Menors de 15 anys

Laura Delmas_3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquell dia plujós omple encara avui el meu cor d’una tristesa profunda. Estava a primària, una dia com els altres, i no vaig entendre per què m’havien vingut a buscar abans d’hora. No sabria explicar com, ni per què em sento tan abatuda, si no tinc cap record d’ell. Però, em sento malament, jo sé que l’estimava i com l’estimo encara… però em sento culpable per no recordar res. Aquell dia plujós, no sé ni si vaig plorar, i per això m’envaeix una tristesa infinita i un sentiment de culpabilitat. Si pogués demanar un desig seria poder recordar, encara que fos un instant o lleugerament, aquells bons i intensos moments compartits.

Júlia Vidal_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Els raigs de l’alba, travessant els forats de les persianes, em desperten. Ràpidament, m’aixeco i miro el rellotge, són les set del matí. Vaig corrent cap a la cuina, per preparar-me un estrepà i no fer tard. Vull contemplar l’esplèndida bellesa del dia que neix. Em poso el banyador i un vestit de flors amb el fons blanc, i també les xancletes. Amb un rampell, agafo les claus, l’entrepà i la càmera per fer fotografies espectaculars. Surto al carrer, travesso la carretera i arribo a la platja, on es comencen a veure els colors del sol ixent. Vaig a les roques i m’hi assec. He arribat a temps. Tot és bell, el mar, la platja i el cel.

Iker Álvarez_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Seria el primer a habitar aquell satèl·lit tan proper a nosaltres dins la llunyania de milers de quilòmetres. Començaria a explorar un lloc deshabitat i conegut des de la distància, ple d’ignorància en la proximitat humana, molt propera de nit però ben llunyana de dia. Va esperar hores i hores a l’aeroport, amb ànsia i amb inquietud i alhora amb il·lusió, però, sobretot, amb un nerviosisme que li corrompia la seva forma de ser. Aquell vol tan desitjat no va sortir mai. I es va quedar allà, a terra, sobre la seva terra. No la coneixeria de prop. L’oportunitat i, potser la darrera opció, es van perdre en l’espai enmig d’un somni perdut.

Sara Martínez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Em trobo un dia a l’habitació, pensant com tot havia canviat tant en tan poc temps. Els caps de setmana que baixava a Barcelona ja no eren els mateixos que abans. Em podia passar hores a l’hospital veient com la meva àvia ja no era la de sempre, i que la meva família estava tancada en una habitació com si ja no els importés res més que els últims dies que quedaven al seu costat. Va arribar el dia que ja tot això no era el mateix, ella ja ens va marcar el seu punt final.
Mai m’havia imaginat quant la necessitaria quan ella ja no hi fos. Ara, m’he fet gran i començo a ser conscient del que és no tenir-la al costat.

Maria Lliset_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Primer dia d’escola, estic sol… Tinc por a no ser acceptat. Acabo d’entrar a la meva nova classe i la gent em mira i se’ls escapa una rialla dissimulada. Sé que tinc la cara especial, però hauré de viure tota la vida amb ella. Mentre fem una activitat per conèixer-nos millor, al meu torn, tinc una vergonya increïble. Em presento parlant fluix i mirant cap a terra, esperant que no es fixin gaire en mi. En acabar la classe, em dirigeixo al pati esperant que acabi ja el dia. De cop se m’apropa una colla de nens, em comencen a empènyer i a fer burles. Caic a terra.
De cop, sento que el món em cau a sobre. Vull morir.

Vanessa Leitao_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic estirada al meu llit, penso. Penso en la vida, en aquest món on no som res. Tot acaba un dia per ser oblidat. Tanta gent morta que no coneixem. També penso en l’amor. Parlant d’això, què és l’amor? Us diré la meva definició. L’amor només és mentida, no hi crec, no vull creure-hi. Trobo això tan estúpid, acabarem tard o d’hora per ser abandonats. Hem arribat a aquest món sols i en marxarem sols. Arribarà fatalment el moment en què estarem sols… Crec que hi ha algú al món que en aquest moment està pensant la mateixa cosa que jo. I per això m’atreveixo a afirmar: tota persona és única i al mateix temps som tots tan idèntics!

Keanu Rousse_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig quedar amb ella el febrer del 2010 per anar al cinema. Em vaig estar una hora preparant-me per estar guapo per a ella, després, vaig passar per la floristeria i hi vaig comprar un acolorit ram de flors. Em va costar car però valia la pena per aquella joia!
Quan vaig arribar, li vaig donar les flors i a canvi em va regalar un petó als llavis. En aquell moment, jo, ja no sabia on era. Dins de la meva panxa una explosió, hi tenia un no-sé-què, estava tan content! Tot seguit, deixant-me endur pel moment li vaig tornar el petó, i llavors, tots dos vam saber que ens estimàvem molt!
Vam entrar al cinema agafats de la mà com mai ho havíem fet abans.

Joao Coimbra_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Em desperto. Trobo la mare maquillant-se al lavabo. La veig tranquil·la. De sobte, el pare em crida, em demana que em vesteixi i que em prepari per al viatge. Un cop al cotxe anem cap a l’aeroport de Barcelona. De sobte, el pare para per ficar benzina. Surt disparat. Mira el rellotge nerviós. Crec que arribem tard. El pare cada vegada va més i més ràpid. Veig un camió! Sí un camió! De sobte… boom! Em desperto i em trobo dins del cotxe a la mateixa benzinera. El pare surt disparat i mira el rellotge. Però està tranquil, molt tranquil. La mare em diu que perdrem l’avió… però el pare segueix tranquil.

Laia Marijuan_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

El meu dia a dia és normal. Em desperto a les set del matí. Em vesteixo, vaig a esmorzar, em rento les dents i a les vuit marxo a l’escola. Començo classes a les 8.30 hores. Faig dues hores de classe, després mitja hora de pati i torno a fer dues hores de classe més. Vaig al pati una hora. Després dues hores més de classe i marxo a casa. Quan arribo em preparo el berenar mentre miro la televisió. Faig deures i després vaig a dutxar-me. Em poso el pijama, vaig a sopar i després vaig a dormir. I l’endemà torno a fer el mateix un altre cop. Cada dia. Aquesta és la meva rutina diària. Algun dia em passarà alguna cosa diferent?

Aleix Garcia_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA santa coloma

Era una tarda fosca de vent i pluja. Aquell dia el primer que vaig fer en arribar a casa va ser encendre la llar de foc i fer-me el berenar. En acabar, em vaig estirar al sofà a prop de la llar de foc, mentre esperava que arribés el pare de la feina. Amb aquestes, em vaig quedar adormit. Mentre dormia vaig veure una ombra gegant que s’anava apropant cap mi. Des d’aquell moment em vaig enamorar d’ella, tota l’estona ens miràvem mútuament amb aquella mirada tan tendra i profunda que tenia. Quan es va acostar cap a mi la vaig saludar. Era ella, la meva millor amiga, la Lucy, la cria d’elefant que vaig conèixer al temple de Borobudur.

Jana Sánchez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA Santa Coloma

Aquell fanal que no s’acaba d’encendre, la parella que camina per l’altre costat del passeig, l’aigua que m’esquitxa i la lluna que tot just comença a volar. Es presenta una nit preciosa al meu voltant. De cop, una llum encén el cel i apaga les estrelles. Un soroll que fa que un nen plori fins a morir. Crits d’ira i pena. El fanal s’ha acabat d’apagar, la parella jeu espantada al terra l’un al costat de l’altre, sembla que no han pogut gaudir de l’últim petó. Ja no sento l’aigua i la lluna s’ha amagat. Està passant allò que a molta gent li fa por. Un segon, dos segons. Jo no puc obrir els ulls, la meva última nit de llum apagada.

Laia Pifarré_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Per fi havíem arribat a Nova York. Estàvem tota la família dins d’un Black car, un taxi privat que ens portava a l’hotel. En arribar, vam deixar les maletes i vam sortir ràpidament a visitar la ciutat. No havíem caminat ni cent metres quan de sobte aparegué un home armat que ens volia robar, sense pensar-nos-ho vam sortir corrent cap al pont de Brooklyn, la gent ens dificultava avançar i esperàvem desaparèixer entre la multitud. Tot d’una l’atracador ens disparà, tot es va tornar borrós i en obrir els ulls,de nou al meu llit, amb l’enorme cartell de NEW YORK a la paret i un somni encara per complir.

Mireia Fonseca_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordava tots els moments viscuts anys enrere; la il·lusió del primer dia d’escola, les tardes al parc, les passejades amb l’avi després de sopar, les festes d’aniversari amb els amics, els primers concerts… La coïssor augmentava amb cadascun dels records que li passaven pel cap. Es negava a acceptar que ja havia perdut la innocència que caracteritza els infants. Era moment de començar una nova etapa però li costava acceptar-ho.
La campana va sonar. Es va quedar paralitzada un instant. Finalment, es va decidir i va pujar al tren. Va girar-se per veure un últim cop casa seva i va entrar al vagó. Darrere d’ella les portes es van tancar.

Lara Lozano_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Recordo que em portaven en una llitera a punt d’operar-me del cor amb 6 anys. Els meus pares es van quedar darrere la porta del quiròfan, però els podia veure per un vidre que hi havia. De cop i volta, una llum potent directa a la cara em va fer tancar els ulls i quedar-me adormida. No me’n recordo quan em vaig despertar, però la meva mare m’ha dit que en sortir d’allà vaig dir que no m’havia agradat gens l’operació. A l’UCI tenia un tub que m’anava de l’estómac a una galleda o una bossa, però no me’n recordo bé, i una mena de cables al final de la cicatriu de 20 centímetres que sempre tindré. El que tenia clar era que tot allò no ho podia tocar.

Hugo Fernandes_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Són 80 minuts en què ho dono tot. Quan entro al camp i toco la gespa artificial és com si algú em fes carícies per tot el cos. A l’escalfament ric i estem de conya, però quan entrem al vestidor el nostre entrenador ens intenta motivar, tot i que tinguem moltes preocupacions al cap. En aquell moment penso que aquest partit serà un més de la meva vida o el millor. Ens posem tots a la nostra posició i els capitans elegeixen cara o creu per veure qui treu primer. Toca cara, traiem nosaltres. Em passen la pilota cap a dalt però no sé si el microrelat em deixarà dir-vos si he guanyat o si he perdut, però sí que sé que l’he fet amb el cor.

Francesca Guasch_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic sola, tranquil·la i pensativa. Penso com seria algú a l’exterior. Tothom té aquesta curiositat de saber quin món s’amaga allà a dalt. Potser hi ha molta gent o no, qui ho sap… Cada dia mengem el mateix perquè el nostre sistema digestiu no accepta res més. De fet odiem els que viuen allà a dalt. Cada dia en moren uns quants; sobretot dels nostres, no sé per què però som els seus preferits. Aquesta mena de xarxa que baixa cada dia ens agafa, i mai tornem a baixar. Fa por a tothom perquè surt del nostre hàbitat natural i per això ens morim! És bastant normal perquè sense aigua no podem viure… som peixos!

Marc Fortó_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Va pujar al terrat d’aquell edifici. Es va aturar davant de la barana i va contemplar la ciutat. Encara no estava segur de la decisió que havia pres, però ja no podia fer-se enrere. Va passar els peus de l’altre costat de la barana. L’alçada era considerable. Els braços li tremolaven i el cor se li accelerava. Però havia arribat el moment, va tancar els ulls i es va deixar anar. Va notar el vent i els ulls li ploraven per la velocitat. Per un moment es va sentir lliure com un ocell. Quan ja era a uns quants metres del terra, la corda que el sostenia el va frenar a poc a poc. Recordaria aquella experiència durant tota la seva vida.

Tania Gonzàlez _3r D institut espanyol
Tot s’acaba. No hi ha res que duri per sempre. I això passa des que el nostre cor comença a viure. Comencem a la guarderia, on tot és jugar i plorar perquè ens han tret la nostra joguina preferida. Vas creixent a poc a poc…
De cop i volta, ha passat la teva etapa al col·legi i ja et veus a l’institut. Nou lloc on passar gairebé 4 anys obligatòriament; anys en què coneixes el teu primer amor, aquell que et fa sentir papallones a l’estómac. Tot passa molt ràpid. I just quan estàs assegut en una cadira pensant què faràs després de la selectivitat, mires enrere i t’adones que tot s’ha acabat i que no tornarà per molt que ho desitgis.

Estefania López_3r D INSTITUT ESPANYOL
Qui hauria dit que acabaria en aquest lloc humit i fosc. Encara no sé molt bé com he acabat aquí. Un oracle m’ho havia anunciat. M’havia avisat que acabaria en un lloc com aquest. Algun dia sortiré d’aquesta cova tan… freda? Sí, és freda, encara que no ho noto ja que porto abric. Ara trobo a faltar la meva gateta de tres mesos… Em moriré aquí? Tota sola i marginada? No ho sé, tinc por. Intentaré sortir però no sé si sobreviuré. Si no, el meu esquelet es quedarà aquí, i passat el temps potser acabi sent un fòssil, que algun arqueòleg acabi trobant en un futur. O pot ser que em quedi aquí, sense ser descoberta durant tota l’eternitat.

Júlia Alonso_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Em dic Wendy Rocafort, acabo de fer 12 anys i tinc un germà̀ gran, no sé́ ben bé́ si dir-li germà̀. En realitat, no estic gens satisfeta de la meva vida. Tinc por. Molta por. L’escola no m’agrada, no tinc ganes d’anar- hi, ni tan sols de passar-hi per davant, hi vaig molt poc. Els nens de la classe diuen que sóc rara, fins hi tot m’han arribat a dir sistaforme. Sabeu per què̀? Perquè̀ tinc un germà̀ que és deforme. Li dic així́ perquè̀ m’agradaria ser filla única. No vull anar amb el meu germà̀, tinc por dels comentaris que em pot arribar a dir la gent. Sé́ que em passo, però̀ és el que es mereix per fer-me sentir així́. L’has de veure.