Menors de 15 anys

Rui Paulos_4t A INSTITUT ESPANYOL

L’altre dia no podia adormir-me i em vaig posar a pensar què faria sense la meva mare. Si ella no hi fos no sabria què fer en els moments més difícils de la meva vida, seria una vida angoixant. La meva mare és com un GPS que m’indica el camí correcte per on he d’anar. Encara que a vegades em renyi i em cridi jo sé que ella ho fa perquè creu que el que estic fent és incorrecte, tant per a la meva educació com per a la meva salut. A vegades penso d’anar-me’n i que els meus pares no sàpiguen on sóc, ni el que estic fent, però després m’adono que no sabria què fer sense ells. Són les persones més importants a la meva vida.

Clàudia Marsal_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER

La multitud exclamava temorosa mentre el reflex dels meus ulls es tenyia del color robí més intens. Els músculs no em reaccionaven, la ment se m’ennuvolava i l’àvia continuava allà, dessagnant-se i perdent el color de la pell. Tothom mirant-la sense saber què fer. Una silueta es va formar entre empentes. L’home de jove edat i vestir elegant ordenava amb to alt, però serè, cada acció dels presents: aigua, ambulància… els meus ulls perduts miraven com trencava la màniga de la seva jaqueta blanca per parar l’hemor­ràgia. Agrair-li set anys més tard em reconforta, un dolç i agradable somriure, acompanyat de sinceres i amables paraules.

Maria Vidal_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER

Entre la broma blanca, els rajos il·luminen la terra plàcida i adormida. Tenebrosa, misteriosa i captivant. La seva bellesa és incondicional. Sublim. Rere els núvols, no pot admirar la seva esplendor a l’estany. Llum de dia, obstacle en la rutina. Amor incompatible, destí abocat al fracàs. Amants condemnats a un sol i breu instant. Se’n va sigil·losa i transparent. Ell, apareix rogent per l’horitzó llunyà. Moments febles de contemplació secreta. La trobada s’esvaeix vertiginosament. Passió impossible; tràgic destí. És l’etern desig diari i constant. L’arribada de l’eclipsi anhelat. Acaronar-se sense tacte. Estimació tendra i fugaç.

Andrea Delgado_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

La gent em diu que m’oblidi d’ell, però si no ho faig, no és perquè no vulgui; sinó perquè no puc. Cada cop que el veig em sento perduda, confosa… És una sensació indescriptible. En aquells moments no sé si riure, si mirar-lo o si fer veure que no hi és. Cada paraula que surt dels seus llavis, cada mirada que em creua i cada somriure que em dedica fan que em senti la noia més afortunada del món. Sé que m’ha utilitzat, que s’ha rigut de mi i que un dia me’n cansaré; però mentrestant continuo amb l’esperança que s’adonarà de tot el que estic passant i tornarà amb mi, perquè no hi haurà mai ningú que l’estimi tant com l’estimo jo.

Emma Palacios_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Vaig mirar per la finestra i plovia. L’aigua queia pel vidre. El meu alè produïa la condensació de les petites gotetes provocant l’embafament del vidre. Vaig començar a dibuixar-hi, però no em venien idees, només pensava en tu. Em semblava massa estúpid escriure un cor amb el teu nom, però els dits tremolosos, per reflex instantani, van dibuixar-lo. Vaig plorar, em vaig enfadar i vaig recordar que mai series al meu costat. Vaig seure en un racó de l’habitació buscant una manera de sortir de l’embolic, d’escapar dels pensaments. Però vaig tornar a veure el meu dibuix, tan petit i, desgraciadament de tan gran sentiment.

Clàudia Riera_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Em sedueixes, em parles, em beses. Ho vols, ho desitges. M’espies, em provoques… ho intueixo. Em despulles, em mossegues, m’esgarrapes, em fas mal. No et serà tan fàcil. Em lligues a tot, crido. Em cremes, em talles… segueixes dins meu. Em tibes, em sacseges… por. T’allunyes, marxes i somric. Però com sempre, menteixes: tornes i t’imposes. T’imploro, et provoco… Ho intueixes. Em despulles, mossegues, esgarrapes… ens fas mal, no m’és fàcil, no ens és fàcil. Et lligo, t’obro, crides, però tu em tornes a cremar, a tallar-me… segueixes dins meu. Et tibo, et sacsejo… No tens força i no penso deixar de lluitar, càncer!

Raimon Costas_1ère STMG LYCÉE COMTE DE FOIX

Són les sis. És de dia, fa fred. He passat deu anys entrenant amb forces, voluntat, actitud i sacrifici. Em preparen. Equipatge, menjar. Tres segons. Un, dos, tres… Pujo, m’enlairo. És la primera vegada que veig aquestes vistes, i potser, qui sap, sigui l’última vegada. Estic a trenta-nou mil metres de la meva família, dels meus amics, de tots. Estic dins una càpsula. Comprovo que tot estigui bé. Penso que sóc capaç, que ho puc fer. Surto, a l’espai, m’agafo ben fort. Saludo les càmeres i m’hi llenço… El món està pendent de mi. Un minut, dos, tres, quatre… Estic tocant terra. Félix Baumgartner. Sóc mundialment conegut.

Carla Cinca_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

No seria capaç. Tots ho sabíem; tots menys ell. Primer avís. Repassen el paper en veu alta. Corredisses. Enllesteixen els últims detalls: vestuari, maquillatge… Jo no. Segon avís. Es palpa la pressió. Salten, esbufeguen, tot per esvair els nervis. Jo no. Tercer avís. Silenci. Fosca. S’obre el teló. Públic, molt públic. Tensió. Uns segons eterns. Remor. En blanc. No puc sortir. He de fugir. Tots sabíem que passaria; tots menys ell. Començo a córrer i el veig. Creuem la mirada. Un sospir. Ell confiava en mi. Ho sento, murmuro. Segueixo corrent. No em torno a girar. Mai no m’havien agradat, els escenaris.

Joan Sans_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Dies i dies esperant amb nervis que arribi la data triada per posar-me a prova. Hores d’incertesa. Minuts esperant de nou, molt ansiosament, que la gent circuli pel laberint de cordes que ens marquen el camí. I, per fi, després d’una bona estona, arriba el moment somiat. Com reaccionarà el meu cos? I el meu cervell? I el meu estómac? Ara no recordo ni què he esmorzat, només puc pensar en els segons que passaré dalt d’aquella gegantesca obra d’engi­-nyeria que et fa girar a grans velocitats, que et fa estar de cap per avall i et fa sentir aquella sensació de poder volar… Ja està. El vagó s’atura i els músculs es relaxen. Tornem-hi!

Ian Jammes_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

El gener passat vam jugar un dels partits més memorables. La temperatura era de menys 15 graus i plovia molt. Va ser un partit molt emocionant, però amb el fred es va complicar molt. Vam començar perdent, encaixant un assaig després d’un error defensiu. Vam, però, saber reaccionar i la victòria va ser nostra! Guanyar en aquelles condicions la feia més important. Es podia llegir l’alegria a les nostres cares, aquell sentiment que sent un equip després de tant patir! Feia molt temps que no guanyàvem i aquesta victòria tan merescuda ens va unir encara més i ens sentíem invencibles. Estàvem segurs que els pròxims partits serien nostres!

Carmen Suárez _3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Tothom sap com se sent un quan està feliç, aquell sentiment tan especial que ens fa somriure i també plorar. La felicitat no és als anys, ni als mesos, solament es pot trobar al moment. S’ha de gaudir de cada dia com si fos l’últim de tots. No es pot negar que tots nosaltres hem tingut més d’una vegada aquest agradable sentiment, ja que ens acompanya cada dia i decidim si el volem sentir. Per ser feliç, només s’ha de voler; tot i que no tots sentim de la mateixa manera la felicitat, ni les mateixes coses ens produeixen aquest misteriós sentiment. Ara bé, tots tenim el dret de la felictat i ningú no ens la pot prohibir.

Berta Casal _4t C EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

Ell la crida, la insulta, i, encara que sigui dolorós d’imaginar, també la pega. Ella plora, sempre plora; plora quan dorm, sabent que la causa del seu patiment dorm al seu costat, plora quan abraça els fills, i plora quan pensa “tot va bé, ell t’estima, no ho farà més”.
Arriba un dia en què les llàgrimes desapareixen i donen pas al silenci, que només és pertorbat pel soroll de l’ambulància, per la sorpresa dels veïns. “Eren normals, no ho hauria pensat mai…” i la mirada d’ell mentre el cotxe de policia se l’emporta.
Però encara que ella ja no pateix, haver-la desposseït de tot, dels fills i de la vida, fa que segueixi plorant allà on és ara.

Adrià Areny_4t C EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

La nit era humida. Feia pocs minuts que havia deixat de ploure. Fred. El vent et gelava l’ànima. Estava sol a casa. Encara quedaven algunes restes de brasa, calentes. Silenci. Només es podia sentir el grinyol d’alguna porta mal tancada que et feia pujar l’adrenalina que circulava pel cos. Tot fosc. La tensió a nava augmentant. Havia dit que estava sol. Sí, estava sol. O potser no. No ho sé. El soroll del vapor d’una cafetera bullint. Una cafetera bullint? No havia posat res al foc. Estava tremolant Què passava? Era un somni? O era la realitat? El que passava a continuació, que no ho sé ni jo, quedarà en la imaginació del lector.

Raúl Fernàndez_3r A ESCOLA ANNA M. JANER

Parles amb l’entrenador, mires com és l’equip rival. Passa l’àrbitre i surts al camp. Penses, saludes i converses amb els jugadors. En començar la primera jugada estàs sota els pals i reps la pilota de Ramos. Treus, vas amb nervis, fins que arribes a l’1 a 0, guanyant. Falles una pilota fàcil d’agafar, a la grada crits agressius. Acaba la primera part: 1 a 1. Tu, tot trist per l’error. Ja estàs al final de la segona part. No passa res fins que a 30 segons del final hi ha córner a favor del teu equip. Puges a rematar i gol teu. Te n’alegres. Ho celebres i acabes un partit molt bo dins de la gespa.

Àlex Fernandes_3r A ESCOLA ANNA M. JANER

La mort és una cosa que desconeixem, quelcom que no podem veure ni tocar, però sí sentir, ens fa por quan s’acosta i quan veiem el que passa arreu del món. La mort és quelcom tan desagradable, tan fosc…
A ningú li agrada veure com desapareix aquella persona tan estimada, tan especial, tan necessitada al teu món. I t’adones que faries tot el possible per tornar-la a veure i a abraçar, per tornar-hi a parlar, per dir-li  per últim cop que l’estimes, que sense ella no faries res en aquest món, que ella és qui et sosté amb les seves mans ara i aquí. I et vénen ganes de dir-li, amb sinceritat, que és l’única raó per viure.

Laura Troitiño_3r A EA 2a ENSENYANÇA ENCAMP
Et despertes un bon matí. Tot ha canviat. Ja res és com abans. Mires al cel i veus una estrella gran, brillant com un diamant i és especialment bonica. Fins al dia que vas marxar. Després va deixar de brillar per sempre. Vull tornar a ser aquella nena que reia, baixar-te del cel, donar-te la mà i que la nostra estrella torni a viure. Per un instant m’agradaria parar el temps. Tancar els ulls, tirar el temps enrere, tornar-los a obrir i que tot estigués com abans. Però això només ho puc somiar. Sé que ell sóc jo i jo sóc ell, però si ara no hi és… Qui sóc jo?

Paula Pons_3r A EA 2a ENSENYANÇA ENCAMP
Dins d’aquella habitació hi estem tots: tu, dreta al meu costat. Et sento angoixada, marejada, absent. No saps ben bé què et passa. Et miro, de sobte et perdo, caus desplomada als meus peus. Els teus ulls queden en blanc i el teu rostre pàl·lid ens espanta a tots. No sabem com reaccionar. La teva mare t’agafa en braços amb totes les seves forces. Sents com l’aigua freda et mulla sencera. No reacciones Aquells segons es fan eterns… Des de fora sento els crits i sé que per fi has despertat.

Àngel Iglesias_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Penso que haurien de deixar portar  gor­res i cascos dins de l’escola. No crec que sigui una manca de respecte envers ningú. Els cascos es poden portar a sobre si no estàs escoltant música i als joves ens agrada portar aquest tipus de coses. També considero que ens haurien de deixar beure a totes les classes,sobretot a l’estiu, quan fa massa calor. És un dret si tens set. Podríem portar una ampolla d’aigua a la motxilla. És un moment, i no molestes a ningú. Mastegar xiclet, també està prohibit. Això ho comprenc, perquè pots fer soroll i molestar. Escoltar música quan fas feina personal tampoc ho considero tan greu.

Noemí Olm _3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

A Canillo, per Carnaval, es fa el judici, que és una tradició. Consisteix a jutjar el Sr. Carnestoltes, per totes les bajanades i problemes que ha causat. Tots els esdeveniments importants de l’any són la conseqüència dels actes del Carnestoltes. Al judici, hi ha l’advocat defensor i el fiscal, els testimonis, el jutge, la secretària i l’acusat, com en un judici real. Hi ha testimonis que estan a favor i d’altres que estan en contra, però sempre guanya l’acusació. Així doncs, el Carnestoltes queda condemnat, no a una pena de presó, sinó a mort. I la sentència és la seva cremada. Representa el final del Carnaval, el tercer dia…

Meritxell Correas_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia calorós d’estiu. Vam anar a la Rabassa, els meus germans i jo, amb les nostres tutores i la directora del CAI. Arribant allà, una parella ens esperava amb el somriure als llavis. No la coneixíem de res: aquell dia seria un dia inoblidable. Vam fer moltes activitats lúdiques. Després vam fer una barbacoa. Ens divertíem molt. Era genial. Era el que més s’apropava a tenir uns pares. Ja no ens podíem estar més al CAI, vist que feia 5 anys que hi vivíem. Ells eren les persones que ens volien adoptar, a tots tres. Eren bones persones… Aquella tarda assolellada va il·luminar per sempre més les nostres vides.