L’odi

Meritxell Risco_4t A SEGONA ENSENYANÇA_EA SANTA COLOMA

Fou sobtat. Jo l’estava esperant mentre prenia un cafè, que ja era fred i massa amarg per al meu gust. Tampoc sabia ben bé per què havia demanat un cafè: l’odiava. Semblava que aquell dia ho odiés tot. Per això, quan ell va entrar a la cafeteria, jo vaig sentir un odi profund. Vestia de negre, amb camisa blanca i corbata; duia els cabells mullats per la pluja tèbia del carrer, rinxolats, foscos com la nit. I els seus ulls infinits em miraven des de la porta. I els seus llavis em somreien. Llavors va ser quan el vaig odiar; pel temps perdut, per haver-me separat tant d’ell. I perquè feia temps que n’estava enamorada.

Diari d’Andorra

Ona Poy Pujol_3ème F_LYCÉE COMTE DE FOIX

Com que porto la data d’avui escrita a la portada, no crec que em quedi gaire temps de vida. Un home em passa les pàgines mentre esmorza; de tant en tant, li cauen gotes de cafè sobre meu. S’enfada quan un dels meus articles no li agrada, en marxar em llença a l’altra punta de la taula de mala manera. Uns minuts més tard, arriba una dona. Ella també decideix agafar-me, sembla contenta mentre llegeix les notícies. Durant el dia, tot varia, la gent em fulleja i cada persona reacciona d’una manera diferent en llegir els meus articles. Al vespre, una cambrera del bar on sóc m’agafa i em llença a la brossa, on en trobo d’altres com jo…

E.L.A.: Esclerosi Lateral Amiotròfica

Laura Pinson De La Fuente_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

“Pip, pip, pip”. Sempre el mateix soroll repetitiu que m’indica que la meva llum s’està apagant. E.L.A., així anomenen els metges la malaltia que està fent que cada cop em paralitzi una mica més i que m’apropi al final. Sé que la meva dona i els meus fills estan aquí, al meu costat. Però només ho sé, no els puc tocar, ni acariciar, només mirar-los i sentir els seus plors. Sé que m’estic morint, però no ho vull assumir, no vull deixar aquest món amb tan sols 54 anys. Encara no… Però, ja no hi puc fer res, només esperar que el meu cor pari de bategar. Sento el “piiiiip” final, ja tot s’ha acabat, marxo per no tornar mai més…

La malaltia

Eder Cristofol Cisneros_4t ESO B_INSTITUT ESPANYOL

Era un dia boirós. Va despertar-se amb ganes que tot sortís bé, que tot allò hagués acabat al més aviat possible. Però tot i així res no va aconseguir canviar la seva sort. Es passa el dia observant com li fluïa la sang per aquell tub de plàstic groguenc. La Clhoe sempre lleial li feia companyia. Des de ben petita totes dues havien passat hores i hores juntes, com si fossin germanes, quasi bé ho eren. La melangia de poder perdre-la envaïa el seu cap. Que n’és de ximpla la vida, un cicle continu pel qual passen tots els éssers vius. Estava trista.

L’oblit

Estíbaliz Sánchez García_4t ESO B_INSTITUT ESPANYOL

Relaxada damunt l’hamaca, mirant el cel com amb qui no va la cosa, distreta, em poso a pensar. M’adono que em fan por moltes coses: l’obscuritat, els llocs tancats… Però el que més por em fa és que m’oblidis. Que demà quan ens aixequem en llits separats per qüestions del destí, no et recordis de mi. Per cap motiu, et perdo. Em fa por això o que ens enfadem i ens deixem de parlar i passi el temps. Un temps germà de l’oblit. Que deixem l’arreglar-ho per a última hora, quan ja sigui tard… Viure amb por de perdre’t és el que més por em fa. Pensar que et puc enyorar. Deixo de pensar en aquestes coses. Visc el present: me’n vaig amb tu.

Foscor

Victor Penido_3r C_E. A. Segona Ensenyança Encamp

Obscuritat. Avui és l’única cosa que veig. Avui no puc veure cap claror, tot és negre. M’entra el dubte de si algun dia podré tornar a veure la llum, si en algun moment podré sortir d’aquest pou. De sobte, colors. Però no és una sensació agradable, ni bonica. És una sensació nova,  inesperada, que em deixa perplex. És un arc de Sant Martí, però no és pur. És un ventall de colors, però estan bruts. Desprèn llum, però és una llum fúnebre. Veig estels, però s’apaguen i tornen a deixar pas a la negror. Però, ara que hi penso, hi ha algú que em pugui explicar quins són realment els colors de la nostra vida?

Encara ho sento

Patricia Dias_3r C_E. A. Segona Ensenyança Encamp

Encara veig aquelles cares, per salvar el seu món, per sentir-se orgullosos del seu país. Encara veig que superar adversitats és la seva rutina, el menú que cada dia es repeteix, i que de postres sempre troben tristesa. Tot i que ja fa temps que vaig marxar d’Iran, encara tinc aquestes visions. Encara noto com els nens em segueixen amb les seves mirades afamades. Encara sento les seves súpliques, demanant-me que me’ls emporti a un altre indret. I enmig d’aquella situació, noto la impotència i la culpa de deixar-los allà. Però crec que encara tinc possibilitats de canviar la meves visions, no?

Això és una història verídica…

Laia Montestruc _2n A_LYCÉE COMTE DE FOIX

Obrí els ulls i observí al meu voltant; el desig s’havia complert: vaig avançar, lentament, la mirada alta. Després d’aixecar graciosament el braç, deixant que el meu visó exhibís un tros nu de la meva espatlla, em sentí desestabilitzada per tots aquells focus ardents, però sobretot per aquell soroll continu que semblava cridar el meu nom… mai deixar-se  intimidar… mai deixar-se intimidar! Com em penedia d’aquell absurd desig! Vaig tancar els ulls. Obrí la porta, m’atansí i engeguí el llum del quarto de bany d’un cop de mà. Portava la meva bata peluda i podí sentir un xiuxiueig llunyà d’aixeta que rajava…

Junts per sempre

Alèxia Collelldemont_2n A_LYCÉE COMTE DE FOIX

Era el somni de la meva vida, la cosa més bella que m’havia passat mai, tants bons moments, tants riures però també plors. Sempre aquí quan més l’he necessitat i espero haver-hi estat jo també. Ens enteníem, era com la meva mitja part, li ho explicava tot i ell també a mi. Era realment fantàstic, impressionant, immillorable, simplement perfecte. Tot plegat em feia sentir lliure, fresca, feliç: JO! En aquell moment vaig decidir fer-vos part de la meva felicitat i vaig escriure aquest relat que ben bé hagués pogut reduir-se a dues paraules: “t’estimo, Dudu”. Sempre seràs el meu peluix preferit; junts ahir, junts avui i junts demà!

Llei de vida

Anna TEIXEIRA_2n BPRC_Lycée Comte de Foix

L’amor és un sentiment que s’expressa amb una mirada, un somriure i petits detalls que fan que un instant es converteixi en una història per recordar. L’amor és el sentiment que et dibuixa un somriure de colors càlids. Però no sempre tot és de color rosa: l’amor també té moments d’inseguretat, de preguntes sense resposta, de falta de confiança i d’indecisió. Et quedes amb les ganes de saber la veritat per molt amarga que suposis que pugui ser. Et plantes davant l’altre sense saber què dir, comences a tremolar i te’n vas sense haver dit res. Et queda la sensació d’haver fet el ridícul però ja t’adonaràs que se t’ha obert una porta.

Un amic

Joel Afonso_2n BPRC_Lycée Comte de Foix

Un amic és aquella persona que quan tens un dia fastigós lluita per arrencar-te un somriure, que encara que no li hagis dit que et passa alguna cosa, abans que obris la boca, sap perfectament que no estàs bé. És aquella persona que quan més sol et trobes, t’acompanya a tot arreu, et sap entendre i està al teu costat en els pitjors i millors moments. Un amic també és el que encara que li faltis al respecte o li parlis malament, no es pot enfadar amb tu perquè t’estima i entén que hi ha dies que et pots aixecar amb el peu esquerre. Puc tenir molts i molts companys però els amics de veritat, només els puc comptar amb els dits d’una mà.

El darrer comitè directiu del Partit Socialdemòcrata.

La gran sorpresa

Bernat Izquierdo_2n D_LYCÉE COMTE DE FOIX

M’he proposat un gran repte, un somni per complir: mai un home arribarà tan lluny, i amb un temps rècord, cap clima advers em pararà, ni la neu, ni la pluja. Prepararé tot el més important per al meu repte: la cantimplora, les proteïnes i sobretot alguna cosa per distreure’m durant l’ascenció. Avisaré tots els mitjans de comunicació perquè puguin retransmetre en directe la meva gran proesa, que ningú repetirà. Finalment la meva preparació física que he estat preparant durant tant de temps, em serà útil, el meu somni es farà realitat. Demà aconseguiré el meu gran repte: pujar al tricicle de la meva germana sense caure!

El secret millor guardat dels homes

Lorenzo Danae_2n D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Algun cop us heu preguntat per què hi ha tants homes sense cabells? La resposta és ben senzilla. Un dia, un amic em va explicar que tenia dues amants: una més jove que ell i una altra de més gran. Quan sortia amb la més jove, aquesta li arrencava els cabells blancs per tal de pal·liar la diferència d’edat que existia. I quan sortia amb la més gran, aquesta li arrencava els pocs cabells que li quedaven de color… A causa d’aquestes dues amants i el seu interès d’equiparar les edats, el meu millor amic va quedar-se calb de ben jovenet! Quina ironia, veritat? Aquest és un dels secrets millor guardats dels homes en relació a les dones.

Una experiència inoblidable

Mònica Cadena_3r B_E. A. SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Fa 8 anys o més, en un viatge amb els meus pares a l’alta muntanya, vam passar per un petit poble, on vaig veure una quadra. La meva germana i jo vam veure uns deu cavalls i hi vam voler pujar. Fent tot el possible perquè ens hi deixessin, al final ho vam aconseguir. Vaig pujar-hi sobre un de color blanc, totalment blanc. La meva primera experiència sobre un animal tres cops més gran que jo. Una impressió fantàstica, una emoció al·lucinant com si fos el regal més gran de Nadal: el millor de tots. Tres anys després, vam tornar a passar pel mateix lloc i aquesta experiència es va repetir. Però no va ser tan emocionant.

Coses de la vida

Nicole Blom_3r B_E. A. SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Hi ha vegades que et canses d’algunes persones, intentes aguantar i fer veure que no et passa res per por a perdre l’altra persona o fer-li mal, fins que arriba un punt en què diem que explotes. T’avens a les conseqüències i potser et sents una mica culpable, però si tens el poder de decidir com sentir-te millor que sigui bé, i no penedint-te del que has fet, perquè probablement en el futur servirà d’alguna cosa. Després si realment importes a l’altra persona, et perdonarà. És com un cicle, sempre hi ha alguna cosa que et farà somriure i després plorar, algú que et farà feliç i algú que intentarà el contrari. D’il·lusions també es viu.

El primer amor

Meri Tarroch_3r A ESO_COL·LEGI Sant Ermengol

Ella es pensava que el que ell sentia era amistat, però quan se’n va adonar ja era tard. Ella ho volia donar tot per ell. Es va enamorar de les seves paraules, de la seva mirada i de les seves ganes de viure. Sempre s’havien mirat com companys de classe, encara que el que ell volia era estar amb ella tota la vida. Un dia, un gest i un petó ho van canviar tot. Ja no es miraven igual. Tot havia canviat. Els dos es van adonar que les mirades i les paraules no eren d’amistat. S’estimaven, però ningú no donava el pas. Fins que un dia, mentre estaven sols, ell li va dir que volia passar la resta de la vida al seu costat.

Descuit accidental

Marina Fernández_3r A ESO_COL·LEGI Sant Ermengol

Estic mig adormida. De sobte, obro els ulls espantada. Miro el rellotge, són les 9. M’aixeco corrents i em pentino. Em vesteixo i agafo un paquet de galetes. Surto al carrer i agafo el bus. Tothom em mira, em sento incòmoda. Em miro al vidre i no veig res estrany. Baixo i arribo a la uni. La gent riu i em senyala, no és tan greu arribar tard! Aixeco el cap orgullosa. Continuen rient. Busco la meva companya. Me la trobo i em diu:“Ei, nena t’has vist? Vas amb espardenyes!”. Em miro els peus i era veritat, portava sabatilles. Decideixo no avergonyir-me i portar-les cada dia. Dies després, l’estrany era trobar-se algú sense sabatilles.

Foscor

VICTOR PENIDO_3r C SECUNDÀRIA_Escola Andorrana Encamp

Obscuritat. Avui és l’única cosa que veig. Avui no puc veure cap claror, tot és negre. M’entra el dubte de si algun dia podré tornar a veure la llum, si en algun moment podré sortir d’aquest pou. De sobte, colors. Però no és una sensació agradable, ni bonica. És una sensació nova,  inesperada, que em deixa perplex. És un arc de Sant Martí, però no és pur. És un ventall de colors, però estan bruts. Desprèn llum, però és una llum fúnebre. Veig estels, però s’apaguen i tornen a deixar pas a la negror. Però, ara que hi penso, hi ha algú que em pugui explicar quins són realment els colors de la nostra vida?

Encara ho sento

PATRICIA DIAS_3r C SECUNDÀRIA_Escola Andorrana Encamp

Encara veig aquelles cares, per salvar el seu món, per sentir-se orgullosos del seu país. Encara veig que superar adversitats és la seva rutina, el menú que cada dia es repeteix, i que de postres sempre troben tristesa. Tot i que ja fa temps que vaig marxar d’Iran, encara tinc aquestes visions. Encara noto com els nens em segueixen amb les seves mirades afamades. Encara sento les seves súpliques, demanant-me que me’ls emporti a un altre indret. I enmig d’aquella situació, noto la impotència i la culpa de deixar-los allà. Però crec que encara tinc possibilitats de canviar la meves visions, no?

La pipa de la pau

Kristel Aherne_2nde D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Instrument de pau que t’obre les portes de la percepció, et fa escapar de la realitat, fugint d’aquest món anomenat Babilònia. Fumant tranquil·lament, transmetent pau i assossec, la vida ja no sembla tan dura amb aquesta escapatòria. Els teus pensaments volaran tan alt que enfosquiran els teus ideals, fent-te reflexionar sobre el món. La pipa de la pau et farà veure més enllà del que havies vist abans, et donarà el poder de trobar una sortida en aquesta trista vida. Aquesta experiència serà la teva primera purificació espiritual, però no serà l’última. Tu posa els límits, ella t’ensenyarà el camí. Gaudeix del viatge.