Menors de 15 anys

Marc Devant_2nde D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa només dos minuts que ens hem separat i ja et trobo a faltar. Per què? Perquè t’estimo. I en canvi tu m’has clavat un punyal al cor. Sols pensar en el fet que ja no estem junts em fa plorar. Ploro de ràbia, o ploro per amor? El que sí sé és que ploro perquè sé que ens estimem i,  ara ni ens parlem. Tots els llocs que veig em recorden a tu, els moments en què hem estat junts; abraçant-nos, besant-nos… Però ara sé que això s’ha acabat. I toca pensar en positiu, en altres coses que no em facin recordar-te. Sí, ets el meu passat, però espero que algun dia siguis el meu futur, senzillament, perquè et segueixo estimant.

Marta Aguilera_4t ESO B_COL·LEGI JANER

La barrera ja és a dalt. El motor s’escalfa. Llavors és quan l’enemic es transforma en rival; la mandíbula es tensa, les dents pressionen fortament el tiquet. El cap es desplaça cap endavant i entela el vidre. La fúria mou el peu cap a l’accelerador. El cor augmenta la seva pressió quan ens enlluerna l’enemic amb els seus fars a través del retrovisor. Plaça lliure! Ens disposem a atacar abans que el contrari se’ns avanci: el peu fa grunyir l’accelerador, la maniobra és fàcil. Planto la bandera i, amb un sospir alleugerat, apago el motor.

Clàudia Alonso Gonzàlez_4t ESO B_COL·LEGI JANER

Som tan idèntics com oposats. Homes ben iguals els uns als altres, amb els mateixos objectius i maldecaps, per als quals cada avui és igual que ahir i que demà; però cadascú amb el seu propi punt de vista, la seva pròpia manera de veure, entendre i interpretar la vida i el món. Éssers insignificants en un univers immens. Un univers proper i llunyà, gran i diminut que deu la seva existència als colossals, transcendents i prodigiosos éssers insignificants.

José Luis Trastoy_4t C ESO_INSTITUT ESPANYOL

Aquesta matinada, a casa, m’he desvetllat. Eren les set i no he pogut dormir més. M’he llevat i he esmorzat per poder anar a passejar. És agradable sortir sense saber on has d’anar i trobar poca gent a les voreres dels carrers. Només en sortir fora, aquell ofec que no em deixa viure com una persona normal va aparèixer. Me n’he tornat al llit i m’he posat tranquil per recuperar la respiració. Cinc minuts després ja m’he sentit millor, el cor bategava acompassat i ja podia recomençar la jornada

David Rodríguez_4t C ESO_INSTITUT ESPANYOL

Va despertar-se al final de la nit. No portava rellotge. Devien ser dos quarts de set de la matinada. Va llevar-se del llit. Va caminar fins al jardí, un llarg llit de roses a banda i banda, formant un passadís li indicaven el camí. De sobte, va veure una ombra davant seu, i amb un ofec d’agonia, se la va quedar mirant, mirant… Semblava poder veure els ulls penetrants d’aquella silueta negra i amenaçadora. Tot i que començava a clarejar, l’ombra no desapareixia. Va tenir molta por. Va córrer cap a la casa. No sortiria més a la nit, sola

Alberto Estepa_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Què passa quan trobem un desconegut en un ascensor i, a més, aneu al mateix pis? Què diem? Doncs, és clar, parlem del temps, ja sigui per trencar el gel o per simple avorriment. Segons la meva opinió, crec que no sé què faríem si no parléssim del temps. La gent estaria massa tensa i això suposaria un factor d’estrès en les nostres vides que contribuiria a millorar l’economia dels psicòlegs i psiquiatres. Però això no és bo per a tothom ja que els diners que paguen als psicòlegs i psiquiatres vénen de la nostra cartera, així l’economia no milloraria. Després d’aquesta reflexió és millor continuar parlant del temps.

Núria Colell Moreno_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

El meu cap no para de fer-se preguntes absurdes: Per què quan trepitjo una merda de gos dic: Merda!? Per què l’espai és infinit? Per què existim en un món amb tant d’egoisme i desigualtats? Per què quan miro cap al cel només penso en les persones que he perdut? Per què hi ha persones que no són civilitzades? Per què quan dormim somiem i quan ens despertem ho seguim fent? Per què cada vegada que conto fins a sis ja han mort milions de nens? Desperta! Perquè “mai et podràs banyar dues vegades al mateix riu”. L’única resposta que he trobat és que així és la vida amic, mai saps el que et podràs trobar. I per què així i no d’una altra manera?

Tamara Dacal_3r B_EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Et mires al mirall un dia més i et dius: “Avui puc”. Tots tenim els nostres propis objectius i els nostres somnis. Vés a buscar-los, i si caus aixeca’t, perquè ningú no et podrà aturar. Comença el teu viatge sense por del que hi hagi fora. Enfronta els perills. Oblida’t del passat, comença des del present i creu en el futur. Supera’t més i més, sense trepitjar mai ningú. Tots tenim el nostre Everest particular, i hem vingut a aquest món per escalar-lo. Descobreix, aventura’t i gaudeix sempre del teu viatge fins a l’últim minut. I al final, recorda que el que importen no són els anys de vida sinó la vida dels anys.

Meritxell González_3r B_EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

M’envolta la foscor, intento estirar-me però veig que el lloc és molt estret. Que incòmode és tot això! Estigues quieta! No facis moviments bruscos, no veus que al final em faràs mal! I aquest soroll? Tan continu, persistent… vols parar de fer cops? No em deixes dormir… canviaré de posició a veure si aquests maleïts cops em deixen descansar. Sense voler faig una puntada de peu, Ai…! Em sap greu. De sobte veig una llum clara. Em fan mal els ulls, tot m’enlluerna. Sento veus, crits.     M’arrossego per un forat, veig ombres que es mouen… i… per fi surto! Començo a plorar. És el començament de la meva vida.

Fanny Paredes_3r A_E. A. Segona Ensenyança d’Encamp

Ring! Ring! El despertador sona, les 7.28. M’aixeco ràpidament del llit i vaig a la cuina per esmorzar. No hi ha res preparat. Vaig a l’habitació de la meva mare i no hi és. Estic sola a casa amb el gat. No perdo més temps i em vesteixo, em pentino… Són les 7.46. Començo malament el dia, tot em surt malament: estic sola, m’he aixecat tard, tinc son, no sé què menjar… Són les vuit del matí, agafo qualsevol cosa per esmorzar i surto de casa. Són les 10.30, vaig al pati amb el record d’haver-me adormit durant les dues primeres hores de classe. De cop, veig la meva mare parlant amb la directora. Tinc por. Em criden, vaig al despatx i…

Diogo Regalo_3r A_E. A. Segona Ensenyança d’Encamp

Estic en un lloc semblant a un túnel. Tot em fa pensar en aquells llargs viatges que feia amb la família. Com m’agradava passar pels túnels! La diferència és que aquí és tot fosc i intrigant. Només uns llums il·luminen les meves sabates i m’ajuden a avançar. Començo a caminar i el cor em batega de manera extraordinària. Més endavant, començo a   córrer per no arribar enlloc. De cop, davant meu, apareix una porta de color gris. L’obro i em trobo davant d’un passadís. Al final d’aquest, veig una explosiva llum blanca que em cega completament. M’acosto lentament cap a ella i sobtadament un senyor exclama: “Benvingut al paradís”.

Jana Estevez_3r A SECUNDÀRIA_E. A. Ordino

Quan dius a algú la paraula “amor” pensa en coses ideals. La realitat? No és així. Hi ha relacions que al principi són tot floretes. Perquè aquestes “floretes” sense que te n’adonis es converteixen en espines que se’t claven al cor. Hi ha parelles que no poden estar juntes pel que sigui i això els causa molt de dolor. Hi ha també la noia que s’enamora i viu una típica història d’amor amb la seva parella. Crec que hi ha poca gent que sàpiga què és l’amor real. Aquell com provar una droga? Que un cop proves no ho pots deixar? Aquell que deixa el cor fet miques? El que té una passió desenfrenada? No ho sé. No ho he experimentat mai…

Guillem Santín_3r A SECUNDÀRIA_E. A. Ordino

Tothom, cada nit, somia, viu un moment on l’espai i el temps transcor­ren de diferent manera. Ens agradaria poder recordar-nos d’aquells moments de tanta bellesa, de tanta màgia. El món oníric és com una altra dimensió, un lloc on t’agradaria quedar-t’hi per poder controlar-lo però no pots, és el teu subconscient. A molts ens agradaria que fos la nostra realitat però millor no abusar i no quedar-te en la part més profunda del la teva ment o perdràs la noció de la realitat i cauràs en els llimbs. Però és clar, quan ens despertem la realitat ens és pobra, avorrida. Millor aprofitar el moment en què somiem abans de caure en la bogeria.

Àstrid Janer_4t A SECUNDÀRIA_ESCOLA ANDORRANA D’ENCAMP

Obro els ulls. Estic assegut en un sofà gris fosc. L’únic que dóna color a la sala és un gran ram de flors de tons vius. Pel que sembla, no estic sol. Hi ha molta gent, alguns coneguts i d’altres que ja havia oblidat; fins i tot em sembla veure-hi familiars. La meva germana petita passa per davant meu amb els ulls botits de tant plorar. Vull consolar-la, però ja s’ha ficat en una sala que connecta on em trobo. La segueixo i entro a la sala contigua. No entenc què passa; m’hauré adormit? Em desplaço entre la gent, que ignoren la meva presència. Sóc en un tanatori. Miro l’interior del taüt, fins que entenc que sóc jo qui és a dins.

Mireia Mandicó_4t A SECUNDÀRIA_ESCOLA ANDORRANA D’ENCAMP

Una vegada, una noia amiga meva estava enamorada d’un noi; bé, no enamorada del tot, però li agradava bastant. A ell, també li agradava ella, però no s’ho deien, com sol passar en molts casos. Aquest noi, també era amic meu, encara que estàvem bastant distanciats. Eren dos amics meus, i jo no volia ficar-me al mig, volia que ells decidissin el que volguessin i jo no volia tenir res a veure-hi. Però inevitablement vaig acabar ficant-m’hi. Al final, va passar com sol passar amb les històries d’amor, que acaben malament, o com tu no vols que acabin. Les úniques històries que acaben bé són les dels contes, i aquesta vida no és un conte.

Gisela de Carvalho Pintor_3r ESO D_INSTITUT ESPANYOL

Es deia Pep. Era vell i esquerp com aquelles muntanyes. Gairebé mai no sortia del cortal i no hi veia ningú. Un matí van trucar a la porta. Tot obrint-la, un nen rosset, d’uns cinc anys, li aparegué sol al bell mig del no-res. En Pep el deixà passar perquè feia molt fred. Pensava: Qui serà aquest nen? Era de nit. Ningú no el venia a recollir i ja no sabia què fer-ne. A l’hora de dormir, va deixar-li un pijama petit del seu fill i quan va treure-li la roba, va trobar una nota. “Si llegeix això és que he mort. Li confio el meu fill, el seu nét. Cuidi’l tan bé com ho va fer amb mi. Un petó. Pep”. Una llàgrima li recorregué la galta.

Cristina Cortés De Jesús_3r ESO D_INSTITUT ESPANYOL

Un nadó va néixer i al poc temps van matar la mare i van posar-la amb el seu fill dins d’un taüt deixant-los a la deriva. Uns navegants els van trobar i els van recollir. Al cap de vint-i-cinc anys una gran ona féu naufragar l’embarcació i els va matar a tots, tret de Perseu. Quan va arribar a una ciutat volien matar-lo perquè era fill d’un déu i temien que això els dugués la mort. Així que el van sotmetre a una prova per veure si se’n podrien alliberar. Consistia a fer-lo anar a l’inframón per impedir l’alliberament del Cràder. No hi confiaven gaire, però Perseu amb l’ajuda secreta de Zeus va superar la prova i tots van sobreviure.

Pau Marín_3r A SECUNDÀRIA_E. A. SANTA COLOMA

Sóc un home feliç. Estic casat amb la dona de la meva vida i acabo de ser pare. Em regalo un dia sense responsabilitats ni plors. M’anirà bé desconnectar. Arriba el moment, salto de l’avió i començo el descens. La sensació és inigualable. Em sento com si fos un ocell, com si no pesés res. Com si res fos important, invencible. Arriba el moment d’estirar l’anella i planejar. L’estiro però el paracaigudes no s’obre. Em poso tens, però em calmo recordant que tinc el paracaigudes de reserva. Estiro l’anella però no m’aturo. El sòl s’apropa a gran velocitat. Estic perdut, penso. Provo estirant les anelles una i altra vegada. Caic…

Xènia Cerqueda_3r A SECUNDÀRIA_E. A. SANTA COLOMA

La gent crida desesperadament. Veig la mare estirada a terra, la crido, no respon. Està immòbil. Què puc fer? Necessito ajuda! Ara estic sola en aquest món. No sé per què ho fan tot això. Per què maten gent innocent, sense cap motiu? La mare em va explicar que d’això se’n diu  guerra. Però no entenc per a què serveix. Fins ara pensava que el món era pau i felicitat, que res d’això no existia. Suposo que aquest és el meu destí. No sé què fer, em trobo en un carreró sense sortida. Tinc por, em vull morir. Intento buscar el meu propi camí, el més lògic, el més eficaç. No puc. Penso que tot és un malson d’on m’acabaré despertant. M’equivoco.

Clàudia Valdés Tomàs_4t C SECUNDÀRIA_E. A. ORDINO

Somrius amb llàgrimes als ulls, plores amb un somriure perfilat als llavis, parles amb silencis eterns… Calles mentre ho dius tot. M’agafes de la mà, estàs al meu costat i jo ja no sento res. Tot el que he donat, res que m’has tornat, però no hi ha cap rancor dins del meu cor, ja que jo t’he estimat tant que he estimat pels dos. T’apropes per dir-me adéu i jo allargo el moment, t’agafo de la mà i et faig un petó, senzill, breu i sense il·lusió, és l’últim petó. T’allunyes, ja no et veig, tanco els ulls i et sento a prop mentre recordo tots els moments, tant els bons com els dolents i em pregunto si algun dia oblidaré el teu record.