Menors de 15 anys

Pol Capdevila _3r D LYCÉE COMTE DE FOIX

Pare, mare, si arribeu a llegir això, m’agradaria donar-vos les GRÀCIES per haver-me donat la vida, per haver fet que aquests anys hagin estat sempre divertits, per haver-me cuidat la mar de bé. Encara que suspengui algunes assignatures, que perdi partits de bàsquet, vosaltres sempre esteu al meu costat donant-me suport. I per haver-me donat sempre el que demano. Trio la forma del microrelat per adreçar-me a vosaltres, perquè tot i la confiança que m’inspireu, sóc massa tímid per dir-vos-ho a la cara. No vull ser cursi tampoc. No cal, a més, que us ho digui perquè sapigueu quant us estimo i quant us agraeixo tot el que feu per mi.

Àlex Quintana_S3 A COL·LEGI SANT ARMENGOL

El Marc tenia quinze anys i vivia en un poblet anomenat Salomó. Sempre havia tingut intencions d’entrar a la vella casa abandonada, però mai havia aconseguit reunir el valor necessari per fer-ho, encara que ell volia creure que es tractava de seny més que de covardia. Una tarda d’octubre, fosca i plujosa, va dir-se a si mateix que era el dia d’entrar a la maleïda casa. Es va posar un impermeable, va agafar una llanterna i es va plantar davant de la porta d’entrada. El cor li anava a cent per hora. De sobte, un tro va fer que quasi es morís d’un infart i va decidir deixar aquell moment de valentia per més endavant… molt més endavant.

Daniel Arqués_S3 A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Som nens, adults, treballadors, estudiants, de dretes, d’esquerres, rics, pobres… Tots tenim aficions, maneres de pensar i altres coses que ens diferencien uns dels altres. Però sovint ens preguntem qui som, per què estem aquí, si vivim en un món real o pel contrari tot és un somni. Potser tot és un experiment i som humans de laboratori. Qui no s’ha fet mai només una d’aquestes preguntes? La resposta a aquestes preguntes la trobarem en una vida millor, o reencarnats en un altre ésser, o després d’un judici final. Vés a saber…

Àngela Simonet _3éme E LYCÉE COMPTE DE FOIX

Mai has volgut fer alguna cosa que canviï el món? Que expressi el que sents davant de tothom? Que ajudi a canviar tot el teu entorn? De vegades, no t’agradaria ser algú important? Ser algú que pogués canviar el ritme de les coses i gràcies a tu tot anés millor? No t’agradaria ser un famós, superconegut en la història? Doncs ara pots! Pots ser allò que vulguis ser quan ho vulguis, ser una ballarina, un cantant, un pilot de carreres… Però per poder-ho aconseguir, expressa el que sents quan ho sents i fes-te escoltar per la gent que t’envolta. Intenta que tot el que diguis, pensis o facis sigui per alguna cosa. Aixeca’t i fes-ho!

Júlia GARCIA _3éme E LYCÉE COMTE DE FOIX

Sempre és la mateixa història. “Que si estic tot el dia enganxada a la pantalla del mòbil, de la tauleta o que estic massa pendent de la televisió.”. Abans, em deia que havia de llegir més i ara, quan em veu amb un llibre em renya dient que passo massa temps enganxada als llibres i que hi ha coses més importants que llegir. Vol que practiqui algun esport a l’aire lliure. Ja no em diu que deixi una mica la tecnologia i llegeixi més, ara diu que hauria de llegir menys i concentrar-me en altres coses. “Que la vida passa més enllà dels llibres.” Em costa entendre que no s’adoni de com m’assemblo a ella. Mare, tot el que pot fer la Genètica!

Jenifer Gonçalves _3 B IEA

Segueixo escoltant com et bressoles a la teva cadira com de costum, de matinada, mentre em preparo per anar a l’institut. Fa uns mesos que te n’has anat, però sento la teva presència. Tot va començar aquell matí quan et vaig conèixer agafant l’ascensor i em vas explicar que estaves sola perquè el teu marit havia mort i que mai rebies visites. I jo no ho vaig dubtar: cada tarda pujava a explicar-te com m’havia anat la feina i tu m’explicaves el teu dia a dia… i així fins que has arribat als vuitanta-tres anys. Sempre seràs per mi la meva àvia i tu també em consideraves la teva néta, la que mai no vas poder tenir.

Inés Higuero _3 B IEA

Com poden canviar les coses d’un dia a l’altre. Qui m’hauria dit que ara estaria aquí sola, pensant si li importava a algú de veritat. Jo abans tenia unes bones amigues, d’aquelles que estan en els bons i en els mals moments, però les coses van canviar quan vaig començar a anar amb la Natàlia, la noia més popular de tot l’institut. Vaig deixar-les de costat per anar amb ella. I sabeu per què? Perquè sóc ximple i no sé valorar les persones. Les vaig perdre simplement per ser més popular. És una ximpleria, veritat? Toquen a la porta, m’aixeco i l’obro; són elles. Les torno a tenir al meu costat. Mai més les tornaré a perdre.

Edgar Buchaca _3r ESO SAGRADA FAMILIA

Estic al llit. Estic tranquil. Sé que en qualsevol moment vindràs a visitar-me, però ara no tinc por. No ha estat sempre així. Fa uns mesos, quan vaig saber que la teva visita s’apropava cada dia més, vaig témer la teva presència. A mesura que han anat passant els dies, he tingut temps de reflexionar-hi i ara sé que tu no ets el final sinó que ets una continuació. Estic preparat per fer el llarg viatge amb tu. Perquè sé que tots nos­altres hem de passar per la teva visita. Així que, aquí t’espero; vine quan vulguis, mort. Ja n’estic fart de la teva germana, la vida. Perquè tal com m’ha deixat, et prefereixo a tu, la germana mort.

Laia Marticella_3r ESO SAGRADA FAMILIA

Ja li tocava abandonar el camp de blat ja que la seva jornada laboral havia acabat. Agafà el camí de la dreta, el més llarg, perquè no tenia pressa, aquell dia no. L’home caminà gairebé una hora fins a arribar a la caseta de fusta que tenia enmig del camp de blat. Vint anys fent el mateix cada dia. Aquell dia, quan arribà a casa, l’home posà el més imprescindible en un drap de cuina mig trencat i en va fer un farcell. També agafà una capsa amb fotografies de les seves difuntes esposa i filla i es parà a recordar els moments en què encara eren una família. Agafà les seves pertinences i marxà allà on el destí el volgués portar.

Clàudia Gracia _3r C EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Aquest és el crim perfecte, un crim que ningú sap ni qui l’ha comès ni com s’ha produït. Un crim que ha matat molta gent, però no l’esperit sinó l’ànima. Quan algú mata l’esperit, el mata i ja no es pot fer res, però quan et maten l’ànima… et quedes sense il·lusió, sense somriure, sense humor. Tot i així segueixes vivint de la manera més indesitjada. Aquest crim l’ha comès la societat: ha estat comès per cadascun de nosaltres. Un crim que mai es podrà resoldre, el crim de ‘l’esperança’, un crim que va desanimant tothom. Totes les petites històries de persones, persones malaltes, en guerra, saps com se senten aquestes persones?

Ana Maria Prieto_3r C EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Jo mai et vaig tenir com a amic, mai em va agradar la teva companyia, però el destí va ser ingrat i et va posar al meu camí, sense que m’ho esperés i sense voler-ho. Sé que des d’aquell dia fatídic no tornaràs a deixar-me mai més. Ho sé i ho admeto, però això no em debilita ni el més mínim, només fa que sigui més forta, prudent, i em faci estar sempre alerta. Sé que en la debilitat és on trobes el teu poder, és on t’alimentes i et fas més fort. Com que ara sé que seràs sempre un fidel company de viatge, vull que sàpigues que aprendré de tu, que et robaré el poder i que encara que no deixis de seguir-me, mai em deixaré vèncer per tu.

Marc Miquel _3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Em vaig despertar, semblava un dia qualsevol, però no era així. No podia creure el que em passava. Aquell era el dia que feia tant de temps que estava esperant. Ja era major d’edat. Havia deixat enrere la meva infància. Tot havia canviat. Per fi era prou gran per prendre decisions, podria fer el que sempre havia volgut; però, un sentiment em pressionava. Tenia por d’abandonar els meus somnis, de compartir la meva felicitat, tenia por de la vida. Aquells petits moments que havia viscut no els tornaria a sentir. No sabia què fer. Em venien dubtes de com afrontaria aquesta nova etapa i un sentiment d’enyorança em feia tornar enrere.

Thalia Grifoll_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Quan estic sola a casa llegeixo i escolto música. Si visqués en un poble passejaria pels camins. Aquí, a la meva mare li fa por que surti sola. M’enfado i no l’entenc. Somio que sóc gran i ella encara em renya. Quan em desperto encara la sento i li ho explico. Ella se’n riu i em diu que exagero. Ja fa temps que no discutim tant, veu que estudio. Quan suspenc, ja hi tornem a ser! La  mare em cuida i jo a ella, quan em deixa. Quan sigui gran i visqui sola no estaré mai a casa, faré tot el que ara no em deixa fer. Però sempre aniré a veure-la, perquè serà quan la podré cuidar de debò. I l’acompanyaré on vulgui, tal com ella haurà fet amb mi.

Àlex Gonzàlez_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

L’Èric era un nen a qui només li agradava jugar amb el Pere. Ells sempre jugaven junts, a futbol, a basquetbol… Però al Pere cada vegada li agradava menys aquest company i se’n va buscar d’altres. Quan l’Èric ho va saber, no li va fer gens de gràcia… El Pere va tornar a quedar amb els nous amics per passar una tarda de jocs al parc. Però llavors l’Èric va esperar que el Pere tornés a casa, al vespre, després del parc, i punxant-lo amb un ganivet al coll li va xiuxiuejar a cau d’orella: “No ens separarem mai més.” Li va clavar el ganivet quatre vegades al pit i el va arrossegar fins a casa seva per jugar plegats a futbol, a basquetbol…

Nicolas Torres_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Més d’una vegada m’he posat a la pell de les desafortunades persones que han patit la guerra. Actualment, Síria està en guerra i els crits de les famílies afusellades omplen els car­rers. Sento als telenotícies que és un problema greu, es nota que la resta del món se’n preocupa, però dubto que actuï algú per solucionar-ho. M’agradaria poder ajudar, però no tinc els recursos necessaris per fer-ho. Penso que algú els té i que pot donar-los la mà i alleujar els afectats. Segurament, la guerra seguirà i es repetirà en altres països; desgraciadament, a la raça humana ens agrada més estar en conflicte que en pau, comparem el poder amb la força.

Filipe Gonçalves _3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

L’amor d’una mare és únic, et fa sentir especial; les seves abraçades, els seus petons, els seus consells, i totes aquestes petites coses fan que sigui com sóc.
Mare et dec la vida, ets i seràs la persona més important per mi, i això t’ho agraeixo moltíssim. Què serà de mi quan tu no hi siguis? per sort tinc i tindré tots aquests records de la nostra vida i estaràs sempre al meu record. Mai oblidaré tot el que has fet per mi i t’ho vull agrair amb aquest microrelat. Felicitats a totes les mares del món que es troben soles en aquesta tasca tan especial!
T’estimo mare!

Diego Albino _3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai oblidaré aquell divendres 21 de febrer del 2007, quan vaig perdre una part de mi.
Aquell matí quan em van venir a buscar a l’escola per anar cap a casa, un munt de dubtes em va turmentar, el camí cap a casa se’m va fer llarguíssim.
De cop i volta la presència dels meus oncles de França, i la meva mare destrossada, em van fer reaccionar; alguna notícia important estava a punt de canviar el rumb de la meva vida. A partir d’aquell moment vaig sentir un canvi profund i una tristesa intensa.
Mai oblidaré els moments viscuts al teu costat, vas ser extraordinari.
T’estimo pare.

Sergi Suárez _4rt B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

El meu equip i jo estàvem a l’últim partit de lliga, el que decidiria el campió. Quan vam començar el partit, tots estàvem neguitosos. Al minut quinze de la primera part ens van marcar el primer gol i, arran d’aquest, ja no teníem tanta confiança en nosaltres mateixos. L’entrenador, al descans de la primera part, ens va donar molts ànims i, només començar la primera part, vam marcar l’u a u. Però, una altra vegada, només van passar cinc minuts ens van marcar el dos a u i, quan quedaven dos minuts i mig, vaig marcar el dos a dos. Després d’una altra xerrada de l’entrenador, vam sortir al camp a jugar els penals que decidirien el guanyador.

Marina García _4rt B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Era fosc, tenia por, vaig sentir un soroll horrible de crits, una veu aguda… de noia. Cada cop s’apropava més a mi. Era estrany: no veia ningú. Quan me’n vaig adonar, vaig veure una noia a terra plorant, amb marques pertot arreu. El primer que vaig dir-li va ser: “Si et pega, no t’estima…”. De sobte, em va sobresaltar una sensació diferent de dins meu: mal de panxa, un pes al pit… no sabia què em passava. Li vaig contestar que mai es deixés tocar per ningú i vaig anar a buscar qui li havia fet allò. Ell, des de la distància, em va contestar: “Si no la pego, no l’estimo.” Em vaig quedar bocabadada: com era possible que algú digues coses així?