol a la ciutat sota la pluja. Vaig començar a córrer sense fer cas de la gent del voltant, només volia trobar-lo, encara que sabés que mai no ho aconseguiria, que mai més el tornaria a veure. No volia acceptar aquesta idea. Vaig continuar corrent, ja no sentia ni la pluja caient sobre meu. Era de nit, el meu mòbil no deixava de sonar. Fins que vaig caure. Notava la fredor del terra a la cara i com em sortia sang del cap i allà em vaig quedar, sol, estirat a terra esperant algú que no arribaria mai.

Noemí Rossell_2n Batxillerat Eco. EA BATXILLERAT

El planeta blau. El cel és blau, el mar blau i els ulls blaus. Duc pantalons blaus, camisa blava, corbata blava, mitjons blaus i cinturó blau. Gent amb cabells blaus, a qui li han fet blaus que se senten blaus. Barrufets de color blau, gossos amb la llengua blava, xarxes socials amb icones blaves i partits polítics de color blau. Senyals blaus al carrer, agents vestits de blau. Blau marí, blau cel, blau turquesa i blau de Prússia també dit blau Milori o blau de Turnbull. Claríssimament el món és blau, tot té blau, tot sembla blau. Però jo… Jo encara estic molt verd.

Pascal Mesina_2n Batxillerat Eco.  EA BATXILLERAT

Els anys… Unitats de temps tan llargues i curtes alhora. Curtes quan riem, curtes quan parlem. Llargues quan no hi ets. Llargues quan ets amb ell. Si el temps tingués un valor mesurable, quantitatiu, sospesable, podries callar-me ensenyant-me quant me n’has dedicat. Però l’afecte i el temps són independents. El frec pot fer l’afecte, però això no vol dir res. Qui va ser el pobre geni que barrejà amor i temps? Les melodies complicades, les meves composicions, han donat pas a versos simples i vans acords. Ambdós sabem que no em pertanys. Acabaràs marxant tu, com han marxat els anys.

Marc Andorrà_Ter. Restauration LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia qualsevol, en Rodolfo va anar treballar al restaurant del seu pare. Va arribar a la mateixa hora de sempre, a les 12.30 h, i començà la rutina, doblegar tovallons… Va començar a rebre els clients, fer-los seure, servir els plats. Quan de sobte, entrà una noia preciosa rossa, la va anar a atendre, ella estava amb el seu xicot. La noia s’interessà de seguida pel Rodolfo. Ell no li va fer gaire cas al principi però de mica en mica li va anar interessant cada cop més, tant que li va demanar que es coneguessin en un lloc a soles, ella no li va contestar fins al final però li va dir que sí i s’acomiadà amb un pe

Andre dos Santos_TBPR LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’escola com tots els altres, tornava el mateix de sempre, la rutina. Avui a aquesta hora estava a classe de ciències, una mica a la lluna, després d’haver vist per primera vegada i conegut la meva nova companya de classe i  que de casualitat, seu al meu costat a classe. Ni més ni menys m’imaginava històries boniques de com podria ser la vida amb ella. Em sentia deu anys més gran, pensava si podria fer realitat els meus pensaments o bé que mai no passaria res d’això amb la nena dels meus pensaments, sentia un petit malestar dins meu, em feia més fort que les imatges retroprojectades al meu cervell.

Adrià Ortun _1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Abans que torni el pare a rescatar-me quan vegi que no estic fora com tots els altres, que encara segueixo al meu llit mentre la casa s’enfonsa sotraguejada pel tremolor, em despertaré i sortiré al carrer. Així no haurà d’arriscar la seva vida venint-me a buscar.
Vaig pensar amb força per tal de poder calibrar la màquina mentre posava una moneda dins la clivella. La cabina, llavors, va començar a fer sorolls estranys. Els llums s’encenien i s’apagaven. Em vaig transportar, però en acabar el viatge res havia canviat, només jo. Ara duc a la cara un somriure. A sota hi ha pressa. Un altre nen espera per pujar a l’avionet de joguina.

Mireia Martorell _1r Batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Davant la finestra, la neu cau tranquil·lament. Em vesteixo, esmorzo i   decideixo sortir. Abriga’t bé! –sento que crida la mare–. L’entrenador em saluda amb el fil de veu del matí, està content. La música ressona per tot l’automòbil, està molt forta, m’agrada. Cantem animadament cada paraula de la cançó i ens mirem amb un gran somriure. Revolt a dreta, a l’esquerra i ja hi som! Freno de mà i em fico les botes, el casc… Obro la porta i surto. Un bon escalfament i estiraments. Em calço els esquís, estic preparada, entusiasmada, per fi ha arribat el moment. Agafo amb força els bastons i deixo lliscar els esquís per agafar velocitat.

Najim Agharbi _Micro 1 C. FORMACIÓ PROF.

Em fa gràcia la gent que es queixa d’aquest esport, els molesta que els futbolistes guanyin una milionada, segons ells, “donant copets a una pilota”. El futbol és un sentiment, és un orgull i a més a més és un esport, on gairebé segur fas més amics que a l’escola o al treball. Els nervis del primer partit, la felicitat de la primera victòria, l’emoció del primer gol, el dolor de la derrota, les adversitats, l’entrenament asfixiant i dolorós, i tot i el patiment o la der­-rota, la seguretat que has fet el que calia; no hi ha lloc per a preocupacions, el teu cervell només pensa a fer-ho molt bé i gua-nyar; el futbol és molt més, és una escola de vida.

Nelson Quintela _Micro 1 C DE FORMACIÓ PROF.

Avui en dia, les innovacions creixen a una velocitat molt elevada, els ordinadors tenen memòries RAM de molts gigabytes, amb un potencial d’emmagatzematge molt a l’abast, existeixen memòries al núvol, targetes SD per a mòbils, ordinadors amb capacitats extraordinàries per guardar-ho tot; però, en qualsevol moment, aquestes memòries tan sofisticades poden fallar. Per més tecnologia que hi hagi, la memòria humana supera totes aquestes. Per aquesta raó mai no oblidaré la persona que un dia ens va abandonar a mi i a la família sense avisar, les llàgrimes s’han eixugat i ara només queda continuar, això sí, quedaràs sempre en la meva memòria, avi.

Marc Gómez _2n Artístic EA DE BATXILLERAT

Em vaig llevar a les nou del vespre, com cada dia, quan el sol ja havia tombat. El primer que vaig fer va ser aixecar les persianes que em protegien de la radiació mortal del sol que ja s’havia amagat. En uns altres temps hauria obert la finestra per ventilar l’habitació, però el 2098 la contaminació de l’aire era letal, així que vaig engegar els extractors i vaig esmorzar una d’aquelles pastilles que em proporcionaven energia per a tot el dia, ja no recordava com era el menjar real. No em vaig dutxar a causa del racionament d’aigua. Finalment, em vaig ficar la mascara anticontaminació i vaig agafar el metro cap a l’oficina, on vaig ser tota la nit. Quan vaig arribar a casa, l’alarma del rellotge va sonar, era l’hora de baixar les pesades persianes d’acer i ficar-se al llit.