Menors de 15 anys

José Almeida_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia, després de l’escola, vaig anar al parc que hi havia darrere. Vaig conèixer molta gent però he de reconèixer que eren nens molt i molt estranys. Vaig conèixer un nen que tenia els cabells multicolor, nenes calbes amb un sol cabell al mig del cap, i jo era l’únic nen guapo, és a dir, que totes les nenes m’anaven al darrere. Em sentia especial perquè era popular però no estava tan content perquè tenia pocs amics. Tenia més amigues que amics i ningú no es volia apropar a mi perquè els envejava, i jo no volia això, volia tindre amics. El dia següent vaig trobar un amic simpàtic i agradable.

Jenny Gonzalez_3ème C  LYCÉE COMTE DE FOIX
Quan creia que podia tornar a tenir aquest sentiment de felicitat i quan menys m’ho esperava, m’assabento que aquest sentiment ja no tornarà. Després de tant patir… per fi anava a parlar amb ell i dir-li tot el que sentia. Però per segona vegada torno a patir, no saber què fer, ni què dir: decidir quedar-me callada i veure’l somriure. Algun dia deia, algun dia… Però no. En llocs perduts et buscava, et buscava a tu! Pensant arguments, buscant maneres i pensant com oblidar-te, però no hi havia manera i vaig decidir ser la teva amiga, intentar ajudar-te, fer-te riure, donar-te suport i esperar, esperar el dia en què tot fos com abans, A.

Ludivine Brelet_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX
Hi ha persones que t’estimes molt, però que no poden estar al teu costat. El meu pare ha de marxar tots els dilluns al matí a França per treballar. Cada dia m’agradaria que estigués amb mi per parlar dels meus problemes o perquè m’ajudés a resoldre els dubtes sobre la vida. El trobo molt a faltar. Per mi és molt dur que cada dilluns hagi de marxar i que torni els divendres. I el pitjor és que no té gaires vacances i no pot aprofitar-les amb el meu germà i amb mi. Quan torna estic molt contenta, però ja sé que una altra vegada haurà de marxar, com cada setmana. Passen els dies i l’única cosa que em preocupa és quan tornarà.

Inés Santinho_3r  COl·LEGI SAGRADA FAMILIA

L’altre dia la meva cosina Paula es va aixecar d’hora i espantada. Va sentir un soroll inquietant i misteriós. Va aixecar-se del llit i va baixar les escales fins arribar al menjador. En arribar va veure el terra ple de galetes. Eren les galetes de la seva germana gran, la Patrícia, que està a Barcelona i solia donar-li les galetes a la Carlota, la seva germana més petita. Va estar pensativa i de sobte, algú va caure. Es va espantar i va sentir que algú començava a plorar. Va anar corrents a l’habitació dels seus pares i hi havia la Carlota, plorant perquè s’havia fet mal al peu mentre anava menjant galetes, les galetes desaparegudes.

Aroa del Rio_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMILIA

Al seu costat tot era especial. Ell era la persona adequada per fer-me feliç. Mai oblidaré els moments que he passat amb ell: tardes de rialles a la vora del riu quan sortíem de l’escola, nits de pel·lícules de ter­ror a casa seva menjant crispetes, passeigs pel bosc contemplant el cel i la natura… Ell em feia sentir coses que mai no havia sentit. És un sentiment molt difícil de descriure. La típica frase que et diuen quan estàs enamorada, sentir papallones a l’estómac, es compleix en veure la persona que més estimes i per la qual series capaç de fer qualsevol cosa… Per això sabia que el seguiria estimant durant molt de temps.

Marcel Montellà_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Jo de petit tenia un amic, amb el qual m’agradava jugar. El vaig conèixer quan tenia uns quatre anys, ens passàvem el dia jugant a fet i amagar, amb les espases làser, de plàstic, no us penseu que teníem espases làser de veritat. Els meus pares el van adoptar perquè no tenia pares. Vam estar vivint junts fins que tenia quaranta anys. Fins que vaig tenir quinze anys dormíem junts, després cada un al seu llit, i quan vaig haver de marxar a estudiar fora, va marxar amb mi. Sempre va estar amb mi, fins fa cinc anys, que es va morir tallat per la meitat. Ah, m’he oblidat de dir-vos que era un peluix!

Catarina da Silva_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Era una nena que sempre tenia el telèfon mòbil a la mà o una tauleta. Mai no es comunicava amb la gent fins que un dia es va quedar sense les dues coses i es va adonar de la vida que tenia al seu voltant. Va veure que tot eren somriures i desil·lusions, va veure que hi havia gent amb problemes… I va decidir suïcidar-se perquè la seva vida no anava gaire bé, perquè tot era virtual i no es volia comunicar amb ningú personalment perquè tenia por.

Ana da Silva_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Sabeu el valor que té la vida? És una de les coses menys valorades del món, desgraciadament. Nosaltres, els éssers humans, no li donem el valor que es mereix. Ens aixequem al matí amb una idea fixa però al final les coses surten diferentment, a vegades millor del que pensàvem. Amb el temps hem evolucionat en coses. Passem temps enganxats a un aparell electrònic parlant amb els amics. Sense adonar-nos-en, passem hores fent el mateix. No ens adonem que a fora existeix un món de color i de vida. Podríem dedicar totes aquelles hores perdudes a parlar amb els amics, cara a cara, junts. Ser feliços és la cosa més important de la vida.

Alejandro Corrales_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Nou a l’escola, en Gorg, vingut d’un altre país. A la sortida del pati comencen amb insults i després… Què ens queda? Quines possibilitats tenim per distingir-nos d’aquells que ens empipen? Què fer? Supervivència pura? Dir que no seguim els seus principis seria un error perquè són aquests comportaments que caracteritzen l’ésser humà. Ja no és una qüestió de supervivència, només de dominació i popularitat. El nen ha estat portat de l’escola a l’hospital per pèrdua de coneixement, d’un cop al cap per part dels seus companys. Quan ha arribat a l’hospital, el metge surt de l’habitació i llença la tempesta glaçada que congela els pares…

Àlexia Cervera_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Avui m’he aixecat amb el peu esquer­re. He baixat cap a la cuina i estava la mare preparant-me l’esmorzar. Com ja he dit, m’he aixecat de mal humor i he començat a contestar a la mare perquè no m’agradava el que m’havia preparat. He passat del que em deia i he marxat cap a la parada del bus per anar a escola. En acabar l’escola he trucat a la mare perquè no m’ha vingut a buscar, la truco i no em contesta. Al moment em preocupo una mica, però no li dono importància. Un parell d’hores més tard em truca el pare dient que la mare és a l’hospital i que l’han d’operar a vida o mort. No vull que marxi amb aquest record de mi.

Zoe González_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Sento un cop, faig com si res, sento un crit desesperat del meu pare mentre mira les escales. El cor se m’accelera, alguna cosa passa. Miro a baix, per les escales, i tinc la visió més horrible del món. Per primera vegada sento por, mai n’havia sentit. Faig un crit desesperat, baixo corrents, mentre les llàgrimes em cauen per les galtes. Està tirada al ter­ra, la meva germana petita, no sé si està viva però és l’únic desig en aquell moment. Em tiro al terra i l’abraço per tenir-la, potser per últim cop entre els meus braços. Li dic que l’estimo, però potser ja és massa tard, tinc por pel que pugui passar, no sé quin futur m’espera.

Carla Guillot_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Se sent un soroll molt fort, estrident. La meva mare em desperta, a les fosques sortim de casa, juntament amb el meu gos. Els avions sobrevolen la ciutat cremada. A la llunyania, explosions i crits desolats.
Correm al refugi que les grans cases adinerades tenen sota terra.
Els avions s’acosten, jo m’hi amago ràpid, mort de por. La meva mare també, però el gos sembla que no hi vol entrar, la foscor li fa por. La mare surt a buscar-lo. Finalment, l’animal entra espantat pels sorolls de la guerra. Sento un crit que des de la foscor, diu: “Tanca la porta!”
Amb gran dolor obeeixo, tot i que sé que la mare és fora… i l’inevitable ha passat.

Cristina Marín_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Em crida l’atenció com un sol símbol pot canviar el sentit d’un missatge o la manera d’interpretar-lo. Actualment, per escriure un missatge fem servir unes caretes, normalment rodones i grogues, que poden expressar més ràpidament el nostre estat d’ànim (content, trist, sorprès, enamorat, enfadat…). Amb aquests símbols, anomenats emoticones, som capaços d’interpretar i canviar-li tot el sentit a un text o a un missatge. Tot això està molt bé, però, com tots els avenços, té els seus límits, els seus pros i els seus contres. Arribarem mai a perdre el do de paraula? Oblidarem les paraules per a expressar els nostres sentiments?

Luana Mendes_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

La pèrdua d’un animal de companyia és un fet molt dur, sobretot si és un gos, és a dir, el millor amic de l’home. La tristesa que se sent és immensa, immensa com la mateixa mar blava. La ràbia i la tristor inunden el cor al saber que alguna persona estimada se’n va per sempre. Hi ha gent que no coneix aquest sentiment, no sap què és. L’únic que queda són records, records inoblidables que no es podran esborrar mai. Si pogués fer qualsevol cosa per tornar a sentir els seus udols, veure la seva cara… Tot i que ara ja no estigui amb mi, l’estimo i sempre serà insubstituïble.

GADOR LALIEVE_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

El que sento per la meva millor amiga és un sentiment molt fort i molt important. Des del dia que la vaig conèixer, em va ajudar a veure les parts positives de les coses i, des que és a la meva vida, m’ho ha revolucionat tot. Ara ja no puc fer res sense ella, m’ajuda a tirar endavant, sobretot en els moments més durs. Sé que si ara marxés de la meva vida, m’ensorraria i no podria sortir del pou en el qual estaria. Tinc por de perdre-la, ho és tot per a mi. Ella m’ajuda a no tenir por de la realitat, a no tenir por dels meus pànics escènics, m’ajuda a ser com jo sóc. L’estimo tal com és. Júlia, si llegeixes això, recorda que t’estimo.

Ainhoa Soldevila_3r E LYCÉE COMTE DE FOIX

Una de les meves estacions preferides és l’hivern. Després de la tardor, però! L’hivern és una estació única. Tota aquesta neu que cobreix el meravellós paisatge d’Andorra i que canvia totalment el nostre entorn. També és l’estació perfecta per practicar aquells esports de neu que a l’estiu no es poden fer. El que més m’agrada de l’hivern és anar a esquiar, fer batalles de neu, lliscar amb trineu pel camp de  darrere de casa, fer ninots de neu i iglús… També m’agrada el paisatge nevat. L’hivern també és l’estació del Nadal, de Cap d’Any, de Reis, i a qui no li agraden aquestes festes? Moments de festes familiars i d’intercanvi social.

Katia Fernandes_3r E LYCÉE COMTE DE FOIXx

Avui dia, la majoria de persones som usuàries de les xarxes socials: Facebook, WhatsApp, Instagram… i moltes altres. Les utilitzem per a tot: des d’una simple exposició fotogràfica, passant per una conversa, fins a intenses aventures amoroses, sobretot entre adolescents.
Tot comença quan un noi ens “obre”, com diem   nosaltres. Parlem de tot, però sempre protegits darrere la pantalleta, fins que sorgeixen sentiments, o només són una impressió personal. Arriba el moment de veure’ns cara a cara i llavors tot canvia. La conversa queda en no-res, ell marxa. I, parats, sense comprendre aquella reacció i patint, pensem “com hi he pogut caure?”

Laura Pérez_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Una llum tènue, un passadís blanc, a banda i banda portes tancades, cadascuna amb la seva història. Silenci, gent trista, desconsolada… Infermeres passant de porta en porta. Era ell, no m’importaven els altres, el meu avi era allà, en una d’aquelles habitacions, envoltat de màquines i cables, molt malalt. Ja no parlava, les mirades reflectien l’angoixa i  tristesa d’una vida que s’esvaïa. Un adéu. La terrible certesa que mai més no tornaràs.

Èric Durao_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Quan entres a casa i t’adones que alguna cosa no va bé, l’ambient familiar ja no és el mateix, s’aprecia una nota trista, melancòlica. Veus que tothom està capcot, pensatiu i saps interiorment que tu ets l’únic que desconeix què passa realment. Et sents exclòs i confús. En aquest instant algú et diu que l’avi ha marxat, que ja no el veuràs més, que no ha superat la malaltia que l’abatia. Arrenques a plorar sense consol, recordes els moments viscuts al seu costat, la seva imatge t’acompanya al llarg del dia, de setmanes, per a tota la vida. Sempre hi serà amb mi.

Aroa Montoto_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

És el segon dia que estic estirada en aquest llit, no em puc moure i estic farta d’escoltar la mateixa infermera cada dia recordant-me que tot depèn de mi. No sé com fer-ho per despertar-me. Cada nit recordo diferents moments amb l’Adam, com aquella nit, la festa de disfresses per Halloween. Em fa por despertar-me i saber que no tinc a ningú́ al meu costat. És tot tan difícil, estar aquí́ quieta i veure com la meva família… Vaig corrent a la sala on hi ha el meu germà, miro i ell ja no està estirat en aquell llit…
Ha mort. Jo ja no sé si és correcte despertar-me.